dilluns, 26 de març del 2018

Un mural cooperatiu a ètica de 3r ESO

L'avaluació competencial pot semblar informal, però tenir-ho tot perfectament identificat. Només quan es té la visió rància i antipedagògica que tota avaluació passa per l'examen (tradicional o no), no es pot entendre el que hi ha en aquest vídeo fet sense preparació i sense atendre a criteris d'excel·lència tècnica i tampoc "cromàtica": una activitat d'avaluació del treball fet durant sis sessions al voltant del suïcidi amb els alumnes de Cultura i valors de 3r d'ESO C.

Podrem penjar el mural? Ens asaltaran els monopolitzadors del "bon gust" qüestionant la "forma" i confonent-la amb el "contingut"? Per aquests i molts més una afirmació que és una reflexió definitòria: L'estètica és una forma d'ètica. Per si no s'entèn, aquí  es pot trobar un article on el filòsof Eugeni Trias elabora la relació entre ètica i estètica a partir de l'afirmació de Wittgenstein: Ethik und Aestethik sind Eins.

Perquè potser la d'aquesta professora és una ètica (com a matèria, com a docent, com a  eix vital) que incorpora l'element imprevisible, que permet que aparegui, que fa d'aquesta casualitat un dels eixos de la seva manera de fer a l'aula. Perquè la inclusió no pot ser la de les formes, sinó que ha de ser la dels continguts. Cal propiciar llavors l'expressió dels alumnes, cosa que no es pot fer sense acceptar més marges que els de la possibilitat real de ser-hi. En aquest cas, els límits físics del paper i de les parets de l'aula, els dels cossos sense por al fred del terra, però tampoc a la relació amb els altres cossos i amb l'espai buit del llenç. És aquesta una relació més aviat metafísica, fonamental, que serveix de metàfora a l'experiència dels adolescents: inventar en un espai proposat un projecte compartit de futur i, per tant, de vida.

L'ètica del compartir en la igualtat de la diferència ens porta a estètiques potser més brutes, imperfectes i asimètriques de les que s'acostumen a considerar des del conservadurisme pedagògic. La perspectiva és una mirada que vol deixar pas a veus i mirades d'altres, els que creixen davant dels ulls de totes les cámeres que els vulguin mirar. La mirada, si no té amor, tindrà la perspectiva del judici de valor estetitzant i esclerotitzant que només ofega, antieduca, ensinistra i cansa, recordant a Nietzsche. I tot això per tractar el tema del suïcidi. Què no es podrà fer quan la sintonia es produeix i es manifesta? La resposta en les normes que estan de més, no en les necessàries.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la teva participació al nostre blog!