dilluns, 6 de gener de 2020

El feminisme serà crític o no serà

Podria haver estat aquesta afirmació una de les que ens vam trobar a l'inici de l'exposició Feminismes! que s'ha pogut visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins el passat 5 de gener. La perspectiva que ens oferien les dues parts perfectament diferenciades en què es va estructurar l'exposició ens imposava un nedar contra el corrent dominant que està convertint el feminisme en un dogma i, com a tal, refractari a tota crítica tant com epicentre de la crítica a absolutament tot. El perill de que un moviment emancipatori es converteixi en una ideologia sesgada i interessada, limitada en el seu potencial crític i, per tant, alliberador, el tenim ja en acció. El feminisme s'està convertint en una letania, una mera repetició de tòpics que ja no denuncien res, tret de l'estat mental de qui s'enganxa als tòpics, als eslògans, creient que realment està pensant quan l'únic que fa és una mena d'hagiografia de baix nivell conceptual. A les dones, i als homes també per descomptat, se suposa que ens arribarà la igualtat quan tots siguem capaços de sostenir acríticament les mateixes idees sobre els sexes, la relació entre ells i tot el discurs de gènere, confús com a pocs, i que xoca frontalment amb la condició biològica humana. Allò que en diem la "base empírica" i que només la ignorància profunda és capaç de menysprear i experimentar una gran satisfacció que, a més, es ratifica per la facilitat amb que tal narcisisme es comparteix. 

Però defugim el tòpic, qüestionem els eslògans, dinamitem les convencions benpensants dels monopolitzadors de la virtut emancipadora i anem a veure una exposició en la qual tota la primera part són les obres elaborades per dones que, sense que sapiguessin les unes de les altres, van començar a denunciar amb cruesa, provocant als confortables benpensants de llavors que perviuen ara convenientment posats al dia, la situació de les dones... per ser dones. Els àmbits reflecteixen els rols asssignats a les dones, però també la seva experiència intel·lectual i emocional. Perquè si el feminisme ha estat revolucionari és perquè ha posat en primer terme l'experiència vital de les dones i han estat elles les que han donat el pas de fer-ho. Directament. No per "persona interpuesta". Sense rituals, més aviat al contrari: perquè sabem prou com per desconfiar dels rituals que ens tanquen en opcions mítiques de les quals no és possible escapar. Per tant, abans de ritualitzar el feminisme, o pretendre que té alguna cosa a veure qualsevol ritual amb el feminisme, és a dir, amb la lluita de les dones per la igualtat, potser estaria bé aturar-se, pensar, i deixar que les dones preservessim la nostra individualitat, que segurament també tindrem, malgrat els enfocaments vulgars i maniqueus freqüents. 

Ni la feina proposada era fàcil, com es pot veure a la proposta didàctica elaborada per la professora i que es pot trobar aquí, ni confrontar els joves de 1r de batxillerat amb una panoràmica gens habitual del que ha estat i és el feminisme ignorava que provocaria més d'un malestar, ni que fos el generat per forçar la capacitat d'observació i d'anàlisi d'imatges de nois i noies que, tot i estar immersos en una cultura que es considera audiovisual, tenen serioses dificultats per a ENTENDRE el que les imatges volen transmetre, el que aquelles dones havien filmat, fotografiat, dibuixat. 

L'experiència va anar bé de principi a final, com era d'esperar. Al tornar de vacances veurem què van entendre, quines han estat les seves reflexions. Com sempre a aquest bloc, on una va sola, com ells van fer en grup i al seu aire la visita a l'exposició. Quan em topo amb el professor/a que es queixa de que els alumnes no tenen autonomia ja és que ni em pren la molèstia d'observar que l'autonomia també es desenvolupa., també s'ensenya i també cal que les activitats proposades la fomentin. Us asseguro que van passar una primera mitja hora de desorientació. Però com als contes, van trobar el camí. I ens vam trobar a l'espai de la filosofia, on els dogmes només estan presents per ser qüestionats. Per tant, ets feminista? I si no, què passa? Hi ha una única manera de ser feminista? Hi pot haver una educació feminista que no sigui doctrinària? Com hauria de ser una educació feminista? Alguna cosa a veure amb l'exemple, els models i les referències indirectes, observables, de l'entorn habitual dels alumnes? Castigar és feminista? I no fer-ho? Quin és l'abast de l'adjectiu "feminista"?