divendres, 21 de juny de 2019

What's the question? Raons per treballar la dissertació.

Per què treballem la dissertació filosòfica, tot i les limitacions evidents de les poques hores de classe, el currículum inabastable i els elements distorsionadors com vagues no estudiantils, festes sobrevingudes i pes majoritari de l'aprenentatge memorístic i de l'avaluació basada en exàmens? L'Imma Monsó ho explica molt bé en aquest article, del qual compartim aquest paràgraf: 

" (...)la cuestión es resistir en las aulas. Mientras haya en ellas un solo profesor capacitado para enseñar a pensar filosóficamente habrá alumnos que se entusiasmarán al descubrir que “pensar por cuenta propia” no tiene nada que ver con lo que ven a su alrededor en el día a día. Que para pensar por cuenta propia se necesitan fundamentos. Que los fundamentos hay que trabajarlos, etcétera. Y comprender eso les será (incluso aunque no lleguen a practicarlo) no sólo gratificante, sino de gran utilidad en todos los ámbitos de su vida."

Toca resistir sempre. Us ho diem amb música. 


La guerra és el pare de totes les coses

... ens deia el savi Heràclit. Deixant de banda les interpretacions erudites d'una de les afirmacions que ens han arribat del filòsof anomenat "l'Obscur", sembla innegable que des de molt abans del segle VI aC. hi ha una guerra contra el pensament, contra el pensar. Quin pot ser l'enemic? El sentit pràctic? Les emocions i els sentiments? La societat, especialment la societat de masses? El poder, la pobresa, la ignorància, el fanatisme, la irracionalitat...? Doncs no. Perquè de tots aquests suposats obstacles fa la filosofia el que li és propi: aclareix de què parlem, en parla raonadament, amb arguments, formula els problemes, investiga les respostes que s'han donat, les qüestiona i potser reformula, apunta nous desenvolupaments, avança. Quin pot ser l'enemic del pensament? El no-pensament, sens dubte. 
Això ve al cas de que algú, precisament per no pensar, ha destrossat una obra mural original i amb força sentit de l'humor que s'anava construint col·laborativament, prenent el testimoni cada curs els alumnes que feien 2n de batxillerat. Una proposta inspirada en un taller de filosofia de la Societat Australiana de Filosofia i la moda dels memes, en la qual participaven voluntàriament els estudiants, però que s'havia convertit en una obra de tots, i representava el seu pas per l'aula de filosofia, en la qual s'intenta aprendre i ensenyar a pensar. Un work in progress autèntic. La innovació venia servida per simplement implicar, per participar-hi, haver de pensar i voler fer-ho. Em refereixo a "El Donut i la Història de la Filosofia", entre el qual també es trobaven algunes dones filòsofes, les eternes oblidades en els llibres de filosofia. No ens calen dies internacionals: no hi ha dia sense reivindicació en un aula de filosofia. 

Tot el que queda d'aquesta obra col·lectiva és una fotografia que ja vam compartir aquí, i que tornem a compartir perquè és l'únic que ens ha deixat la persona que, sense preguntar ni encomanar-se a ningú, va enviar els murals plastificats a un contenidor de reciclatge del carrer.


També s'ha endut al contenidor els millors aforismes del donut que van fer els de 1r de batxillerat, introduits tímidament en el nostre culte al Donut com a metàfora de la realitat. També compartim la fotografia, única prova actual de la seva existència, convertida en un no-res per l'efecte del no pensament. 


Ja que ens han declarat la consabuda guerra i, tot s'ha de dir, la filosofia no està feta per bledes ni per a bledes, acceptem el desafiament i tornem a començar el curs vinent. La rebel·lió contra l'efecte destructiu del nihilisme nostre de cada dia està en marxa i no es farà esperar. Només fa una aturada estiuenca per recuperar forces i inicia el contraatac al setembre. Recordeu al gran Nietzsche, que feia filosofia "a cops de martell" i, en la mesura que encarnava la vessant crítica i insubornable de la Filosofia, deia de si mateix que era "dinamita". Tota una inspiració per continuar la lluita contra el no pensament, que no se sap mai d'on pot venir. 



diumenge, 16 de juny de 2019

Els murals de tota la vida

Sovint això de la innovació pedagògica és qüestió de paraules que s'utilitzen quan algú descobreix la sopa d'all, és a dir, aquella proposta de treball a l'aula que es feia quan s'intentava no reduir totes les possibilitats d'ensenyament i, el que és més tràgic, d'aprenentatge, a una única manera de fer les coses (bé?). Els més innovadors en aquest sentit són, sens dubte, alguns professors teòricament joves si atenem a la seva edat cronològica. Ja sigui perquè han vingut al món en l'època de les tecnologies educatives i de la informació i abans d'haver llegit una novel·la breu i clàssica (els polseres de coloraines i carlotes no juguen en aquesta lliga de lectures de veritat) ja sabien programar el vídeo de casa, o perquè pateixen aquesta síndrome cada cop més freqüent anomenada "adanisme", segons la qual n'hi ha prou amb trobar una paraula que resulti prou expressiva de tecnofilia per a fer el gran descobriment i mostrar-lo al món, ni que sigui al món escolar. 
En aquesta entrada us proposem destinar una estona a explorar el significat de la paraula infografia, una definició de la qual que podem trobar aquí. Sembla ser que les autèntiques infografies impliquen l'ús de recursos gràfics multimèdia. Si més no, no es fan a mà, ehem. Dit això no hi ha cap innovació en fer representacions visuals a mà d'un contingut qualsevol: són els murals de tota la vida, que potser hi ha qui descobreix perquè no en feien a la seva escola, o ho ha oblidat o pateix la síndrome esmentada. 

A classe de filosofia, en canvi, tenint en compte que ens dediquem a perdre el temps parlant d'una disciplina que va començar fa més de vint-i-sis segles i gaudeix de molt bona salut, som conscients que el que fem són els murals de tota la vida. A classe de filosofia també tenim clar que això de les competències no és, en canvi, cap bestiesa, sinó una manera d'insistir en que això dels "feudes d'aprenentatge", altrament dit matèries o assignatures si no han mort encara, ho haurien d'estar  ben aviat i que la divisió del temps no correspon a una divisió ni dels sabers, ni dels aprenentatges o dels mètodes. Raó per la qual hem triat un llibre de treball, no només de lectura (Erich Fromm: L'art d'estimar) sobre el qual hem desplegat metodologies diverses. Una, la del treball en grup sobre els diferents tipus d'amor descrits per l'autor: exposició oral amb ús de la pissarra i mural com a sistematització del contingut i la seva aplicació (anàlisi d'exemple de ficció, identificació de la seva presència o no en la pròpia vida) i valoració per part dels alumnes de l'aprenentatge realitzat. 

Us deixem aquí la mostra dels murals en un breu vídeo que no fa ni de lluny justícia a la magnífica feina que han realitzat els alumnes. Per cert, proposen treballar el mateix llibre el curs vinent, però no al 3r trimestre, sinó abans. Ho intentarem. 


Recuperació extraordinària de 2n de batxillerat

Publico un missatge que algú ha enviat per error al correu del blog i que no puc saber qui és perquè no queda registrat. És evident que qui hagi escrit el missatge no sap que una no pinta res en semblants decisions, ni que sigui professora de batxillerat afectada i tutora. Ni és preguntada la seva opinió. La negreta és meva. Si de pensar es tracta o d'aturar-se a fer-ho ja no sé què dir. Serveixi aquesta entrada al blog com a difusió de la queixa, ja que és l'únic que aquesta professora pot fer. 

Hola, buenas noches. Acabo de recibir la información del calendario sobre las recuperaciones extraordinarias de junio. Las notas finales son este próximo viernes 31 de mayo, y a los tres días, el 3 del mes siguiente, es decir, en junio, nos encontramos con el comienzo de las recuperaciones de todo el curso. Mi pregunta es, si os habéis parado a pensar en cuando tenemos tiempo para prepararnos para dichos exámenes, ya que hasta este viernes no sabemos de qué asignaturas nos avaluamos. Nada más y gracias por su atención. Un saludo. 

diumenge, 2 de juny de 2019

Què es trobaria Sòcrates avui?

Acabem el curs de 1r de batxillerat treballant l'Apologia de Sòcrates, de Plató. Una proposta inusual en els temps educatius que corren i que tendeixen a citar a un gurú mediàtic com l'Àlex Rovira - per posar un exemple dels que omplen La Contra de La Vanguardia i pretenen vendre'ns com a reflexió-, per a evitar la "indigestió" dels continguts estrictament filosòfics, és a dir, rigurosos, exigents i, per tant, gens accessibles sense la mediació del professorat especialista, el que encara queda arraconat en els confins del batxillerat. 

Fa anys que aquesta professora va decidir que els estudiants no podien passar per dos cursos de formació filosòfica sense haver treballat una obra completa, tal qual va ser concebuda pel seu autor. Per les característiques dels estudiants, cada cop menys interessats en llegir, així com per la necessitat de plantejar qüestions plenament vigents sobre el bé, la justícia, el respecte a les lleis i el paper d'aquestes en la construcció de la comunitat política, la dels afers humans compartits, va triar l'obra esmentada. 

El curs ha estat especialment complicat a causa de les nombroses vagues, les festes i altres circumstàncies de les quals és preferible oblidar-se'n ara que hem arribat al final, i no hem pogut dedicar temps a representar un fragment, ni fer les classes a l'aire lliure. Es tractava, però, de fer "de Sòcrates" d'alguna manera. Tantes van ser les hores de classe perdudes (fins la meitat d'un mes en més d'un cas), que el vídeo previst per al segon trimestre no es va poder proposar. Hem fet de la necessitat virtut i hem proposat un treball de vídeo en grup en el qual els estudiants fan "de Sòcrates": pregunten a la gent del carrer sobre la definició d'un concepte (bé, justícia, democràcia) fent gala de docta ignorància, és a dir, intentant saber què és allò pel que pregunten a partir de les respostes rebudes de la gent "sàvia". Seguidament representen un diàleg socràtic en el qual tenen en compte les respostes i intenten esbrinar quina és la resposta vertadera. El diàleg resta obert, com a bon diàleg socràtic, tot i que arriba a una conclusió parcial. 

Aquí teniu el resultat dels diferents esforços realitzats, alguns amb gràcia evident, d'altres amb una excel·lent preparació tant tècnica com filosòfica, voluntariosos tots, encertats en diferents aspectes. Mostra de creativitat i curiositat, tant com d'intentar complir amb les demandes de la professora, que vol que demostrin què han après. 

L'Ainhoa, l'Emma, la Laia i l'Adrián elaboren un vídeo impregnat del dinamisme i el bon humor que els distingeix. Sembla que portin tota la vida fent aquesta feina. 


La Nati, la Megan, la Stella, la Momna i el Jorge recullen algunes opinions i les valoren posteriorment sense arribar a cap conclusió clara... Serà que no és gens fàcil això de definir la justícia? 


Tant incòmode el Marcos com tranquil el David, en aquest breu treball es passa directament de les preguntes a la conclusió. 


La Maria, l'Illyas, el John i el Sergio arriben a una definició de democràcia després de preguntar i dialogar. 


L'Iván, la Claudia, la Paula, el Toni i la Laura F. no es tallen un pèl i llencen la pregunta a passejants de l'àrea central de la polis, l'àgora, sense amagar la seva condició d'atenesos i de socràtics. Tan socràtics que quan una "sàvia" opina lliurement que no hi ha democràcia perquè no hi ha llibertat d'opinió i un dret inventat, que no es troba a cap document jurídic, no li diuen ni mu. Ja sabem que al discurs que es contradiu no cal respondre amb raons perquè s'autoimpugna. 


La Yanira, el Pau, la Karen, la Lucía i la Marina pregunten, dialoguen al voltant de les respostes i ens ofereixen un esquema com a conclusió. El format és molt televisiu, cosa que el fa agradable de veure. 


El Juan, l'Iker, el Martí, el Marcos i el Joel ens ofereixen una bona conclusió i unes quantes postures de Karate Kid. 


L'Antonio, el Mehdi i el Daniel amb un convidat, el Manu, en format virtual, sembla que s'ho passen pipa esbrinant això de la democràcia què és. El que pensen del que diuen els entrevistats els hi han dit amb música de fons, fixeu-vos bé! Senyalen incoherències i alguna dificultat: problematitzen. Per si fos poc, es peten de riure. 


La Nerea, l'Alba, la Gina i la Marina són ateneses que es troben un dia havent de respondre a la pregunta sobre la justícia i arriben a la conclusió de que té a veure amb el bé, però no sabem què és el bé... I tornem a començar! El vent semblava voler respondre també a la pregunta. 


L'Andrea, la Karima, el Johan, la Nerea, el Jaume i la Laura es troben amb respostes que no els ajuden gaire i tiren de diccionari vist el resultat. 


La Mònica, la Cristina, la Marina i el José David arriben a una conclusió diferent de la dels entrevistats, tot i que les respostes d'aquests no estan gens malament. 


La Raquel, la Mariona, la Xènia R., la Xènia J. i la Laura arriben a la conclusió, com a bones aprenentes socràtiques, de que cap dels entrevistats saben què és la justícia, malgrat estar convençuts de saber-ho. Han portat el diàleg al seu punt de partida: el reconeixement de la ignorància. El problema és que acostuma a ser molt fàcil identificar la dels altres. La pròpia, ja no tant. Un dels reptes que ens planteja la filosofia.


I el millor per al final: presentació a la grega, és a dir, en grec! I amb l'única conclusió possible: només saben que no saben què és la la justícia. De la mà de la Zaida, l'Unai, la Lidia i la Laia. 


Vull aprofitar aquesta entrada al bloc per felicitar i agrair als alumnes de 1r de batxillerat la paciència (la matèria i la manera de fer-la els van xocar d'entrada), la dedicació (ni un ha deixat de participar en activitats especialment "rares" com la del vídeo) i la confiança cap a la professora. Arribem a final de curs havent après molt (la professora també!), però no gaire comparat amb el que encara poden aprendre mentre continuen convertint-se en les dones i els homes del futur.