dissabte, 25 de maig de 2019

De la literatura a la filosofia: viatge d'anada i tornada

Aquesta professora porta tant de temps fent les coses d'una determinada manera i aprofundint-la a mida que reflexiona i es qüestiona la seva pràctica docent, que a vegades oblida perquè va començar, fa ara una pila d'anys docents. D'una banda, aquest ser inquieta i exigent, motivada pels reptes. D'altra, el Decret vigent de batxillerat, de l'any 2008. Fa 11 anys que una va haver de fer coherents els dos impulsos cap al canvi. L'enfocament competencial, ignorat per la majoria del professorat de batxillerat, ha estat la porta oberta a moltes possiblitats. Una que exposaré en aquesta entrada és una senzilla activitat que implica literatura i filosofia amb la intenció de fomentar la creativitat escrita dels estudiants de 1r de batxillerat. És allò de l'aportació de la filosofia a les altres matèries, una opció a la col·laboració, a establir complicitats i vincles que per molts i per moltes atempta contra la seva seguretat a l'aula. Malgrat les pors, però, des del 2008 s'hauria de complir per decret. Però no sembla que sigui la norma, precisament, complir la norma. 
El marc de la proposta era el d'unes activitats sobre la identitat a partir d'un programa de Soy Cámara dedicat a contraposar a dues filòsofes: Judith Butler i Rosi Braidoti. Aquesta última comenta un fragment de Paseos por Londres de Virginia Woolf, una de les escriptores preferides de la professora, concretament un sobre Oxford Street: 

Los paquetes se caen y se golpean; los ómnibus rozan la acera; el arrollador estruendo de una banda de música al completo queda reducido a una brizan de sonido. Autobuses, furgonetas, coches, carretones se precipitan en tropel como las piezas del rompecabezas de una película.

La proposta d'activitat consistia en comparar aquest fragment seleccionat per Braidoti amb aquest altre: 

El encanto del Londres moderno radica en que no ha sido construido para durar; ha sido construido para caducar. Su cristalinidad, su transparencia, sus crecidas olas de yeso de colores ofrecen un placer y unos resultados distintos del placer y los resultados que perseguían los antiguos constructores y sus clientes, la nobleza de Inglaterra. El orgullo de ésta exigía la ilusión de la permanencia. El nuestro, de lo contrario, parece deleitarse en demostrar que somos capaces de lograr que la piedra y el ladrillo sean tan transitorios como nuestros propios deseos. No construimos para nuestros descendientes, que quizá vivan en las nubes o bajo tierra, sino para nosotros mismos y nuestras propias necesidades.

Seguidament havien d'elaborar dos fragments semblants sobre un carrer de la seva ciutat. Hi havia més activitats, especialment de reflexió, com correspon a la matèria de filosofia. 

Aquests són els dos textos que van elaborar la Raquel Jorge, la Marina Alba i la Mariona Querol. El carrer: Avinguda Portal de l'Àngel, de Barcelona. 

Tant els grups de turistes, que miren meravellats els aparadors de les botigues com si mai haguessin vist res igual, com les persones solitàries que ja han vist aquests cartells de llums massa vegades, caminen sense pausa pel llarg carrer d’aquesta ciutat. Els cotxes, que observen des de la seguretat de la carretera, no s’atreveixen a endinsar-se a la marea de cossos que s’hi forma, al contrari que els músics ambulants, que busquen un forat entre les cames per deixar-hi l’estoig de la guitarra i omplir el carrer de música.

Barcelona és la ciutat de la barreja; una fusió entre la cultura i la novetat, sembla haver estat construïda per retenir la bellesa del món. Persones diferents hi conviuen; tant els burgesos, que observen el moviment des de les seves terrasses, com la gent corrent, que camina amb pressa per arribar al seu destí. Com totes les ciutats, Barcelona sembla eterna, invulnerable, però a poc a poc s’hi va reflectint la realitat. Res es pot mantenir impassible al pas de l’ésser humà que, amb la seva naturalesa dominant, arrasa a poc a poc tot el que es troba al seu camí.

I aquests són els que van elaborar la Claudia Alcolea, la Laura Fernández i la Paula Sánchez: 

El sol arriba i il•lumina tota la superfície; la gent passeja pels seus camins; el magnífic cant dels ocells queda reduit a una melodia natural i bella.  Nens petits,  famílies senceres,  grups d'amics,  gossos i ocells omplen i rebosen de vida en aquest trosset de naturalesa.  

L'encant de l'escampat de l'Avinguda Mediterrani ens transmet tranquil•litat i una amplia forma de ser utilitzada.  La naturalesa,  famílies donant passeigs,  l'amplia gama de tonalitats verdes que es poden apreciar durant un magnífic dia assolejat,  fan d'aquest parc una visió de pau i d'entorn familiar.  La nit,  plena de juventud durant els dies festius,  tots plegats festejant una data.  La bona sensació que transmet aquest lloc exigeix la permanència,  i nosaltres,  la volem.  Potser pel nostre egoisme i per voler seguir disfrutant d'aquest lloc no pots pasar un dia amb la teva família o on pots pasar molts bons moments amb els teus companys i amics de vida. 


Després algú dirà que l'escola mata la creativitat, que no fem res per als alumnes que tenen més possibilitats que altres...i tindrà, en general, raó. El que mata l'escola és el mateix que mata qualsevol altra forma de vida: el tancament, la uniformitat, la repetició. 


dilluns, 20 de maig de 2019

Adéu batxillerat, adéu!

Tal com són quan els demanes que facin bestieses. Els alumnes de la meva tutoria durant dos cursos: batxillerat humanístic-social. Promeses de mestres, professores, historiadors, relacions públiques, comptables, policies, educadores socials, gerents d'empreses i molt més. I el més important: tot de vida per davant! 


dimecres, 15 de maig de 2019

El Donut i la Història de la Filosofia 18-19

Continuem amb la proposta de construir gran part de la Història de la Filosofia a partir del Donut un curs més. Es tracta de fer un exercici de comprensió i d'expressió sintètica i imaginativa visualment de les diferents respostes a la pregunta "què és real?" que trobem al llarg dels segles (més de 25!) de desenvolupament d'aquesta curiosa forma de coneixement que és la Filosofia. 

Tot molt artesanal, perquè el món digital té el seu espai en les nostres classes i la professora té poques manies i considera que totes les metodologies són bones sempre que serveixin per a aprendre, ben lluny de la visió dogmàtica que frega el fanatisme per part d'alguns que exclouen unes (la classe magistral, per exemple, o el treball cooperatiu amb ordinador personal) i pensen que altres són poc menys que la panacea (subratllar el llibre de text, o el treball per projectes). Tot s'hi val per tal d'aprendre sempre que la proposta trobi els destinataris que la sàpiguen aprofitar. Així ha passat amb el Donut i la Història de la Filosofia fins ara. L'incentiu de la nota és mínim (entre 0,25 i 0,5 punts per avaluació). La voluntarietat, total.

Com a les proves escrites, es vol posar en valor la individualitat de l'estudiant, no només ni preferentment la seva capacitat de comprensió. Una de les poques vies lliures que mereixen l'adjectiu és la de la creativitat. Només fa bé a qui l'experimenta, a diferència d'altres vies que comparteixen l'adjectiu i res més. Perquè compartir és la clau. Lliurement, voluntàriament. Un espai a preservar en tots els àmbits de l'acció humana. També la docent. 


dimecres, 8 de maig de 2019

Primer cafè filosòfic

Com ja sabeu, a classe de filosofia de 4t d'ESO practiquem el diàleg filosòfic. Una de les tres hores setmanals la dediquem a fer filosofia a partir del diàleg, socràtica que és la professora, però també molts especialistes en didàctica de la filosofia dels quals ha après, com Oscar Brenifier, que ha investigat, desenvolupat i portat a la pràctica el cafè filosòfic o filo-cafè com a mètode d'aprenentatge de la filosofia, entenent aquesta com una disciplina eminentment pràctica. Podem trobar una bona explicació a la seva pàgina web de l'Institut de Pràctica Filosòfica. 

Alguns estudiants van comentar fa mesos que havien continuat dialogant després d'una sessió i que perquè no fèiem més diàleg. Els vaig parlar dels cafès filosòfics que es feien a molts llocs i els va fer molta gràcia la idea. Hem trobat el dia, l'hora i el lloc i hem celebrat el nostre primer Filo-cafè. 

El tema triat ha estat l'amor. Estem treballant "L'art d'estimar" d'E. Fromm i ja hi havia unes lectures i unes qüestions que s'havien abordat. Les preguntes a partir de les quals hem dialogat han estat les següents: 
  • Per que una relació sigui una bona relació, cal que hi hagi amor?
  • El bon professor ha d'estimar als seus alumnes?
  • L'amor és una cosa que et passa sense voler-ho? 
  • Tots els pares estimen els seus fills? 
  • Estimem als nostres pares acabats de nèixer? 
  • És comprensible no estimar un pare o una mare? 
  • Podem evitar sentir amor per algú que coneixem? 
  • Quan estimem, depenem de qui estimem? 
  • Quan hi ha dependència, hi pot haver amor? 
El temps ha passat volant i ens hem quedat amb ganes de més. El proper tractarà del viatge i la felicitat: Viatjar ens fa feliços?





dimarts, 7 de maig de 2019

Filosofia amb música

Un curs més acomiadem el batxillerat amb una activitat que vincula el vídeo, la música i la filosofia. Alguns dels treballs estan millor que altres, només cal veure'ls, però l'intent ha mostrat el grau d'aprenentatge dels continguts dels filòsofs triats per a posar en escena una confrontació musicada de les seves idees, ja que aquest és l'objectiu principal de l'activitat. 

No sempre s'ha plantejat aquesta confrontació. El Gerard, per exemple, ha escrit i interpretat la cançó que assegura que cantaria Nietzsche. 


Altres ens fan un videoclip molt urbà, a l'estil dels joves rapers que reinvindiquen una cultura pròpia. 


Per diversitat d'estils no serà. Aquest en flow de Sòcrates i Plató. 


N'hi ha qui s'inspira en els DJs d'alguna rave filosòfica, però diurna. 


Confrontació sens dubte complexa entre Descartes i Locke, necessitada de reforços. 


Trobem vídeos que són promocionals de la cançó, que és on invertit els principals esforços. 


Bona interpretació i ben treballat, llàstima que no sempre entenguem què diuen o canten.


En algun cas han escenificat i interpretat el dubte moral i com els filòsofs, amb una aparença de fades madrines, corren de seguida a aconsellar a la jove que no sap què fer. Entre Kant i J.S.Mill es debat la protagonista. 


Molt original i sense complexos, desinhibit i sorprenent, es marquen un ball amb música composada per ells mateixos. Casi ná!


Prengui una cançó de Rosalia amb la gràcia que sabem que té, que no és poca, i escenifiqui un possible enfrontament entre Descartes i Hume, entre racionalisme i empirisme, i surt això tan ben fet. 


I els dos millors per al final. Un el de la Stefy Ramírez, la nostra artista de la image en moviment que fa servir un programa de veu, a més a més. 


I acabem amb un nou enfrontament entre Kant i Mill d'aire friki que acaba...amb una col·laboració molt especial. Pa qué dir res més: ta to dicho!