diumenge, 16 de maig del 2021

Les millors dissertacions (i les últimes), 1a part

Com diu la cançó de Ketama "todo tiene su tiempo, todo llegará a su hora"i així ha estat. Ha acabat el curs de batxillerat dels alumnes de la promoció 2019-2021. Marcats per la circumstància de la pandèmia i tot el que ha comportat per a ells i les seves famílies, també per als professors que els hem tingut durant dos cursos, en algun cas tres i fins i tot quatre. Ells marxen i marxo amb ells, podria dir-se, perquè es confirma el meu trasllat definitiu a un centre prop de casa meva, un centre amb un projecte educatiu i unes oportunitats docents ben diferents. El passat 12 de maig ells estaven contents d'haver acabat el curs malgrat tot el que han hagut de passar, o precisament per això. Alguns encara tenen pendents les recuperacions. Hi haurà qui torni el curs vinent a fer pendents. Però més tard o més d'hora marxen tots. Estaria bé imposar un trasllat de centre al professorat cada sis o set anys. Seria saludable perquè evitaria l'enquistament de dinàmiques pernicioses i la pèrdua d'objectivitat i d'autocrítica derivada del benefici que aporten les relacions personals. Seria saludable renovar càrrecs i fer que tots els professors assumissin responsabilitats, però amb preparació específica, cosa que actualment només es té en compte amb les direccions. Potser per això també hi haurà el seu temps i arribarà l'hora. Qui sap si ho veuré abans de jubilar-me, utòpica que em poso perquè no sóc gens nostàlgica, ni trobo gaires motius per ser-ho. 

Trobaré, però, a faltar a aquests estudiants de 2n de batxillerat. Estic convençuda que molts d'ells són capaços de pensar per si mateixos a un nivell que la majoria dels adults no arriben ni arribaran. L'odi cap a les humanitats i el rebuig específic a la filosofia en alguns centres educatius fa més meritòria la tasca de nedar contra corrent tant seva com d'alguns professors, entre els que em compto. I aquí deixo constància, com en altres ocasions, una part del resultat. Ja que no puc esperar que es difonguin la majoria de les activitats que fem a la classe de filosofia i que ni tan sols en quatre cursos s'hagin presentat a la jornada de portes obertes de batxillerat, sembla que toca de nou exposar-les al blog que, per sort, és propietat de la professora editora i no precisa del vist-i-plau de ningú. 

Comencem amb la dissertació de la Judit Pérez, de 2n BAT B, modalitat social, una estudiant excel·lent que ha hagut de soportar, com molts altres, l'estúpid prejudici discriminatori sobre la vàlua intel·lectual dels estudiants del social. Prejudici que ignora que els graduats en l'àmbit de l'economia i de l'empresa són el col·lectiu que en més quantitat i més ràpidament troben feina. La dada està treta d'un informe d'AQU, l'Agència de Qualitat del Sistema Universitari Català, en el qual es recullen les preferències dels contractants. La Universitat no és una oficina de col·locació, no ho oblidem, però les competències que es valoren i les necessitats del mercat són prou expressives de que qui no val, si és que hem de mantenir la proferència estúpida, no va precisament al social. 

La Judit ha elaborat la seva dissertació a partir de la pregunta Podem deixar de buscar la felicitat? 

En primer lloc, abans de respondre a la qüestió plantejada cal definir què vol dir el terme “felicitat”. La felicitat s’entén com una emoció que experimenta un ésser conscient quan se sent satisfet, autorrealitzat o en un moment de benestar produït per quelcom que el fa sentir bé. Com afirmava Aristòtil, la felicitat no consisteix en aconseguir els plaers, sinó tot el contrari, de manera que un ésser és feliç quan el seu comportament s’oposa al plaer, dedicant-se a l’acció política i a la contemplació. Per Aristòtil, l’home bo, és a dir, l’home feliç, és virtuós; i la virtut és possible si es practiquen bons hàbits. Per tant l’home virtuós ha d’actuar entre l’excés i la falta, en el punt mig, a més, ha d’evitar els extrems per optar entre el vici i la virtut. Així doncs, segons Aristòtil, la felicitat és autorrealitzar-se, aconseguir els objectius plantejats pel propi ésser humà. Tanmateix, Plató també afirmava en certa manera la postura de la felicitat defensada per Aristòtil, de manera que defensava que l'horitzó de la felicitat es troba després de la mort. Per tant, Aristòtil sosté que lafelicitat depèn de nosaltres mateixos, i Plató afirma que l’home que fa que tot el que porta la felicitat depengui d’ell mateix, adoptarà el millor pla de vida per ser feliç. Per contra, per Kant la felicitat, més que un desig, una alegria o una elecció, és un deure, ja que per ell el deure es sosté en la voluntat, que és un fi en sí mateix. En el cas de Nietzsche, l’ésser humà és feliç quan ha comprovat que ha superat allò que li oprimia. Per Mill, la felicitat és el plaer i l’absència de dolor; i defensa que la felicitat suposa gaudir dels plaers superiors.

Un cop definit el terme “felicitat”, plantegem la pregunta: podem deixar de buscar la felicitat?

Per una banda, no podem deixar de buscar la felicitat, i alguns arguments per mostrar-ho són els que s’exposen a continuació. Aristòtil organitza la seva proposta ètica al voltant del problema de la felicitat, on el seu punt de partida és la convicció que per a tots els homes, en tots els oficis i ocupacions, el comú és perseguir un fi; en el cas de l'ètica, aquest fi que es pretén assolir és la felicitat. Així doncs, els homes desitgen voluntàriament el bé comú i, per tant, persegueixen la felicitat sabent que aquesta només s'aconsegueix amb esforç, amb l'ànim temperat, amb valor. En aquest camí cap a la virtut, els éssers humans es dirigeixen cap a la felicitat. De manera que si la felicitat és el fi que es vol assolir en tots els homes, no es podrà deixar de buscar.

Segons Kant, la felicitat és un ideal de la imaginació i, per tant, no és possible assolir-la. Però sí afirma que sigui natural buscar la felicitat, tot i que no tingui un contingut moral, ja que persegueix un fi i, per tant, segueix l’imperatiu hipotètic. De manera que quan busquem la felicitat no actuem moralment, però això no impedeix el fet de buscar-la.

En quant a Mil, afirma que el desig de ser feliç per sobre de tota la resta dels desitjos es presenta en tot ésser humà. Per Mill la felicitat és un deure moral i el fi últim de les accions morals. Tanmateix, diferencia la felicitat de l’acontentament, de manera que tot ésser té com a fi últim aconseguir la felicitat, que és el gaudi dels plaers superiors. A més, Mill defensa que l’ùnic desitjable és la felicitat (“major felicitat possible per al més gran nombre de persones”). I afirma que no es pot provar pel raonament que el principi d‘utilitat tingui com a fi últim la felicitat, però sosté que la felicitat és desitjable com a fi perquè la gent la desitja. Per tant, si la felicitat és desitjable com a fi últim no es pot deixar de buscar.

Per Epicur la clau de la felicitat és el plaer i l’evitació del dolor. Defensa que la felicitat és la principal motivació que persegueix tot ésser humà a la seva vida. Segons ell hem de meditar sobre les coses que ens aporten felicitat, perquè si gaudim d'ella, ho posseïm tot, i si ens falta, fem tot el possible per obtenir-la". Per tant, no és possible deixar de buscar la felicitat, ja que és el fi últim de la vida.

Pel que fa a l’article proposat sobre l’entrevista a Edgar Cabanas, investigador de la Universidad Camilo José Cela, s’exposa que avui dia la majoria de la societat busca la felicitat. A més, Edgar Cabanas afirma que l’home feliç de la modernitat és un individu excessivament centrat en sí mateix, obsessionat per la seva vida emocional. Per tant, és lògic pensar que l’home no pot deixar de buscar la felicitat.

Per una altra banda, sí és possible deixar de buscar la felicitat. Partint del queplanteja Plató, que la felicitat absoluta no es pot aconseguir en aquesta vida, encara que l'home pot accedir a un cert grau de felicitat, i que l'ésser humà és un ésser dual, format per cos (que pertany al món sensible) i ànima (pertanyent al món intel·ligible o de les Idees); es pot demostrar que si l’home no pot assolir la felicitat absoluta en aquest món, és probable que la deixi de buscar.

Tanmateix, Nietzsche defensa que l’ésser humà no hauria de buscar la felicitat, que és una pèrdua de temps. A més, afirma que si no se sap o no es pot saber en què consisteix una vida virtuosa, llavors la felicitat que es busca com a conseqüència de la vida virtuosa no és possible, no és realitzable ni en aquesta vida, ni en l'altra vida en el més enllà. Per Nietzsche la felicitat s'obté a partir d' una situació d'infelicitat, de sofriment, d'insatisfacció. Arribar a ser feliç exigeix, ​​a més, un coneixement i un esforç per tal d’aconseguir-ho. Així doncs, si la felicitat no és possible com a conseqüència de la vida virtuosa, llavors és possible deixar de buscar-la.

Segons Kant, determinar amb seguretat i universalitat quina acció fomenta la felicitat d'un ésser racional, és totalment insoluble”, de manera que allò que l’ésser humà vol i desitja és variable, per tant mai podria, en cap punt determinat de la seva existència, establir d'una vegada i per sempre el que considera com a condició o contingut fonamental de la seva felicitat. Així doncs, si no es pot determinar què és el que fa feliç, és difícil buscar la felicitat, de manera que s’afirma la tesi plantejada sobre si és possible deixar de buscar la felicitat.

En Marx, la felicitat és, des d’una alineació econòmica, la perfecció humana, és a dir, el propi bé de l'home, és allò que ve de l'ocupació en diferents coses i no de la passivitat, per tant, és el que sorgeix de la feina i de l'intel·lectual. De manera que si s’entén la felicitat com la perfecció humana, llavors és difícil d’assolir-la i, per tant, de trobar-la. En consegüent, sí és possible deixar de buscar la felicitat.

Fent referència a l’article proposat, la recerca de la felicitat pot generar més problemes dels que resol. Edgar Cabanas nega que la recerca de la felicitat hagi estat sempre un objectiu de l'ésser humà, ja que la felicitat no és universal, té arrels polítiques i culturals. Per tant, és possible deixar de buscar la felicitat si abans no es buscava i vivien igualment, de manera que es pot viure sense fer feliç i, per tant, sense la recerca contínua de la felicitat.

En conclusió, considero que no podem deixar de buscar la felicitat, ja que els individus plantegem la felicitat com una meta i, tanmateix, és un desig innat, una recerca contínua, per la qual l’home lluita enfrontant-se a les situacions traumàtiques fins a assolir aquesta desitjada felicitat. Potser no s’aconsegueix mai la felicitat, o potser s’aconsegueix en moments determinats, passatgers, però el fet d’aconseguir-la o no, no treu que es segueixi buscant, ja que la felicitat no és un estat continu d’excitació (com també sosté Mill), sinó una experiència ocasional que podem arribar a viure-la o potser no la vivim mai. Així doncs, la búsqueda de la felicitat és un estil de vida, com afirmava Aristòtil i, per tant, no podem deixar de buscar-la, de manera que, en la societat moderna, la recerca de la felicitat s’ha convertit en una recerca incessant, com s’afirma en l’article esmentat anteriorment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la teva participació al nostre blog!