diumenge, 20 de juny de 2021

Les millors dissertacions (i últimes) 7ena i final

Acaba aquesta mostra de les millors dissertacions, i les últimes, que es compartiran en aquest blog. Li toca el torn a l'Adrián Lara, futur científic amb multiplicitat d'interessos, tan diversos com àmplies i destacades són les seves capacitats. De la música al cinema, passant per la filosofia, la història i recalant en la ciència, en la qual, pel moment, pensa continuar la seva formació de cara a una carrera professional. El talent de l'Adrián per la filosofia per mi és un fet innegable. Penso que mai podrà prescindir d'abordar els problemes des de diferents perspectives, que el que podríem anomenar la seva "pulsió ética" és més profunda que el que ha pogut demostrar a les classes de filosofia. Trobo que és una qualitat estructural, configuradora i distintiva del seu caràcter. Em fa pensar en allò de si les persones són bones o dolentes, aquest tòpic tan típic que fa un temps vaig entendre més aviat com a tendència, a la manera d'Aristòtil i l'exercici de la virtut que ens transforma i deixa en les nostres mans la possibilitat de ser virtuosos, de dedicar la vida a la més elevada de les activitats, la recerca de la veritat. L'Adrián té la tendència ja molt marcada cap a la bondat, la veritat i la bellesa, que en el món dels antics grecs eren inseparables. Espero i desitjo que en el seu cas això sigui un destí i que es faci realitat. 

Per poder dirigir-nos directament a la qüestió que se’ns planteja hem d’analitzar-la per parts. Primer ens hem d’adreçar a la definició de l’acció moral. Aquest concepte ha estat molt debatut al llarg del temps per diferents cultures i filòsofs. En la Grècia clàssica, autors com Aristòtil, consideraven que l’acció moral era aquella que era pròpia de la persona virtuosa, o sigui, la persona que tenia una disposició per obrar d’acord amb determinats projectes ideals com el bé, la justícia, la veritat i la bellesa. A la Prússia Oriental de mitjans del segle XVIII neix de la mà d’Immanuel Kant l’ètica deontològica. Aquesta ètica es basa en la raó i la bona voluntat per determinar el que és i el que no és una acció moral. En aquest cas, les conseqüències de les accions no són importants, atès que si ho fossin, condicionarien les accions i la intenció darrere una acció no es tindria en compte. En sintonia amb l‘anteriorment esmentat, les accions morals segueixen les formulacions de l’imperatiu categòric (necessitat de l’acció moral) que diu que hem d’actuar només segons aquella màxima que vulguem que es converteixi, alhora, en llei universal. D’aquesta afirmació es desprèn que les accions morals han de poder ser universalitzables i que hem de tractar a la resta d’éssers racionals, no com a coses, sinó com a fins en sí mateixos. Per finalitzar aquesta enumeració, trobem l’utilitarisme que és una filosofia elaborada a finals del segle XVIII a Anglaterra per Jeremy Bentham. Aquest corrent filosòfic va ser continuat per molts altres autors, però entre ells un de molt destacat és el fillol de Bentham: John Stuart Mill. Els filòsofs utilitaristes afirmen que el fi de l’acció moral de qualsevol ésser sensible és la felicitat. Això queda reflectit en el principi utilitarista que estipula que és bona l’acció que és útil, ja que la bona acció és realitza per tal d’aconseguir la major felicitat possible per al més gran nombre de persones. I què és pels utilitaristes la felicitat? Doncs el plaer i l’absència de dolor. Mill és un autor important perquè és el primer d’aquest corrent filosòfic en diferenciar els plaers de manera qualitativa, no només quantitativa com s’havia fet fins llavors. A més, diferencia clarament allò que és part de la felicitat (desitjable per si mateix) del que és mitjà (intermediari per la felicitat).

Per fer referència a la notícia sobre la jove testimoni de Jehovà que va rebutjar una transfusió sanguínia, reflexionaré des del punt de vista deontològic (amb alguns arguments i contra arguments utilitaristes) per tal d’arribar a una conclusió raonada.

 El cas d’aquesta jove és, com menys, inaudit. Liliana, el nom de la jove, professava la religió dels testimonis de Jehovà i va patir una peritonitis. Com a conseqüència d’aquesta malaltia, els metges van decidir induir-li un coma. La sorpresa dels seus metges va arribar quan van descobrir que Liliana havia signat un document en què rebutjava una transfusió per qüestions religioses. Fins i tot per a realitzar els procediments mèdics necessaris, els metges havien de rebre l’aprovació d’una representant escollida pels testimonis de Jehovà. Aleshores, el centre sanitari on estava hospitalitzada Liliana va decidir apel·lar al jutjat de primera instància, on la jutgessa va desestimar el cas al·legant que la jove era major d’edat i que havia pres aquella decisió en plenes facultats mentals. Els metges, en aquesta situació, van decidir seguir la llei i no realitzar-li cap transfusió, encara que sabien que si no ho feien existia la possibilitat que Liliana morís. Això planteja dos dubtes més: si l’actuació de jutges i metges va ser la correcta i si la voluntat de les persones majors d’edat, pel fet de ser majors d’edat i tenir plenes facultats mentals, ha de ser acceptada tot i que no sigui una acció moral.

En primer lloc, cal esmentar que els funcionaris (metges, jutges, guàrdies civils, etc.) van actuar en funció de la llei vigent i, per tant, no van incomplir-la per salvar a la jove, perquè fer-ho estaria fora de la legalitat. En aquest context, una persona que tingués una manera d’actuar kantiana diria que, malgrat que hi hagi una llei (jurídica) en contra de l’acció que és considerada com a moral, hem d’actuar seguint la bona voluntat i, en aquest cas, desobeir la llei per tal de salvar a la malalta. Tot i així, alguna persona podria argumentar que l’acció que realitzen els funcionaris és moral perquè segueixen la llei (que és aplicada de manera universal), però s’estaria equivocant. La llei que estan acatant els funcionaris no és la llei moral de la qual Kant parlava, sinó una llei jurídica que té l’objectiu de dictaminar quines accions són punibles (legalment parlant), però que no en tots els casos afavoreixen les accions veritablement morals. Un exemple de com aquesta llei jurídica no sempre és universalitzable són les embarcacions que rescaten refugiats que han naufragat al mar. Aquestes embarcacions, tot i haver realitzat una acció moralment bona, es veuen denunciades per alguns països gràcies a la legalitat vigent que permet castigar a aquells que ajuden als refugiats i als nàufrags. En el cas dels rescats a naufragis la gent actua per deure, no conforme al deure.

A continuació, trobem la gran controvèrsia d’aquest insòlit esdeveniment: que una persona major d’edat tingui la potestat per decidir el que es pot fer i no fer amb el seu cos encara que allò suposi que no sigui moral. Una situació que exemplifica el cas contrari a fer el que vulguis amb el teu cos són les mascaretes que portem per protegir-nos del SARS-CoV-2. En el context d’una pandèmia, l’ús de la mascareta s’ha fet obligatori per tal de disminuir el risc de contagi. Per tant, si l’acció de no portar mascareta (no fer el que vulguis amb el teu cos) és il·legal, per què evitar les transfusions de sang és legal? Algú podria argumentar que evitar les transfusions de sang no és el mateix que no portar mascareta perquè no afecta directament a la salut dels altres, i que mentre la persona sigui feliç fent-ho i no molesti als altres no hi ha cap inconvenient, però s’equivocaria. És veritat que evitar transfusions sanguínies no resulta cap amenaça cap a la resta de persones. Tanmateix, això no significa que fer-ho sigui una acció moral. El que tenen en comú l’ús de la mascareta i les transfusions sanguínies (que es fan per salvar vides) és que ambdues són accions universalitzables i, per tant, són bones accions.

Com ja hem dit abans, l’acció moral no pot mai estar condicionada. Aquesta afirmació significaria que l’acció de Liliana (signar el document), per ser una bona acció, hauria d’haver estat realitzada sense cap al·licient per part de l’organització dels testimonis de Jehovà. Com sospita l’expert en sectes Miguel Perlado: "És més que dubtós que hagi pres aquesta decisió per pròpia voluntat. La voluntat es va modelant per la sobreimposició de l'organització", la decisió pot haver estat influenciada per factors externs a la jove. Algú podria argumentar que dona igual si l’acció està influenciada si com a resultat aporta felicitat a la persona que la realitza, però s’estaria equivocant. L’argumentació de per què aquesta persona s’estaria equivocant rau en la intenció de l’acció moral, que no és pas la felicitat, sinó que l’acció sigui bona en sí mateixa. És per aquest motiu que hem de ser persones crítiques capaces de jutjar amb la nostra raó allò que és bo i allò que no és, sense contemplar les conseqüències que podrien tenir les accions. 

En conclusió, podem afirmar que ser responsables legalment dels nostres actes no és una condició de l’acció moral, ja que qualsevol persona que sigui o no legalment responsable dels seus actes pot realitzar accions morals o accions contràries a la moral (com seria l’exemple dels nens, que poden realitzar accions morals sense ser responsables legals dels seus actes). És més, el dia 3 de maig va ser el meu aniversari i vaig assolir la majoria d’edat, significa això que totes les accions morals prèvies al meu divuitè aniversari no han sigut veritablement morals? No, la responsabilitat sobre les accions no és una condició per a què l’acció sigui moral, l’únic capaç d’establir la moralitat d’una acció és l’acció en si mateixa, la seva intenció.

Les últimes dissertacions ( i últimes) 6ena part

Continuem dinamitant tòpics. Qui diria que un jove amb una destacada vocació per la tecnologia podria destacar en filosofia elaborant una bona dissertació al voltant del tema de l'animalisme? Només els que no saben encara que el MIT, la millor escola d'enginyers del món, té un departament de filosofia que també és un dels millors del món i on és un luxe doctorar-s'hi. El Marc Pérez és un dels molts que han hagut de passar per un batxillerat que no podia complir més que parcialment les seves expectatives i ganes d'aprendre. La falta de flexibilitat curricular, l'excés de teoria en matèries susceptibles de ser enfocades des de la pràctica i l'observació i una orientació si no enganyosa sí deficient han fet un cóctel que, malgrat les seves capacitats, no han permès que gaudeixi la majoria de les hores que ha passat a l'aula. Sé que la filosofia no és sant de la seva devoció, i no importa, no importa gens. El que importa és que ha aprés i que ha tingut capacitats de sobres per mantenir un nivell que, a final de curs, pot defensar-se amb aquesta prova evident, la dissertació que seguidament podreu llegir. El que importa és que sap què vol i, el que és millor, ja s'ha posat en marxa. Després d'una espera que se li ha fet massa llarga. Ànims i sort!

L'animalisme ha estat un dels temes més debatuts durant l'última dècada. Molts són ja els que han deixat de menjar carn o s'han canviat a una dieta vegana, però encara queda una gran part de la població que segueix consumint productes carnis. Des de les institucions públiques de diferents països s'ha intentat arribar a acords per regular i reduir aquest consum, però encara no hi ha cap proposta ferma sobre la taula, ja que establir els límits sobre la moral als animals resulta una tasca complicada.

D'una banda, l'ésser humà sempre ha estat un animal omnívor, de manera que la carn sempre ha estat un aliment present dins la nostra alimentació, i ens aporta nutrients i vitamines. Per aquest motiu, moltes persones no li trobem sentit a debatre un fet que porta succeint durant milers d’anys, i forma part de la nostra biologia.

A més, lligat a la indústria càrnia, molts són els que opinen que els animals viuen en condicions insalubres i són executats a sang freda. Això és a causa que per optimitzar el procés, els escorxadors han de procurar emmagatzemar el nombre més gran d'animals en el menor espai possible, per així poder aconseguir un major marge de benefici i poder oferir els seus productes a un preu més reduït. Des del punt de vista de John Stuart Mill, que els animals visquin en aquestes condicions és útil d'alguna manera per l'escorxador, ja que els permet augmentar els seus guanys. Per tant, podríem dir que aquesta acció resulta bona, o els aporta felicitat, perquè els és útil.

També, en la indústria farmacèutica l'experimentació amb animals resulta un tema molt polèmic actualment, després dels actes ocorreguts en un laboratori de Madrid. L'experimentació amb éssers vius és un fet necessari per a poder comprovar l'eficàcia i efectes secundaris d'un producte o fàrmac, però pel fet que molts d'aquests es troben en fases inicials o experimentals, l'experimentació amb éssers humans pot resultar perillosa, ja que es desconeixen els efectes que pot comportar i, en el cas que apareguin efectes secundaris perjudicials, pot haver-hi una major repercussió legal. Per això, moltes indústries farmacèutiques decideixen testejar els seus productes amb animals per comprovar quins efectes tenen sobre els éssers vius. Esmentant novament l'ètica utilitarista de Mill, l'experimentació amb animals seria una acció útil, i per tant bona. A més és una acció que procura la felicitat més gran per al nombre més gran d'éssers vius, perquè estaríem causant dolor a una certa quantitat d'animals, però en el cas d'una vacuna per exemple, estaríem fent feliç a tota aquella gent que pot vacunar-se amb una vacuna que s'ha comprovat que no té efectes secundaris greus detectables a priori, ja que l'absència d'efectes resulta impossible, i que pot així evitar contagiar-se d'una malaltia greu com seria el tètanus. Com podem observar, el balanç seria positiu, de manera que seria moralment bona segons Mill.

D'altra banda, és cert que l'ésser humà sempre ha estat un ésser viu que s'ha alimentat de carn, però també és cert que actualment consumim molta més carn de la que necessitem, i generem molta més carn de la que consumim. Per tant, el consum excessiu de carn no estaria justificat com una qüestió biològica, ja que resulta fins i tot perjudicial per a la salut una ingesta tan alta de carn.

Pel que fa a la indústria càrnia, molts grangers podrien justificar que els animals que estan en llibertat, quan són caçats per un depredador, també tenen una mort lenta i dolorosa, ja que poden estar diverses hores dessagnant-se fins a morir. Però, a diferència de com viuen molts animals en algunes granges, els animals en llibertat viuen la seva vida d'una manera molt diferent, ja que el seu espai no se'ls veu privat ni reduït a condicions insalubres.

A més, si debatéssim si resulta moral o no l'experimentació amb animals des del punt de vista de Kant, podríem dir que no resulta una acció moral perquè tracta als individus, en aquest cas als animals, com un mitjà i no com un fi. A més, fer patir els animals no és una acció que desitgéssim que fos universalitzable i que tothom actués igual.

Per concloure, podem observar que tenim dos punts de vista diferents per determinar si l’animalisme resulta moral o no, depenent que entenguem per una acció moral. Des del meu punt de vista, em decanto més per al vessant de Kant, i penso que hauríem de reduir, i fins i tot eliminar en un futur, la carn de la nostra dieta, per salut i pels animals, i tractar a tots i cada un dels animals amb respecte i sense violar el seu dret a la vida, i no com un mitjà o com a proves de laboratori.



Les millors dissertacions (i últimes) 5ena part

 El Sergio Pérez ha triat elaborar la seva dissertació a partir de la pregunta següent: Ser responsable legalment dels teus actes és una condició de l'acció moral? Com ja és habitual en ell, elabora una reflexió detallada, ben argumentada i amb riquesa d'idees. Sempre em crida l'atenció la creativitat amagada o subjacent que traspuen els seus escrits, per molt obligatoris que siguin, per molt filosòfics que siguin, per més normatius que siguin. Apart de ser perfectament conscient de quan s'escapoleix d'una qüestió peliaguda i quan no ho fa, cosa que és més que un artifici retòric, el Sergio, com a autor de textos de reflexió que porto llegint durant dos cursos, revela qualitats que deixen entreveure un narrador, un inventor d'històries en la mida que la facilitat amb què aborda perspectives diverses, ja siguin de tipus intel·lectual, com real o fictici (llegiu en aquest blog el seu text sobre la seva experiència del confinament, per exemple). Podem dir que explica molt bé, però no només perquè entén molt bé, sinó perquè tímidament apunta a una llibertat amb l'ús del llenguatge que només es troba en individus creatius i als quals la pràctica sens dubte millora els resultats, però d'on no n'hi ha, ja sabeu, no raja. Complirà sense problemes amb les exigències del grau que vol cursar, estic segura. M'agradaria també estar-ho de que es mirarà a si mateix des de tantes perspectives com és capaç i serà igualment ambiciós a l'hora de voler viure-les, desenvolupar-les. Fins on sé, va per bon camí. 

Aquí teniu la seva dissertació, que dona cent mil voltes a les que molts adults poden fer i fan. 

Hi ha vegades en què no cal inventar-se un experiment mental i fictici per tal de poder examinar diferents àmbits de la filosofia. La realitat de vegades ens sorprèn amb un dilema, en aquest cas ètic, que ens permet reflexionar àmpliament. Aquest és el cas que se’ns presenta a l’article de El País “Una joven testigo de Jehová, en estado crítico en Huesca tras rechazar una transfusión”, on una noia es troba presonera d’un document signat per ella mateixa, en el qual renega de qualsevol mena de transfusió sanguínia. Dic que es troba presonera del document perquè es troba en un estat de coma que no li permet fer-se enrere en cas que volgués. La justícia ha declarat que, atès que era plenament conscient del que feia, era major d’edat i tots els requisits legals es van complir, no hi ha forma de fer la transfusió en contra de la voluntat manifesta al document, per molt que els mèdics i familiars no estiguin d’acord. Llavors, els dilemes ètics que se’ns presenten són els següents: com que era legal que firmés aquell paper, era moral? Les accions legals són també morals? Les accions morals han de ser també accions legals? I així un munt més de preguntes que relacionen el concepte de moralitat amb el de legalitat i que poden ser sintetitzades en la següent qüestió: ser responsable legalment dels teus actes és una condició de l’acció moral? La  meva opinió és que no, i a continuació intentaré defensar-la tan bé com pugui.

Comencem, llavors, plantejant què és una acció moral, ja que això és crucial per tal de començar a formular la resposta a la qüestió plantejada. Doncs bé, aquest plantejament és encara motiu de debat en l’actualitat, ja que existeixen diverses teories filosòfiques que aborden des dels seus respectius punts de vista què és una acció moral. Intentaré, en la meva argumentació, abordar la qüestió des d’una perspectiva kantiana i després des d’una perspectiva utilitarista (fent esment a Mill), de les quals faré un brevíssim resum a continuació. Si posteriorment aconsegueixo demostrar que en cap d’elles una acció moral és necessàriament una acció legal, provant que hi ha accions legals que no són morals, llavors estaré una mica més a prop de resoldre la qüestió proposada. 

Pel que fa a la moral de Kant, aquest es centra en la forma de les nostres accions, no en les conseqüències. En poques paraules, es tracta d’una moral deontològica, del deure, en la qual és imprescindible que les nostres accions siguin incondicionades, gràcies a una voluntat lliure i racional. És la voluntat la que es posa les regles a si mateixa i, per tal d’actuar moralment s’ha d’actuar amb bona voluntat, seguint l’imperatiu categòric: actua de manera que vulguis que allò que t’ha impulsat a actuar (la màxima) esdevingui llei universal i tracta sempre a les persones com a fins en si mateixos, mai com a mitjans.

En canvi, l’utilitarisme és una ètica teleològica, orientada a les conseqüències de la nostra acció. Per tal d’actuar moralment la nostra acció ha de promoure la felicitat més gran possible, és a dir, la felicitat per al nombre més gran de persones, ja que la felicitat és el fi últim de l’ésser humà. La felicitat és, en aquesta concepció moral, l’absència de dolor i la presència de plaer.

Doncs bé, un cop fetes les presentacions, passem a abordar la qüestió. Es pot apreciar que, en un principi, en cap de les dues concepcions morals es tracten les lleis que regeixen la nostra societat, tan sols ens diuen per quins principis s’han de regir les nostres accions. Ens adonem que, llavors, la moral i la legalitat podrien entrar en conflicte. Tanmateix, llavors arriba Kant i ens diu que, com que les accions han de ser universalitzables, saltar-se la llei no seria, consegüentment, una acció moral. Tot i així, que una acció il·legal sigui una acció immoral no implica que totes les accions legals siguin accions morals. Les lleis són normes jurídiques que intenten regular les relacions dins la nostra societat i és legal fer moltes coses que serien immorals: mentir (tret de situacions específiques on també és il·legal), tractar als altres amb inferioritat (hi ha moltes maneres de fer-ho sense trencar la llei), etc. Per tant, si examinem l’ètica kantiana, ens adonem que les accions morals no estan dins del marc de la legalitat, o bé dit d’una altra forma, que les accions legals no són totes morals i per tant, no és una condició per a la moralitat de l’acció que actuem de manera legal.

Pel que fa a l’ètica utilitarista, les accions morals venen determinades per les conseqüències. Això vol dir que si hem realitzat una acció dins el marc de la legalitat, però que les conseqüències siguin contràries a les del principi utilitarista (per exemple, una reducció legal de la plantilla en una empresa, no perquè sigui necessària, sinó per ampliar encara més els beneficis dels amos, produirà segurament infelicitat en més persones que en les que es produirà felicitat) estarem realitzant una acció legal, però immoral. Per tant, i igual que en l’ètica kantiana, la legalitat no és condició necessària de l’acció moral en l’ètica utilitarista.

El dilema, però, es fa més interessant si intentem abordar les àrees en què la legalitat i la moralitat entren en conflicte, fet que ja he esmentat abans que podia succeir. Si, suposem, hi ha cap mena d’injustícia (on no es respecti un dret fonamental, com per exemple el dret a la igualtat) dins la legislació d’un país, seria moral actuar de forma legal? La resposta és, agafem la teoria moral que agafem, que no. Però, si saltar-se la llei és, segons Kant, immoral, però complir-ho en aquest cas també ho és, llavors què s’ha de fer? Ben fàcil, llavors l’acció moral implicaria intentar canviar la llei. I l’utilitarisme, què diria? Bé, dubto que ser tractat injustament faci feliç a cap persona i, per tant, aquí ambdues teories morals estarien d’acord en el fet que, com que no podem actuar de forma moral a causa d’una mala legislació, s’ha d’intentar canviar-la.

Algú podria pensar, però, que les lleis estan fetes pel poder legislatiu, el qual en la majoria de societats democràtiques és escollit per una majoria. Per tant, no només és immoral saltar-se la llei, sinó que sempre que estem actuant legalment estem actuant d’una forma moral, ja que respectem les decisions preses per majoria. Aquí cal tractar, llavors, qüestions com la dictadura de la majoria, idea que ja va ser explicada per Mill. De forma simplificada, que una llei hagi estat imposada per una majoria no significa que aquesta llei no pugui ser injusta, ja que pot no respectar els drets fonamentals d’aquells col·lectius que no es troben dins la majoria. Consegüentment, que una decisió sigui presa per la majoria no significa que procuri respectar la universalitat de la forma moral kantiana, ni aconseguir la més gran de la felicitat que tant agrada als utilitaristes. És a dir, segueix vigent el fet que una acció moral no ha de ser necessàriament legal i, fins i tot, hi ha casos, com els que hem abordat als darrers paràgrafs, en els quals una acció legal és immoral.

Altres podrien dir que si fas una acció legal, en fer-la sent conscient dels teus actes i amb plena llibertat, estàs realitzant una acció moral. Això és tan ridícul com sembla. Que siguis conscient dels teus actes no implica que hagis analitzat amb deteniment si aquella acció és moral o no. Encara més, es pot triar conscientment fer el mal, cosa que pot semblar impensable, però que certament es dona en la nostra societat actual: els assassins no saben que estan cometent una acció immoral quan maten algú? Saben els lladres que robar està malament? La resposta és que sí, però trien (irracionalment) actuar en l’àmbit de la immoralitat. Aquestes no són accions legals, em direu, i tindreu raó, però serveixen per demostrar que ser responsable dels teus actes, és a dir, fer-los de manera conscient i lliure, no és suficient per tal que l’acció sigui moral. Com ja he dit al primer argument, la legalitat a vegades no arriba tan lluny com la moralitat, de manera que hi poden haver accions legals, fetes conscientment i lliurement, que siguin immorals. De fet, aquest és (i m’avanço una mica a la conclusió) el cas que se’ns mostra a l’article.

Finalment, alguns podrien, en un últim intent, dir que en realitat aquestes persones no són del tot conscients ni lliures quan actuen així i que, per tant, no estan realitzant cap acció immoral. Si bé la premissa que suposen podria ser motiu de discussió, centrar-me en la conclusió serà una manera més fàcil de refutar aquest contraargument. I és que hi ha persones que no entenen que una acció pot no ser immoral (o dolenta) i alhora tampoc ser moral (o bona), no totes les accions han d’actuar en l’àmbit de la moralitat. Kant ja ens ho deia quan ens parlava dels diferents tipus d’imperatius, hipotètics i categòrics. Fins i tot utilitaristes com Mill, que són partidaris d’una moral que aborda moltes més parts de les nostres vides, toquen de peus a terra i consideren les condicions sota les quals ens trobem, afirmant que hi ha condicions en què una acció pot no actuar dins del marc de la moralitat. 

Comptat i debatut, només queda respondre a la pregunta inicialment plantejada. No, ser responsable legalment dels teus actes no és una condició de l’acció moral. Abordar les mateixes accions des d’una perspectiva legal i des d’una moral pot donar lloc a judicis totalment diferents. És per això que la noia, tot i que era conscient dels seus actes i obrava legalment, estava actuant de forma immoral, igual que ho està fent ara la persona que no accedeix al fet que li facin la transfusió. És igual la teoria moral que fem servir, signar un document que et nega en un futur la possibilitat de rebre una atenció sanitària vital és una acció immoral i, en aquest cas, la legalitat ho permet. Una de les coses que Kant ens diria és que no és universalitzable, i Mill segurament estaria d’acord en afirmar que no aporta res a la felicitat de ningú, sinó tot el contrari, provocarà dolor en un futur. Per tal de seguir amb la reflexió, els metges es troben en una de les situacions que hem fet esment durant l’argumentació, no poden fer, per culpa de la llei, l’acció moral, fet que valida encara més la meva postura. En darrer lloc, tenim la persona que tot i tenir potestat per decidir si pot rebre la transfusió, decideix que no la rebi. Aquesta persona està actuant legalment, però immoralment, fet del qual també he parlat. En definitiva, per fer un judici moral no s’ha de tenir en compte la llei (o bé, com diu la pregunta, si ets responsable legal dels teus actes), sinó que has de seguir els principis de la doctrina moral. Quina, em preguntareu? Doncs aquesta sí que és una qüestió en la qual no entraré.

Si es vol aprofundir una mica més en la reflexió, recomano el dilema ètic proposat en el vídeo de Ted-Ed (a YouTube): Ethical dilemma: The burger murders - George Siedel and Christine Ladwig. En aquest vídeo de poc més de cinc minuts es presenta un dilema ètic (basat en fets reals) en el qual partim que l’acció moral no depèn en absolut de la legalitat de l’acció, ja que no ets tu el responsable legal de les conseqüències. També proposen mètodes per tal de triar la forma d’actuar, que, igual que en la resta del vídeo, potser es centren massa en les conseqüències.




Les millors dissertacions (i últimes) 4a part

 Li toca a la Judith Gutiérrez, que acaba d'obtenir el seu títol de batxillerat de la modalitat humanística i que es planteja la moralitat de l'animalisme. He tingut l'oportunitat de tenir a la Judith com alumna durant quatre cursos: a cultura i valors de 3r d'ESO, a filosofia de 4t d'ESO, a filosofia de 1r de batxillerat, a història de la filosofia i psicologia de 2n de batxillerat. Posseeix moltes qualitats, però ara destacaria dues: la capacitat de reconèixer els seus punts forts i els seus punts dèbils, d'una banda; la capacitat d'esforçar-se per reforçar els seus punts dèbils i superar dificultats, d'una altra. Aquesta dissertació és un exercici manifest de superació que li ha permès desenvolupar capacitats diverses i fer-ho amb la satisfacció que sap experimentar davant de la feina ben feta. Un sol de persona que deixa en mi un record viu del temps compartit. Un cop més, una jove es planteja i sap més que molts dels adults que conec, coneixem, ehem. 

L'article "Qui defensa als animals?" publicat al Diari El País el 19 de març del 2019 planteja la qüestió que l'animalisme ja no és una teoria ètica marginal, sinó que s'ha establert com un problema social que ha situat els drets dels animals al centre de la reflexió social i també de la filosòfica, ja que els animals són entesos com a subjectes morals, és a dir, com a éssers que pateixen, però també gaudeixen, i, per tant, això ha motivat plantejar-se si també tenen dret a la felicitat, si la felicitat a la qual poden arribar és igual a la dels éssers humans o si com a subjectes morals tenen una sèrie de drets naturals tal com establia el jusnaturalisme de John Locke per als éssers humans. Totes aquestes qüestions ens obliguen a replantejar-nos la qüestió de què és allò que caracteritza la moral i si és moral l'animalisme.

Davant aquesta qüestió sobre si és moral l'animalisme, el primer que hem de fer és demanar-nos què és la moral i si pot incloure com a subjectes morals als animals, ja que això implicaria una sèrie de drets i deures dels éssers humans cap a aquests. Moral, generalment, fa referència a una ciència que estableix un criteri per determinar quan una acció és moral i quan no ho és. La qüestió que cal plantejar-se és: Són els animals subjectes morals? L'article defensa que l'animalisme és una teoria ètica, és a dir, que és moral i presenta els arguments d'aquells que estan a favor, però també d'aquells que rebutgen aquesta posició. Pel que fa a la meva posició entorn de la qüestió, defensaré que sí, que l'animalisme és una teoria ètica perquè els animals són subjectes morals iguals que els éssers humans pel fet que 1) ambdós hem estat creats per Déu i, per tant, Déu va crear el món perquè ens respectem, 2) perquè també ells tenen dret a ser lliures i arribar a la felicitat i 3) perquè també pateixen quan reben les nostres accions. Per tant, a partir d'aquests tres arguments, considero que la moral també ha de tenir en compte als animals com a subjectes morals.

Pel que fa al primer argument, considero que cal respectar el fet que Déu va crear el món tant amb éssers humans com amb animals per a què ambdós convisquéssim en igualtat, respectant-nos els uns als altres, de manera que, no tenir en compte als animals com a subjectes morals, implicaria anar contra la voluntat de Déu, ja que Déu va donar igualment el dret a la vida als éssers humans com als animals.

 Pel que fa al segon argument, considero que tal com ja va defensar el filòsof britànic John Stuart Mill, a la felicitat pot ajudar-nos ser lliures i això no és exclusiu dels éssers humans, sinó que també es troba a l'abast dels animals, ja que també poden gaudir del plaer i voler l'absència del dolor, de manera que si els traiem la llibertat tancant-los a una fàbrica amb l'únic objectiu de fer-los servir per a la nostra alimentació, estem anant contra el dret que tenen a ser lliures i, per tant, a ser feliços. De fet, aquest argument també el va presentar el filòsof empirista John Locke, el qual va defensar que tots els éssers humans tenen  tres drets naturals a la vida, la llibertat i la propietat privada, tot i que no els va estendre als animals, cosa que sí que va fer Mill a la seva moral utilitarista, quan  es referia a ‘’éssers sensibles’’.

En el tercer argument, considero que l'animalisme és una teoria moral perquè els animals també pateixen, és a dir, són conscients de les accions que els generen mal i d'aquelles que els donen plaer, de manera que al anar contra els drets dels animals estem anant contra la felicitat d'altres éssers i això trenca amb el Principi de Major Felicitat Possible de Stuart Mill, a més de plantejar si és possible la felicitat privant als altres del seu dret a la felicitat, és a dir, ser feliç llevant a altres éssers la possibilitat de ser-ho.

 A més a més, a l'article es presenta un altre argument a favor dels drets dels animals i que l'animalisme sigui considerat una teoria moral que és que els éssers humans som per natura éssers empàtics i que si en veure una acció no ens agradaria patir-la, tampoc l'hem de voler fer als altres, siguin aquests altres éssers humans o animals, tal com ja va proposar l'emotivisme de David Hume i que també es defensa a l'article quan es presenta la posició de la filòsofa danesa Christine Korsgaard, la qual defensa que "El que ens fa especials és la nostra empatia (ja que) ens permet entendre que altres criatures senten que són importants de la mateixa manera que nosaltres ho sentim. El raonament que ens permet extreure aquesta conclusió: tot animal ha de ser entès com a un fi en si mateix, el destí del qual importa, i importa de forma absoluta, si és que creiem que quelcom importa", cosa que també es pot veure com a una defensa dels drets dels animals basada en la segona formulació de l'imperatiu categòric de Kant, que establia que els éssers humans han de ser tractats com a un fi i no pas tan sols com a un mitjà i aquesta filòsofa estén la seva aplicació també als drets dels animals.

En relació als arguments d'aquells que es troben en contra, trobem que 1) entenen que els animals no poden assolir la felicitat, 2) que garantir unes condicions de vida digna no és rendible, ja que entenen els animals tan sols com a un negoci i 3) defensen que els animals no són conscients dels mals que pateixen a la indústria alimentària.

Pel que fa al primer argument, els contraris al fet que l'animalisme sigui considerat una teoria moral, trobem que els contraris a aquesta teoria moral entenen que els animals no poden assolir la felicitat, de manera que no té gaire sentit defensar que són subjectes morals i que, per tant, ens hem de poder aprofitar de la nostra superioritat per justificar la seva explotació, ja que la felicitat humana sempre ha d'estar per damunt de la dels animals si és que n'arriben a tenir.

Pel que fa al segon argument, els contraris a l'animalisme defensen que els animals ja gaudeixen d'unes bones condicions de vida a les granges on són assassinats per fabricar el nostre menjar i que la indústria alimentària com a negoci no es pot permetre millorar més les condicions de les que gaudeixen sense veure minvada la seva rendibilitat econòmica.

 Pel que fa al tercer argument, els contraris a l'animalisme defensen que els animals no tenen consciència i que, per tant, si no poden patir dolor per les accions que pateixen, perquè no són conscients, sinó que simplement actuen per un mecanisme instintiu d'estímul-resposta, no té gaire sentit millorar les condicions de les quals gaudeixen si els efectes positius d'això no millora notablement el producte produït i a més fa minvar la rendibilitat econòmica de la mateixa indústria.

No obstant això, aquests arguments contradiuen la meva posició i la de la societat espanyola i de l'utilitarisme de Stuart Mill. En primer lloc, perquè aquest autor defensava que els animals també poden obtenir plaer i dolor i que, per tant, com a subjectes morals també poden assolir la felicitat, a més que pel principi de dany no s'hauria de permetre ser feliç fent mal als altres siguin éssers humans o animals, ja que és aquesta la felicitat que cerquem? La felicitat o profit que traiem de fer mal als altres es pot dir felicitat? Els éssers humans hem de cercar la felicitat fins i tot fent mal als altres? A més a més, com he defensat abans, Déu va crear el món amb éssers humans i animals perquè convisquéssim sense fer-nos mal els uns als altres i justificar els greuges contra els animals basats en la nostra superioritat és injust.

En segon lloc, com diu l'article, el darrer Eurobaròmetre sobre benestar animal de 2016 va manifestar que el 75% dels europeus va considerar que havien de millorar les condicions dels animals a les granges. Finalment, en tercer lloc, no puc compartir els arguments dels especistes perquè com també es diu a l'article, els defensors de l'animalisme han constituït un Partit anomenat PACMA amb un 2,5% d'intenció de vot, cosa que representa més d'1 milió d'espanyols, el consum de carn ha baixat de 50 a 47 quilos per càpita de 2016 a 2017, cosa que significa una reducció important, tenint en compte que una baixada del consum per càpita implica una reducció del consum de moltíssims de kilos de carn perquè no tothom deixa de consumir carn i, per últim, perquè l'Acadèmia de Nutrició dels EUA i Stephen Hawking, un dels científics més importants de les darreres dècades, consideren que els animals són subjectes morals i que substituir el consum de carn per vegetals és totalment sa i a més no fa mal a ningú.

Voldria afegir que en la meva relació amb els animals, moltes vegades he pogut comprovar que quan aquests sentien que els volia fer mal s'allunyaven i quan els volia donar carícies s'apropaven des dels moixos, els cans, els coloms o els mosquits, i si els havia fet mal, els moixos i els cans, trigaven a tornar-se a apropar perquè recordaven que els havia fet mal anteriorment, de manera, que si tots aquests animals s'apropen quan creuen que els puc donar plaer i s'allunyen quan creuen que els vull fer mal i, a més a més, se'n recorden, necessàriament es pot dir que tenen sentiments, llavors també són conscients quan se'ls fa mal i quan no, de manera, que han de ser considerats subjectes morals amb una sèrie de drets naturals com defensaria Locke com, per exemple, el dret a la llibertat, que també defensaria Mill, ja que sense aquests drets no podrien assolir la felicitat a la qual ells també tenen dret.

Per tant, podem concloure responent a la pregunta que plantejàvem a l'inici de la dissertació, recordant que l'animalisme és i ha de ser una teoria moral perquè els animals són subjectes morals, ja que els animals tenen dret a la felicitat igual que els éssers humans. No es pot tractar la seva vida com a un negoci, ja que han de tenir una sèrie de drets bàsics, i perquè si Déu va crear el món amb animals, no va ser perquè nosaltres aprofitem per fer-los mal, ja que això és injust, i per a treure'n profit d'aquestes capacitats superiors. A més que si un 75% dels enquestats al darrer baròmetre sobre benestar animal defensen que s'haurien de millorar les condicions, és perquè molts d’ells conceben els animals com a subjectes morals, que més d'1 milió d'espanyols són votants d'un partit que defensa aquestes idees a l'estat espanyol i que compta amb el suport del científic Stephen Hawking. Per tot això, queda demostrada la necessitat de considerar l'animalisme una teoria moral.

Les millors dissertacions (i últimes) 3a part

 La Mariam Bah va començar el batxillerat  a la modalitat científica, en part per la inèrcia imposada de que els millors estudiants van al científic. Sens dubte l'interessa entendre la realitat que l'envolta, però no únicament la realitat física, fragmentada en una o altra ciència. El seu objecte d'interès és ampli i tot un repte: la societat. No només entendre-la, sinó operar sobre ella des de la perspectiva del dret i la criminologia. Només sabent això ja tenim una pista sobre el tema de reflexió que va triar per a la dissertació final del curs de Filosofia: Té la felicitat relació amb la política? 

Aquí teniu la resposta d'una dona jove i intel·ligent que a hores d'ara li dona unes quantes voltes a molts adults que empaiten com a beneits una felicitat a tocar de mà, fàcil, fugint del fracàs que significa no assolir-la. Per sort per alguns de nosaltres, sempre ens quedarà... Kant, que ens recordarà que la felicitat, ni que sigui amb suposats índexs objectius de benestar és un ideal de la imaginació o, si més no, tota una altra cosa. 

Si fem una cerca al DIEC trobem que defineix felicitat com a considerar-se plenament satisfet per una cosa. Si bé és cert que no tenim una definició clara sobre què és la felicitat, potser, com diu Edgar Cabanas a l'entrevista, no hauríem de conformar-nos amb la idea tan reduccionista que tenim d’ella avui dia. Al llarg de la història molts filòsofs han tingut present la felicitat. Passant des d’Aristòtil fins J.S. Mill. 

Segons Aristòtil, la vida de l’home és activitat, és a dir, pura praxi, ja que amb els distints actes de la nostra vida anem adquirint experiència. Aquestes accions humanes estan orientades a aconseguir un fi. Realitzem accions per arribar a un objectiu, una vegada l’acomplim, es converteix en un mitjà per aconseguir un altre objectiu i així de manera consecutiva. És a dir, es dona una cadena de fins que van esdevenint mitjans fins a arribar al fi últim: la felicitat. Una felicitat entesa com una activitat i no un estat, ja que l’ús racional, metòdic i l’hàbit constant dels nostres actes són els que ens porten a la felicitat. Aristòtil no és l’únic que fa referència a la felicitat com un fi últim,  J.S. Mill també parla del terme a la seva ètica. L’autor defineix allò bo com allò útil i allò útil com allò que contribueix a la felicitat. Essent aquesta felicitat el plaer juntament amb l’absència de dolor. És forçós remarcar que hi ha una pauta en la qual els dos filòsofs fan èmfasi: les nostres accions estan orientades a aconseguir la felicitat.

Si tornem a la pregunta inicial que estem analitzant, ens adonarem que la relació entre la política i la felicitat no és un fet recent. Observem com a l’Antiga Grècia la felicitat requeia en un afer de la ciutat, del conjunt de la polis, Aristòtil ja feia referència als seus textos. A l’ideal grec, la ciutat era un espai segur i ordenat on els éssers humans podien dedicar-se a la cerca de la felicitat. És per tal motiu que la vocació política i els polítics estarien al servei de la felicitat de la ciutat. Amb el pas del temps, el terme va passar de ser un afer de la ciutat a un fi propi dels individus. I de la mateixa manera en què va canviar l’enfoc que se li ha donat a la felicitat, també s’ha canviat la definició de política. Segons el DIEC, la política és la manera de governar, d’entendre la direcció dels afers públics. 

Ara bé, si ens centrem en la felicitat i la seva relació amb diferents estats, trobem que, conforme a l’Informe Anual de la Felicitat publicat per l’ONU, els estats més feliços del món són Finlàndia, Islàndia, Dinamarca, Suïssa i els Països Baixos. És possible que la direcció política d’aquests països tingui més en compte el benestar de la ciutadania que d’altres? Doncs, factors importants que han fet que aquests estats es posicionin al pòdium han estat variables com els ajuts socials, l’esperança de vida, la llibertat, l’absència de corrupció, la qualitat de vida dels immigrants, entre d’altres. Potser es pensa que tot això aboca al benestar i que els ciutadans visquin bé no implica que siguin feliços. Tanmateix, John Stuart Mill feia referència al fet que hi ha parts i mitjans de la felicitat. El plaer i la virtut són parts que constitueixen la felicitat, mentre que tota la resta són mitjans. Dins d’aquests plaers trobem dos tipus: els superiors i els inferiors. Els inferiors són plaers corporals, instantanis. Com per exemple menjar-te un gelat. En canvi, els plaers superiors són més duradors, més segurs i menys costosos. Si tornem a mirar les variables que han fet que certs països del món siguin els més feliços no trobarem plaers instantanis o superficials com el factor de la riquesa o els plaers hedonistes egoistes. No. El que tenim són plaers que duren i més segurs que et garanteixen una estabilitat. Com els ajuts socials, afers que ajuden a la millora de la qualitat de vida, fet que deriva en l’augment de l’esperança d'aquesta. Observem, com deia Aristòtil, una cadena de fins que, indirectament, es van convertint en mitjans que desemboquen en la felicitat. 

Seguidament, un pilar bàsic al qual es fa menció dins la felicitat finlandesa és l’educació. No només pel fet que és gratuïta i pública, sinó perquè des de ben petits, als nens i nenes finlandesos se’ls ensenya (tant des de part de l’estat com a la família) que l’educació no només acaba amb el batxillerat o la universitat: la formació és un afer que s’ha de donar tota la vida. John Stuart Mill, juntament amb Plató, van ser uns dels filòsofs que més importància li van donar a l’educació dins de l’àmbit social i individual de l’ésser humà.  És cert que l’educació no fa miracles, no podem pretendre afirmar que l’educació sigui més que suficient perquè les persones siguin felices. El principi d’utilitat també ho afirma, “la major felicitat possible”, perquè les possibilitats són un element a tenir en compte igual que les conseqüències. Factors que podrien incidir són la motivació o la salut mental. Així i tot, és forçós remarcar la distinció que té l’educació sobre altres aspectes. Per Mill l’ésser humà té una tendència a ajudar als altres, però aquesta inclinació s’ha de reforçar. Aquí és on entra l’educació la qual ens aporta la capacitat de créixer personalment i conèixer. L’autor fa referència al cultiu de l’esperit basat en el desenvolupament de les capacitats humanes (gràcies a l’educació) les quals juntament amb l’autoconeixement culminen en una vida satisfactòria, és a dir, feliç. Si des de la política dels estats ens ajuden a cultivar els nostres esperits, contribuint a fer que tinguem una vida satisfactòria, estarien seguint l’estàndard utilitarista mirant per aconseguir la major felicitat possible per al més gran nombre de persones. Això no és d’estranyar sabent que, segons diferents experts, l’any 2020 durant la crisi de la pandèmia Finlandia ha estat un país que ha destacat en les seves bones mesures. Tot gràcies a la confiança mútua que tenen entre els habitants i la confiança pública amb el govern. En altres paraules, entre ells tenen una inclinació a ajudar-se i l’estat els impulsa a fer-ho.

Crec que ens haurem pogut adonar del fet que la felicitat, no només depèn d’un mateix, també del seu entorn. Segons sembla, avui dia molta gent ha trobat la clau per ser feliç, com si la felicitat no depengués dels individus. Només has de caminar 5 minuts pel carrer per adonar-te del bombardeig mediàtic que porta al seu voltant el terme felicitat. Cursos amb titulars com: Vols ser feliç? Fes clic aquí! o Les 5 claus per trobar la felicitat. Et sobrecarreguen amb informació totalment trivial sense cap rerefons. Com si la felicitat fos un trencaclosques a través del qual, una vegada el ressols, t’emportes el gran premi. Aquests fets ens han acabat convertint en individus molt centrats en nosaltres mateixos, obsessionats per la nostra vida emocional i consumistes pel que fa a adquirir productes que millorin el nostre estat emocional, així mateix ho afirma Edgar Cabanas. És innegable assumir que la felicitat ha estat molt buscada per l’ésser humà a mesura que passaven els segles. Però el pas del temps no justifica que donem solucions vagues i superficials sobre què és la felicitat. D’igual manera, no és només el vessant de la psicologia positiva la que s’aprofita d’aquest discurs individualista, les organitzacions i la política també ho fan. La felicitat està de moda i la seva estratègia, en un sistema capitalista com al que vivim, és explotar-la. Compra el satisfyer i podràs reexplorar la teva sexualitat femenina! o Gelat Magnum, pren-te el plaer de debò. Sigui amb publicitat passiva o agressiva, et venen felicitat instantània, plaers fugaços. Mentre que els polítics intenten apropar-se als teus plaers superiors, i ells saben les maneres més subtils (i no tan subtils) per fer-ho. En aquest cas no serà necessari posar exemples, crec que tots hem vist diferents intervencions i les promeses repetitives que sempre fan. 

Després de l’anàlisi que hem fet, és difícil afirmar que la felicitat i la política no tenen relació, perquè, a parer meu, la política ha estat un dels mitjans més efectius per la qual els humans hem aconseguit entendre una mica més que és la felicitat.