Les millors dissertacions (i últimes) 7ena i final

Acaba aquesta mostra de les millors dissertacions, i les últimes, que es compartiran en aquest blog. Li toca el torn a l'Adrián Lara, futur científic amb multiplicitat d'interessos, tan diversos com àmplies i destacades són les seves capacitats. De la música al cinema, passant per la filosofia, la història i recalant en la ciència, en la qual, pel moment, pensa continuar la seva formació de cara a una carrera professional. El talent de l'Adrián per la filosofia per mi és un fet innegable. Penso que mai podrà prescindir d'abordar els problemes des de diferents perspectives, que el que podríem anomenar la seva "pulsió ética" és més profunda que el que ha pogut demostrar a les classes de filosofia. Trobo que és una qualitat estructural, configuradora i distintiva del seu caràcter. Em fa pensar en allò de si les persones són bones o dolentes, aquest tòpic tan típic que fa un temps vaig entendre més aviat com a tendència, a la manera d'Aristòtil i l'exercici de la virtut que ens transforma i deixa en les nostres mans la possibilitat de ser virtuosos, de dedicar la vida a la més elevada de les activitats, la recerca de la veritat. L'Adrián té la tendència ja molt marcada cap a la bondat, la veritat i la bellesa, que en el món dels antics grecs eren inseparables. Espero i desitjo que en el seu cas això sigui un destí i que es faci realitat. 

Per poder dirigir-nos directament a la qüestió que se’ns planteja hem d’analitzar-la per parts. Primer ens hem d’adreçar a la definició de l’acció moral. Aquest concepte ha estat molt debatut al llarg del temps per diferents cultures i filòsofs. En la Grècia clàssica, autors com Aristòtil, consideraven que l’acció moral era aquella que era pròpia de la persona virtuosa, o sigui, la persona que tenia una disposició per obrar d’acord amb determinats projectes ideals com el bé, la justícia, la veritat i la bellesa. A la Prússia Oriental de mitjans del segle XVIII neix de la mà d’Immanuel Kant l’ètica deontològica. Aquesta ètica es basa en la raó i la bona voluntat per determinar el que és i el que no és una acció moral. En aquest cas, les conseqüències de les accions no són importants, atès que si ho fossin, condicionarien les accions i la intenció darrere una acció no es tindria en compte. En sintonia amb l‘anteriorment esmentat, les accions morals segueixen les formulacions de l’imperatiu categòric (necessitat de l’acció moral) que diu que hem d’actuar només segons aquella màxima que vulguem que es converteixi, alhora, en llei universal. D’aquesta afirmació es desprèn que les accions morals han de poder ser universalitzables i que hem de tractar a la resta d’éssers racionals, no com a coses, sinó com a fins en sí mateixos. Per finalitzar aquesta enumeració, trobem l’utilitarisme que és una filosofia elaborada a finals del segle XVIII a Anglaterra per Jeremy Bentham. Aquest corrent filosòfic va ser continuat per molts altres autors, però entre ells un de molt destacat és el fillol de Bentham: John Stuart Mill. Els filòsofs utilitaristes afirmen que el fi de l’acció moral de qualsevol ésser sensible és la felicitat. Això queda reflectit en el principi utilitarista que estipula que és bona l’acció que és útil, ja que la bona acció és realitza per tal d’aconseguir la major felicitat possible per al més gran nombre de persones. I què és pels utilitaristes la felicitat? Doncs el plaer i l’absència de dolor. Mill és un autor important perquè és el primer d’aquest corrent filosòfic en diferenciar els plaers de manera qualitativa, no només quantitativa com s’havia fet fins llavors. A més, diferencia clarament allò que és part de la felicitat (desitjable per si mateix) del que és mitjà (intermediari per la felicitat).

Per fer referència a la notícia sobre la jove testimoni de Jehovà que va rebutjar una transfusió sanguínia, reflexionaré des del punt de vista deontològic (amb alguns arguments i contra arguments utilitaristes) per tal d’arribar a una conclusió raonada.

 El cas d’aquesta jove és, com menys, inaudit. Liliana, el nom de la jove, professava la religió dels testimonis de Jehovà i va patir una peritonitis. Com a conseqüència d’aquesta malaltia, els metges van decidir induir-li un coma. La sorpresa dels seus metges va arribar quan van descobrir que Liliana havia signat un document en què rebutjava una transfusió per qüestions religioses. Fins i tot per a realitzar els procediments mèdics necessaris, els metges havien de rebre l’aprovació d’una representant escollida pels testimonis de Jehovà. Aleshores, el centre sanitari on estava hospitalitzada Liliana va decidir apel·lar al jutjat de primera instància, on la jutgessa va desestimar el cas al·legant que la jove era major d’edat i que havia pres aquella decisió en plenes facultats mentals. Els metges, en aquesta situació, van decidir seguir la llei i no realitzar-li cap transfusió, encara que sabien que si no ho feien existia la possibilitat que Liliana morís. Això planteja dos dubtes més: si l’actuació de jutges i metges va ser la correcta i si la voluntat de les persones majors d’edat, pel fet de ser majors d’edat i tenir plenes facultats mentals, ha de ser acceptada tot i que no sigui una acció moral.

En primer lloc, cal esmentar que els funcionaris (metges, jutges, guàrdies civils, etc.) van actuar en funció de la llei vigent i, per tant, no van incomplir-la per salvar a la jove, perquè fer-ho estaria fora de la legalitat. En aquest context, una persona que tingués una manera d’actuar kantiana diria que, malgrat que hi hagi una llei (jurídica) en contra de l’acció que és considerada com a moral, hem d’actuar seguint la bona voluntat i, en aquest cas, desobeir la llei per tal de salvar a la malalta. Tot i així, alguna persona podria argumentar que l’acció que realitzen els funcionaris és moral perquè segueixen la llei (que és aplicada de manera universal), però s’estaria equivocant. La llei que estan acatant els funcionaris no és la llei moral de la qual Kant parlava, sinó una llei jurídica que té l’objectiu de dictaminar quines accions són punibles (legalment parlant), però que no en tots els casos afavoreixen les accions veritablement morals. Un exemple de com aquesta llei jurídica no sempre és universalitzable són les embarcacions que rescaten refugiats que han naufragat al mar. Aquestes embarcacions, tot i haver realitzat una acció moralment bona, es veuen denunciades per alguns països gràcies a la legalitat vigent que permet castigar a aquells que ajuden als refugiats i als nàufrags. En el cas dels rescats a naufragis la gent actua per deure, no conforme al deure.

A continuació, trobem la gran controvèrsia d’aquest insòlit esdeveniment: que una persona major d’edat tingui la potestat per decidir el que es pot fer i no fer amb el seu cos encara que allò suposi que no sigui moral. Una situació que exemplifica el cas contrari a fer el que vulguis amb el teu cos són les mascaretes que portem per protegir-nos del SARS-CoV-2. En el context d’una pandèmia, l’ús de la mascareta s’ha fet obligatori per tal de disminuir el risc de contagi. Per tant, si l’acció de no portar mascareta (no fer el que vulguis amb el teu cos) és il·legal, per què evitar les transfusions de sang és legal? Algú podria argumentar que evitar les transfusions de sang no és el mateix que no portar mascareta perquè no afecta directament a la salut dels altres, i que mentre la persona sigui feliç fent-ho i no molesti als altres no hi ha cap inconvenient, però s’equivocaria. És veritat que evitar transfusions sanguínies no resulta cap amenaça cap a la resta de persones. Tanmateix, això no significa que fer-ho sigui una acció moral. El que tenen en comú l’ús de la mascareta i les transfusions sanguínies (que es fan per salvar vides) és que ambdues són accions universalitzables i, per tant, són bones accions.

Com ja hem dit abans, l’acció moral no pot mai estar condicionada. Aquesta afirmació significaria que l’acció de Liliana (signar el document), per ser una bona acció, hauria d’haver estat realitzada sense cap al·licient per part de l’organització dels testimonis de Jehovà. Com sospita l’expert en sectes Miguel Perlado: "És més que dubtós que hagi pres aquesta decisió per pròpia voluntat. La voluntat es va modelant per la sobreimposició de l'organització", la decisió pot haver estat influenciada per factors externs a la jove. Algú podria argumentar que dona igual si l’acció està influenciada si com a resultat aporta felicitat a la persona que la realitza, però s’estaria equivocant. L’argumentació de per què aquesta persona s’estaria equivocant rau en la intenció de l’acció moral, que no és pas la felicitat, sinó que l’acció sigui bona en sí mateixa. És per aquest motiu que hem de ser persones crítiques capaces de jutjar amb la nostra raó allò que és bo i allò que no és, sense contemplar les conseqüències que podrien tenir les accions. 

En conclusió, podem afirmar que ser responsables legalment dels nostres actes no és una condició de l’acció moral, ja que qualsevol persona que sigui o no legalment responsable dels seus actes pot realitzar accions morals o accions contràries a la moral (com seria l’exemple dels nens, que poden realitzar accions morals sense ser responsables legals dels seus actes). És més, el dia 3 de maig va ser el meu aniversari i vaig assolir la majoria d’edat, significa això que totes les accions morals prèvies al meu divuitè aniversari no han sigut veritablement morals? No, la responsabilitat sobre les accions no és una condició per a què l’acció sigui moral, l’únic capaç d’establir la moralitat d’una acció és l’acció en si mateixa, la seva intenció.