No cal insistir en el que ja s'ha dit i sabem per experiència pròpia: ens va caure a sobre aquesta pandèmia sense cap preparació prèvia. Hi ha qui insisteix que vam fer ensenyament a distància i fins i tot ensenyament online. L'educació la deixem per als pares, mai millor dit. Però, realment ho vam fer? Tinc els meus dubtes. Diria que vam sortir del pas, alumnes, pares i professors, com millor vam poder i saber, cosa que inclou també desentendre's del curs per part d'alguns d'ells, estratègia que no sempre va tenir com a justificació la famosa bretxa digital, únicament rellevant si és que fèiem ensenyament online. No és el mateix fer ensenyament online que fer servir eines online per a l'ensenyament. Diria que vam fer més aviat el segon, ehem. Veiem perquè faig aquesta afirmació.
El format de l'ensenyament a distància té les seves característiques. No es tracta d'enviar exercicis per correu electrònic, tornar la correcció i fer sessions de dubtes per videotrucada. Tampoc no ho és fer servir un llibre en format digital. La mediació didàctica del professorat es veu impossibilitada, cosa que en l'ensenyament a distància no és un problema, perquè té les seves normes i condicions, que intentaré resumir seguidament. Com que no sempre em vaig dedicar a la docència de la filosofia, ni tampoc dins de l'educació reglada, ni només amb adolescents, ni exclusivament presencial, alguna experiència tenia en la preparació de materials per a l'ensenyament a distància o no presencial i en la docència segon les seves condicions. Per això tinc tan clar el que no vam fer. Per si voleu saber què en pensa un professor que treballa amb eines a distància a la UNED, podeu llegir el seu article, que va en la mateixa línia que aquesta entrada.
Veiem quin són els pre-supòsits d'aquest ensenyament i si es van poder complir o es podran complir, ja que sembla ser que estem abocats a confinaments parcials d'anada i tornada durant el curs que comença el proper setembre.
El primer que cal és destacar els canvis més evidents en l'ensenyament a distància i que serien els següents:
a) no hi ha explicacions a la manera usual
b) es proporcionen materials diversos i es donen instruccions sobre com treballar-los i amb quin objectiu
c) les activitats proposades són els objectius als quals s'adrecen els materials
d) l'alumne ha de ser autònom en el seu procés d'aprenentatge: s'organitza l'horari de treball i d'enviament o realització de tasques
e) els dubtes no es responen immediatament
f) les tasques es corregeixen, però no s'avaluen si és la primera vegada que es fan
g) aprenentatge assaig / error
h) l'alumne pot treballar sol o en grup amb altres companys
Comparant l'educació a distància i la presencial, el següent quadre és molt clar:
Segons aquesta comparació, no vam fer ensenyament a distància. Es va pretendre fer coincidir alumnes i professors segons l'horari en més d'un cas. La responsabilitat era del professor, al qual en alguns casos se li exigia i controlava pel ritme de treball, subjecte a més a uns terminis externament imposats. Els responsables no eren els alumnes, més aviat al contrari. En cap cas l'èmfasi es va desplaçar a l'aprenentatge de l'alumne. El sistema de càlcul de notes va impedir que això fos possible. Com ja és habitual en el context ideològic en què es desenvolupa l'educació fa un temps, es va insistir en la vessant emocional molt més que en la del coneixement, que va quedar manifestament marginada. Els estudiants, tinguessin mitjans i condicions o no, no eren responsables de gairebé res. No hi va haver cap diferència entre els que volien i no podien i els que no volien i podien. Una manera fàcil d'igualar a la baixa. El que va fer difícilment suportable la degradació evident que sofria la feina docent van ser les píndoles administrades sobre doctrina de les emocions, els sentiments i demés. Els professors, tinguessin mitjans i condicions o no, vam ser tractats com una mena d'intel·ligències artificials sense emocions ni sentiments. L'enfocament de l'ensenyament presencial es mantenia tot i que la presencialitat era impossible.
Vam fer, però, ensenyament online? Veiem...
Sembla ser que tampoc, tot i que disposàvem d'una plataforma online. La participació es podia registrar, però com que l'alumne no era responsable gairebé de res, qui participava estava en les mateixes condicions que qui no participava. Per salvar l'escàndol de la situació es va proposar que qui sí participés i fes les activitats, pogués millorar nota, el gran incentiu de l'ensenyament no presencial... i presencial. Com acostuma a passar amb qualsevol incentiu, per ser-ho aquest ha de ser desitjat per a qui se li presenta. I vam perdre a part de l'alumnat un cop van saber com es feia el càlcul de les notes. Ni vam diversificar l'aprenentatge en general, tot i que es van mantenir les adaptacions prescrites, ni els continguts van ser interactius, ja fos el llibre de text, el llibre digital, un vídeo o una presentació. El professor va actuar com a tutor i guia en alguns casos, no en tots. Però en cap cas l'alumne va ser protagonista i constructor del seu aprenentatge.
Parem atenció a això, especialment en un moment que la tornada a les classes serà problemàtica i hi ha moltes veus demanant que sigui "telemàtica", és a dir, online, fins que no hi hagi "seguretat". En mig d'una pandèmia mundial demanar seguretat és com demanar la lluna. Sí que es poden exigir mesures de prevenció i respectar-les rigorosament. Però no ens desviem. Perquè l'alumne sigui "protagonista i constructor del seu aprenentatge" cal que tingui desenvolupada la capacitat de ser-ho i també que l'hagi posat a prova anteriorment. Això suposant que sigui desitjable tal protagonisme i construccionisme, i fins i tot possible en infants i joves de 3 fins a 18 anys. Un més dels dogmes que acríticament s'han imposat en l'educació i que porten temps subministrant en dosis periòdiques, tantes com lleis d'educació. Tenint en compte que van començar amb la LOGSE, no és d'estranyar que hi hagi tants professionals imbuïts d'una ideologia que va contra tota evidència recollida a peu d'aula. L'alumne no podia ser protagonista perquè no tenia l'edat ni la maduresa, ni el coneixement teòric ni pràctic per poder assumir tal rol. Molt menys podia construir el seu propi aprenentatge, cosa que no s'ha de confondre amb el que van posar en pràctica alguns amb el suport "emocional" dels adults responsables: desentendre's del que no els agradava. Com si més enllà de fer caca i pipi al WC, res no es pogués ensenyar si a la criatura no li ve de gust "construir" res al respecte. Revela una gran visió de futur i de compromís social.
En una situació en la qual es demanava una responsabilitat i una autonomia per a la qual els estudiants no estaven preparats, es va permetre encara més del que ja és habitual la visió de l'ensenyament com un mercat on cadascú tria el que vol fer i el que no. De perjudicis per deixar de banda el que es volia quan i com es volia, n'hi havia de ridículs i d'inexistents. De beneficis, els comentats: només a qui l'importava la nota feia activitats. Aprendre amb les activitats proposades mereix un comentari apart i que aquí no faré perquè sortiria del tema de l'entrada. La raó és que totes les activitats haurien de ser considerades sempre des del punt de vista de l'aprenentatge efectiu que s'hauria de demostrar amb mitjans objectius que ha assolit l'estudiant. Tot el que no sigui això és muntar un circ. L'escola no és un parc d'atraccions, com ens recorda G. Luri en el seu darrer llibre, del qual podeu fer un tast aquí.
Ni les tutories van ser a demanda de l'alumne, ja que també el professorat que no va estar sotmès a control va deixar als alumnes esperant una resposta que no va arribar en cap moment durant mesos. Curiosament es queixaven alguns estudiants perquè, tot i haver aprovat, volien saber què havien fet bé i què no. Vaja, que hi havia estudiants que volien SABER. Uns bitxos raros, sens dubte. Probablement per això no compta que es queixin i ningú no els pregunta. Estranya concepció la de pretendre que siguin autònoms de cop i volta i no tenir en compte ni què pensen quan no es limiten submisament a obeir. Si fins aquí no tenim prou per acceptar que no vam fer ensenyament online, sinó que només vam fer servir eines online, no sé què més cal dir.
Si cal incidirem ràpidament en si va ser col·laboratiu (què dimonis és això si no és treballar en grup, pensaran molts professors) i, per acabar d'enfonsar-nos en la misèria intel·lectual de les teories pedagògiques vigents, significatiu. Potser algú va intentar que treballessin en grup i potser en alguns grups els estudiants van col·laborar, però, tot i ser un dels trets de l'ensenyament online, ha de ser un element de l'ensenyament en les etapes dels 3 als 18 anys? Quants estudiants no es queixen de fer la feina d'altres al llarg de l'etapa de la secundària? Si hi va haver aprenentatge significatiu, com saber-ho? Només cal llegir la senzilla definició que es troba aquí. Potser ho sabrem el curs vinent... suposant que sigui una expectativa vàlida per a l'ensenyament. Si més no caldria que expliquessin si hi ha un termini per a trobar que el que s'ha après és útil per a la vida de cada dia. He fet 56 anys i encara no he trobat cap utilitat a l'equació de 2n grau ni a saber traduir l'Eneida o poder recitar de memòria poesies dels clàssics espanyols. Tampoc a tocar la flauta ni a fer la roda en la barra fixa. No diguem res del dibuix lineal, del sistema circulatori de la granota o de l'art del Quatroccento italià. De formular àcids i resoldre problemes sobre forces i logaritmes, tampoc. En fi, millor deixo aquí l'inventari. Segons Ausubel em vaig passar dels 4 als 23 anys aprenent un munt de continguts gens significatius. Però vaig acabar sabent bastant.
Toca acabar l'entrada amb la resposta a la pregunta de l'encapçalament: vam fer classes a distància i online durant el confinament? No, gens ni mica. Ni estàvem preparats, ni és desitjable en les etapes preuniversitàries. Si d'educar es tracta, és clar. Si d'ensenyar coneixement es tracta, és clar. Si es tracta de tenir als estudiants distrets i ocupats (els que van voler) i als professors enfeinats fins no poder més, ho vam fer força bé, per no dir molt bé.
Si voleu llegir una altra versió d'aquesta entrada en castellà i al blog d'un grup de treball amb el qual col·laboro la trobareu en aquest enllaç.
