Reflexions sobre la intimitat en dies de confinament, 6 i final

Aquesta entrada està dedicada a compartir dues reflexions completes, desenvolupades i escrites amb cura. També dos reflexions diferents en forma i fons.
De les dues primeres no us comentaré res, perquè us recomano llegir-les. Només destaco el més rellevant en cada cas al final. Altres podrien també haver estat compartides completes, però he preferit no fer-ho perquè revelaven pensaments que no em va semblar que fossin escrits per ser fets públics. Penso en la del Marc, per exemple, que ja ha estat comentada en una altra entrada al blog. Els destacats en negreta són meus.

La primera que compartiré és la de l'Alejandro R. 

Sense cap mena de dubte, la situació de confinament en què ens trobem ha estat molt sobtada i inesperada. Les mesures de distanciament social han trencat completament amb el nostre estil de vida, tan característic. Nosaltres, que som tan propers els uns amb els altres, que ens saludem fent-nos dos petons, que ens fem mil i una abraçades, ja no podem. No podem quedar amb els nostres amics que tant estimem, no podem visitar els nostres avis, ni fer gran part de les activitats que ens agraden, ni tan sols realitzar les rutines de les que estàvem tan farts i que ara trobem a faltar. Fins i tot, en molts casos, no podem ni apropar-nos a familiars com la nostra mare ni dins de casa. Malgrat tot, ens quedem a casa. Som responsables. Fins i tot quan molts de nosaltres no estàvem gens acostumats a estar a casa. I ara que no ens queda cap altre remei, que estem gairebé sols, és un moment idoni per a reflexionar sobre això mateix, sobre estar sols, sobre la intimitat.

El més evident que implica estar sols és no estar amb ningú: ni parella, ni amics, ni familiars. Res. I estar sol per a qui no hi està acostumat és molt difícil. D’acord que potser no estem del tot sols, tenim les tecnologies gràcies a les quals podem parlar i veure’ns amb els nostres éssers estimats, però ni de lluny és el mateix. I el que més costa és això: no poder veure els nostres amics o no poder parlar amb ells de la manera que ens agradaria. Per molts de nosaltres els nostres amics ho són gairebé tot. Són les persones amb les que riem, amb les que comptem quan tenim problemes, a qui li expliquem tot... I estar sense elles ens fa sentir buits. I, en molts casos, també insegurs. Si no ens contesten quan els parlem, creiem que no volen contestar-nos per qualsevol motiu. Si directament no ens parlen, sentim que no som prou importants pels nostres amics, i que si no som nosaltres qui parlem amb ells, ells no ho faran amb nosaltres. I si d’alguna cosa m’he adonat estant sol és que això no ha de ser necessàriament així. Tot i sent amics, no tenim per què ser iguals en aquest aspecte. Cadascú és com és, i estar sol m’ha ensenyat com són algunes persones. He pogut adonar-me que hi ha gent que no necessita parlar amb ningú, i això no implica necessàriament que no vulgui parlar amb mi, simplement no necessita parlar amb cap altre persona per estar bé. Ells sols se’n surten.

I, relacionat també amb els amics, no poder estar amb ells m’ha fet pensar. M’ha fet pensar sobre qui és, de debò, un amic per a mi. I ho he sabut bastant fàcilment: aturant-me i veient a qui trobo a faltar i a qui no. I així és com m’he adonat de qui és important per a mi, i de qui pensava que sí que ho era, però en realitat no. Qui sap, potser era el costum de veure’ns cada dia que em feia pensar que aquestes persones eren essencials per a mi, i en realitat no ho són. O potser simplement és que m’he adonat que no són persones que necessiti al meu costat. En qualsevol cas, a qui de veritat estimo i trobo a faltar no he dubtat ni un segon en parlar amb ells i preguntar-los com estan, com es troben, etc. Penso que ara més que mai és important demostrar-li a qui de veritat estimes això mateix: que l’estimes.

Al començar el confinament la meva pregunta era aquesta: com puc estar bé en una situació en la qual no m’agrada gens estar? Al principi no va ser gens fàcil. Parlava amb tothom amb qui podia a qualsevol hora i poca cosa més. Ara que ja portem més d’un mes tancats a casa, això ha canviat. És clar que continuo parlant amb els meus amics, però ja no ho faig amb tanta necessitat com abans. He après a fer altres coses estant sol. El més comú, quan un està tancat a casa, es veure sèries o pel·lícules. I això he fet. He gaudit de sèries i pel·lícules que abans no havia tingut la oportunitat de veure, i he passat bones estones. També he aprofitat per llegir articles sobre allò que m’interessa i, és clar, he jugat a videojocs als que encara no havia jugat i he tornat a passar-me els meus videojocs preferits. I, tot i que sigui menys entretingut, també he passat moltes estones fent deures que, tot i que no fossin allò que més m’agradaria fer, m’han ajudat a distreure’m i a tenir alguna cosa que fer. En definitiva, he après a aprofitar el temps sense la necessitat d’estar o parlar amb algú.

Però la intimitat no només és fer coses estant sol. La intimitat és estar amb tu mateix, conèixer-te, intentar saber qui ets. Estant sol ets bastant més lliure que en companyia. Pots fer moltes coses sense que cap persona et jutgi. No hi ha prejudicis. Pots fer el que tu vulguis, com tu vulguis. T’agrada ballar, cantar, tocar algun instrument, dibuixar...? Fes-ho! I fes-ho com més et vingui de gust. Ningú no et criticarà. Ets totalment lliure d’expressar-te tal i com ets. Ets lliure de ser qui ets. I un cop sàpigues què és el que de veritat t’agrada fer, i com et ve de gust fer-ho, aleshores potser estaràs començant a conèixer-te a tu mateix.


Aleshores és quan em faig aquesta pregunta: tot això que hem descobert de nosaltres mateixos, tot això que hem fet sense cap problema durant el confinament, ho faríem en públic? Moltes coses no. No en públic. Potser sí que amb els amics amb els que tinc més confiança sí que les faria, però no amb qualsevol persona. I és justament això el que em porta a un concepte d’intimitat no individual, sinó entre persones. Quan parlem d’un amic íntim, parlem d’una persona amb la qual tenim tantíssima confiança que fem qualsevol cosa amb ella, li expliquem qualsevol cosa, sense por a que ens critiqui. O, més ben dit, a que ens critiqui negativament, perquè si hi ha prou confiança és perquè pot dir-nos amb total llibertat el que pensa. La confiança és mútua. I, per a mi, la companyia en la intimitat és justament això: poder ser qui realment ets sense cap por a ser jutjat per l’altra persona. I, en la meva opinió, no crec que sigui gens fàcil arribar a aquest punt de poder estar tranquil·lament amb algú sense aquesta necessitat contínua d’aparentar el que no som i amagar el que veritablement som per por a ser jutjats. Això ja ho fem massa a les xarxes socials. Cal que expressem la nostra identitat el més lliurement possible i no pas que creem aparences falses i donem una imatge nostra que no es correspongui amb qui de debò som.

La següent és la de l'Adrián L.

La intimitat és una esfera invisible que engloba els propis pensaments i sentiments. Aquesta és la clau: la intimitat conté allò propi, i no dels altres. Intimitat és tot el que pot i ha de romandre fora de l'abast de l'altre, i per això és l'oposat a qualsevol apropiació.
És curiós preguntar el que és la intimitat a les persones que hem nascut en temps en els quals la tecnologia està tan desenvolupada que pocs de nosaltres ens enrecordem de la nostra vida abans d'entrar en ple contacte amb ella. Les xarxes socials que tant ens agraden i absorbeixen el nostre temps, també comparteixen la nostra informació personal amb empreses per fomentar el consumisme. El problema no és que les xarxes socials facin aquest tipus de coses, ja que al cap i a la fi pots escollir no utilitzar-les sense cap  tipus de conseqüència negativa. El problema és que les eines més potents per cercar informació i més utilitzades per la gent també ho facin. En aquest cas, tots recorrem a google o a yahoo per poder satisfer les nostres inquietuds i ens sentim completament segurs de les nostres accions. Això succeeix perquè el problema que causen no és visible. Des del punt de vista de la psicologia, el lloc on la majoria de la gent es sent més còmoda és casa seva. Darrere les nostres quatre parets el perill no és evident, però avui dia, fins als nostres habitatges som vulnerables. Al connectar-te a internet sigui on sigui estàs donant-li informació a gent que potser no t’agradaria que la conegués.
Des del meu punt de vista, aquesta situació no farà més que empitjorar amb el pas del temps. Els nens cada vegada entraran amb menor edat en contacte amb la tecnologia. Contra més temps passi, millor tecnologia haurà i més acostumats estarem a ella. La intimitat es convertirà en un bé escàs excepte per a aquells que renunciïn als avantatges de la tecnologia. Aquests avantatges poden suposar també una pèrdua de la identitat personal donada la disminució en les relacions socials i el no aprenentatge de certs coneixements. Sigui com sigui, internet i les noves tecnologies ens afecten i ens fan prendre decisions sobre nosaltres mateixos, ja sigui acceptar la tecnologia i per tant donar la teva informació personal o no acceptar-la i perdre oportunitats i informació.
Deixant de banda tot això, hem de saber que només hi ha un lloc on estem completament protegits del que succeeix al nostre voltant i aquest lloc és als nostres propis pensaments. És allà i només allà on existeix la vertadera intimitat.

I ara les sorpreses en fons i forma. La primera, un relat a dues veus, elaborat pel Sergio.

La intimitat: Diari d’una fantasia

Estimat diari,

Porto ja tants dies confinat que no sé quan va ser l’últim dia que vaig trepitjar el carrer. Sortir al carrer no és el que més m’amoïna, a mi, i jo crec que a tothom, el que realment m’angoixa es perdre totes les interaccions socials de les que gaudia quan es podia sortir, no poder veure (en persona, no a través d’una pantalla) a les persones que jo veia en la maleïda rutina del dia a dia que ara tant trobo a faltar.

Una forma d’aprofitar el temps seria començar a pensar en nosaltres mateixos, de provar coses noves, de veure quins aspectes de la nostra vida podem millorar. Tanmateix, són moltes les persones que es refugien a les xarxes socials buscant aquella companyia que ja no poden trobar a fora. D’altres es refugien d’una manera diferent, fan el que farien una tarda avorrida d’estiu, però permanentment.

En canvi, el que alguns fem és fantasiejar, ens passem el dia fantasiejant mentre estem desperts i la nit fantasiejant mentre dormim i somiem. I com les faules, algunes fantasies porten una reflexió, com la següent:

Confessió d’un smartphone

Hola, soc un iPhone XR i ja fa dos anys que el meu portador, Joan, em va encendre per primer cop. Hem viscut moltes aventures junts, però mai havíem hagut d’estar tant de temps junts com aquests dies.

Tot va començar un 15 de març, recordo que en Joan va començar a rebre noticies sobre l’estat d’alarma, en Joan no tenia ni idea de com l’afectaria.

Els primers dies van passar tranquils. Tot i que des que ens coneixem en Joan em fa servir bastant,  la majoria de l’estona només veu vídeos i navega per les xarxes, diguem-ne que ell no era massa participatiu pel que fa a la pujada de contingut a Instagram, la xarxa que més feia servir.

La quarantena es començava a fer molt avorrida, fins que un dia va començar a escriure. Va obrir el bloc de notes i escrivia, i escrivia, i es guardava les notes per si mateix, com si fos un diari. Mai ho havia fet això d’escriure’s a si mateix (i a mi és clar, però això ell no ho sap), escrivia com es sentia, com pensava que era ell fins ara i com creu que és ara. Ell diu que no ha canviat, que segueix sent el mateix que quan era un nen petit, aquell que només volia jugar. Però jo l’he vist canviar molt aquests dos anys que hem compartit, i més encara durant el confinament.

Com he dit abans, feia servir Instagram, però només compartia imatges un cop cada molt de temps. Fins i tot els stories, que només duren 24 hores, els feia servir ben poc. Tanmateix, ara es dedica a pujar les coses que li passen pel cap. Ha fet més stories en un mes que en tot el que porta fent-me servir. Fa veure que no l’importa el que digui la resta, que ell puja el que li dona la gana, però jo sé que no és veritat. Hauríeu de veure com cuida els detalls i la quantitat d’imatges que mai van veure la llum.

Com he dit, potser que jo sigui dels pocs, sinó l’únic, que el coneixen de veritat, potser millor del que es coneix ell mateix. Jo he vist a través de la càmera que fa a la intimitat, he pogut llegir els seus pensaments, tant al nou diari que està escrivint com a tots el missatges que mai es van enviar. Ell pensa que està perdut, però no té idea de quant. Fins i tot els meus xips poden captar el cúmul d’emocions i sensacions que està vivint.

En canvi, en Joan fa una cosa que la meva lògica d’aparell electrònic no acaba d’entendre, a les xarxes es comporta d’una manera totalment diferent. Puc apreciar aquesta actitud al seu Instagram, on fa veure que la quarantena no l’està afectant i que són com unes vacances per a ell. Ell pensa que totes les coses que puja reflecteixen la seva intimitat i es com si obrís una porta als seus seguidors per a poder conèixer-lo una mica millor. No té ni idea. No s’adona que està creant una nova identitat que, de fet, és contraria a la seva intimitat, que està vivint tantes coses.

A vegades puja un storie amb una de les pàgines del diari, afegint: “us deixo un trosset de mi”. Quan en realitat només selecciona una de les seves reflexions que pensa que pot agradar a la gent i ser ben rebuda. Però ell no és només aquella pàgina, ell és un bloc de notes sencer i pujant aquella pàgina només està triant quina es la part d’ell que més li agrada, i la està ensenyant per agradar a la resta.

Des que fa servir tant les xarxes ha deixat de reflexionar i escriure el seu diari, només juga a l’ordinador i, entre partida i partida, xateja amb gent i penja alguna storie. Ha perdut la intimitat i em fa servir a mi per projectar una intimitat falsa. Aquesta és la meva confessió, el meu ús aquests dies ha contribuït a matar la intimitat d’una persona.

Uns comentaris breus. La reflexió de l'Alejandro és una reflexió en primera persona del que està suposant per a ell l'experiència del confinament des de la seva intimitat: descobriment, aprenentatge, maduració. No desitjo a ningú que es trobi confinat, però és evident que n'hi ha qui és capaç de fer de la necessitat virtut i de quina manera. La reflexió de l'Adrián és un tant pessimista. Posa l'accent en la presència -millor: l'omnipresència- de les tecnologies de la comunicació en la vida dels joves de la seva edat i elabora un diagnòstic negatiu, de pèrdua, en un entorn d'incertesa i d'inseguretat, potser de por, de dissolució de la identitat, perquè s'haurà perdut la intimitat que la fa possible. "Arrojado al mundo", que diria un filòsof existencialista, es veu impel·lit a amagar-se als seus pensaments per tal de fer la seva intimitat i, per tant, la seva identitat, possible. I aquí possible significa que exigeix protecció. El relat, la fantasia a dos veus, del Sergio adopta una perspectiva aparentment distant per parlar més directament de la pròpia identitat, que també remet a una experiència única d'intimitat. El recurs a una segona veu, la d'un aparell dotat de capacitat d'observació, anàlisi i reflexió, fa més penetrant la crítica de les aparences que exposem a les xarxes socials, exposició que no només afecta la pròpia identitat en la mida que aquesta es construeix en part per la mirada dels altres, sinó perquè suposa l'abandonament del camí empès cap a l'autoconeixement a través de l'escriptura. Però, ah, paradoxa! Si això ens ho està explicant per escrit i a proposta d'una professora de filosofia... La paradoxa és només aparent, perquè en la gràcia de la fantasia i en la denúncia de l'estereotip en què es converteixen els continguts compartits a les xarxes socials, s'hi amaga una experiència íntima que no es narra en cap moment: la dels fulls i fulls que ha escrit el protagonista. Qui sap si aquest admetrà haver-los escrit o insistirà en que formava part de la fantasia... Aquesta professora ja està arquejant les celles amb escepticisme. 

I per acabar, la reflexió en format de vídeo de la Mariam. Original i rica... Tan sorprenent! Aquesta no la comento: penseu, però també gaudiu-la. Transmet pur goig de viure sense fer cap mena d'escarafall.