diumenge, 29 de març de 2020

La intimitat

Per molts aquesta és la primera vegada de les seves vides que s'han de quedar a casa, que no poden sortir, per raons de salut. Per d'altres, en canvi, aquesta no és una experiència nova. El que fa aquest confinament diferent és que és col·lectiu. I que les raons de salut no són per convalescència, tot i que hi ha qui s'està recuperant de la malaltia contagiada. Es tracta de protegir la salut. I ens envien al nostre entorn privat, potser també íntim. 

Ens proporciona una ocasió única de reflexionar sobre la diferència entre públic i privat, molt ben explicada pel filòsof José Luis Pardo, la que també es dona entre privat i íntim, que sovint es confonen, sobre les diverses formes que ha adoptat la intimitat des del segle XVIII i com s'ha vist transformada per internet i les xarxes socials. Ens permet partir d'una experiència d'introspecció individual per a reflexionar sobre la intimitat. Ja tenim el concepte del trimestre. 

El cas dels hikikomori; el totalitarisme xinés denunciat per Wei Wei; la denúncia que fa el filòsof Noam Chomsky de la soledat i del succedani de companyia que aporten les xarxes; la franquesa amb què Alberto Moravia exposa el seu rebuig a la família, per molts un àmbit que esclafa tota possibilitat d'intimitat; els exemples trets de youtube d'exposició voluntària de la intimitat per part dels que no volen de cap de les maneres trobar-se a ells mateixos, a diferència de la recerca introspectiva dels diaris íntims, que buscava en l'escriptura el que no es troba mai en la paraula, destinada a ser compartida, a adquirir significat en la relació amb l'Altre. Precisament, en la intimitat de l'habitació es perpetren les identitats que seran difoses a les xarxes i que ens permeten ser qui vulguem ser. Uns quants likes i ja has estat "identificat" pels altres. Com que la identitat rau en la mirada de l'Altre, les xarxes socials són l'espai de comunicació del Jo construït, creat i re-conegut, fins i tot pels que ens coneixen fora d'aquell àmbit virtual d'interacció. La tendència contemporània és, més que la de cercar-se un mateix en la intimitat, la de fugir d'aquesta. La raó ens la dona José Luis Pardo: 

"Soy alguien porque no soy nadie. Lo que falsea mi verdad íntima y inconfesable no es, pues, lo que mina mi identidad: mi identidad se encuentra minada íntrimamente, socavada desde el interior por mi intimidad; lo que falsea mi verdad íntima es, al contrario, todo lo que me obliga a aparentar identidad firme y estable, conducta recta y rígida, comportamiento inflexible, lo que falsea mi intimidad es toda impresión de solidez y fijeza como la que se exige en los documentos -precisamente- públicos que determinan mi personalidad civil o en las señas de mi identidad social. (...) Nada es más contrario a la identidad que la intimidad, porque la intimidad es lo que nos impide ser idénticos." J.L.Pardo: La intimidad, pàg. 47

Aprofitem, doncs, l'ocasió per reflexionar sobre la intimitat. Com sempre, format lliure, explorant formes expressives digitals, si ve de gust. Això sí: reflexió, no exposició de la intimitat. Ni sota les condicions d'un confinament imposat per raons de salut. No hem de confondre exhibició amb reflexió. Com a punt de partida, aquest excel·lent programa de Soy cámara, del CCCB i algunes preguntes: Ens porta el confinament a la intimitat? O només ens tanca en l'àmbit privat, el que no és públic? Estem fent privadament el que fins ara fèiem públicament? On queda la intimitat quan estem forçosament acompanyats? Hi ha companyia íntima? Què vol dir tenir companyia en la intimitat, si és que és possible? Es pot expressar la intimitat? Si és que sí: com? Són les exhibicions a les xarxes socials una manera d'expressar la intimitat o de trair-la? Volem ser o volem deixar de ser: què és més necessari, què és més feixuc? Quina diferència hi ha entre tenir intimitat i tenir identitat? Necessitem tenir intimitat? Per què? Es pot imposar la intimitat? I la identitat? Som més lliures si tenim intimitat o si no la tenim? Es pot viure sense intimitat? I sense identitat? Per què hi ha gent obsessionada amb la identitat? Passa el mateix amb la intimitat? Per què?



dissabte, 28 de març de 2020

La meva concepció filosòfica de l'ésser humà

No s'ensenya filosofia, s'ensenya a filosofar, va afirmar el nostre amic Kant, que ensenyava filosofia a la Universitat. Sembla que la dita comporta una paradoxa: no diu, senyor Kant, que no es pot ensenyar filosofia? Llavors, què fa vostè dient això i guanyant-se la vida com a professor de filosofia? Es pot o no es pot ensenyar filosofia? Com s'ensenya a filosofar? 
L'aparent paradoxa desapareix si deixem de considerar la filosofia com a "opinisme", aquest fenomen de sempre, però que les xarxes socials amplifiquen actualment fins a l'exasperació. En l'actual crisi sanitària que patim i de la qual no sabem quants de nosaltres no ens en sortirem, ens arriben missatges de les autoritats públiques prevenint-nos de les fake news (notícies falses) i les mentides que circulen per la xarxa. Es tracta de no provocar una alarma injustificada, tot i la gravetat de la situació. L'opinisme fa el seu agost en aquest context comunicatiu en el qual vivim tots els ciutadans amb connexió a internet. La filosofia, en canvi, aixeca el seu vol a la caiguda del sol, ens va dir Hegel, com l'òliba de Minerva. La filosofia és cuina lentament amb el foc de la raó i del sentiment, més de la raó que del sentiment. La filosofia és la seva història, la de les idees que s'han desenvolupat en un diàleg intern que arriba des del segle VI a.C, fins avui dia. La filosofia s'ensenya per poder aprendre a filosofar, de la mateixa manera que aprenem a caminar de la mà d'algú que ja en sap. Algú em podria dir que també aprenem a caminar sols, amb proves i errors. De les proves i els errors també s'aprèn filosofia i a filosofar certament. Suposa igualment una companyia, millor: una companyonia. La metodologia és la del diàleg socràtic. 
Ja sigui de la mà de Kant o de la de Sòcrates, la filosofia suposa un aprenentatge en el qual la pràctica i la teoria són dues cares del mateix procés. A diferència d'altres aprenentatges, disposem de totes les eines i del taller, de totes les mostres i instruments de medició i del laboratori. No ens calen espais diferenciats ni hem d'adquirir cap material. Ho portem tot de fàbrica: la nostra raó, la nostra capacitat de pensar, la nostra experiència viscuda i la nostra capacitat de captar la realitat externa a nosaltres. El que fem quan filosofem és aprendre a fer ús de la nostra pròpia capacitat de raonar, de manera que no ens calgui que ningú ens porti de la mà, tot i que ho sembli d'entrada. És l'efecte que produeix estudiar les idees dels filòsofs (perdoneu que no adopti una "perspectiva de gènere" que només complica la redacció). Quan estudiem les idees del filòsofs el que fem és agafar-nos de la seva mà per començar a caminar. A mida que avança la nostra comprensió de les idees, podem caminar sols. Ells sempre estaran pendents per si ensopeguem o perdem l'equilibri. Podrem tornar a les seves obres per a entendre perquè i amb què vam ensopegar o continuar sols sense descobrir la causa dels nostres errors. Per això aprenem les idees dels filòsofs per poder filosofar. La paradoxa desapareix. I és qüestió de temps descobrir les seves ensopegades i quan van perdre el peu. Humans, massa humans, que diria Nietzsche. Perquè a la filosofia no es pretén assolir la infal·libilitat d'algunes autoritats eclesiàstiques ni la dogmàtica del cientificisme, aquesta ideologia que tan mal fa a la ciència, la de veritat.

Els errors principals dels aprenents de filòsof són les incoherències, les contradiccions, la falta de solidesa dels arguments, la facilitat per caure en fal·làcies i la dificultat per desenvolupar idees. La postura de partida acostuma a ser tancada, dogmàtica en el pitjor sentit del terme, refractària al pensament que qüestiona i fa preguntes que no interessen, diuen, a ningú. Realment es pot viure sense filosofia, és a dir, sense filosofar, però no tan bé. Això ho ignora qui no l'ha practicat mai. Això ho rebutja qui limita l'horitzó del seu pensament a un àmbit concret d'especialització o a les idees prestades i adoptades sense cap mena d'examen crític. De les creences que alimenta el coneixement ordinari a l'adoctrinament n'hi ha un pas fàcil de donar. Tot depèn de qui et porta de la mà. 

A partir de la pregunta Què ens fa humans? i d'una breu passejada per algunes idees filosòfiques sobre l'ésser humà que es poden trobar en aquesta presentació, vaig demanar als estudiants de 1r de batxillerat que formulessin la seva concepció filosòfica de l'ésser humà en cinc apartats: 
  • dualisme o monisme?
  • materialisme, espiritualisme o ambdós? 
  • felicitat i/o bé? com?
  • política? 
  • relació amb Déu?
Havien de dir en quin filòsof es basaven. I el resultat ha estat ben curiós. A la primera qüestió han respost una majoria que defensen el dualisme platònic o cartesià. No sempre han estat coherents i han triat ambdós en la següent qüestió. Els que han estat realment coherents han estat els monistes, tots materialistes seguint a Hobbes. És evident que ni uns ni altres han descobert encara els problemes explicatius que comporten les seves concepcions, però en parlarem. 

Pel que fa a la felicitat i el bé hi ha hagut una certa varietat. Materialistes que defensen l'hedonisme d'Epicur i dualistes que sostenen que la felicitat depèn d'una vida orientada al bé. Sovint apareix la dimensió religiosa entre els estudiants creients, que no són pocs. Molts d'ells estan impregnats d'estoïcisme, de la seva concepció del bé com acceptació de les pròpies circumstàncies i d'una vida en harmonia amb el cosmos.  

Pel que fa a la política, per molts es tracta de respectar la dignitat humana i tenir els drets garantits, però d'altres, més afins a Maquiavel i a Hobbes i que revelen una visió pessimista de l'ésser humà, sostenen que només sota una autoritat forta és possible la convivència. Alguns es descobreixen com a simpatitzants de Marx i de la seva lluita contra la injustícia social, contra l'existència d'opressors i oprimits que han fet coincidir amb identificar el bé i/o la felicitat amb una vida en la qual es realitzen plenament els drets humans, tal i com ho va plantejar Kant. 

Coherentment els que van decidir-se pel monisme materialista són ateus i secunden a Nietzsche quan afirma que no hi ha cap ordre de valors que vingui "de dalt", que és l'home qui dona sentit a la seva pròpia vida. D'aquests n'hi ha de demòcrates i de socialistes, podríem dir, i també partidaris d'un Estat fort regulat per lleis que s'imposin sota amenaça si cal. Comparteixen la concepció evolucionista de l'ésser humà i expulsen qualsevol concepció religiosa. Fa pensar que si per lliurar-se d'un dogma s'ha hagut de caure en un altre, ja que la dimensió religiosa de l'experiència humana no es limita o es basa en la creença en l'origen diví de l'ésser humà. Però en parlarem, espero. 

Els més religiosos han mostrat la seva orientació des del dualisme que posa l'èmfasi a l'existència d'una ànima immortal fins a la concepció de la vida humana orientada cap a Déu, el seu creador. 

D'aquesta activitat, els alumnes han pogut fer una primera aproximació a com filosofar és possible a partir de les idees dels altres, idees amb les quals han composat la seva particular amanida filosòfica sobre l'ésser humà. Cal especificar les competències? Sense enfocament competencial es faria una pregunta a un examen del tipus: explica les concepcions filosòfiques de l'ésser humà. Ells empollarien i jo m'avorriria com una ostra. Ni ells ni jo descobriríem res: no faríem filosofia. 

Ensalada Filosófica: Ideas revolucionarias


Els murals de psicologia i les teràpies

Un curs més he volgut preparar als alumnes del batxillerat humanístic i social per a possibles participacions en congressos, jornades o simposis, tan habituals avui dia en qualsevol àmbit de coneixement. Per als futurs estudiants universitaris és necessari participar si més no com a públic,  però potser també com a expositors amb un pòster d'alguna investigació, de l'equip de la qual hagin format part (hi ha pòsters en grup com a categoria específica a algunes de les ocasions esmentades), o bé del seu treball de final de grau o de màster. 
Fem una adaptació senzilla d'aquest requeriment i els proposo que triïn un aspecte o qüestió del tema general "teràpies" que es troba desenvolupat de manera clara, esquemàtica i bastant visual a un llibre de divulgació i consulta.
portada El Libro de la Psicología

L'objectiu de l'activitat és que demostrin la capacitat d'exposar un contingut complet d'una manera predominantment visual i atractiva. La comprensió i expressió correcta de les idees, per a les quals la mediació no la fa la professora, sinó el material de suport que es facilita, és l'altre objectiu. 
Les competències generals del batxillerat que es treballen són les següents: comunicativa, tractament de la informació, personal i interpersonal. Les competències específiques de la matèria de psicologia són: competència científica, reflexiva, crítica del comportament humà i competència personal, social i cívica. Diria que es treballen també aquestes dues competències específiques, tot i que parcialment la primera si ens quedem en la realització dels murals. Els podeu veure en aquest breu vídeo: 


La reflexió i la crítica del comportament es completa amb la introducció al coneixement dels diferents tipus de teràpies (dinàmiques, humanistes i cognitiu-conductuals a grans trets) que s'ha fet prèviament i l'aplicació a una sessió de teràpia de l'excel·lent sèrie de TV "In treatment", concretament a la primera sessió amb la Sophie, una jove de 16 anys. Vam veure l'episodi complet a classe. Aquí teniu un resum comentat: 


Un cop disposàvem dels murals, vaig demanar quins dels aspectes terapèutics que havien treballat es podien aplicar al cas de la Sophie i perquè. La sessió de classe la vam acabar al passadís, comentant el contingut dels murals en relació al cas treballat. 

diumenge, 22 de març de 2020

Experiments conductistes

Com el curs passat, hem tornat a proposar la realització d'experiments conductistes als alumnes de psicologia de 2n de batxillerat. Les condicions són les mateixes i les podeu trobar aquí

Els experiments els podeu veure en els vídeos que han fet i que us faran passar una estona entretinguda. En la majoria dels casos han preferit fer-los amb animals que amb nens petits. En els casos que els animals tenien un vincle amb qui feia de psicòleg conductista, ha sortit molt millor. També en els casos que l'animal era un gos, ja que són animals tan adaptats i depenents de la relació amb els humans que són fàcils d'ensenyar a fer quelcom nou simplement oferint una llaminadura. Més complicat és quan l'animal és un gat o un conill. Comprovareu que no tots el vídeos expliquen correctament i detallat el procés de condicionament. En algun cas les condicions tècniques no són gens bones. Sigui com sigui, aquí els teniu: una prova de l'esforç i l'interés dels alumnes de psicologia de 2n de batxillerat. 
















dimarts, 17 de març de 2020

Una mica d'història: els altres blogs

Temps de forçós allunyament de les aules. Sense comunicació oficial vam deixar l'institut i als estudiants sense cap explicació. Se suposa que la improvisació és un mal davant situacions de gravetat previsibles, que es veuen venir... No cal ser molt espavilat per treure les conclusions pertinents. 

Des de casa i with love per la feina convertida en un exercici de compliment de deures burocràtics, havent perdut el principal estímul (l'aula, les mirades, la paraula compartida, l'experiència viscuda: tot el que alimenta l'amor a la meva tasca com a docent), preparo ambicioses guies de treballs amb recull de materials diversos i propostes de reflexió. Em porta no sé ben bé com als altres blogs, els del meu passat docent. Hi ha un passat que topa amb un parèntesi llunyà físicament i professional. Emocionalment llunyà. I se m'ha acudit fer un repàs per aquests com si m'hagués perdut i volgués tornar a casa, com en un conte infantil. Infantil és sentir-se abandonat. Adult és saber que per sempre més ho estaràs, perquè és la condició existencial humana ineludible. 

Iniciem el recorregut al primer blog: Filoreguissol, quan treballava a l'Institut Reguissol de Santa Maria de Palautordera. Un lloc en el qual vaig aprendre tant que vaig sortir convertida en una professora diferent. 

D'allà a Sabadell, a l'Institut Les Termes. Set anys d'experimentació i aprenentatge. De dificultats i superació. D'il·lusions i desil·lusions. Dos projectes: un el de aplicar la metodologia de la Filosofia per a nens i nenes al treball cooperatiu amb els contes infantils i no tan infantils. Hi havia llibertat per produir ensenyaments diferents. Hi havia confiança. Hi havia professorat maliciós i en contra, però hi havia llibertat. 

Què bé que ho vam passar...amb aquell treball. Alumnes amb un grau alt de TEA, primera experiència. Tot un repte. Dels millors records de la meva vida professional: quan Eric, que no escrivia apenes i parlava menys, a finals de curs em va saludar un dia dient el meu nom. Encara m'emociono al recordar-ho. I va somriure, a més. 

El projecte d'ètica i holocaust el vaig idear per a la tardor de l'any que havia estat estudiant al juliol  a Israel, a Jerusalem, amb una beca. Va ser un treball cooperatiu que vaig fer a l'ètica de 4t d'ESO. Vam comptar amb el testimoni d'un supervivent de l'Holocaust. Tot plegat va ser una experiència única. No es va tornar a repetir. Em va suposar la primera invitació a fer de formadora en un curs del Departament d'Educació, llavors d'Ensenyament. 

I finalment, el general de les activitats a l'aula de filosofia a l'Institut Les Termes. Per aquella època vaig començar a aplicar pautes d'educació emocional i de ioga a les classes. Fins i tot feia sessions de meditació amb alumnes. Hi havia llibertat fins que va deixar d'haver-hi, tot i que no va ser fàcil percebre el canvi, al menys per mi, de natural adaptada als contextos oberts i flexibles. 

D'allà, quan la meva vida familiar es començava a complicar, un any a l'Institut Salvat-Papasseit de Barcelona. Ja m'havia llençat a proposar activitats de vídeo avaluables a filosofia, no només a psicologia. La fotografia ja feia temps que estava integrada a la classe. La llibertat anava minvant i arribaven les negatives, les desconfiances i l'afany de control i imposició burocràtica de normes des de  membres de l'equip directiu. No vaig veure el procés, aquest no. Ja havia canviat l'entorn relacional i la pedagogia havia quedat relegada a un segon pla per l'organització. Tot i així un cert voluntarisme d'alguns professors mantenia viva la flama que s'anava extingint lentament. Difícil trobar complicitats, però venint del passat immediat al menys es podia compartir idees i es valorava el que es feia. 

De que l'ensenyament i l'educació són un projecte no he llegit encara res. Un projecte humanista que sembla desbancat per les propostes tecnocientífiques i economicistes. D'això, en canvi, rius de tinta. Anem a contracorrent o no anem. Anem deixant rastre, volguem o no, com la baba del cargol, que diria la poeta i filòsofa Chantal Maillard.

"El caracol es uno, también, con su concha; crece con ella, al mismo tiempo, al mismo ritmo. La construye al tiempo que se construye a sí mismo. Y se refugia en ella, se refugia en sí mismo en épocas de sequía, sellando el orificio para preservarse, para preservar la humedad que necesita para seguir vivo hasta que las condiciones sean las adecuadas."

La meva closca està formada, entre d'altres elements, pels meus blogs. 


dissabte, 7 de març de 2020

Reflexions sobre el joc

Aquest curs hem començat a 1r de batxillerat una activitat que vol fomentar la reflexió personal al voltant d'un concepte filosòfic. N'hi ha prou amb tenir en compte l'enfocament competencial del decret vigent que ja vam comentar aquí per proposar l'activitat com segueix: reflexió personal argumentada en format lliure al voltant d'un concepte filosòfic.
Per tal d'evitar caure en plantejaments abstractes i desvinculats de l'experiència dels alumnes, però volent al mateix temps que aquesta experiència sigui elaborada filosòficament, es proposa un concepte que sigui susceptible d'haver estat viscut, en un sentit ampli, per ells. 
Un parell de sessions de classe serveixen de "disparador" de l'activitat. Al primer trimestre es va proposar LA MORT a partir del fragment d'entrevista a Cornel West en "Examined Life". 


I del conegut poema de John Donne. 


Vam inaugurar el nou suro del passadís amb un racó destinat a penjar les més destacades. El completarem amb algunes sobre el joc, el concepte que he proposat aquest trimestre i que ha tingut com a "disparadors" el que han dit alguns filòsofs sobre el joc: 
  • Montaigne: «Sé muy bien, por haberme habituado de niño a seguir el camino ancho y llano, y por haber sido contrario a mezclar los ardides y la astucia en los juegos infantiles —en realidad, debe señalarse que los juegos de los niños no son juegos, y hay que considerarlos en sí mismos como sus acciones más serias— (…)»
  • Schiller: «El hombre solo juega en el más amplio sentido del término cuando es plenamente un hombre y solo lo es cuando juega». 
  • Nietzsche: «La madurez del hombre; es decir, haber recuperado la seriedad con la que jugaba de niño» i «En el hombre auténtico se esconde un niño que quiere jugar.»
Podríem haver afegit més perspectives de més filòsofs, com ara: 
  • Plató: el rerefons de les seves obres són llocs on es juga: el gimnàs i la pista.
  • Witggenstein: jocs de llenguatge i fet de jugar.
  • Heidegger: el joc és tan important que és el tarannà de la filosofia.
  • Fink, en dues obres: Oasi de felicitat i El joc com a símbol del cosmos.
  • Gadamer: el joc és imprescindible per a la comprensió hermeneútica.
  • Ortega y Gasset: filosofar amb actitud esportiva.
Però només ho vam completar amb la definició de Huizinga a la seva famosa obra Homo ludens

“El juego es una acción que se desarrolla dentro de ciertos límites de lugar, de tiempo, y de voluntad, siguiendo ciertas reglas libremente consentidas, y por fuera de lo que podría considerarse como de una utilidad o necesidad inmediata. Durante el juego reina el entusiasmo y la emotividad, ya sea que se trate de una simple fiesta, de un momento de diversión, o de una instancia más orientada a la
competencia. La acción por momentos se acompaña de tensión, aunque también conlleva alegría y distensión.”

Repetim: es tracta de fer una reflexió personal argumentada sobre el concepte proposat. El format és totalment lliure, obert. Cert que no tots se senten cómodes davant d'una proposta poc pautada. També és cert que s'estrenen en la reflexió filosòfica i sovint aquesta està, sinó farcida, sí contaminada de tòpics, uns dels enemics del pensament autònom. Hi ha, en canvi, estudiants que troben una ocasió per a abandonar els marcs estrictes i habituals i es deixen portar. Us oferim seguidament un recull de les millors. 

Els haikus sensibles dela Daira Montaño


La poesia de Fabiana Odiaga, d'una lucidesa punyent.


El poema de la Judith Pérez, realment reflexiu.


 La representació mig textual mig gràfica feta per la Mariam Bah.


I la de l'Antonio Morón:


I ara les que no penjarem al suro i que exigeixen una lectura detinguda, ja sigui perquè s'ha triat una manera sorprenent de reflexionar, com en el cas del Sergio Pérez, que fa una mena de viatge en el temps i combina el relat de l'experiència i la reflexió, havent canviat la mirada sobre la mateixa, havent canviat la consciència sobre un mateix.  


29/01/2002
M’agrada molt jugar. Sempre que soc al parc amb els amics juguem a la pilota o a fet i amagar. És l’únic moment del dia que gaudeixo de veritat. Això sí, no gosis creure que no m’ho prenc seriosament, perquè ho faig. Per gaudir d’una cosa l’has de tractar amb la serietat que es mereix. Per aquest motiu, crec que qui fa temps o s’ho pren en broma, no pot experimentar la total diversió que et proporciona un joc.
Fins i tot els meus pares es sorprenen de quant m’estimo jugar. Cada cop que em resisteixo a marxar em pregunten “Que encara tens ganes de jugar? No et canses mai, oi?”. Jo me’ls miro estranyat, no em comprenen. Sembla mentida que ells també hagin estat nens.
Quan arribo a casa tot és diferent. El meu pare marxa a treballar, poc després de la tornada a casa de la meva mare. Tots dos treballen, mai he entès què és treballar. Ells diuen què és el que es fa quan es deixa de jugar, que és una activitat més seriosa que han de fer els adults, perquè sinó no tindríem tot el que m’envolta.
No ho entenc! Com pot ser que no els agradi jugar (perquè no els hi agrada: es pensen que no m’adono, però molts cops juguen amb mi només perquè m’estimen, no perquè els hi agradi) i que alhora siguin capaços de prendre’s seriosament la seva feina. A més, es pensen que jugar és només cosa de nens. Jo crec que haurien de jugar més, així aprendrien a gaudir de les coses que es prenen seriosament. Però que sabré jo, so només soc un nen.

18/08/2025
Ei! Tu també has trobat el text que vaig fer quan tenia 6 anys veritat? No recordo haver-lo escrit. Quina reflexió més profunda vaig fer, estic sorprès de mi mateix. Ara que tinc 29 anys crec que tenia raó.
Els adults estem tan centrats en les nostres preocupacions que no acostumem a pensar en jugar. Potser si apropéssim alguns aspectes de la nostra vida al joc, o si intentem apropar les situacions com ho fan els nens quan juguen, tindríem una vida més plena. Esdevindríem persones més emotives, que gaudeixen del que fan, però que alhora s’ho prenen seriosament. Les trampes, és a dir, les accions poc o gens ètiques acabarien sent absurdes, donat que no podries gaudir de totes les experiències de la vida. En darrer lloc, tot el que fem pensant que juguem ho faríem amb il·lusió, el que significaria fer-ho el millor possible i, en la majoria dels casos, obtindríem alegria i felicitat al finalitzar.

O la del Marc Pérez, que aprofita per llençar una crítica a l'educació formal majoritàriament vigent i fins on la seva experiència com a alumne arriba. I és que no hi ha res com deixar les portes obertes al pensament propi. 

Entenem el joc com una acció que té lloc dintre d’unes certes normes que ens indiquen com jugar, les regles. Durant el joc podem experimentar sensacions de tota mena com, per exemple, quan estem jugant una partida de pòquer; ens sentim nerviosos i tensos quan volem que surti una carta en especial, però contents i eufòrics si ens surt bé una jugada i aconseguim guanyar molts diners. 

Tot i que el joc no té cap utilitat específica ni s’utilitza per satisfer necessitats immediates, moltes persones han aconseguit enginyar-se-les per poder subsistir gràcies als jocs, com és el cas d’Adrian Mateos, actual campió del món, qui ha guanyat milions d’euros jugant al pòquer. Malgrat això, resulta una pràctica bastant arriscada, ja que com tots els jocs, intervé certa sort i no sempre tenim les possibilitats de guanyar a favor nostre, és per aquest motiu que no hauria de ser una de les nostres opcions de treball, ja que perquè a uns pocs els hagi funcionat deixar els estudis, l’habitual és que no ens surti bé la jugada i ho acabem perdent tot.

A més, els humans no som els únics que hem ideat jocs. Al regne animal moltes espècies utilitzen el joc, amb diferents finalitats, des d'aprendre i ensenyar a les noves generacions, fins a simplement jugar per entretenir-se i divertir-se. Per exemple, els lleons juguen amb els seus fills simulant que els mosseguen i els fan mal, per tal que aprenguin a mossegar i caçar. O per exemple, molts gossos es persegueixen i es mosseguen sense fer mal només per divertir-se i passar-s’ho bé.

En el cas dels humans també utilitzem el joc per aprendre, utilitzant el mètode prova i error per exemple en la nostra infància. Moltes de les joguines per a nens petits, com puzles o caixes per inserir diferents figures, ensenyen al nadó a base d’errors com completar-ho i comencen a desenvolupar la seva lògica. El problema apareix quan ens fem grans i gran part de l’educació deixa de basar-se seguint aquest mètode, ja que molts conceptes no segueixen cap lògica, i tot i que sembla il·lògic memoritzar conceptes inútils com per exemple les obres d'algun autor ja mort, per a després al cap d’unes hores després d'examinar-te sobre aquell tema oblidar-ho tot, així és com funciona l’educació en l’estat espanyol. Una educació que inverteix més hores a ensenyar els diferents rius i afluents d’Espanya, coneixement que pocs de nosaltres recordem actualment i que podem buscar en qüestió de segons gràcies a les noves tecnologies, que en ensenyar als joves a pensar i desenvolupar la seva lògica a través de mètodes que estimulin el cervell i motivin per continuar aprenent. Per aquests motius, no és d’estranyar que molts joves decideixin abandonar els estudis, o en molts casos utilitzin recursos com les xulles per a aprovar exàmens basats en el mètode “memoritzar-ho tot per després vomitar-lo a l'examen”. 

Per al contrari, si l’educació és bases en l'aprenentatge i gran part d’aquesta utilitzés el mètode de prova i error, on equivocar-se no es considera negatiu, i el dubte no és menyspreat, perquè no hi ha cap problema en dir “no ho sé”, perquè ningú no neix sabent-ho tot, i ningú no neix sent un geni, els resultats acadèmics serien millors i els joves podrien escollir estudiar allò que els agrada i els motiva. Perquè les classes no haurien de ser hores i hores copiant el que dicta o escriu a la pissarra una persona, sinó que haurien de consistir en una espècie de joc, on guanya qui més aprèn, on les xulles i altres recursos emprats pels estudiants per fer "trampa" ja no tindrien sentit, perquè als exàmens on has de pensar i utilitzar la teva lògica, com un examen de matemàtiques, per moltes fórmules que tinguis apuntades, si no les saps utilitzar, no et serveixen per a res.

Finalment, compartim la de l'Alejandro Romero, sentida i existencial, sense cap mena de dubte: 

Si parlem de jugar, tots coincidirem en que és quelcom que ens agrada. I tant que ens agrada jugar! Tots tenim un bon record jugant, sols o en companyia. Ho hem fet des de petits. Hem crescut amb jocs, amb joguines de tot tipus que ens han fet passar moltes bones estones. I encara continuem jugant. Per què tenim aquesta relació tan estreta i duradora amb una acció com la de jugar? Què ens aporta el joc que fa que no deixem de jugar mai? O realment sí que deixem de jugar a mesura que creixem?
Per trobar una resposta a aquestes preguntes, cal remuntar-nos a la nostra infantesa, a quan érem nadons. És aquí quan comencem a jugar. Per què juguem quan encara no sabem ni parlar ni caminar? La resposta és simple: aprenem jugant. Els infants aprenen a base d’experimentar. De fet, pels nadons la realitat és gairebé percebuda en la seva totalitat pel sentit del tacte. En conseqüència, no observen, no pensen. Només toquen, proven, intenten i aconsegueixen, o no. Aprenen a base de prova i error. Juguen. En aquest sentit, podríem considerar que el joc té un sentit pels nadons, però, un cop creixem, per què seguim jugant, si no ens aporta res útil? 
Si per útil entenem quelcom immediatament necessari, no, el joc no és útil. Fora de la part pedagògica, didàctica, parlant del joc com una acció plenament lúdica sense cap tipus de fi, podríem considerar que només ens aporta alegria, despreocupació i, sobretot, diversió, alhora que també ens fa competitius. No obstant això, no sempre és així. Moltes vegades el joc ens emprenya. Si en un joc en grup, algú se salta les regles prèviament establertes, ens emprenyem. Si no aconseguim passar un nivell d’un videojoc, també ens emprenyem. I quan alguna cosa ens emprenya és perquè ens la prenem seriosament. És molt curiós que ens prenem seriosament una acció inútil, però ho fem. O potser el joc no és tan inútil com sembla?
Tot i la seva aparent inutilitat, és cadascú qui li dona un fi al joc. Potser un joc és la diversió d’un grup d’amics avorrits. Potser un joc és la manera d’aprendre d’algú que està estudiant. Potser un joc és la companyia d’algú que se sent sol. I, en part, aquesta és la màgia del joc. És completament versàtil. Pot ser el que tu vulguis que sigui, i tenir el fi que tu vulguis que tingui. Aleshores, si jugar és una acció tan essencial i important per a  nosaltres, per què deixem de jugar a mesura que ens fem grans?
Tot i que a mesura que creixem cada cop juguem menys, mai no deixem de fer-ho. No ens és útil, però ens és profitós i beneficiós. Gaudim jugant. Aprenem jugant. En definitiva, vivim jugant. La vida és un joc. Un joc on predomina la incertesa. A qui estimarem? Qui ens trairà? Què ens espera en un futur? Quan morirem? Com ho farem? No tenim respostes. L’única forma de saber-les és viure. L’única forma de saber-les és jugar.

Per aquesta professora no podria ser més satisfactori deixar llibertat creativa per reflexionar i trobar-se amb aquests resultats. Llàstima que confiar en el que són capaços de fer es practiqui tan poc... Ni ells ni nosaltres tenim prou confiança... en ells.