La meva concepció filosòfica de l'ésser humà

No s'ensenya filosofia, s'ensenya a filosofar, va afirmar el nostre amic Kant, que ensenyava filosofia a la Universitat. Sembla que la dita comporta una paradoxa: no diu, senyor Kant, que no es pot ensenyar filosofia? Llavors, què fa vostè dient això i guanyant-se la vida com a professor de filosofia? Es pot o no es pot ensenyar filosofia? Com s'ensenya a filosofar? 

L'aparent paradoxa desapareix si deixem de considerar la filosofia com a "opinisme", aquest fenomen de sempre, però que les xarxes socials amplifiquen actualment fins a l'exasperació. En l'actual crisi sanitària que patim i de la qual no sabem quants de nosaltres no ens en sortirem, ens arriben missatges de les autoritats públiques prevenint-nos de les fake news (notícies falses) i les mentides que circulen per la xarxa. Es tracta de no provocar una alarma injustificada, tot i la gravetat de la situació. L'opinisme fa el seu agost en aquest context comunicatiu en el qual vivim tots els ciutadans amb connexió a internet. La filosofia, en canvi, aixeca el seu vol a la caiguda del sol, ens va dir Hegel, com l'òliba de Minerva. La filosofia és cuina lentament amb el foc de la raó i del sentiment, més de la raó que del sentiment. La filosofia és la seva història, la de les idees que s'han desenvolupat en un diàleg intern que arriba des del segle VI a.C, fins avui dia. La filosofia s'ensenya per poder aprendre a filosofar, de la mateixa manera que aprenem a caminar de la mà d'algú que ja en sap. Algú em podria dir que també aprenem a caminar sols, amb proves i errors. De les proves i els errors també s'aprèn filosofia i a filosofar certament. Suposa igualment una companyia, millor: una companyonia. La metodologia és la del diàleg socràtic. 

Ja sigui de la mà de Kant o de la de Sòcrates, la filosofia suposa un aprenentatge en el qual la pràctica i la teoria són dues cares del mateix procés. A diferència d'altres aprenentatges, disposem de totes les eines i del taller, de totes les mostres i instruments de medició i del laboratori. No ens calen espais diferenciats ni hem d'adquirir cap material. Ho portem tot de fàbrica: la nostra raó, la nostra capacitat de pensar, la nostra experiència viscuda i la nostra capacitat de captar la realitat externa a nosaltres. El que fem quan filosofem és aprendre a fer ús de la nostra pròpia capacitat de raonar, de manera que no ens calgui que ningú ens porti de la mà, tot i que ho sembli d'entrada. És l'efecte que produeix estudiar les idees dels filòsofs (perdoneu que no adopti una "perspectiva de gènere" que només complica la redacció). Quan estudiem les idees del filòsofs el que fem és agafar-nos de la seva mà per començar a caminar. A mida que avança la nostra comprensió de les idees, podem caminar sols. Ells sempre estaran pendents per si ensopeguem o perdem l'equilibri. Podrem tornar a les seves obres per a entendre perquè i amb què vam ensopegar o continuar sols sense descobrir la causa dels nostres errors. Per això aprenem les idees dels filòsofs per poder filosofar. La paradoxa desapareix. I és qüestió de temps descobrir les seves ensopegades i quan van perdre el peu. Humans, massa humans, que diria Nietzsche. Perquè a la filosofia no es pretén assolir la infal·libilitat d'algunes autoritats eclesiàstiques ni la dogmàtica del cientificisme, aquesta ideologia que tan mal fa a la ciència, la de veritat.

Els errors principals dels aprenents de filòsof són les incoherències, les contradiccions, la falta de solidesa dels arguments, la facilitat per caure en fal·làcies i la dificultat per desenvolupar idees. La postura de partida acostuma a ser tancada, dogmàtica en el pitjor sentit del terme, refractària al pensament que qüestiona i fa preguntes que no interessen, diuen, a ningú. Realment es pot viure sense filosofia, és a dir, sense filosofar, però no tan bé. Això ho ignora qui no l'ha practicat mai. Això ho rebutja qui limita l'horitzó del seu pensament a un àmbit concret d'especialització o a les idees prestades i adoptades sense cap mena d'examen crític. De les creences que alimenta el coneixement ordinari a l'adoctrinament n'hi ha un pas fàcil de donar. Tot depèn de qui et porta de la mà. 

A partir de la pregunta Què ens fa humans? i d'una breu passejada per algunes idees filosòfiques sobre l'ésser humà que es poden trobar en aquesta presentació, vaig demanar als estudiants de 1r de batxillerat que formulessin la seva concepció filosòfica de l'ésser humà en cinc apartats: 

• dualisme o monisme?
• materialisme, espiritualisme o ambdós? 
• felicitat i/o bé? com?
• política? 
• relació amb Déu?

Havien de dir en quin filòsof es basaven. I el resultat ha estat ben curiós. A la primera qüestió han respost una majoria que defensen el dualisme platònic o cartesià. No sempre han estat coherents i han triat ambdós en la següent qüestió. Els que han estat realment coherents han estat els monistes, tots materialistes seguint a Hobbes. És evident que ni uns ni altres han descobert encara els problemes explicatius que comporten les seves concepcions, però en parlarem. 

Pel que fa a la felicitat i el bé hi ha hagut una certa varietat. Materialistes que defensen l'hedonisme d'Epicur i dualistes que sostenen que la felicitat depèn d'una vida orientada al bé. Sovint apareix la dimensió religiosa entre els estudiants creients, que no són pocs. Molts d'ells estan impregnats d'estoïcisme, de la seva concepció del bé com acceptació de les pròpies circumstàncies i d'una vida en harmonia amb el cosmos.  

Pel que fa a la política, per molts es tracta de respectar la dignitat humana i tenir els drets garantits, però d'altres, més afins a Maquiavel i a Hobbes i que revelen una visió pessimista de l'ésser humà, sostenen que només sota una autoritat forta és possible la convivència. Alguns es descobreixen com a simpatitzants de Marx i de la seva lluita contra la injustícia social, contra l'existència d'opressors i oprimits que han fet coincidir amb identificar el bé i/o la felicitat amb una vida en la qual es realitzen plenament els drets humans, tal i com ho va plantejar Kant. 

Coherentment els que van decidir-se pel monisme materialista són ateus i secunden a Nietzsche quan afirma que no hi ha cap ordre de valors que vingui "de dalt", que és l'home qui dona sentit a la seva pròpia vida. D'aquests n'hi ha de demòcrates i de socialistes, podríem dir, i també partidaris d'un Estat fort regulat per lleis que s'imposin sota amenaça si cal. Comparteixen la concepció evolucionista de l'ésser humà i expulsen qualsevol concepció religiosa. Fa pensar que si per lliurar-se d'un dogma s'ha hagut de caure en un altre, ja que la dimensió religiosa de l'experiència humana no es limita o es basa en la creença en l'origen diví de l'ésser humà. Però en parlarem, espero. 

Els més religiosos han mostrat la seva orientació des del dualisme que posa l'èmfasi a l'existència d'una ànima immortal fins a la concepció de la vida humana orientada cap a Déu, el seu creador. 

D'aquesta activitat, els alumnes han pogut fer una primera aproximació a com filosofar és possible a partir de les idees dels altres, idees amb les quals han composat la seva particular amanida filosòfica sobre l'ésser humà. Cal especificar les competències? Sense enfocament competencial es faria una pregunta a un examen del tipus: explica les concepcions filosòfiques de l'ésser humà. Ells empollarien i jo m'avorriria com una ostra. Ni ells ni jo descobriríem res: no faríem filosofia.