diumenge, 10 de juny de 2018

Les millors dissertacions, I

Per fi podem inaugurar aquesta secció, una de les més importants del blog. La dissertació es comença a treballar a 4t d'ESO i es converteix en un exercici habitual a 2n de batxillerat. Exposar les millors dissertacions és una manera de mostrar la capacitat de pensament propi que poden arribar a plasmar en una dissertació els alumnes de filosofia. Tot un luxe per la professora de filosofia. 

Aquí tenim la primera tanda de les millors dissertacions que han fet els alumnes de 1r de batxillerat en el 3r trimestre del curs 2017-18. 

Autora: Adriana Ramírez, 1r BAT A
Qüestió: Podria un robot ser el teu millor amic? 

Considerem que el robot que opta a ser el nostre millor amic té una intel·ligència artificial suficientment avançada com per poder mantenir una conversa. Un robot és una màquina dissenyada per ajudar a les persones. Hi ha molts tipus de robots, considerarem que el robot aquest té aparença humana i la capacitat de parlar. Tot i així un robot mai podrà arribar a ser el nostre millor amic.

Per començar, un robot ha estat programat, és a dir, una persona li ha instalat el que ha de contestar quan li facin una sèrie de preguntes o quan li expliquin alguna cosa. Aquest robot no entén ni el que li diuen ni el que ell diu, llavors només ho diu, sense ser conscient del que diu. És veritat que això no és un impediment perquè el consideris el teu amic, perquè el que realment importa és que el que et digui el robot t’ajudi. Però no sempre t’ajudaria, perquè com no pot tenir en compte tota la situació i el context, i com no pot adaptar la seva resposta a la situació, i només diu el que li han programat, la seva resposta pot no ajudar-nos.
Un altre motiu pel qual el robot no pot ser el nostre millor amic, és que el robot no té sentiments, no t’estima. Això és perquè els sentiments depenen d’una base biològica que clarament un robot no té. Clar que hi ha persones al nostre voltant que tampoc ens estimen i tot i així podem ser "amics", però considerem que un millor amic és una persona amb la qual compartim part de la nostra vida, li expliquem els nostres secrets i experiències, i ell també a nosaltres i amb el qual tenim un vincle especial on intervé l’afecte.
L’últim motiu pel qual un robot no pot ser el nostre millor amic és que nosaltres el controlaríem, decidiríem la major part del que ell fa, seríem capaços de decidir quan van a dormir, quan no, quan volem que vinguin i estigui amb nosaltres i quan no. Encara que això passa també en relacions humanes, com quan els nostres pares ens diuen que hem d’anar a dormir, no és el mateix cas, ja que nosaltres tenim la capacitat de pensar i decidir podem quedar-nos al llit, jugant amb el mòbil, o simplement reflexionar, i això és una cosa que els robots no poden fer, ens farien cas en tot el que els hi manèssim, i això no és una característica de l’amistat, sinó de la dominació.
En conclusió, un robot mai podria ser el millor amic d’un humà, perquè no comprèn les idees que expressa ni les que li expressen a ell, no té sentiments, no t’estima i hi hauria una situació de dominació i superioritat per part dels humans. Per tot això hauríem d’intentar buscar els nostres millors amics entre els humans.

Autor: Younes Akhazzan, 1r BAT A
Qüestió: És desitjable ser transhumà? 

El transhumanisme és un moviment que defensa la millora dels humans mitjançant la tecnologia (biotecnologia). Per tant, ser un transhumà sembla molt desitjable, però hem de tenir molt clar que això comportaria uns problemes ètics.

Per començar, per què volem millorar? En general, tots som persones, és a dir, éssers racionals, amb sentiments i emocions, amb consciència, entre d'altres qualitats. Per què volem canviar-nos si la majoria estem en perfectes condicions físiques per viure bé? És clar que si hi ha una persona amb alguna discapacitat física, aquesta voldria ser com les altres, perquè és inferior. Suposem que algú no té braços, no hauria de tenir-los com els altres? I si li donem uns braços capaços de fer actes que amb unes extremitats biològiques  i normals no podrien fer? La solució seria posar-li uns braços idèntics als nostres.

Per una altra banda, si no tenim cap discapacitat, què volem millorar? Les mans perquè siguin més grans? Perquè ens sigui més fàcil agafar el mòbil? Les cames per córrer o per caminar més ràpid? També és cert que amb totes aquestes millores evolucionaríem més ràpid i seríem millors però, amb quina finalitat? Millorar per a què? Per viure uns quants anys més? Està clar que sigui quina sigui la finalitat, no és suficient com per deixar-nos portar per una revolució tecnològica que no sabem cap on ens  pot portar.

Seguint amb totes aquestes preguntes, suposem que comença una nova era, la dels transhumans. Qui pren la decisió de millorar-se? Molts diran que això no afecta a les llibertats i que, per tant, cadascú serà lliure de fer el que vulgui. Aquí tenim un problema: si un decideix no ser un transhumà, estarà acceptant ser inferior a la resta i es veurà obligat a millorar-se per ser igual que la resta. A més a més, això seria gratuït? O només es podrà millorar qui tingui diners? Perquè llavors no avançaríem sinó que tornaríem a veure com els rics segueixen sent rics i a sobre humans millorats, superiors a uns pobres que no tenen diners per millorar-se i a més inferiors.

Per acabar, clar que és desitjable ser un transhumà! Però després de veure tots els problemes ètics i morals que té o que potser tindrà si el transhumanisme es du a terme, seria millor deixar això per a les pel·lícules a veure si alguna dona amb la clau i la vertadera solució per a aquests problemes. I és que segurament a tots ens agradaria...

Autor: Gerard Pérez, 1r BAT B
Qüestió: Estaria bé que ens mengessin els extraterrestres? 

En cas de que existeixin i arribessin el nostre planeta extraterrestres, hem de partir de la idea de que, per nassos, serien superiors a nosaltres en alguns d’aquests àmbits:  intel·ligència, superioritat física, connexió amb la natura i tot tipus de tecnologia.
Llavors estaria bé que ens mengessin els extraterrestres? Jo penso que sí , ja que són superiors a nosaltres. En la natura qualsevol ésser superior a altre pot tenir la capacitat d’alimentar-se d’un altre inferior. Per tant , tenen tot el dret a alimentar-se de nosaltres. També podríem dir que seria injust que ens matessin , perquè seria un assassinat a un humà , un ésser amb sentiments i família , però en la naturalesa no hi ha lleis i sobreviu el més fort . També estaria bé que ens mengessin perquè som una plaga per al nostre planeta i al fer-ho matarien dos ocells d’un tret : es nodririen i acabarien amb nosaltres. Per un altre costat, es podria dir que com estem destrossant aquest planeta, estaríem contaminats , però ells podrien perfectament fer granges o vivers d’humans fora del nostre planeta i exterminar de la terra als humans. A més , els extraterrestres als menjar-nos podrien eliminar als humans la seva llibertat, cosa que estaria bé, ja que l’ésser humà no és més que una criatura autodestructiva que només pensa en sí mateix. També es podria dir que hi ha humans bons, però com la majoria és així, es millor d’una forma que no perjudiqui a res.
En conclusió , l’ésser humà és inferior als extraterrestres que vinguin a menjar-nos i a més a és una plaga i a les plagues se les extermina.

Autora: Malika El Guerche
Qüestió: Cal ser persona per tenir drets? 


Com definim persona? Segons el diccionari per ser considerat persona s’ha de tenir la capacitat d’autoreflexió, és a dir, tenir consciencia de si i la identitat del jo. Segons aquesta definició, jo crec que no fa falta ser persona per tenir drets.
La pregunta per concedir drets no hauria de ser si ponen pensar o si poden parlar, sinó si poden sofrir. Alguns filòsofs consideren que la capacitat de sofrir és la característica vital que li dona a l’ésser viu el dret a ser considerat igual. Els animals senten dolor, frustració i por, així que també haurien de tenir drets. Algunes persones humanes dirien que per tenir drets haurien de saber què és
un dret, tenir obligacions i responsabilitats. Però hi ha moltes persones humanes que no comprenen què és un dret, que no tenen ni responsabilitats ni obligacions (bebès, humans amb malalties degeneratives...) però tot i així se’ls protegeix amb drets legals.
En ètica ser “persona” significar ocupar una categoria diferent a les coses. És èticament incorrecte que les persones posseeixin coses per usar-les, però èticament incorrecte que les persones posseeixin altres persones. Tant els animals com els humans es poden considerar persones i, per tant, han de tenir drets.
Algunes persones diuen que els que no son humans ja tenen drets legals perquè està prohibit fer determinades coses amb ells. Segons aquestes persones, si les lleis prohibeixen matar a algú, això significa que ja tenen drets. Però realment aquestes lleis no són drets, sinó regulacions sobre l’ús de la propietat, de manera que no es pensa en ell com a persona sinó com una cosa, un objecte. Els robots, seguint això, també haurien de tenir drets, perquè encara que no siguin considerats persones, haurien de tenir el dret a la vida i a la salut (salut robòtica).
En conclusió, els ésser que no són persones, també han de tenir drets, perquè no s’hauria de tenir en compte si tenen consciència o no, sinó si poden sofrir o no.

dissabte, 2 de juny de 2018

Decàleg del bon professor/a

Trobat lluny d'aquí i pensant en la Universitat. Ho comparteixo per tal de fer pensar, quina mania més funesta la del professorat de filosofia -bé, no de tots...

"He encontrado este decálogo traspapelado en casa. Lo escribió Pedro Morales, un excelente profesor -hoy retirado- de la Universidad Pontificia Comillas que me enseñó Estadística, entre otras muchas cosas. Por supuesto, sólo servía para profesores universitarios. Hoy los profesores somos otra cosa.

1. Nunca comuniques a tus alumnos los objetivos de la asignatura, si es que alguna vez los has pensado, Los alumnos podrían llegar a darse cuenta de que la asignatura es inútil.

2. La información es una fuente de poder: si no quieres perderlo, mantente siempre en una cierta ambigüedad. No des normas claras, ni mucho menos digas qué y cómo vas a evaluar. Te expones a perder autoridad o que tus alumnos dejen de venir a clase (¿por qué iban a hacerlo?). Cuanto menos te definas estarás más a salvo de las críticas.

3. Empéñate en explicar toda la asignatura en tiempo de clase: puedes dar por supuesto que tus alumnos no saben leer. Además, si no te pasas toda la clase explicando, tus alumnos podrían llegar a darse cuenta de que no sabes hacer otra cosa.

4. Convierte tus clases en clase de dictado. Cuanto más copien tus alumnos, mejor, y cuanto más deprisa, mejor todavía: así no habrá tiempo para preguntas inútiles o incómodas. Además, si las cosas van mal, se deberá siempre a los malos apuntes, no a tus malas explicaciones.

5. Evalúa solamente al final del curso o con pocos exámenes parciales, o por lo menos, y esto es lo más importante, con muy pocas preguntas. A la emoción del examen añadirás la emoción de la lotería. Y ya sabemos todos que el que no sabe una o dos preguntas, no puede saber ninguna otra.

6. No se te ocurra evaluar con frecuencia a lo largo del curso, aunque sea de una manera más sencilla e informal y con métodos diversos, porque los alumnos podrían enterarse de lo que saben, de lo que no saben y de lo que deberían saber. Si esto llega a ocurrir te expones a tener que aprobar a todos al final y sufriría tu prestigio respecto a tu alto nivel de exigencia.

7. No caigas en la tentación de utilizar artículos de periódicos, revistas, vídeos, páginas web o blogs que tengan que ver con tu asignatura, ni mucho menos utilices un blog con tus alumnos o aproveches la información disponible en Internet. Mantén el prestigio de la ciencia pura.

8. Nunca confíes en la motivación de tus alumnos ni en su capacidad de aportar algo que merezca la pena. Si estudian es porque no tienen otra cosa mejor que hacer.

9. Convéncete de que somos pobrísimos y de que la escasez de medios nos impide hacer las cosas mejor. Fotocopiar sale carísimo. Si en tu centro hay posibilidad de utilizar Internet, ordenadores, cañones u otros cachivaches tecnológicos, no lo hagas: esos juguetes infantilizan la clase.

10. Cuando no puedas echar la culpa a los alumnos de lo mal que van las cosas, échasela al sistema. Los profesores somos ciudadanos por encima de toda sospecha.

NOTA: Cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia."

Guanyadors del 1r Concurs de Memes Filosòfics

Han votat 20 alumnes de 1r de batxillerat. Els memes més votats han estat els següents: 
  • Nº  7, de Fagen Zhov, amb 10 vots
  • Nº 12, de Leo Bravo, amb 9 vots
  • Nº 8, de Sergio Cantos, i número, de Sebas Suave, empatats amb 7 vots pel tercer lloc. 
La resta de memes votats han estat: nº 5, de Dídac Pérez, amb 4 vots; nº 15, de Malika El Guerche, nº 4, de Laura Pont, nº 16, de Gerard Herrera, i nº 1 d'Ainhoa Tauste amb 3 vots; nº 9, de Sergio Cantos, amb 2 vots. També han rebut un vot els memes nº 3, nº 10, nº13, nº 14 i nº 18. 

Els guanyadors "rebran" un 10 com a premi. Esperem que hagi estat una bona experiència i repetir-la el curs vinent. 

Us deixo aquí un dels meus preferits. De fet, qualsevol amb Schopenhauer dona per molt. Si el llegiu l'estimareu, malgrat tot. I així amb tot el que ens presenta la filosofia, o gairebé tot.