dimarts, 28 d’abril de 2020

Reflexions sobre la intimitat en dies de confinament, 6 i final

Aquesta entrada està dedicada a compartir dues reflexions completes, desenvolupades i escrites amb cura. També dos reflexions diferents en forma i fons.
De les dues primeres no us comentaré res, perquè us recomano llegir-les. Només destaco el més rellevant en cada cas al final. Altres podrien també haver estat compartides completes, però he preferit no fer-ho perquè revelaven pensaments que no em va semblar que fossin escrits per ser fets públics. Penso en la del Marc, per exemple, que ja ha estat comentada en una altra entrada al blog. Els destacats en negreta són meus.

La primera que compartiré és la de l'Alejandro R. 

Sense cap mena de dubte, la situació de confinament en què ens trobem ha estat molt sobtada i inesperada. Les mesures de distanciament social han trencat completament amb el nostre estil de vida, tan característic. Nosaltres, que som tan propers els uns amb els altres, que ens saludem fent-nos dos petons, que ens fem mil i una abraçades, ja no podem. No podem quedar amb els nostres amics que tant estimem, no podem visitar els nostres avis, ni fer gran part de les activitats que ens agraden, ni tan sols realitzar les rutines de les que estàvem tan farts i que ara trobem a faltar. Fins i tot, en molts casos, no podem ni apropar-nos a familiars com la nostra mare ni dins de casa. Malgrat tot, ens quedem a casa. Som responsables. Fins i tot quan molts de nosaltres no estàvem gens acostumats a estar a casa. I ara que no ens queda cap altre remei, que estem gairebé sols, és un moment idoni per a reflexionar sobre això mateix, sobre estar sols, sobre la intimitat.

El més evident que implica estar sols és no estar amb ningú: ni parella, ni amics, ni familiars. Res. I estar sol per a qui no hi està acostumat és molt difícil. D’acord que potser no estem del tot sols, tenim les tecnologies gràcies a les quals podem parlar i veure’ns amb els nostres éssers estimats, però ni de lluny és el mateix. I el que més costa és això: no poder veure els nostres amics o no poder parlar amb ells de la manera que ens agradaria. Per molts de nosaltres els nostres amics ho són gairebé tot. Són les persones amb les que riem, amb les que comptem quan tenim problemes, a qui li expliquem tot... I estar sense elles ens fa sentir buits. I, en molts casos, també insegurs. Si no ens contesten quan els parlem, creiem que no volen contestar-nos per qualsevol motiu. Si directament no ens parlen, sentim que no som prou importants pels nostres amics, i que si no som nosaltres qui parlem amb ells, ells no ho faran amb nosaltres. I si d’alguna cosa m’he adonat estant sol és que això no ha de ser necessàriament així. Tot i sent amics, no tenim per què ser iguals en aquest aspecte. Cadascú és com és, i estar sol m’ha ensenyat com són algunes persones. He pogut adonar-me que hi ha gent que no necessita parlar amb ningú, i això no implica necessàriament que no vulgui parlar amb mi, simplement no necessita parlar amb cap altre persona per estar bé. Ells sols se’n surten.

I, relacionat també amb els amics, no poder estar amb ells m’ha fet pensar. M’ha fet pensar sobre qui és, de debò, un amic per a mi. I ho he sabut bastant fàcilment: aturant-me i veient a qui trobo a faltar i a qui no. I així és com m’he adonat de qui és important per a mi, i de qui pensava que sí que ho era, però en realitat no. Qui sap, potser era el costum de veure’ns cada dia que em feia pensar que aquestes persones eren essencials per a mi, i en realitat no ho són. O potser simplement és que m’he adonat que no són persones que necessiti al meu costat. En qualsevol cas, a qui de veritat estimo i trobo a faltar no he dubtat ni un segon en parlar amb ells i preguntar-los com estan, com es troben, etc. Penso que ara més que mai és important demostrar-li a qui de veritat estimes això mateix: que l’estimes.

Al començar el confinament la meva pregunta era aquesta: com puc estar bé en una situació en la qual no m’agrada gens estar? Al principi no va ser gens fàcil. Parlava amb tothom amb qui podia a qualsevol hora i poca cosa més. Ara que ja portem més d’un mes tancats a casa, això ha canviat. És clar que continuo parlant amb els meus amics, però ja no ho faig amb tanta necessitat com abans. He après a fer altres coses estant sol. El més comú, quan un està tancat a casa, es veure sèries o pel·lícules. I això he fet. He gaudit de sèries i pel·lícules que abans no havia tingut la oportunitat de veure, i he passat bones estones. També he aprofitat per llegir articles sobre allò que m’interessa i, és clar, he jugat a videojocs als que encara no havia jugat i he tornat a passar-me els meus videojocs preferits. I, tot i que sigui menys entretingut, també he passat moltes estones fent deures que, tot i que no fossin allò que més m’agradaria fer, m’han ajudat a distreure’m i a tenir alguna cosa que fer. En definitiva, he après a aprofitar el temps sense la necessitat d’estar o parlar amb algú.

Però la intimitat no només és fer coses estant sol. La intimitat és estar amb tu mateix, conèixer-te, intentar saber qui ets. Estant sol ets bastant més lliure que en companyia. Pots fer moltes coses sense que cap persona et jutgi. No hi ha prejudicis. Pots fer el que tu vulguis, com tu vulguis. T’agrada ballar, cantar, tocar algun instrument, dibuixar...? Fes-ho! I fes-ho com més et vingui de gust. Ningú no et criticarà. Ets totalment lliure d’expressar-te tal i com ets. Ets lliure de ser qui ets. I un cop sàpigues què és el que de veritat t’agrada fer, i com et ve de gust fer-ho, aleshores potser estaràs començant a conèixer-te a tu mateix.


Aleshores és quan em faig aquesta pregunta: tot això que hem descobert de nosaltres mateixos, tot això que hem fet sense cap problema durant el confinament, ho faríem en públic? Moltes coses no. No en públic. Potser sí que amb els amics amb els que tinc més confiança sí que les faria, però no amb qualsevol persona. I és justament això el que em porta a un concepte d’intimitat no individual, sinó entre persones. Quan parlem d’un amic íntim, parlem d’una persona amb la qual tenim tantíssima confiança que fem qualsevol cosa amb ella, li expliquem qualsevol cosa, sense por a que ens critiqui. O, més ben dit, a que ens critiqui negativament, perquè si hi ha prou confiança és perquè pot dir-nos amb total llibertat el que pensa. La confiança és mútua. I, per a mi, la companyia en la intimitat és justament això: poder ser qui realment ets sense cap por a ser jutjat per l’altra persona. I, en la meva opinió, no crec que sigui gens fàcil arribar a aquest punt de poder estar tranquil·lament amb algú sense aquesta necessitat contínua d’aparentar el que no som i amagar el que veritablement som per por a ser jutjats. Això ja ho fem massa a les xarxes socials. Cal que expressem la nostra identitat el més lliurement possible i no pas que creem aparences falses i donem una imatge nostra que no es correspongui amb qui de debò som.

La següent és la de l'Adrián L.

La intimitat és una esfera invisible que engloba els propis pensaments i sentiments. Aquesta és la clau: la intimitat conté allò propi, i no dels altres. Intimitat és tot el que pot i ha de romandre fora de l'abast de l'altre, i per això és l'oposat a qualsevol apropiació.
És curiós preguntar el que és la intimitat a les persones que hem nascut en temps en els quals la tecnologia està tan desenvolupada que pocs de nosaltres ens enrecordem de la nostra vida abans d'entrar en ple contacte amb ella. Les xarxes socials que tant ens agraden i absorbeixen el nostre temps, també comparteixen la nostra informació personal amb empreses per fomentar el consumisme. El problema no és que les xarxes socials facin aquest tipus de coses, ja que al cap i a la fi pots escollir no utilitzar-les sense cap  tipus de conseqüència negativa. El problema és que les eines més potents per cercar informació i més utilitzades per la gent també ho facin. En aquest cas, tots recorrem a google o a yahoo per poder satisfer les nostres inquietuds i ens sentim completament segurs de les nostres accions. Això succeeix perquè el problema que causen no és visible. Des del punt de vista de la psicologia, el lloc on la majoria de la gent es sent més còmoda és casa seva. Darrere les nostres quatre parets el perill no és evident, però avui dia, fins als nostres habitatges som vulnerables. Al connectar-te a internet sigui on sigui estàs donant-li informació a gent que potser no t’agradaria que la conegués.
Des del meu punt de vista, aquesta situació no farà més que empitjorar amb el pas del temps. Els nens cada vegada entraran amb menor edat en contacte amb la tecnologia. Contra més temps passi, millor tecnologia haurà i més acostumats estarem a ella. La intimitat es convertirà en un bé escàs excepte per a aquells que renunciïn als avantatges de la tecnologia. Aquests avantatges poden suposar també una pèrdua de la identitat personal donada la disminució en les relacions socials i el no aprenentatge de certs coneixements. Sigui com sigui, internet i les noves tecnologies ens afecten i ens fan prendre decisions sobre nosaltres mateixos, ja sigui acceptar la tecnologia i per tant donar la teva informació personal o no acceptar-la i perdre oportunitats i informació.
Deixant de banda tot això, hem de saber que només hi ha un lloc on estem completament protegits del que succeeix al nostre voltant i aquest lloc és als nostres propis pensaments. És allà i només allà on existeix la vertadera intimitat.

I ara les sorpreses en fons i forma. La primera, un relat a dues veus, elaborat pel Sergio.

La intimitat: Diari d’una fantasia

Estimat diari,

Porto ja tants dies confinat que no sé quan va ser l’últim dia que vaig trepitjar el carrer. Sortir al carrer no és el que més m’amoïna, a mi, i jo crec que a tothom, el que realment m’angoixa es perdre totes les interaccions socials de les que gaudia quan es podia sortir, no poder veure (en persona, no a través d’una pantalla) a les persones que jo veia en la maleïda rutina del dia a dia que ara tant trobo a faltar.

Una forma d’aprofitar el temps seria començar a pensar en nosaltres mateixos, de provar coses noves, de veure quins aspectes de la nostra vida podem millorar. Tanmateix, són moltes les persones que es refugien a les xarxes socials buscant aquella companyia que ja no poden trobar a fora. D’altres es refugien d’una manera diferent, fan el que farien una tarda avorrida d’estiu, però permanentment.

En canvi, el que alguns fem és fantasiejar, ens passem el dia fantasiejant mentre estem desperts i la nit fantasiejant mentre dormim i somiem. I com les faules, algunes fantasies porten una reflexió, com la següent:
Confessió d’un smartphone

Hola, soc un iPhone XR i ja fa dos anys que el meu portador, Joan, em va encendre per primer cop. Hem viscut moltes aventures junts, però mai havíem hagut d’estar tant de temps junts com aquests dies.

Tot va començar un 15 de març, recordo que en Joan va començar a rebre noticies sobre l’estat d’alarma, en Joan no tenia ni idea de com l’afectaria.

Els primers dies van passar tranquils. Tot i que des que ens coneixem en Joan em fa servir bastant,  la majoria de l’estona només veu vídeos i navega per les xarxes, diguem-ne que ell no era massa participatiu pel que fa a la pujada de contingut a Instagram, la xarxa que més feia servir.

La quarantena es començava a fer molt avorrida, fins que un dia va començar a escriure. Va obrir el bloc de notes i escrivia, i escrivia, i es guardava les notes per si mateix, com si fos un diari. Mai ho havia fet això d’escriure’s a si mateix (i a mi és clar, però això ell no ho sap), escrivia com es sentia, com pensava que era ell fins ara i com creu que és ara. Ell diu que no ha canviat, que segueix sent el mateix que quan era un nen petit, aquell que només volia jugar. Però jo l’he vist canviar molt aquests dos anys que hem compartit, i més encara durant el confinament.

Com he dit abans, feia servir Instagram, però només compartia imatges un cop cada molt de temps. Fins i tot els stories, que només duren 24 hores, els feia servir ben poc. Tanmateix, ara es dedica a pujar les coses que li passen pel cap. Ha fet més stories en un mes que en tot el que porta fent-me servir. Fa veure que no l’importa el que digui la resta, que ell puja el que li dona la gana, però jo sé que no és veritat. Hauríeu de veure com cuida els detalls i la quantitat d’imatges que mai van veure la llum.

Com he dit, potser que jo sigui dels pocs, sinó l’únic, que el coneixen de veritat, potser millor del que es coneix ell mateix. Jo he vist a través de la càmera que fa a la intimitat, he pogut llegir els seus pensaments, tant al nou diari que està escrivint com a tots el missatges que mai es van enviar. Ell pensa que està perdut, però no té idea de quant. Fins i tot els meus xips poden captar el cúmul d’emocions i sensacions que està vivint.

En canvi, en Joan fa una cosa que la meva lògica d’aparell electrònic no acaba d’entendre, a les xarxes es comporta d’una manera totalment diferent. Puc apreciar aquesta actitud al seu Instagram, on fa veure que la quarantena no l’està afectant i que són com unes vacances per a ell. Ell pensa que totes les coses que puja reflecteixen la seva intimitat i es com si obrís una porta als seus seguidors per a poder conèixer-lo una mica millor. No té ni idea. No s’adona que està creant una nova identitat que, de fet, és contraria a la seva intimitat, que està vivint tantes coses.

A vegades puja un storie amb una de les pàgines del diari, afegint: “us deixo un trosset de mi”. Quan en realitat només selecciona una de les seves reflexions que pensa que pot agradar a la gent i ser ben rebuda. Però ell no és només aquella pàgina, ell és un bloc de notes sencer i pujant aquella pàgina només està triant quina es la part d’ell que més li agrada, i la està ensenyant per agradar a la resta.

Des que fa servir tant les xarxes ha deixat de reflexionar i escriure el seu diari, només juga a l’ordinador i, entre partida i partida, xateja amb gent i penja alguna storie. Ha perdut la intimitat i em fa servir a mi per projectar una intimitat falsa. Aquesta és la meva confessió, el meu ús aquests dies ha contribuït a matar la intimitat d’una persona.

Uns comentaris breus. La reflexió de l'Alejandro és una reflexió en primera persona del que està suposant per a ell l'experiència del confinament des de la seva intimitat: descobriment, aprenentatge, maduració. No desitjo a ningú que es trobi confinat, però és evident que n'hi ha qui és capaç de fer de la necessitat virtut i de quina manera. La reflexió de l'Adrián és un tant pessimista. Posa l'accent en la presència -millor: l'omnipresència- de les tecnologies de la comunicació en la vida dels joves de la seva edat i elabora un diagnòstic negatiu, de pèrdua, en un entorn d'incertesa i d'inseguretat, potser de por, de dissolució de la identitat, perquè s'haurà perdut la intimitat que la fa possible. "Arrojado al mundo", que diria un filòsof existencialista, es veu impel·lit a amagar-se als seus pensaments per tal de fer la seva intimitat i, per tant, la seva identitat, possible. I aquí possible significa que exigeix protecció. El relat, la fantasia a dos veus, del Sergio adopta una perspectiva aparentment distant per parlar més directament de la pròpia identitat, que també remet a una experiència única d'intimitat. El recurs a una segona veu, la d'un aparell dotat de capacitat d'observació, anàlisi i reflexió, fa més penetrant la crítica de les aparences que exposem a les xarxes socials, exposició que no només afecta la pròpia identitat en la mida que aquesta es construeix en part per la mirada dels altres, sinó perquè suposa l'abandonament del camí empès cap a l'autoconeixement a través de l'escriptura. Però, ah, paradoxa! Si això ens ho està explicant per escrit i a proposta d'una professora de filosofia... La paradoxa és només aparent, perquè en la gràcia de la fantasia i en la denúncia de l'estereotip en què es converteixen els continguts compartits a les xarxes socials, s'hi amaga una experiència íntima que no es narra en cap moment: la dels fulls i fulls que ha escrit el protagonista. Qui sap si aquest admetrà haver-los escrit o insistirà en que formava part de la fantasia... Aquesta professora ja està arquejant les celles amb escepticisme. 

I per acabar, la reflexió en format de vídeo de la Mariam. Original i rica... Tan sorprenent! Aquesta no la comento: penseu, però també gaudiu-la. Transmet pur goig de viure sense fer cap mena d'escarafall.


dissabte, 25 d’abril de 2020

Reflexions sobre la intimitat en dies de confinament, 5

Estem arribant al final d'aquesta exposició d'idees i reflexions en format lliure sobre la intimitat que han fet els alumnes de 1r de batxillerat. Sembla mentida, però tot i haver aspectes coincidents en algunes, no hi ha dues igual. Com ha de ser quan un practica el sapere aude, ni que sigui per suggeriment de la professora de filosofia.

La Shahed centra la seva reflexió en l'experiència de comunicació en la parella, destacant la por que tots dos poden tenir a trobar-se en la intimitat, donada la importància del fet: L’emoció comunicada amb l’altre és la connexió que ens permet saber què passa.

L'Adrià S. li dona una enorme importància a la intimitat, sense la qual, afirma: no podríem ser feliços, perquè tothom sabria el que pensem i això ningú ho vol.

Quants de nosaltres subscriuríem això? 

Manos con las palmas abiertas con un cielo azul de fondo

La Namra, en el mateix ordre d'importància, afirma: la intimitat és un dels més grans tresors que té una persona.


Per a l'Enmanuel, la intimitat fa referència als sentiments profunds i a la possibilitat de compartir-los: són els nostres sentiments més profunds que podem compartir-los o no amb una altra persona.

L'Alejandro B. és molt contundent a l'hora d'afirmar la importància de la intimitat:

la intimitat es la nostra gran amiga, es aquesta qui fa que la nostra persona floreixi per dir-ho d’alguna forma. Per què? Molt senzill: quan estem sols amb nosaltres mateixos, es quan som més efectius o més eficients, perquè com deia Nikola Tesla: "estar sol és el secret de la invenció; estant sol és quan neixen les idees ".

I expressa com troba a faltar la relació íntima en les circumstàncies actuals:

no puc imaginar-me un món sense intimitat, perquè això comporta moltes coses. Però la més important seria la falta de relacions afectives entre les persones, que més o menys es el que estem vivint avui dia amb el coronavirus,  quan veiem que les persones no podem ni tan sols fer-nos un petó o una abraçada a un ésser estimat pel perill de contagiar-nos.

El Carlos ha donat forma a la seva reflexió amb un dibuix no gaire elaborat, però molt expressiu: 


Una demostració de creativitat lúdica és la que ha fet la Tatiana per a fer-nos arribar la seva reflexió sobre la intimitat. Primer la sopa de lletres per resoldre: busca paraules relacionades amb intimitat. 


I ara comprova les solucions: 

Original i sorprenent, oi? 

Com també pot semblar sorprenent el vincle que ha establert l'Ashley amb la intimitat i la divinitat. Però no ho és gens per al creient, ni per als que hem llegit als místics, per als quals el que afirma l'Ashley

no debo desperdiciar momentos como este en mi vida, eso que se está viviendo para mi, es una prueba. Una prueba que me ayuda a acercarme más a Dios, para acercarme a Él en intimidad, acercándome a Él, disponiendo mi corazón y esta situación delante de Él

La filòsofa, mística i compositora Hildegarde von Bingen ens va deixar descrites les seves experiències íntimes amb Déu. Us convidem a reflexionar sobre tot això escoltant la seva música. 





Reflexions sobre la intimitat en dies de confinament, 4

Continuen les reflexions dels joves estudiants de filosofia de 1r de batxillerat sobre la intimitat en temps de confinament, una experiència que per força ha de repercutir en la seva manera de viure i d'abordar la proposta. 

La Paula considera que la intimitat és una experiència que cal acompanyar amb respecte. En cas contrari es fa impossible i apunta a que no és predominant en les nostres vides, tan excessives pel que fa a l'exposició pública. I mostra la doble cara de compartir la intimitat a través de les xarxes socials aquests dies: 

Tot i que ara compartim moltes de les nostres intimitats per les xarxes socials, des del meu punt de vista, aixó pot tenir parts bones i parts dolentes, ja que moltes vegades la gent se’n aprofita de les intimitats, ja siguin accions, paraules , etc, dels altres per riure-se’n, vurlar-se’n, etc. En definitiva fer el que no s’hauria de fer i per això moltes vegades no hauríem de compartir les nostres intimitats, siguin quines siguin. Altres vegades, penso com en la situació que estem vivint ara, hem reforçat els nostres vincles íntims (d’intimitat), ens reconforten.

El Joel no és el primer que diferencia la intimitat en soledat de la intimitat en companyia. De la primera destaca la dificultat per a identificar un estat d'intimitat en concret, perquè 

és un lloc on tu ets completament tu, on pots expressar-te com vulguis, on ets sents segur amb tu mateix i, el més important, on estàs còmode

i aquesta experiència no l'aconsegueix tothom de la mateixa manera. Un podria pensar que a casa seva es donarà això sense cap problema, però...

no crec que sigui així. La relació parental que hi ha en aquest ambient influeix en com de còmode et sents tu a casa, fent això que puguis no sentir que estàs en la intimitat estant a casa. Sobretot a dies d’ara, amb el confinament i l’estat d’alarma. Totes les relacions familiars estan pràcticament forçades, ja que has de passar amb ells tot el dia. Això pot comportar dos reaccions, un increment d’aquella incomoditat de la que parlàvem abans, o una millora d’aquesta relació.

I fa de la necessitat virtut, apostant per la segona possibilitat. No deien que la crisi és també una oportunitat ? I no perquè sigui aquest el significat del terme grec, eh? Sembla ser que és el significat del terme en... xinès!!! 

La Maria també assenyala la diferència entre la intimitat viscuda en soledat, que li resultat estimulant i atractiva. També ens comenta la seva experiència positiva de l'amistat íntima i com de complicat resulta mantenir-la aquests dies de confinament forçós amb la família. D'aquesta pèrdua, la lliçó ha estat valorar la intimitat. Trobar a faltar la vivència de la pròpia intimitat i compartir aquest trobar a faltar amb els amics i les amigues de la mateixa edat. 

Fa més de trenta dies que estem tancats a casa vivint una situació de quarantena, en molts casos estem tancats amb més persones, sobretot la gent del meu voltant, la família. La gent amb la qual m'he pogut posar en contacte experimenta un canvi important ja que sent que ha perdut molta part d'intimitat. Ara més que mai estem donant  a la intimitat la importància que mereix.

El Robert fa una reflexió ràpida i breu, al seu particular estil, directe i clar, en la qual destaca l'aportació positiva del confinament a l'experiència de la intimitat. La veu més com una possibilitat d'aquesta que com un obstacle, a diferència d'altres plantejaments: 

Crec que aquesta quarantena, malgrat tot allò dolent que està passant, ens anirà bé, ja que per fi podem estar sols, perquè moltes vegades la rutina de la setmana ens absorbeix i no tenim temps per a nosaltres. Ara estant tancats i gairebé obligats a tenir intimitat. Així que en comptes de veure ho com un confinament avorrit i llarg,  hauríem de veuro-ho com una oportunitat per a conèixer-nos més,  per a descobrir-nos a nosaltres mateixos.

Ja ens ho va dir Pascal: 

Esta cita de Pascal se comparte en estos días de reclusión en el contexto de la crisis sanitaria causada por el coronavirus. Recomendaciones para el siglo XXI desde el corazón filosófico del XVII.

Ens ho recorden els amics de Filosofía & Co i els de Pijama Surf ens ho expliquen. A quants fa desgraciats la impossibilitat d'estar sols en una habitació? L'enquesta surt sola de les reflexions dels alumnes que estem compartint. 

L'Ismael destaca la importància, alhora que el perill, i defensa de manera contundent que sigui protegida i fins i tot castigada la seva violació, cosa que ja passa...

s’hauria de castigar al culpable perquè això és una violació d’un dret molt important.

La Heidi ens fa un inventari de totes les vivències que conformen la seva intimitat i, com el Joel abans, afirma que cadascú la troba de manera diferent. Ella la troba de diverses maneres i ens fa una descripció molt poètica: 

Son aquellos pensamientos que no compartes; los recuerdos guardados en el rincón más escondido en tu cabeza; las pequeñas aventuras que sí compartes con aquellos que más quieres; la música que escuchas cuando quieres reír, llorar, recordar, olvidar; los incidentes, las pérdidas, las desgracias que has vivido; aquellos bailes que improvisas en tu habitación; los conciertos en la ducha; los libros que lees; las películas, series y vídeos que ves a las tres de la madrugada; los dibujos que pintas cuando te sientes inspirada; los textos sentimentales que escribes cuando no puedes dormir; las historias, cuentos y novelas que escribiste de niña; los amores que has tenido a lo largo de tu vida; las decisiones y peleas que muchas veces deseaste nunca haber tenido.

L'Ari l'aborda com una qüestió problemàtica fictícia, l'origen de la qual és social. La seva aproximació és decidida i directa, sense embuts. La perspectiva ha estat sorprenent, al menys per a mi. No havia trobat una defensa tan clara de la llibertat personal feia temps entre els exercicis corregits, i no recordo que fos tan expressiva d'una evident determinació de caràcter. Pascal i Montaigne li donarien uns quants copets a l'esquena. En una societat realment tolerant, només ens caldria la intimitat per aprofundir en la pròpia llibertat d'acció. 

La intimidad es un invento de la sociedad, es la excusa que pone la gente cuando no quiere que los demás descubran como son. La intimidad se exige porque la gente no quiere mostrarse tal y como es por miedo al qué dirán, por eso hay cosas que solo hacen en la intimidad sin dejar ver su verdadera identidad. Esto se debe a complejos creados por la sociedad, que dicta lo que está bien y lo que está mal. Si todo el mundo respetase lo que hacen los demás,  estos no se sentirían avergonzados y obligados a esconder sus “defectos” e intereses “raros”. Poniendo una excusa para estar solos y poder ser ellos mismos, porque necesitan intimidad, su propio espacio. Si no la gente se volvería loca fingiendo ser alguien que no es, yendo con una careta por la calle que solo puede quitarse en la intimidad para desahogarse y recordar cómo es en realidad. A pesar de esto, creo que un poco de intimidad no está mal, pero como todo, en su justa medida y no para ocultar nada, sino para poder estar solo y hacer lo que quieras sin depender de los gustos de los demás.

Quién fue Michel De Montaigne? (+Frases)

En la línia de Montaigne, l'Adrià R., revela l'experiència de la intimitat física, parteix d'ella per a destacar la seva importància per a la creativitat. I sabeu què? No va gaire desencaminat segons ens expliquen els que la investiguen. Llegiu, llegiu... falta treballar l'estil, però segueix una estela filosòfica poc transitada. No sabem si per por o per vergonya. El cas és que ni un ni altre tenien problema amb cap de les dues. Si més no, quan escrivien. 

A part de tot això, la intimitat és evident que la fem servir sempre, i un clar exemple pot ser quan anem al lavabo, perquè crec que a cap persona li agrada anar al lavabo i que qualsevol individu se li quedi mirant.

La Daira tancarà aquesta entrada amb una poesia que ens allunya de la reflexió prosaica i ens deixa en suspens per la connexió realment íntima amb la intimitat. Serà que l'experiència d'aquesta és la seva única forma de presència? 
Ell va ser qui em va veure
va despullar-me l'ànima
i amb la cautela mínima
al meu costat va jeure

Amb la meva persona
expressava el meu cor
Amb la seva escalfor
m'inspirava en l'estona

Va ser difícil creure
d'una manera pròxima
els seus ulls vaig atreure
per exposar-me a ell íntima

Ell riu i s'apassiona
em diu que és pel tresor
i que per fi s'adona
com és el nostre amor. 

dijous, 23 d’abril de 2020

Reflexions sobre la intimitat en dies de confinament, 3

Si esteu seguint aquestes entrades, imagino que us haureu adonat que les reflexions estan essent bastant íntimes, a vegades tant que no he gosat fer-les públiques a aquest blog. Sembla que, tot i haver perdut l'espai presencial de l'aula -que és un espai privat, sostret a l'àmbit públic, però no un espai íntim-, hi ha un vincle que es manté i que està essent re-creat pels meus joves estudiants de 1r de batxillerat, molt més hàbils i desinhibits a l'hora de fer servir aquesta re-creació de l'aula que la seva professora. Com si d'una mena d'intercanvi de papers es tractés, l'activitat està de la seva banda. De la meva, la proposta, la guia, quan cal. Diria que estem complint molt bé amb la que és una de les característiques essencials de l'aprenentatge de distància, online o no: l'estudiant adquireix la centralitat que la seva autonomia li permet mostrar i desenvolupar; la professora assumeix el paper de guia i facilitadora d'aprenentatges d'una manera més decidida i clara del que hi havia estat fins aquest moment. Educar, si es vol, es pot fer sempre. Sempre que comptem amb ells. 

Dedico aquesta entrada amb reflexions de format lliure, com la resta. La primera, la de l'Ainhoa: clara, directa, sincera. Punyent. 

A LA INTIMITAT…

Pateixo,
sento angoixa,
no hi penso però hi torna,
a la intimitat es transforma.

Es fa gran,
costa respirar,
torna l’ansietat,
però no l'he demanat.

Si us plau vés-te’n ja,
que ningú t’ha cridat.
No vull estar a soles, 
el cap dona voltes.

M’agafa mal al cos,
al pit sobretot,
l’aire no pot passar,
li costa arribar.

Intento avançar,
començo a caminar,
sé que em costarà,
però acabaré arribant.


La Meiyu ha triat fer un dibuix de l'escenari íntim on viu el confinament. N'hi que pensen millor amb imatges. 



L'Abril també ha triat l'expressió poetitzada, sintètica i definida, per a fer-nos arribar la seva particular reflexió. Una reflexió diria que plena de bondat i comprensió.  


LA INTIMITAT

La intimitat normalment s’associa amb coses privades,
però també basades,
en la confiança i la proximitat.

Sovint la gent es queixa de la manca d’aquesta,
però la realitat és que
ella té una data de caducitat.

És un estat, 
que pot generar incomoditat,
i estic ben segura que 
algun cop ha sigut com una tortura,
per gent que ha viscut aquesta desventura.

Però la intimitat també té una part bona,
i a qui gràcies a ella hagi trobat la seva ànima bessona,
li dono la meva enhorabona.


La Judit P. també ha elaborat la seva reflexió en un format poètic en el qual estableix sense por una relació necessària entre intimitat i soledat. Exhaustiva, valenta, sense deixar de ser sensible. 


LA INTIMITAT

És l’aspecte més personal,
reservat i privat. 

És un dret fonamental,
que prevé la invasió
en l’àmbit personal. 

És la part íntima de la persona,
que alhora és creativa i creadora.

És l’accés limitat al propi cos o a la ment,
que ocorre a través
del contacte físic o de la revelació
de pensaments i sentiments. 

És formada pels nostres pensaments,
opinions, actituds i sentiments.

És un dels majors tresors que té la persona,
de manera que si la perd es queda sola.

Representa l’espai de la privacitat personal,
que cada ésser humà ha de protegir per igual.

El silenci ens dona la intimitat,
que es nodreix de la soledat,
per tant, si volem aconseguir la nostra intimitat,
el primer que hem de fer és aprendre a estimar la soledat.


L'Antonio porta la seva reflexió del present al futur. De què ens serveix aquesta capacitat humana que ens projecta en el temps amb la imaginació si no és per a pensar el nostre present? Com el nostre futur està incardinat en el nostre present ens ho mostra amb una pregunta ben punyent ara que els més grans estan essent els més vulnerables i també -cal dir-ho, cal denunciar-ho!- els més abandonats. La comprensió de la nostra humanitat que revela la pregunta formulada com a síntesi alhora que com a disparador de reflexió no pot deixar a ningú (humà) indiferent. 



La Fabiana també donat una forma poètica a la seva reflexió, cosa que li ha permès fer servir la metàfora com a recurs expressiu que transmet una mirada. I què és el pensament si no una manera de mirar ? I què és la poesia si no una forma privilegiada de fer-ho des de la pròpia intimitat? Destaca la vulnerabilitat, la nuesa, la desprotecció que, per tal de no patir? ha de restar ben amagat, ben lluny de la vista. La paradoxa de la intimitat ha estat dibuixada: hi és, però no hi és. Desitja ser compartida, però alhora pateix per ser-ho. 

INTIMITAT

Sóc un globus en un mon d'agulles,
sóc una bombolla envoltada de nens,
sóc un arbre sense fulles,
sóc un cotxe sense frens.

Sóc allò que dins guardes
i encara que em puguis compartir,
t'han dit massa vegades
que el millor és no deixar-me sortir.

L'Àlex ha volgut que la seva reflexió fos dibuixada. La seva és una escenificació d'un moment de reflexió en intimitat. Veiem al personatge absorbit per les preguntes que li arriben i les que sorgeixen del seu interior en una estranya sintonia entre la recepció i la producció, sense saber si està sol, si la intimitat és vertadera, autèntica, total, o està sota la mirada d'algú. La intimitat del confinament pot portar a dubtes cartesians trasbalsadors...



Reflexions sobre la intimitat en dies de confinament, 2

Continuen arribant reflexions sobre la intimitat, que miraré de recollir en l'anterior entrada, en aquesta i les successives. Què pensen els alumnes de 1r de batxillerat sobre la intimitat ara que una experiència mai viscuda, la del confinament forçós i massiu, ens imposa conviure i compartir temps i espais constantmenta molts de nosaltres? Per un adolescent la intimitat no és un descobriment, és una necessitat vital. La vessant introspectiva d'aquesta fase del desenvolupament individual és inevitable. Per sortir al món, cal haver penetrat abans en un mateix. Per això cal la intimitat. Com l'experimenten els joves estudiants de 1r de batxillerat en aquesta situació sense precedent? 

Molts d'ells han anat al diccionari a aclarir què significa intimitat. Cal saber de què estem parlant, sobre què anem a reflexionar. 

El Rubén, per exemple, comença així: La paraula intimitat prové del llatí i més exactament de l''adverbi “intus” que es equivalent a “dins”. Amb això podem inferir que la paraula intimitat es refereix a una qualitat personal. Segons ell, la intimitat compartida, uneix; la no compartida, separa: tenir sentiments allunyats d'altres persones

L'Ahlam segueix l'exploració del concepte des de l'àmbit filosòfic: és un matís abstracte, personal, privat i reservat d’algú i té límits precisos que depenen de les situacions. A part de ser un aspecte particular, també és un dret vital que disposa qualsevol individu basat en el respecte cap a la vida privada evitant  la seva exposició pública. Alguns filòsofs parlen sobre dos tipus d’intimitat que prové de dos llocs diferents, una del món material i l’altra del nostre esperit. La que ve del món material és la que tots heretem al néixer (el dret a la intimitat, les sensacions…). La del nostre esperit, té relació amb el significat de la paraula vinguda del llatí; aquesta es basa en l’interior, els propis pensaments, sentiments personals, la nostra identitat i les nostres vertaderes inspiracions i virtuts. Ens permet connectar amb nosaltres mateixos, ja que, aquesta no és heretable sinó que s’ha de buscar i aconseguir, una vegada aconseguida es conserva i es conrea cada dia. Segons l'exploració realitzada, conclou que la intimitat és essencial a la vida de tothom

D'altres, com el Pol, es llencen a definir la intimitat segons l'entenen: un espai (no necessàriament físic) en el qual una persona o grup de persones es troba aïllat de factors externs que puguin causar incomoditat; la intimitat manté una estreta relació amb el nostre nivell de comoditat, és a dir, pots considerar que et trobes en intimitat junt amb els teus tres millors amics i considerar que no et trobes en aquest mateix escenari en un ascensor amb una persona que no coneixes. La intimitat està, per al Pol, vinculada al coneixement i provoca una sensació de comoditat psicològica. I diferencia tres tipus d'intimitat: 
  • la intimitat personal, que aporta un sentiment de tranquil·litat, estat en el qual es prenen les decisions i es reflexiona sobre les pròpies creences. 
  • la intimitat amb la parella, que ens obre les portes a compartir la intimitat física, tot i que no creu que aquesta sigui l'experiència de més intimitat, sinó la de confessar quelcom del que te'n penedeixes.
  • la intimitat amb els amics, la més restrictiva, segons ell, ja que ningú explica tot el que sent i pensa als seus amics.
Crida l'atenció com el Pol destaca l'aspecte de possible confessió, d'extrema confiança, present en la intimitat compartida, com un dels seus trets més rellevants. La intimitat és tan important, acaba, que no poder disposar d'ella sense intromissions suposa un motiu d'estrès que provoca desconfiança i mal caràcter. Afegeixo: la de situacions en l'actual confinament que estaran posant a prova les relacions entre els que viuen sota el mateix sostre a causa de la pèrdua d'intimitat... Però deixem que ens continuïn explicant. 

El John diferencia la intimitat com a dret, de la intimitat com a espai de privacitat personal que ens permet sentir el que és un mateix com a persona. Ens fa parar atenció en l'exposició de la intimitat a les xarxes socials, exposició molt freqüent entre els joves, i es pregunta perquè passa això. La seva resposta és la de la neurociència: s'activa el sistema de recompensa del cervell, en el qual juga un paper important un neurotransmissor, la dopamina. I alerta del perill que pot suposar: Això podria provocar una pèrdua d’identitat, és a dir, que per ser acceptat pels altres, una persona pot deixar de ser qui és en realitat. La persona hauria d’estar exposant la seva intimitat en tot moment. Per tant, en aquest cas la intimitat deixaria de tenir sentit

La reflexió del Marc és extensa i rica, també tan íntima en algunes de les seves línies que millor no compartir-la aquí. Cal destacar l'evident capacitat de reflexionar a partir de la pròpia experiència, la recerca de sentit, la capacitat d'anàlisi i d'autocrítica, la prova d'una consciència adolescent madura, rebel i prudent alhora. De la part confessional, selecciono aquest fragment: 

Per últim, m’agradaria fer menció al que crec que serà uns dels temes més tractats a tots els treballs possiblement (no, no ho és, molts han defugit reflexionar a partir de la pròpia experiència actual i concreta), i és la intimitat en relació pares-fills. Per desgràcia o per gràcia, només puc comentar-ho des del punt de vista dels fills, i el principal “problema” que trobo és que moltes vegades als pares els costa adonar-se que els seus fills han crescut, i crec que especialment quan ets el petit, perquè per a ells potser no hi ha passat molt de temps, però per a tu hi ha passat tota la vida, mai millor dit, i és per això que potser a molts pares els costa assumir que cada cop més els fills necessitem tenir la nostra intimitat. Clarament, tot i que no he experimentat, entenc que ha de ser dur criar a un fill, però avui dia penso, no sé si pensaré igual d’aquí uns quants anys, que hauríem de criar als fills, a partir de certa edat, no com si fossin un ramat d’ovelles guiat per un pastor, en aquest cas els pares, amagant-los de tots els mals de la societat, o d’aquelles coses que volem que evitin, com podria ser l’alcohol o les drogues, sinó educar als fills des d'una perspectiva diferent, on és el mateix adolescent el que ha de ser conscient del que està malament i el que està bé, no només moralment, sinó en altres àmbits com el de salut, i es pugui tenir una relació totalment oberta i comprensiva, on dominin el diàleg i els arguments vàlids, deixant enrere els tòpics com, “perquè ho dic jo” o “no és no”, entre d’altres. No obstant això, no s’ha de confondre la intimitat dels fills amb una privacitat total i una comunicació inexistent entre pares i fills. Clarament, la teoria és molt bonica, però fins que no ho porti a la pràctica i pugui experimentar ambdues posicions no podré tenir una opinió completa i sòlida. (Enteneu allò que us deia de rebel i prudent alhora?)

En la mateixa línia d'atrevir-se a pensar (sapere aude!) des de la pròpia experiència del confinament, parant especial atenció a les dificultats que suposa per a que els adolescents puguin viure la seva intimitat amb els seus semblants en el marc de la família, la Zaira elabora una exposició de raons argumentada contra la situació de pèrdua d'intimitat en l'habitació, en la comunicació per whatsapp, en la dutxa. Per si algú creia que només és capaç de veure una perspectiva, aborda la segona part de la seva reflexió com una contraargumentació de la primera i mostra, no només la seva capacitat d'analitzar un conflicte, sinó de pensar solucions acceptables per les "dues parts". Penso que serà, que ja és, una bona mediadora. La seva conclusió és aquesta: 

Els nostres pares s’han de posar a la nostra pell per saber el que sentim i nosaltres hem d’entendre els nostres pares. Si les dues bandes posen de la seva part, podem tenir les dues coses. La cosa és que els pares ens volen cuidar i nosaltres moltes vegades no ajudem a això. La intimitat és necessària per a tots, però molta pot fer que les dues bandes es distanciïn. Si hi ha cap problema és bo que el puguem comunicar. La intimitat porta callar-nos coses i no explicar-les per por i això no és bo. Comptem amb persones que ens estimen i que ens volen ajudar, donem-los hi la oportunitat, sempre que també puguem passar temps sols per poder pensar o per desconnectar.

La Irene no defineix el terme, el deixa obert aparentment, tot i que aborda la seva reflexió sense cap tabú, identificant la sexualitat com un espai d'intimitat, compartit o en soledat, d'autoplaer, com ella mateixa destaca. Diria que la seva perspectiva és més aviat sensual que no pas sexual quan afirma que intimitat es troba tant en un cos de persona, com en una conversa. Per poder experimentar la sensualitat cal disposar de l'autoconeixement que només es dóna en la intimitat, ja sigui solitària o compartida, però que ens porta al cos i al seu més enllà. 

La Shahed ha preferit fer un vídeo en el qual ens mostra com és el seu dia a dia durant el confinament: 


La Judith G ha triat l'expressió visual amb un dibuix en el qual estableix una relació entre intimitat i secret compartit: 


Si voleu saber què més han pensat, reflexionat i creat a partir de la seva experiència continueu llegint les entrades d'aquest blog!

dimecres, 8 d’abril de 2020

Reflexions sobre la intimitat en dies de confinament, 1

La proposta havia estat llençada i alguns han recollit el guant. Les primeres reflexions sobre la intimitat ens arriben amb les paraules tranquil·les i serenes amb què alguns viuen el forçós confinament. De la pròpia experiència sempre s'aprèn. De la pròpia experiència s'aixeca el vol per fer filosofia.

Per a la Nora, aquestes setmanes de confinament són una oportunitat per a endinsar-se en la seva intimitat i mirar cap a dins seu. Un espai íntim que ha crescut amb la llunyania i la restricció de relacions: 

Aquestes setmanes de confinament molts podem aprofitar per saber (...) les coses que no volem dir de nosaltres mateixos i les que volem dir també. 

La crisi com a oportunitat, el confinament com a experiència que afavoreix la introspecció, la recerca dels límits de la intimitat i l'ocasió per a adquirir un coneixement que no s'ensenya a les aules: què vull que sàpiguen els altres de mi i que vull que resti amagat, ocult, només visible per a la meva intimitat. De què vull, en suma, que estigui feta la meva intimitat. 

L'Aniol explora la intimitat en relació a altres conceptes, òbviament en la seva relació dialèctica amb privat i públic. El context és la dinàmica individu - societat, sobre la qual assenyala com no tothom disposa de la mateixa possibilitat d'un àmbit íntim, el qual està en relació directa amb l'excés de vida pública o sotmesa a l'opinió pública. L'escrit de l'Aniol parteix d'un to intimista - com no expressar alguna cosa sobre la intimitat que no tingui a veure amb ella-, aparentment obert per a acabar mostrant com aquest ha de ser tancat o fins i tot veure's restringit per l'àmbit públic. D'entrada, la intimitat és un espai de temps que implica o comporta pertinença. Pertanyem a la nostra intimitat i disposar-ne d'ella és necessari per a trobar-nos bé. No tothom troba el mateix a la intimitat. L'Aniol destaca que cadascú construeix la seva intimitat, no n'hi ha dos iguals, i l'espai d'intimitat compartida, quan es produeix, no és resultat d'una suma, sinó la creació d'un espai nou per l'obra compartida dels seus habitants. 

I així afirma: la intimitat és un moment que comparteixes amb qui tu vulguis o fins i tot sol. Una estada de temps teva en un lloc determinat per fer el que tu vulguis sense que ningú et pugui portar la contrària.

La Júlia aterra el concepte en la seva pràctica en la nostra societat de la comunicació virtual i el conflicte que suposa el control extern, polític, de la privacitat, que anul·laria o impediria greument la construcció d'un espai íntim, alliberat de normes i de pressions externes. El cas paradigmàtic és el de la Xina, com ens assenyala seleccionant aquest article. Com és obvi relaciona el concepte amb el de privacitat, però amplia el seu camp de relacions al de confidencialitat: 

Aquest nou concepte es refereix a la intimitat de les nostres dades en el món virtual. Avui dia amb l’ús de les noves tecnologies, les nostres dades estan en molts llocs, ja sigui perquè les hem introduït nosaltres o perquè ens les han robades. Per tant, podem dir que a Internet realment no tenim intimitat degut a que moltes persones poden accedir a la nostra informació personal de manera molt fàcil. Un clar exemple va ser quan la xarxa social Facebook, degut a un forat de seguretat, va admetre que s’havien robat les dades de més de 30 milions d’usuaris. La notícia es pot llegir aquí

El perjudici que suposa per a la nostra intimitat la vigilància efectiva que permeten càmeres i dispositius diversos, sovint és ignorada per nosaltres. La Júlia ens vol fer parar atenció precisament en això: 

al carrer també ens vigilen i per tant cal tenir cura amb tot el que fem ja que sempre quedarà constància dels nostres actes.

Sembla una vertadera distòpia aquesta en la qual vivim... ¿sense saber-ho? La Júlia aporta aquest vídeo per tal de provocar que seguim la pista oberta de les seves reflexions, des de la pell d'un altre, que no és gaire diferent de la pròpia. 



dilluns, 6 d’abril de 2020

Pot ser que ser molt intel·ligent no sigui bo? Consideracions informades sobre el pes de la intel·ligència en l'èxit educatiu.

Siguin quins siguin els pre-judicis i les interpretacions subjectives o sense fonament científic que es fan sobre el pes que té la intel·ligència en l'èxit educatiu, les investigacions que puntualment exposa Roberto Colom, professor de psicologia de la UAM, en el seu blog i que estan elaborades amb una metodologia contrastada i fiable, mostren que, en contra de la consoladora (per alguns) idea popular que es formula al títol com a pregunta, sí que és bo per a pràcticament tot en la vida disposar d'una intel·ligència superior a la mitjana.

En l'entrada al seu blog que em serveix de fonament a aquesta, comenta l'estudi realitzat recentment al respecte, i selecciona una afirmació que mereix ser destacada en aquest blog: 

“Son muchos los profesionales, a lo largo y ancho del planeta, que tienen fuertes opiniones, que no se encuentran apoyadas por la investigación, sobre la utilidad de la capacidad cognitiva

(…) a pesar del siglo que se lleva acumulando evidencia, las concepciones equivocadas sobre la capacidad cognitiva siguen influyendo demasiado entre los profesionales, los responsables políticos y el público en general.”

A l'entrada del seu blog es resumeix l'estudi, en el qual els investigadors assenyalen la distància que hi ha entre el que la ciència sap sobre la capacitat cognitiva i el que professionals i no professionals sostenen. Cal incloure a psicòlegs i psicopedagogs salvacionistes que, com a resposta a les dificultats diverses d'estudiants, llencen conjectures, o fins i tot afirmen, que aquests que es fiquen en embolics sense parar o que no són capaços de triar el curs d'acció que més els convé i opten sovint pel més problemàtic, ho fan perquè són molt intel·ligents, sense que hi ha hagi cap mena de demostració d'aquest nivell de capacitat cognitiva ni cap prova contrastada. Només la convicció esdevinguda creença sòlida de que, a més inadaptació, més intel·ligència oculta

No és això el que revela l'estudi comentat per Colom: 

Habría que esforzarse por combatir la tendencia a que los vendedores de humo exploten descaradamente ejemplos anecdóticos dirigidos a destruir la evidencia científica de un modo ilegítimo. Bill Gates, Mark Zuckerberg, Albert Einstein o Steve Jobs se usan como ejemplos paradigmáticos de individuos muy inteligentes que no terminaron sus estudios o que incluso tuvieron pésimas calificaciones escolares:

“Estas anécdotas de celebridades distraen peligrosamente e impiden mirar de frente a la evidencia de que la capacidad cognitiva presenta numerosos efectos beneficiosos.”

Les creences irracionals com aquestes no només són capaces de resistir qualsevol evidència, sinó que exploten una modalitat de la fal·làcia ad ignorantiam: no sabem de què serà capaç en el futur, tot i que actualment sabem que no és capaç de gaire, però presumim que serà bo. L'escèptic, com a persona racional, sent això i es regira incòmode en el seient. 

No tenen prou amb afirmacions fal·laces, sinó que d'aquí pretenen inferir un èxit clamorós basat en una elevada intel·ligència que no ha donat senyals de vida escolar, com si cap dels reptes que plantegen les diferents matèries (enfocament assignaturístic que podem qüestionar, però que no afecta a l'adquisició de coneixements ni a l'assoliment de competències, cantin el que cantin les modes pedagògiques vigents) fos adequat a la capacitat cognitiva superior que es pre-suposa sense cap prova.

Els estudis mostren reiteradament que una alta capacitat cognitiva redunda positivament en tots els aspectes de la vida, també en l'èxit educatiu, en els aprenentatges assolits al llarg de l'escolarizació obligatòria i postobligatòria. 

Per tant, deixem de fer de bruixots o de gurús i cenyim-nos al que la ciència fa temps que sap. Sobre què hem de fer amb el que som, la ciència no ens pot dir res. No li correspon a la ciència definir els fins de l'acció humana. Per això comptem amb la reflexió ètica, o l'ètica, qüestió que només els ignorants considerarien susceptible d'esdevenir opinable. Precisament perquè l'ètica no és mera opinió, es fonamenta en el coneixement provat. I l'ètica d'un professional de l'educació hauria de deixar de banda el que no ho està, malgrat la seva popularitat, i abraçar l'evidència científica, de la qual hauria de ser cercador crític i constant. Per obrir boca, aquí es troben les entrades del blog de Colom sobre intel·ligència. Formem-nos de veritat per a ser bons educadors. 

Ah, i contrastem les informacions dels bons estudiants i els que no... Per exemple: qui ha estudiat a Harvard, la millor universitat del món, i ha tingut èxit? Per tant, qui va ser bon estudiant en Harvard i no li va anar gens malament amb el que va fer posteriorment? Qui d'aquests té una intel·ligència superior a la mitjana?