Les millors dissertacions (i últimes) 2a part

Podem deixar de buscar la felicitat? L'Alejandro Romero es carrega tòpics, començant pel de la divisió entre ciències i lletres, ell, que cursa el batxillerat científic, vol estudiar el Grau de Física i cal llegir la dissertació que ha fet perquè si no us ho hagués dit, no sabríeu si és "de ciències" o "de lletres". A l'hora de reflexionar, de pensar per un mateix i donar-li forma ordenada a l'argumentació aquesta "divisió" es revela inútil, si no és que volem que només es pensi allò que volen que pensis, o que ho repeteixis com un lloro. No és d'estranyar que hi hagi una animadversió evident cap a la filosofia per part d'alguns membres del professorat, de l'Administració i de la societat en el seu conjunt. Si et poses a pensar, què de coses se't poden acudir!

Llegiu la dissertació de l'Alejandro. Estic segura que us farà pensar!

Des de la Grècia clàssica, des d’Aristòtil, que es pensa que la felicitat és el fi últim, que tothom desitja la felicitat. Sembla que més de dos mil·lennis d’història no han canviat res, que aquesta idea encara continua molt vigent en l’actualitat. La felicitat no és universal, afirma el psicòleg Edgar Cabanas en una entrevista. Això vol dir que, en cas que sigui cert, que tothom vol ser feliç, no tothom ho vol ser de la mateixa manera. Està la nostra vida orientada únicament a ser feliços? Estem condemnats a voler viure una vida feliç?

És impossible fer front a aquesta qüestió sense reflexionar sobre què entenem per felicitat. Epicur i posteriors filòsofs utilitaristes, com Bentham o Mill, la descriuen com la presència de plaer i l’absència de dolor. Avui dia tampoc no ens hem allunyat tant d’aquesta visió de la felicitat. Fugim d’allò que creiem que ens pot fer mal, evitem qualsevol tipus de dolor; només cerquem allò que creiem que ens farà bé: cerquem el plaer a tot arreu. I en aquest sentit decebríem a Mill, que va diferenciar els plaers en inferiors (procedents dels sentits) i superiors, propis dels humans (intel·lectuals, sentimentals, de la imaginació i morals). Molta gent és bastant superficial en relació amb això, només cerca plaers inferiors: menjar bé, beure, mantenir relacions sexuals... res més. Porcs satisfets, diria Mill. Podríem dir, doncs, que vivim en una societat bastant hedonista. I, en essència, això no té per què ser del tot dolent. Què hi ha de dolent que algú cerqui el plaer i eviti el dolor? És que hi ha algú que no vulgui experimentar plaer? Mill estava molt encertat en aquest aspecte. Els éssers humans, sobretot a mesura que ens fem grans, a mesura que ens convertim en éssers veritablement racionals, tendim a, efectivament, cercar el plaer, però els superiors. No ens importa què mengem si la companyia és bona. Tant ens fa si hem de dedicar molt de temps i esforç a qualsevol cosa si el resultat és bo i ens fa sentir satisfets. Ens està bé renunciar a allò que volem si ho fem en benefici dels qui estimem. No és que siguem una societat majoritàriament hedonista, és que sembla que siguem una societat utilitarista. I dic «sembla» perquè, en realitat, no ho som. Som éssers majoritàriament egoistes, tant ens fa la felicitat del conjunt; com a molt, pensem només en aquells qui de debò estimem, res més. Si volguéssim, podríem haver erradicat malalties que fa dècades que afecten certes regions del món. Si volguéssim, podríem haver acabat amb la fam i la set al món des de fa molt de temps. Però no ho hem fet. I parlo com a societat, en conjunt. És evident que hi ha moltíssimes persones que, en aquest sentit, no són pas egoistes i fan tot el possible perquè aquesta situació canviï. Per tant és clar que sí, som una societat hedonista, però també egoista. Res semblant al que plantejava Mill. I què és això que evitem a tota costa el dolor? No veiem pel·lícules sabent que probablement patirem, i tot i així ho fem? No participem en experiències immersives de terror que ens fan passar veritable por? Sí, és clar que ho fem. No evitem el dolor. Hi ha quelcom en el dolor que ens agrada, que ens atrau. El plaer de veure una pel·lícula de terror passa per patir veient-la. I és que fins i tot hi ha vegades que és del tot impossible evitar el dolor. Com a molt, podem invertir tots els nostres esforços a pal·liar-lo, com és el cas d’una malaltia greu. Podem dir que a aquesta persona malalta li fa feliç el tractament pal·liatiu? Molt probablement la farà trobar-se millor, però no feliç. Podem dir que la felicitat d’un nen que viu en una guerra passa per llegir un llibre o gaudir de bona música? Això potser li farà esvair-se de les circumstàncies, però tampoc no el farà feliç. La felicitat no és quelcom tan simple per reduir-la a dues condicions que tan sols arriben a tenir sentit. La felicitat és complexa, i com afirmen Edgar Cabanas, psicòleg, i Eva Illouz, sociòloga, la felicitat depèn de cadascú, no és universal.

Per tant, si la felicitat no és universal, no és la mateixa per a cadascú, podem assegurar que tothom la vol? D’entrada podríem pensar que sí, que cadascú vol la felicitat en la mesura que l’entén, que cadascú desitja allò que atribueix a ser feliç. Ningú no pretén ser infeliç; al contrari, a tothom li agrada imaginar-se feliç en un futur. Imaginar-se. I és que Kant, un altre filòsof l’ètica del qual és totalment antagònica a l’ètica utilitarista, deia que la felicitat no és pot assolir, que la felicitat és un ideal de la imaginació, quelcom que, per molt que ens esforcem per arribar-hi, no ho aconseguirem. Posem-nos en el cas que sí que fos possible, quan podríem dir «soc feliç»? Potser hi ha moments en la nostra vida en què estem tan bé que diguem «que feliç que soc», però allò que sentim és de debò felicitat? Simplement ens sentim contents, conformes amb allò que estem fent, còmodes amb les persones amb qui estem, gaudim de benestar. Però som feliços? Fins a quin punt reduïm la felicitat a simple benestar? Perquè si és així, tornaríem a interpretar la felicitat com quelcom determinat, fixe, universal. I no ho és. Si fos així, que la felicitat no és res més que benestar, si la felicitat no fos res més que una mena d’estat d’ataràxia, aleshores sempre que ens trobéssim en una situació en què gaudíssim de benestar, seríem feliços. I no és així. Tal com apunta Cabanas en l’entrevista, els éssers humans, sobretot en les societats actuals, tendim a creure que sempre podem estar millor, no som gens conformistes en aquest aspecte. Si algú està malament, pot estar bé, i si algú està bé, pot estar millor. Reprenent el que deia abans, la societat és hedonista, sí, però alhora corrobora la idea kantiana que la felicitat és un ideal de la imaginació. Desitgem aquest benestar, aquesta recerca del plaer, però alhora en volem més. La felicitat és com una asímptota: fem tot el possible per arribar-hi, però mai no ho fem, sempre creiem que podríem estar millor. És aquí on la idea de felicitat es desdibuixa, on la felicitat simplement queda reduïda a un horitzó inassolible. La felicitat és la tortuga i nosaltres som Aquil·les. 

Ara bé, de la mateixa manera que Kant deia que la felicitat és un ideal de la imaginació, també deia que era impossible no buscar-la. Si ens aturem a pensar-ho, totes les decisions que prenem respecte a la nostra pròpia vida estan orientades a ser feliços. Escollim cursar uns estudis i no uns altres perquè són els que ens agraden, perquè més endavant, quan treballem, ho fem fent quelcom que ens agrada. Mill deia que tot això són mitjans per assolir la felicitat. Però sent conscients que la felicitat és aquest ideal de la imaginació, totes aquestes accions estan únicament destinades a alimentar aquest desig de voler ser feliços en un futur. La incertesa de no saber què ens depararà el futur ens fa voler pensar que serà un bon futur, que no ho estarem passant malament, ens agrada imaginar-nos bé, contents, amb les persones que estimem, fent allò que ens agrada. Però hem de ser conscients que no té per què ser així. No podem tancar-nos en una bombolla en què estiguem completament protegits, amb por que passi qualsevol cosa que ens faci patir. No sempre podem ser optimistes. Hi ha circumstàncies que són les que són, i no hi podem fer res. Però n’hi ha d’altres que sí. Sense aquest desig d’assolir la felicitat, sense aquestes ganes de voler millorar les condicions, seríem persones absolutament conformistes. La societat no hauria avançat. Mai no hi hauria hagut cap tipus de reivindicació, de revolta, de revolució. Sense aquest desig de ser feliços, de voler estar millor, les nostres condicions de vida mai no haurien millorat. 

I tal com afirmen els autors de Happycracia a l’entrevista, aquest desig de voler ser feliços, de voler estar millor, s’està convertint en una obsessió per a moltes persones. I el sistema capitalista ha fet d’això un negoci. Abunden els llibres d’autoajuda, s’idealitzen moltes situacions fent veure que les nostres vides no són tan increïbles com podrien ser-ho, i aquesta obsessió per ser feliços es reflecteix en l’augment de consum de fàrmacs antidepressius. En contraposició, hi ha persones, però, que sembla que no busquen la felicitat, que tant els fa. És el cas de persones que renuncien a la seva felicitat en benefici de la dels altres, per exemple. Aquells que Mill anomenava persones nobles de caràcter. Tot i així, encara volen la felicitat. No la seva, és cert, sinó la de les persones que estimen, com bé podria ser un fill. No podem defugir la recerca de la felicitat; si no és la nostra és perquè l’hem canviada per la d’algú qui estimem. Només hi ha un tipus de persones que no cerquen la felicitat, i són les persones que no volen continuar vivint. Diria Mill que són persones que els fa falta cultivar el seu esperit. Aquestes persones han perdut les ganes de viure, i tant els fa la recerca de la felicitat. O potser no del tot, atès que hi ha suïcides que creuen que deixar de viure serà el millor per a ells mateixos, tot i que no sigui així.

En definitiva, no. No podem deixar de buscar la felicitat. És un desig inherent a l’ésser humà. No podem evitar imaginar-nos bé, en un futur, a nosaltres mateixos i a les persones a qui estimem. És cert que la felicitat és diferent per a cadascú, i que en realitat no és res més que un ideal de la imaginació, però en essència és aquest desig de ser feliços el que ens fa avançar. La recerca de la felicitat és el motor que ens fa continuar vivint, tot i ser conscients que simplement no l’assolirem. Són les ganes de voler viure bé les que ens fan no deixar de buscar-la. És quan ja no la busquem, que ja no volem viure.

Les millors dissertacions (i les últimes), 1a part

Com diu la cançó de Ketama "todo tiene su tiempo, todo llegará a su hora"i així ha estat. Ha acabat el curs de batxillerat dels alumnes de la promoció 2019-2021. Marcats per la circumstància de la pandèmia i tot el que ha comportat per a ells i les seves famílies, també per als professors que els hem tingut durant dos cursos, en algun cas tres i fins i tot quatre. Ells marxen i marxo amb ells, podria dir-se, perquè es confirma el meu trasllat definitiu a un centre prop de casa meva, un centre amb un projecte educatiu i unes oportunitats docents ben diferents. El passat 12 de maig ells estaven contents d'haver acabat el curs malgrat tot el que han hagut de passar, o precisament per això. Alguns encara tenen pendents les recuperacions. Hi haurà qui torni el curs vinent a fer pendents. Però més tard o més d'hora marxen tots. Estaria bé imposar un trasllat de centre al professorat cada sis o set anys. Seria saludable perquè evitaria l'enquistament de dinàmiques pernicioses i la pèrdua d'objectivitat i d'autocrítica derivada del benefici que aporten les relacions personals. Seria saludable renovar càrrecs i fer que tots els professors assumissin responsabilitats, però amb preparació específica, cosa que actualment només es té en compte amb les direccions. Potser per això també hi haurà el seu temps i arribarà l'hora. Qui sap si ho veuré abans de jubilar-me, utòpica que em poso perquè no sóc gens nostàlgica, ni trobo gaires motius per ser-ho. 

Trobaré, però, a faltar a aquests estudiants de 2n de batxillerat. Estic convençuda que molts d'ells són capaços de pensar per si mateixos a un nivell que la majoria dels adults no arriben ni arribaran. L'odi cap a les humanitats i el rebuig específic a la filosofia en alguns centres educatius fa més meritòria la tasca de nedar contra corrent tant seva com d'alguns professors, entre els que em compto. I aquí deixo constància, com en altres ocasions, una part del resultat. Ja que no puc esperar que es difonguin la majoria de les activitats que fem a la classe de filosofia i que ni tan sols en quatre cursos s'hagin presentat a la jornada de portes obertes de batxillerat, sembla que toca de nou exposar-les al blog que, per sort, és propietat de la professora editora i no precisa del vist-i-plau de ningú. 

Comencem amb la dissertació de la Judit Pérez, de 2n BAT B, modalitat social, una estudiant excel·lent que ha hagut de soportar, com molts altres, l'estúpid prejudici discriminatori sobre la vàlua intel·lectual dels estudiants del social. Prejudici que ignora que els graduats en l'àmbit de l'economia i de l'empresa són el col·lectiu que en més quantitat i més ràpidament troben feina. La dada està treta d'un informe d'AQU, l'Agència de Qualitat del Sistema Universitari Català, en el qual es recullen les preferències dels contractants. La Universitat no és una oficina de col·locació, no ho oblidem, però les competències que es valoren i les necessitats del mercat són prou expressives de que qui no val, si és que hem de mantenir la proferència estúpida, no va precisament al social. 

La Judit ha elaborat la seva dissertació a partir de la pregunta Podem deixar de buscar la felicitat? 

En primer lloc, abans de respondre a la qüestió plantejada cal definir què vol dir el terme “felicitat”. La felicitat s’entén com una emoció que experimenta un ésser conscient quan se sent satisfet, autorrealitzat o en un moment de benestar produït per quelcom que el fa sentir bé. Com afirmava Aristòtil, la felicitat no consisteix en aconseguir els plaers, sinó tot el contrari, de manera que un ésser és feliç quan el seu comportament s’oposa al plaer, dedicant-se a l’acció política i a la contemplació. Per Aristòtil, l’home bo, és a dir, l’home feliç, és virtuós; i la virtut és possible si es practiquen bons hàbits. Per tant l’home virtuós ha d’actuar entre l’excés i la falta, en el punt mig, a més, ha d’evitar els extrems per optar entre el vici i la virtut. Així doncs, segons Aristòtil, la felicitat és autorrealitzar-se, aconseguir els objectius plantejats pel propi ésser humà. Tanmateix, Plató també afirmava en certa manera la postura de la felicitat defensada per Aristòtil, de manera que defensava que l'horitzó de la felicitat es troba després de la mort. Per tant, Aristòtil sosté que lafelicitat depèn de nosaltres mateixos, i Plató afirma que l’home que fa que tot el que porta la felicitat depengui d’ell mateix, adoptarà el millor pla de vida per ser feliç. Per contra, per Kant la felicitat, més que un desig, una alegria o una elecció, és un deure, ja que per ell el deure es sosté en la voluntat, que és un fi en sí mateix. En el cas de Nietzsche, l’ésser humà és feliç quan ha comprovat que ha superat allò que li oprimia. Per Mill, la felicitat és el plaer i l’absència de dolor; i defensa que la felicitat suposa gaudir dels plaers superiors.

Un cop definit el terme “felicitat”, plantegem la pregunta: podem deixar de buscar la felicitat?

Per una banda, no podem deixar de buscar la felicitat, i alguns arguments per mostrar-ho són els que s’exposen a continuació. Aristòtil organitza la seva proposta ètica al voltant del problema de la felicitat, on el seu punt de partida és la convicció que per a tots els homes, en tots els oficis i ocupacions, el comú és perseguir un fi; en el cas de l'ètica, aquest fi que es pretén assolir és la felicitat. Així doncs, els homes desitgen voluntàriament el bé comú i, per tant, persegueixen la felicitat sabent que aquesta només s'aconsegueix amb esforç, amb l'ànim temperat, amb valor. En aquest camí cap a la virtut, els éssers humans es dirigeixen cap a la felicitat. De manera que si la felicitat és el fi que es vol assolir en tots els homes, no es podrà deixar de buscar.

Segons Kant, la felicitat és un ideal de la imaginació i, per tant, no és possible assolir-la. Però sí afirma que sigui natural buscar la felicitat, tot i que no tingui un contingut moral, ja que persegueix un fi i, per tant, segueix l’imperatiu hipotètic. De manera que quan busquem la felicitat no actuem moralment, però això no impedeix el fet de buscar-la.

En quant a Mil, afirma que el desig de ser feliç per sobre de tota la resta dels desitjos es presenta en tot ésser humà. Per Mill la felicitat és un deure moral i el fi últim de les accions morals. Tanmateix, diferencia la felicitat de l’acontentament, de manera que tot ésser té com a fi últim aconseguir la felicitat, que és el gaudi dels plaers superiors. A més, Mill defensa que l’ùnic desitjable és la felicitat (“major felicitat possible per al més gran nombre de persones”). I afirma que no es pot provar pel raonament que el principi d‘utilitat tingui com a fi últim la felicitat, però sosté que la felicitat és desitjable com a fi perquè la gent la desitja. Per tant, si la felicitat és desitjable com a fi últim no es pot deixar de buscar.

Per Epicur la clau de la felicitat és el plaer i l’evitació del dolor. Defensa que la felicitat és la principal motivació que persegueix tot ésser humà a la seva vida. Segons ell hem de meditar sobre les coses que ens aporten felicitat, perquè si gaudim d'ella, ho posseïm tot, i si ens falta, fem tot el possible per obtenir-la". Per tant, no és possible deixar de buscar la felicitat, ja que és el fi últim de la vida.

Pel que fa a l’article proposat sobre l’entrevista a Edgar Cabanas, investigador de la Universidad Camilo José Cela, s’exposa que avui dia la majoria de la societat busca la felicitat. A més, Edgar Cabanas afirma que l’home feliç de la modernitat és un individu excessivament centrat en sí mateix, obsessionat per la seva vida emocional. Per tant, és lògic pensar que l’home no pot deixar de buscar la felicitat.

Per una altra banda, sí és possible deixar de buscar la felicitat. Partint del queplanteja Plató, que la felicitat absoluta no es pot aconseguir en aquesta vida, encara que l'home pot accedir a un cert grau de felicitat, i que l'ésser humà és un ésser dual, format per cos (que pertany al món sensible) i ànima (pertanyent al món intel·ligible o de les Idees); es pot demostrar que si l’home no pot assolir la felicitat absoluta en aquest món, és probable que la deixi de buscar.

Tanmateix, Nietzsche defensa que l’ésser humà no hauria de buscar la felicitat, que és una pèrdua de temps. A més, afirma que si no se sap o no es pot saber en què consisteix una vida virtuosa, llavors la felicitat que es busca com a conseqüència de la vida virtuosa no és possible, no és realitzable ni en aquesta vida, ni en l'altra vida en el més enllà. Per Nietzsche la felicitat s'obté a partir d' una situació d'infelicitat, de sofriment, d'insatisfacció. Arribar a ser feliç exigeix, ​​a més, un coneixement i un esforç per tal d’aconseguir-ho. Així doncs, si la felicitat no és possible com a conseqüència de la vida virtuosa, llavors és possible deixar de buscar-la.

Segons Kant, determinar amb seguretat i universalitat quina acció fomenta la felicitat d'un ésser racional, és totalment insoluble”, de manera que allò que l’ésser humà vol i desitja és variable, per tant mai podria, en cap punt determinat de la seva existència, establir d'una vegada i per sempre el que considera com a condició o contingut fonamental de la seva felicitat. Així doncs, si no es pot determinar què és el que fa feliç, és difícil buscar la felicitat, de manera que s’afirma la tesi plantejada sobre si és possible deixar de buscar la felicitat.

En Marx, la felicitat és, des d’una alineació econòmica, la perfecció humana, és a dir, el propi bé de l'home, és allò que ve de l'ocupació en diferents coses i no de la passivitat, per tant, és el que sorgeix de la feina i de l'intel·lectual. De manera que si s’entén la felicitat com la perfecció humana, llavors és difícil d’assolir-la i, per tant, de trobar-la. En consegüent, sí és possible deixar de buscar la felicitat.

Fent referència a l’article proposat, la recerca de la felicitat pot generar més problemes dels que resol. Edgar Cabanas nega que la recerca de la felicitat hagi estat sempre un objectiu de l'ésser humà, ja que la felicitat no és universal, té arrels polítiques i culturals. Per tant, és possible deixar de buscar la felicitat si abans no es buscava i vivien igualment, de manera que es pot viure sense fer feliç i, per tant, sense la recerca contínua de la felicitat.

En conclusió, considero que no podem deixar de buscar la felicitat, ja que els individus plantegem la felicitat com una meta i, tanmateix, és un desig innat, una recerca contínua, per la qual l’home lluita enfrontant-se a les situacions traumàtiques fins a assolir aquesta desitjada felicitat. Potser no s’aconsegueix mai la felicitat, o potser s’aconsegueix en moments determinats, passatgers, però el fet d’aconseguir-la o no, no treu que es segueixi buscant, ja que la felicitat no és un estat continu d’excitació (com també sosté Mill), sinó una experiència ocasional que podem arribar a viure-la o potser no la vivim mai. Així doncs, la búsqueda de la felicitat és un estil de vida, com afirmava Aristòtil i, per tant, no podem deixar de buscar-la, de manera que, en la societat moderna, la recerca de la felicitat s’ha convertit en una recerca incessant, com s’afirma en l’article esmentat anteriorment.

Cinema mut a classe de psicologia

Hem treballat la comunicació no verbal amb diferents activitats i lectures. Una d'aquestes va ser la d'un capítol de la ja clàssic llibre de Flora Davies sobre el tema, concretament el dedicat al galanteig. Com a darrera proposta de pràctica en vídeo d'un curs en el qual aquesta matèria ha aconseguit mantenir l'interès al llarg del passeig de temes treballats i els alumnes han mostrat la seva dedicació presentant feines de qualitat entre mitja i alta, calia que fessin un vídeo breu a l'estil d'una pel·lícula de cinema mut. Havien d'escriure i interpretar una història sense diàlegs. Al final havien de realitzar l'anàlisi dels elements de comunicació no verbal, inclosa la proxèmica, utilitzats i com. 

No tots els vídeos han aportat una anàlisi detallat ni de qualitat suficient. El que sí cal destacar és, un cop més, l'interès i l'esforç demostrat en tots els casos. 

Un metge poc empàtic i un amic molt afectuós donen suport al protagonista després de rebre una mala notícia. Quina? 

Hi ha qui expressa amb molta claredat l'avorriment i el rebuig. No hi ha, però, anàlisi dels elements de comunicació no verbal. S'expressa un estat d'ànim i no s'explica una breu història.  

En aquest cas sí que trobem una efectiva anàlisi dels elements de la comunicació no verbal utilitzats en la narració d'una història complexa amb estudiants molt posats en els seus papers. 

Una altra història complexa amb diferents línies d'acció i un curiós efecte d'acció en paral·lel gràcies al segon pla. L'anàlisi podria ser més complet, però està força bé. 

Aquesta última història està ben analitzada, tot i que podrien haver detallat més elements de comunicació no verbal. És curiós perquè tracta de la comunicació i del paper que juga en les relacions interpersonals.