Reflexions sobre la intimitat en dies de confinament, 6 i final

Aquesta entrada està dedicada a compartir dues reflexions completes, desenvolupades i escrites amb cura. També dos reflexions diferents en forma i fons.
De les dues primeres no us comentaré res, perquè us recomano llegir-les. Només destaco el més rellevant en cada cas al final. Altres podrien també haver estat compartides completes, però he preferit no fer-ho perquè revelaven pensaments que no em va semblar que fossin escrits per ser fets públics. Penso en la del Marc, per exemple, que ja ha estat comentada en una altra entrada al blog. Els destacats en negreta són meus.

La primera que compartiré és la de l'Alejandro R. 

Sense cap mena de dubte, la situació de confinament en què ens trobem ha estat molt sobtada i inesperada. Les mesures de distanciament social han trencat completament amb el nostre estil de vida, tan característic. Nosaltres, que som tan propers els uns amb els altres, que ens saludem fent-nos dos petons, que ens fem mil i una abraçades, ja no podem. No podem quedar amb els nostres amics que tant estimem, no podem visitar els nostres avis, ni fer gran part de les activitats que ens agraden, ni tan sols realitzar les rutines de les que estàvem tan farts i que ara trobem a faltar. Fins i tot, en molts casos, no podem ni apropar-nos a familiars com la nostra mare ni dins de casa. Malgrat tot, ens quedem a casa. Som responsables. Fins i tot quan molts de nosaltres no estàvem gens acostumats a estar a casa. I ara que no ens queda cap altre remei, que estem gairebé sols, és un moment idoni per a reflexionar sobre això mateix, sobre estar sols, sobre la intimitat.

El més evident que implica estar sols és no estar amb ningú: ni parella, ni amics, ni familiars. Res. I estar sol per a qui no hi està acostumat és molt difícil. D’acord que potser no estem del tot sols, tenim les tecnologies gràcies a les quals podem parlar i veure’ns amb els nostres éssers estimats, però ni de lluny és el mateix. I el que més costa és això: no poder veure els nostres amics o no poder parlar amb ells de la manera que ens agradaria. Per molts de nosaltres els nostres amics ho són gairebé tot. Són les persones amb les que riem, amb les que comptem quan tenim problemes, a qui li expliquem tot... I estar sense elles ens fa sentir buits. I, en molts casos, també insegurs. Si no ens contesten quan els parlem, creiem que no volen contestar-nos per qualsevol motiu. Si directament no ens parlen, sentim que no som prou importants pels nostres amics, i que si no som nosaltres qui parlem amb ells, ells no ho faran amb nosaltres. I si d’alguna cosa m’he adonat estant sol és que això no ha de ser necessàriament així. Tot i sent amics, no tenim per què ser iguals en aquest aspecte. Cadascú és com és, i estar sol m’ha ensenyat com són algunes persones. He pogut adonar-me que hi ha gent que no necessita parlar amb ningú, i això no implica necessàriament que no vulgui parlar amb mi, simplement no necessita parlar amb cap altre persona per estar bé. Ells sols se’n surten.

I, relacionat també amb els amics, no poder estar amb ells m’ha fet pensar. M’ha fet pensar sobre qui és, de debò, un amic per a mi. I ho he sabut bastant fàcilment: aturant-me i veient a qui trobo a faltar i a qui no. I així és com m’he adonat de qui és important per a mi, i de qui pensava que sí que ho era, però en realitat no. Qui sap, potser era el costum de veure’ns cada dia que em feia pensar que aquestes persones eren essencials per a mi, i en realitat no ho són. O potser simplement és que m’he adonat que no són persones que necessiti al meu costat. En qualsevol cas, a qui de veritat estimo i trobo a faltar no he dubtat ni un segon en parlar amb ells i preguntar-los com estan, com es troben, etc. Penso que ara més que mai és important demostrar-li a qui de veritat estimes això mateix: que l’estimes.

Al començar el confinament la meva pregunta era aquesta: com puc estar bé en una situació en la qual no m’agrada gens estar? Al principi no va ser gens fàcil. Parlava amb tothom amb qui podia a qualsevol hora i poca cosa més. Ara que ja portem més d’un mes tancats a casa, això ha canviat. És clar que continuo parlant amb els meus amics, però ja no ho faig amb tanta necessitat com abans. He après a fer altres coses estant sol. El més comú, quan un està tancat a casa, es veure sèries o pel·lícules. I això he fet. He gaudit de sèries i pel·lícules que abans no havia tingut la oportunitat de veure, i he passat bones estones. També he aprofitat per llegir articles sobre allò que m’interessa i, és clar, he jugat a videojocs als que encara no havia jugat i he tornat a passar-me els meus videojocs preferits. I, tot i que sigui menys entretingut, també he passat moltes estones fent deures que, tot i que no fossin allò que més m’agradaria fer, m’han ajudat a distreure’m i a tenir alguna cosa que fer. En definitiva, he après a aprofitar el temps sense la necessitat d’estar o parlar amb algú.

Però la intimitat no només és fer coses estant sol. La intimitat és estar amb tu mateix, conèixer-te, intentar saber qui ets. Estant sol ets bastant més lliure que en companyia. Pots fer moltes coses sense que cap persona et jutgi. No hi ha prejudicis. Pots fer el que tu vulguis, com tu vulguis. T’agrada ballar, cantar, tocar algun instrument, dibuixar...? Fes-ho! I fes-ho com més et vingui de gust. Ningú no et criticarà. Ets totalment lliure d’expressar-te tal i com ets. Ets lliure de ser qui ets. I un cop sàpigues què és el que de veritat t’agrada fer, i com et ve de gust fer-ho, aleshores potser estaràs començant a conèixer-te a tu mateix.


Aleshores és quan em faig aquesta pregunta: tot això que hem descobert de nosaltres mateixos, tot això que hem fet sense cap problema durant el confinament, ho faríem en públic? Moltes coses no. No en públic. Potser sí que amb els amics amb els que tinc més confiança sí que les faria, però no amb qualsevol persona. I és justament això el que em porta a un concepte d’intimitat no individual, sinó entre persones. Quan parlem d’un amic íntim, parlem d’una persona amb la qual tenim tantíssima confiança que fem qualsevol cosa amb ella, li expliquem qualsevol cosa, sense por a que ens critiqui. O, més ben dit, a que ens critiqui negativament, perquè si hi ha prou confiança és perquè pot dir-nos amb total llibertat el que pensa. La confiança és mútua. I, per a mi, la companyia en la intimitat és justament això: poder ser qui realment ets sense cap por a ser jutjat per l’altra persona. I, en la meva opinió, no crec que sigui gens fàcil arribar a aquest punt de poder estar tranquil·lament amb algú sense aquesta necessitat contínua d’aparentar el que no som i amagar el que veritablement som per por a ser jutjats. Això ja ho fem massa a les xarxes socials. Cal que expressem la nostra identitat el més lliurement possible i no pas que creem aparences falses i donem una imatge nostra que no es correspongui amb qui de debò som.

La següent és la de l'Adrián L.

La intimitat és una esfera invisible que engloba els propis pensaments i sentiments. Aquesta és la clau: la intimitat conté allò propi, i no dels altres. Intimitat és tot el que pot i ha de romandre fora de l'abast de l'altre, i per això és l'oposat a qualsevol apropiació.
És curiós preguntar el que és la intimitat a les persones que hem nascut en temps en els quals la tecnologia està tan desenvolupada que pocs de nosaltres ens enrecordem de la nostra vida abans d'entrar en ple contacte amb ella. Les xarxes socials que tant ens agraden i absorbeixen el nostre temps, també comparteixen la nostra informació personal amb empreses per fomentar el consumisme. El problema no és que les xarxes socials facin aquest tipus de coses, ja que al cap i a la fi pots escollir no utilitzar-les sense cap  tipus de conseqüència negativa. El problema és que les eines més potents per cercar informació i més utilitzades per la gent també ho facin. En aquest cas, tots recorrem a google o a yahoo per poder satisfer les nostres inquietuds i ens sentim completament segurs de les nostres accions. Això succeeix perquè el problema que causen no és visible. Des del punt de vista de la psicologia, el lloc on la majoria de la gent es sent més còmoda és casa seva. Darrere les nostres quatre parets el perill no és evident, però avui dia, fins als nostres habitatges som vulnerables. Al connectar-te a internet sigui on sigui estàs donant-li informació a gent que potser no t’agradaria que la conegués.
Des del meu punt de vista, aquesta situació no farà més que empitjorar amb el pas del temps. Els nens cada vegada entraran amb menor edat en contacte amb la tecnologia. Contra més temps passi, millor tecnologia haurà i més acostumats estarem a ella. La intimitat es convertirà en un bé escàs excepte per a aquells que renunciïn als avantatges de la tecnologia. Aquests avantatges poden suposar també una pèrdua de la identitat personal donada la disminució en les relacions socials i el no aprenentatge de certs coneixements. Sigui com sigui, internet i les noves tecnologies ens afecten i ens fan prendre decisions sobre nosaltres mateixos, ja sigui acceptar la tecnologia i per tant donar la teva informació personal o no acceptar-la i perdre oportunitats i informació.
Deixant de banda tot això, hem de saber que només hi ha un lloc on estem completament protegits del que succeeix al nostre voltant i aquest lloc és als nostres propis pensaments. És allà i només allà on existeix la vertadera intimitat.

I ara les sorpreses en fons i forma. La primera, un relat a dues veus, elaborat pel Sergio.

La intimitat: Diari d’una fantasia

Estimat diari,

Porto ja tants dies confinat que no sé quan va ser l’últim dia que vaig trepitjar el carrer. Sortir al carrer no és el que més m’amoïna, a mi, i jo crec que a tothom, el que realment m’angoixa es perdre totes les interaccions socials de les que gaudia quan es podia sortir, no poder veure (en persona, no a través d’una pantalla) a les persones que jo veia en la maleïda rutina del dia a dia que ara tant trobo a faltar.

Una forma d’aprofitar el temps seria començar a pensar en nosaltres mateixos, de provar coses noves, de veure quins aspectes de la nostra vida podem millorar. Tanmateix, són moltes les persones que es refugien a les xarxes socials buscant aquella companyia que ja no poden trobar a fora. D’altres es refugien d’una manera diferent, fan el que farien una tarda avorrida d’estiu, però permanentment.

En canvi, el que alguns fem és fantasiejar, ens passem el dia fantasiejant mentre estem desperts i la nit fantasiejant mentre dormim i somiem. I com les faules, algunes fantasies porten una reflexió, com la següent:

Confessió d’un smartphone

Hola, soc un iPhone XR i ja fa dos anys que el meu portador, Joan, em va encendre per primer cop. Hem viscut moltes aventures junts, però mai havíem hagut d’estar tant de temps junts com aquests dies.

Tot va començar un 15 de març, recordo que en Joan va començar a rebre noticies sobre l’estat d’alarma, en Joan no tenia ni idea de com l’afectaria.

Els primers dies van passar tranquils. Tot i que des que ens coneixem en Joan em fa servir bastant,  la majoria de l’estona només veu vídeos i navega per les xarxes, diguem-ne que ell no era massa participatiu pel que fa a la pujada de contingut a Instagram, la xarxa que més feia servir.

La quarantena es començava a fer molt avorrida, fins que un dia va començar a escriure. Va obrir el bloc de notes i escrivia, i escrivia, i es guardava les notes per si mateix, com si fos un diari. Mai ho havia fet això d’escriure’s a si mateix (i a mi és clar, però això ell no ho sap), escrivia com es sentia, com pensava que era ell fins ara i com creu que és ara. Ell diu que no ha canviat, que segueix sent el mateix que quan era un nen petit, aquell que només volia jugar. Però jo l’he vist canviar molt aquests dos anys que hem compartit, i més encara durant el confinament.

Com he dit abans, feia servir Instagram, però només compartia imatges un cop cada molt de temps. Fins i tot els stories, que només duren 24 hores, els feia servir ben poc. Tanmateix, ara es dedica a pujar les coses que li passen pel cap. Ha fet més stories en un mes que en tot el que porta fent-me servir. Fa veure que no l’importa el que digui la resta, que ell puja el que li dona la gana, però jo sé que no és veritat. Hauríeu de veure com cuida els detalls i la quantitat d’imatges que mai van veure la llum.

Com he dit, potser que jo sigui dels pocs, sinó l’únic, que el coneixen de veritat, potser millor del que es coneix ell mateix. Jo he vist a través de la càmera que fa a la intimitat, he pogut llegir els seus pensaments, tant al nou diari que està escrivint com a tots el missatges que mai es van enviar. Ell pensa que està perdut, però no té idea de quant. Fins i tot els meus xips poden captar el cúmul d’emocions i sensacions que està vivint.

En canvi, en Joan fa una cosa que la meva lògica d’aparell electrònic no acaba d’entendre, a les xarxes es comporta d’una manera totalment diferent. Puc apreciar aquesta actitud al seu Instagram, on fa veure que la quarantena no l’està afectant i que són com unes vacances per a ell. Ell pensa que totes les coses que puja reflecteixen la seva intimitat i es com si obrís una porta als seus seguidors per a poder conèixer-lo una mica millor. No té ni idea. No s’adona que està creant una nova identitat que, de fet, és contraria a la seva intimitat, que està vivint tantes coses.

A vegades puja un storie amb una de les pàgines del diari, afegint: “us deixo un trosset de mi”. Quan en realitat només selecciona una de les seves reflexions que pensa que pot agradar a la gent i ser ben rebuda. Però ell no és només aquella pàgina, ell és un bloc de notes sencer i pujant aquella pàgina només està triant quina es la part d’ell que més li agrada, i la està ensenyant per agradar a la resta.

Des que fa servir tant les xarxes ha deixat de reflexionar i escriure el seu diari, només juga a l’ordinador i, entre partida i partida, xateja amb gent i penja alguna storie. Ha perdut la intimitat i em fa servir a mi per projectar una intimitat falsa. Aquesta és la meva confessió, el meu ús aquests dies ha contribuït a matar la intimitat d’una persona.

Uns comentaris breus. La reflexió de l'Alejandro és una reflexió en primera persona del que està suposant per a ell l'experiència del confinament des de la seva intimitat: descobriment, aprenentatge, maduració. No desitjo a ningú que es trobi confinat, però és evident que n'hi ha qui és capaç de fer de la necessitat virtut i de quina manera. La reflexió de l'Adrián és un tant pessimista. Posa l'accent en la presència -millor: l'omnipresència- de les tecnologies de la comunicació en la vida dels joves de la seva edat i elabora un diagnòstic negatiu, de pèrdua, en un entorn d'incertesa i d'inseguretat, potser de por, de dissolució de la identitat, perquè s'haurà perdut la intimitat que la fa possible. "Arrojado al mundo", que diria un filòsof existencialista, es veu impel·lit a amagar-se als seus pensaments per tal de fer la seva intimitat i, per tant, la seva identitat, possible. I aquí possible significa que exigeix protecció. El relat, la fantasia a dos veus, del Sergio adopta una perspectiva aparentment distant per parlar més directament de la pròpia identitat, que també remet a una experiència única d'intimitat. El recurs a una segona veu, la d'un aparell dotat de capacitat d'observació, anàlisi i reflexió, fa més penetrant la crítica de les aparences que exposem a les xarxes socials, exposició que no només afecta la pròpia identitat en la mida que aquesta es construeix en part per la mirada dels altres, sinó perquè suposa l'abandonament del camí empès cap a l'autoconeixement a través de l'escriptura. Però, ah, paradoxa! Si això ens ho està explicant per escrit i a proposta d'una professora de filosofia... La paradoxa és només aparent, perquè en la gràcia de la fantasia i en la denúncia de l'estereotip en què es converteixen els continguts compartits a les xarxes socials, s'hi amaga una experiència íntima que no es narra en cap moment: la dels fulls i fulls que ha escrit el protagonista. Qui sap si aquest admetrà haver-los escrit o insistirà en que formava part de la fantasia... Aquesta professora ja està arquejant les celles amb escepticisme. 

I per acabar, la reflexió en format de vídeo de la Mariam. Original i rica... Tan sorprenent! Aquesta no la comento: penseu, però també gaudiu-la. Transmet pur goig de viure sense fer cap mena d'escarafall.

Reflexions sobre la intimitat en dies de confinament, 5

Estem arribant al final d'aquesta exposició d'idees i reflexions en format lliure sobre la intimitat que han fet els alumnes de 1r de batxillerat. Sembla mentida, però tot i haver aspectes coincidents en algunes, no hi ha dues igual. Com ha de ser quan un practica el sapere aude, ni que sigui per suggeriment de la professora de filosofia.

La Shahed centra la seva reflexió en l'experiència de comunicació en la parella, destacant la por que tots dos poden tenir a trobar-se en la intimitat, donada la importància del fet: L’emoció comunicada amb l’altre és la connexió que ens permet saber què passa.

L'Adrià S. li dona una enorme importància a la intimitat, sense la qual, afirma: no podríem ser feliços, perquè tothom sabria el que pensem i això ningú ho vol.

Quants de nosaltres subscriuríem això? 

La Namra, en el mateix ordre d'importància, afirma: la intimitat és un dels més grans tresors que té una persona.

Per a l'Enmanuel, la intimitat fa referència als sentiments profunds i a la possibilitat de compartir-los: són els nostres sentiments més profunds que podem compartir-los o no amb una altra persona.

L'Alejandro B. és molt contundent a l'hora d'afirmar la importància de la intimitat:

la intimitat es la nostra gran amiga, es aquesta qui fa que la nostra persona floreixi per dir-ho d’alguna forma. Per què? Molt senzill: quan estem sols amb nosaltres mateixos, es quan som més efectius o més eficients, perquè com deia Nikola Tesla: "estar sol és el secret de la invenció; estant sol és quan neixen les idees ".

I expressa com troba a faltar la relació íntima en les circumstàncies actuals:

no puc imaginar-me un món sense intimitat, perquè això comporta moltes coses. Però la més important seria la falta de relacions afectives entre les persones, que més o menys es el que estem vivint avui dia amb el coronavirus,  quan veiem que les persones no podem ni tan sols fer-nos un petó o una abraçada a un ésser estimat pel perill de contagiar-nos.

El Carlos ha donat forma a la seva reflexió amb un dibuix no gaire elaborat, però molt expressiu: 

Una demostració de creativitat lúdica és la que ha fet la Tatiana per a fer-nos arribar la seva reflexió sobre la intimitat. Primer la sopa de lletres per resoldre: busca paraules relacionades amb intimitat. 

I ara comprova les solucions: 

Original i sorprenent, oi? 

Com també pot semblar sorprenent el vincle que ha establert l'Ashley amb la intimitat i la divinitat. Però no ho és gens per al creient, ni per als que hem llegit als místics, per als quals el que afirma l'Ashley

no debo desperdiciar momentos como este en mi vida, eso que se está viviendo para mi, es una prueba. Una prueba que me ayuda a acercarme más a Dios, para acercarme a Él en intimidad, acercándome a Él, disponiendo mi corazón y esta situación delante de Él

La filòsofa, mística i compositora Hildegarde von Bingen ens va deixar descrites les seves experiències íntimes amb Déu. Us convidem a reflexionar sobre tot això escoltant la seva música. 

Reflexions sobre la intimitat en dies de confinament, 4

Continuen les reflexions dels joves estudiants de filosofia de 1r de batxillerat sobre la intimitat en temps de confinament, una experiència que per força ha de repercutir en la seva manera de viure i d'abordar la proposta. 

La Paula considera que la intimitat és una experiència que cal acompanyar amb respecte. En cas contrari es fa impossible i apunta a que no és predominant en les nostres vides, tan excessives pel que fa a l'exposició pública. I mostra la doble cara de compartir la intimitat a través de les xarxes socials aquests dies: 

Tot i que ara compartim moltes de les nostres intimitats per les xarxes socials, des del meu punt de vista, aixó pot tenir parts bones i parts dolentes, ja que moltes vegades la gent se’n aprofita de les intimitats, ja siguin accions, paraules , etc, dels altres per riure-se’n, vurlar-se’n, etc. En definitiva fer el que no s’hauria de fer i per això moltes vegades no hauríem de compartir les nostres intimitats, siguin quines siguin. Altres vegades, penso com en la situació que estem vivint ara, hem reforçat els nostres vincles íntims (d’intimitat), ens reconforten.

El Joel no és el primer que diferencia la intimitat en soledat de la intimitat en companyia. De la primera destaca la dificultat per a identificar un estat d'intimitat en concret, perquè 

és un lloc on tu ets completament tu, on pots expressar-te com vulguis, on ets sents segur amb tu mateix i, el més important, on estàs còmode

i aquesta experiència no l'aconsegueix tothom de la mateixa manera. Un podria pensar que a casa seva es donarà això sense cap problema, però...

no crec que sigui així. La relació parental que hi ha en aquest ambient influeix en com de còmode et sents tu a casa, fent això que puguis no sentir que estàs en la intimitat estant a casa. Sobretot a dies d’ara, amb el confinament i l’estat d’alarma. Totes les relacions familiars estan pràcticament forçades, ja que has de passar amb ells tot el dia. Això pot comportar dos reaccions, un increment d’aquella incomoditat de la que parlàvem abans, o una millora d’aquesta relació.

I fa de la necessitat virtut, apostant per la segona possibilitat. No deien que la crisi és també una oportunitat ? I no perquè sigui aquest el significat del terme grec, eh? Sembla ser que és el significat del terme en... xinès!!! 

La Maria també assenyala la diferència entre la intimitat viscuda en soledat, que li resultat estimulant i atractiva. També ens comenta la seva experiència positiva de l'amistat íntima i com de complicat resulta mantenir-la aquests dies de confinament forçós amb la família. D'aquesta pèrdua, la lliçó ha estat valorar la intimitat. Trobar a faltar la vivència de la pròpia intimitat i compartir aquest trobar a faltar amb els amics i les amigues de la mateixa edat. 

Fa més de trenta dies que estem tancats a casa vivint una situació de quarantena, en molts casos estem tancats amb més persones, sobretot la gent del meu voltant, la família. La gent amb la qual m'he pogut posar en contacte experimenta un canvi important ja que sent que ha perdut molta part d'intimitat. Ara més que mai estem donant  a la intimitat la importància que mereix.

El Robert fa una reflexió ràpida i breu, al seu particular estil, directe i clar, en la qual destaca l'aportació positiva del confinament a l'experiència de la intimitat. La veu més com una possibilitat d'aquesta que com un obstacle, a diferència d'altres plantejaments: 

Crec que aquesta quarantena, malgrat tot allò dolent que està passant, ens anirà bé, ja que per fi podem estar sols, perquè moltes vegades la rutina de la setmana ens absorbeix i no tenim temps per a nosaltres. Ara estant tancats i gairebé obligats a tenir intimitat. Així que en comptes de veure ho com un confinament avorrit i llarg,  hauríem de veuro-ho com una oportunitat per a conèixer-nos més,  per a descobrir-nos a nosaltres mateixos.

Ja ens ho va dir Pascal: 

Ens ho recorden els amics de Filosofía & Co i els de Pijama Surf ens ho expliquen. A quants fa desgraciats la impossibilitat d'estar sols en una habitació? L'enquesta surt sola de les reflexions dels alumnes que estem compartint. 

L'Ismael destaca la importància, alhora que el perill, i defensa de manera contundent que sigui protegida i fins i tot castigada la seva violació, cosa que ja passa...

s’hauria de castigar al culpable perquè això és una violació d’un dret molt important.

La Heidi ens fa un inventari de totes les vivències que conformen la seva intimitat i, com el Joel abans, afirma que cadascú la troba de manera diferent. Ella la troba de diverses maneres i ens fa una descripció molt poètica: 

Son aquellos pensamientos que no compartes; los recuerdos guardados en el rincón más escondido en tu cabeza; las pequeñas aventuras que sí compartes con aquellos que más quieres; la música que escuchas cuando quieres reír, llorar, recordar, olvidar; los incidentes, las pérdidas, las desgracias que has vivido; aquellos bailes que improvisas en tu habitación; los conciertos en la ducha; los libros que lees; las películas, series y vídeos que ves a las tres de la madrugada; los dibujos que pintas cuando te sientes inspirada; los textos sentimentales que escribes cuando no puedes dormir; las historias, cuentos y novelas que escribiste de niña; los amores que has tenido a lo largo de tu vida; las decisiones y peleas que muchas veces deseaste nunca haber tenido.

L'Ari l'aborda com una qüestió problemàtica fictícia, l'origen de la qual és social. La seva aproximació és decidida i directa, sense embuts. La perspectiva ha estat sorprenent, al menys per a mi. No havia trobat una defensa tan clara de la llibertat personal feia temps entre els exercicis corregits, i no recordo que fos tan expressiva d'una evident determinació de caràcter. Pascal i Montaigne li donarien uns quants copets a l'esquena. En una societat realment tolerant, només ens caldria la intimitat per aprofundir en la pròpia llibertat d'acció. 

La intimidad es un invento de la sociedad, es la excusa que pone la gente cuando no quiere que los demás descubran como son. La intimidad se exige porque la gente no quiere mostrarse tal y como es por miedo al qué dirán, por eso hay cosas que solo hacen en la intimidad sin dejar ver su verdadera identidad. Esto se debe a complejos creados por la sociedad, que dicta lo que está bien y lo que está mal. Si todo el mundo respetase lo que hacen los demás,  estos no se sentirían avergonzados y obligados a esconder sus “defectos” e intereses “raros”. Poniendo una excusa para estar solos y poder ser ellos mismos, porque necesitan intimidad, su propio espacio. Si no la gente se volvería loca fingiendo ser alguien que no es, yendo con una careta por la calle que solo puede quitarse en la intimidad para desahogarse y recordar cómo es en realidad. A pesar de esto, creo que un poco de intimidad no está mal, pero como todo, en su justa medida y no para ocultar nada, sino para poder estar solo y hacer lo que quieras sin depender de los gustos de los demás.

En la línia de Montaigne, l'Adrià R., revela l'experiència de la intimitat física, parteix d'ella per a destacar la seva importància per a la creativitat. I sabeu què? No va gaire desencaminat segons ens expliquen els que la investiguen. Llegiu, llegiu... falta treballar l'estil, però segueix una estela filosòfica poc transitada. No sabem si per por o per vergonya. El cas és que ni un ni altre tenien problema amb cap de les dues. Si més no, quan escrivien. 

A part de tot això, la intimitat és evident que la fem servir sempre, i un clar exemple pot ser quan anem al lavabo, perquè crec que a cap persona li agrada anar al lavabo i que qualsevol individu se li quedi mirant.

La Daira tancarà aquesta entrada amb una poesia que ens allunya de la reflexió prosaica i ens deixa en suspens per la connexió realment íntima amb la intimitat. Serà que l'experiència d'aquesta és la seva única forma de presència? 

Ell va ser qui em va veure

va despullar-me l'ànima

i amb la cautela mínima

al meu costat va jeure

Amb la meva persona

expressava el meu cor

Amb la seva escalfor

m'inspirava en l'estona

Va ser difícil creure

d'una manera pròxima

els seus ulls vaig atreure

per exposar-me a ell íntima

Ell riu i s'apassiona

em diu que és pel tresor

i que per fi s'adona

com és el nostre amor. 

Reflexions sobre la intimitat en dies de confinament, 3

Si esteu seguint aquestes entrades, imagino que us haureu adonat que les reflexions estan essent bastant íntimes, a vegades tant que no he gosat fer-les públiques a aquest blog. Sembla que, tot i haver perdut l'espai presencial de l'aula -que és un espai privat, sostret a l'àmbit públic, però no un espai íntim-, hi ha un vincle que es manté i que està essent re-creat pels meus joves estudiants de 1r de batxillerat, molt més hàbils i desinhibits a l'hora de fer servir aquesta re-creació de l'aula que la seva professora. Com si d'una mena d'intercanvi de papers es tractés, l'activitat està de la seva banda. De la meva, la proposta, la guia, quan cal. Diria que estem complint molt bé amb la que és una de les característiques essencials de l'aprenentatge de distància, online o no: l'estudiant adquireix la centralitat que la seva autonomia li permet mostrar i desenvolupar; la professora assumeix el paper de guia i facilitadora d'aprenentatges d'una manera més decidida i clara del que hi havia estat fins aquest moment. Educar, si es vol, es pot fer sempre. Sempre que comptem amb ells. 

Dedico aquesta entrada amb reflexions de format lliure, com la resta. La primera, la de l'Ainhoa: clara, directa, sincera. Punyent. 

A LA INTIMITAT…

Pateixo,

sento angoixa,

no hi penso però hi torna,

a la intimitat es transforma.

Es fa gran,

costa respirar,

torna l’ansietat,

però no l'he demanat.

Si us plau vés-te’n ja,

que ningú t’ha cridat.

No vull estar a soles, 

el cap dona voltes.

M’agafa mal al cos,

al pit sobretot,

l’aire no pot passar,

li costa arribar.

Intento avançar,

començo a caminar,

sé que em costarà,

però acabaré arribant.

La Meiyu ha triat fer un dibuix de l'escenari íntim on viu el confinament. N'hi que pensen millor amb imatges. 

L'Abril també ha triat l'expressió poetitzada, sintètica i definida, per a fer-nos arribar la seva particular reflexió. Una reflexió diria que plena de bondat i comprensió.  

LA INTIMITAT

La intimitat normalment s’associa amb coses privades,

però també basades,

en la confiança i la proximitat.

Sovint la gent es queixa de la manca d’aquesta,

però la realitat és que

ella té una data de caducitat.

És un estat, 

que pot generar incomoditat,

i estic ben segura que 

algun cop ha sigut com una tortura,

per gent que ha viscut aquesta desventura.

Però la intimitat també té una part bona,

i a qui gràcies a ella hagi trobat la seva ànima bessona,

li dono la meva enhorabona.

La Judit P. també ha elaborat la seva reflexió en un format poètic en el qual estableix sense por una relació necessària entre intimitat i soledat. Exhaustiva, valenta, sense deixar de ser sensible. 

LA INTIMITAT

És l’aspecte més personal,

reservat i privat. 

És un dret fonamental,

que prevé la invasió

en l’àmbit personal. 

És la part íntima de la persona,

que alhora és creativa i creadora.

És l’accés limitat al propi cos o a la ment,

que ocorre a través

del contacte físic o de la revelació

de pensaments i sentiments. 

És formada pels nostres pensaments,

opinions, actituds i sentiments.

És un dels majors tresors que té la persona,

de manera que si la perd es queda sola.

Representa l’espai de la privacitat personal,

que cada ésser humà ha de protegir per igual.

El silenci ens dona la intimitat,

que es nodreix de la soledat,

per tant, si volem aconseguir la nostra intimitat,

el primer que hem de fer és aprendre a estimar la soledat.

L'Antonio porta la seva reflexió del present al futur. De què ens serveix aquesta capacitat humana que ens projecta en el temps amb la imaginació si no és per a pensar el nostre present? Com el nostre futur està incardinat en el nostre present ens ho mostra amb una pregunta ben punyent ara que els més grans estan essent els més vulnerables i també -cal dir-ho, cal denunciar-ho!- els més abandonats. La comprensió de la nostra humanitat que revela la pregunta formulada com a síntesi alhora que com a disparador de reflexió no pot deixar a ningú (humà) indiferent. 

La Fabiana també donat una forma poètica a la seva reflexió, cosa que li ha permès fer servir la metàfora com a recurs expressiu que transmet una mirada. I què és el pensament si no una manera de mirar ? I què és la poesia si no una forma privilegiada de fer-ho des de la pròpia intimitat? Destaca la vulnerabilitat, la nuesa, la desprotecció que, per tal de no patir? ha de restar ben amagat, ben lluny de la vista. La paradoxa de la intimitat ha estat dibuixada: hi és, però no hi és. Desitja ser compartida, però alhora pateix per ser-ho. 

INTIMITAT

Sóc un globus en un mon d'agulles,

sóc una bombolla envoltada de nens,

sóc un arbre sense fulles,

sóc un cotxe sense frens.

Sóc allò que dins guardes

i encara que em puguis compartir,

t'han dit massa vegades

que el millor és no deixar-me sortir.

L'Àlex ha volgut que la seva reflexió fos dibuixada. La seva és una escenificació d'un moment de reflexió en intimitat. Veiem al personatge absorbit per les preguntes que li arriben i les que sorgeixen del seu interior en una estranya sintonia entre la recepció i la producció, sense saber si està sol, si la intimitat és vertadera, autèntica, total, o està sota la mirada d'algú. La intimitat del confinament pot portar a dubtes cartesians trasbalsadors...

Reflexions sobre la intimitat en dies de confinament, 2

Continuen arribant reflexions sobre la intimitat, que miraré de recollir en l'anterior entrada, en aquesta i les successives. Què pensen els alumnes de 1r de batxillerat sobre la intimitat ara que una experiència mai viscuda, la del confinament forçós i massiu, ens imposa conviure i compartir temps i espais constantmenta molts de nosaltres? Per un adolescent la intimitat no és un descobriment, és una necessitat vital. La vessant introspectiva d'aquesta fase del desenvolupament individual és inevitable. Per sortir al món, cal haver penetrat abans en un mateix. Per això cal la intimitat. Com l'experimenten els joves estudiants de 1r de batxillerat en aquesta situació sense precedent? 

Molts d'ells han anat al diccionari a aclarir què significa intimitat. Cal saber de què estem parlant, sobre què anem a reflexionar. 

El Rubén, per exemple, comença així: La paraula intimitat prové del llatí i més exactament de l''adverbi “intus” que es equivalent a “dins”. Amb això podem inferir que la paraula intimitat es refereix a una qualitat personal. Segons ell, la intimitat compartida, uneix; la no compartida, separa: tenir sentiments allunyats d'altres persones. 

L'Ahlam segueix l'exploració del concepte des de l'àmbit filosòfic: és un matís abstracte, personal, privat i reservat d’algú i té límits precisos que depenen de les situacions. A part de ser un aspecte particular, també és un dret vital que disposa qualsevol individu basat en el respecte cap a la vida privada evitant  la seva exposició pública. Alguns filòsofs parlen sobre dos tipus d’intimitat que prové de dos llocs diferents, una del món material i l’altra del nostre esperit. La que ve del món material és la que tots heretem al néixer (el dret a la intimitat, les sensacions…). La del nostre esperit, té relació amb el significat de la paraula vinguda del llatí; aquesta es basa en l’interior, els propis pensaments, sentiments personals, la nostra identitat i les nostres vertaderes inspiracions i virtuts. Ens permet connectar amb nosaltres mateixos, ja que, aquesta no és heretable sinó que s’ha de buscar i aconseguir, una vegada aconseguida es conserva i es conrea cada dia. Segons l'exploració realitzada, conclou que la intimitat és essencial a la vida de tothom. 

D'altres, com el Pol, es llencen a definir la intimitat segons l'entenen: un espai (no necessàriament físic) en el qual una persona o grup de persones es troba aïllat de factors externs que puguin causar incomoditat; la intimitat manté una estreta relació amb el nostre nivell de comoditat, és a dir, pots considerar que et trobes en intimitat junt amb els teus tres millors amics i considerar que no et trobes en aquest mateix escenari en un ascensor amb una persona que no coneixes. La intimitat està, per al Pol, vinculada al coneixement i provoca una sensació de comoditat psicològica. I diferencia tres tipus d'intimitat: 

• la intimitat personal, que aporta un sentiment de tranquil·litat, estat en el qual es prenen les decisions i es reflexiona sobre les pròpies creences. 
• la intimitat amb la parella, que ens obre les portes a compartir la intimitat física, tot i que no creu que aquesta sigui l'experiència de més intimitat, sinó la de confessar quelcom del que te'n penedeixes.
• la intimitat amb els amics, la més restrictiva, segons ell, ja que ningú explica tot el que sent i pensa als seus amics.

Crida l'atenció com el Pol destaca l'aspecte de possible confessió, d'extrema confiança, present en la intimitat compartida, com un dels seus trets més rellevants. La intimitat és tan important, acaba, que no poder disposar d'ella sense intromissions suposa un motiu d'estrès que provoca desconfiança i mal caràcter. Afegeixo: la de situacions en l'actual confinament que estaran posant a prova les relacions entre els que viuen sota el mateix sostre a causa de la pèrdua d'intimitat... Però deixem que ens continuïn explicant. 

El John diferencia la intimitat com a dret, de la intimitat com a espai de privacitat personal que ens permet sentir el que és un mateix com a persona. Ens fa parar atenció en l'exposició de la intimitat a les xarxes socials, exposició molt freqüent entre els joves, i es pregunta perquè passa això. La seva resposta és la de la neurociència: s'activa el sistema de recompensa del cervell, en el qual juga un paper important un neurotransmissor, la dopamina. I alerta del perill que pot suposar: Això podria provocar una pèrdua d’identitat, és a dir, que per ser acceptat pels altres, una persona pot deixar de ser qui és en realitat. La persona hauria d’estar exposant la seva intimitat en tot moment. Per tant, en aquest cas la intimitat deixaria de tenir sentit. 

La reflexió del Marc és extensa i rica, també tan íntima en algunes de les seves línies que millor no compartir-la aquí. Cal destacar l'evident capacitat de reflexionar a partir de la pròpia experiència, la recerca de sentit, la capacitat d'anàlisi i d'autocrítica, la prova d'una consciència adolescent madura, rebel i prudent alhora. De la part confessional, selecciono aquest fragment: 

Per últim, m’agradaria fer menció al que crec que serà uns dels temes més tractats a tots els treballs possiblement (no, no ho és, molts han defugit reflexionar a partir de la pròpia experiència actual i concreta), i és la intimitat en relació pares-fills. Per desgràcia o per gràcia, només puc comentar-ho des del punt de vista dels fills, i el principal “problema” que trobo és que moltes vegades als pares els costa adonar-se que els seus fills han crescut, i crec que especialment quan ets el petit, perquè per a ells potser no hi ha passat molt de temps, però per a tu hi ha passat tota la vida, mai millor dit, i és per això que potser a molts pares els costa assumir que cada cop més els fills necessitem tenir la nostra intimitat. Clarament, tot i que no he experimentat, entenc que ha de ser dur criar a un fill, però avui dia penso, no sé si pensaré igual d’aquí uns quants anys, que hauríem de criar als fills, a partir de certa edat, no com si fossin un ramat d’ovelles guiat per un pastor, en aquest cas els pares, amagant-los de tots els mals de la societat, o d’aquelles coses que volem que evitin, com podria ser l’alcohol o les drogues, sinó educar als fills des d'una perspectiva diferent, on és el mateix adolescent el que ha de ser conscient del que està malament i el que està bé, no només moralment, sinó en altres àmbits com el de salut, i es pugui tenir una relació totalment oberta i comprensiva, on dominin el diàleg i els arguments vàlids, deixant enrere els tòpics com, “perquè ho dic jo” o “no és no”, entre d’altres. No obstant això, no s’ha de confondre la intimitat dels fills amb una privacitat total i una comunicació inexistent entre pares i fills. Clarament, la teoria és molt bonica, però fins que no ho porti a la pràctica i pugui experimentar ambdues posicions no podré tenir una opinió completa i sòlida. (Enteneu allò que us deia de rebel i prudent alhora?)

En la mateixa línia d'atrevir-se a pensar (sapere aude!) des de la pròpia experiència del confinament, parant especial atenció a les dificultats que suposa per a que els adolescents puguin viure la seva intimitat amb els seus semblants en el marc de la família, la Zaira elabora una exposició de raons argumentada contra la situació de pèrdua d'intimitat en l'habitació, en la comunicació per whatsapp, en la dutxa. Per si algú creia que només és capaç de veure una perspectiva, aborda la segona part de la seva reflexió com una contraargumentació de la primera i mostra, no només la seva capacitat d'analitzar un conflicte, sinó de pensar solucions acceptables per les "dues parts". Penso que serà, que ja és, una bona mediadora. La seva conclusió és aquesta: 

Els nostres pares s’han de posar a la nostra pell per saber el que sentim i nosaltres hem d’entendre els nostres pares. Si les dues bandes posen de la seva part, podem tenir les dues coses. La cosa és que els pares ens volen cuidar i nosaltres moltes vegades no ajudem a això. La intimitat és necessària per a tots, però molta pot fer que les dues bandes es distanciïn. Si hi ha cap problema és bo que el puguem comunicar. La intimitat porta callar-nos coses i no explicar-les per por i això no és bo. Comptem amb persones que ens estimen i que ens volen ajudar, donem-los hi la oportunitat, sempre que també puguem passar temps sols per poder pensar o per desconnectar.

La Irene no defineix el terme, el deixa obert aparentment, tot i que aborda la seva reflexió sense cap tabú, identificant la sexualitat com un espai d'intimitat, compartit o en soledat, d'autoplaer, com ella mateixa destaca. Diria que la seva perspectiva és més aviat sensual que no pas sexual quan afirma que intimitat es troba tant en un cos de persona, com en una conversa. Per poder experimentar la sensualitat cal disposar de l'autoconeixement que només es dóna en la intimitat, ja sigui solitària o compartida, però que ens porta al cos i al seu més enllà. 

La Shahed ha preferit fer un vídeo en el qual ens mostra com és el seu dia a dia durant el confinament: 

La Judith G ha triat l'expressió visual amb un dibuix en el qual estableix una relació entre intimitat i secret compartit: 

Si voleu saber què més han pensat, reflexionat i creat a partir de la seva experiència continueu llegint les entrades d'aquest blog!

Reflexions sobre la intimitat en dies de confinament, 1

La proposta havia estat llençada i alguns han recollit el guant. Les primeres reflexions sobre la intimitat ens arriben amb les paraules tranquil·les i serenes amb què alguns viuen el forçós confinament. De la pròpia experiència sempre s'aprèn. De la pròpia experiència s'aixeca el vol per fer filosofia.

Per a la Nora, aquestes setmanes de confinament són una oportunitat per a endinsar-se en la seva intimitat i mirar cap a dins seu. Un espai íntim que ha crescut amb la llunyania i la restricció de relacions: 

Aquestes setmanes de confinament molts podem aprofitar per saber (...) les coses que no volem dir de nosaltres mateixos i les que volem dir també. 

La crisi com a oportunitat, el confinament com a experiència que afavoreix la introspecció, la recerca dels límits de la intimitat i l'ocasió per a adquirir un coneixement que no s'ensenya a les aules: què vull que sàpiguen els altres de mi i que vull que resti amagat, ocult, només visible per a la meva intimitat. De què vull, en suma, que estigui feta la meva intimitat. 

L'Aniol explora la intimitat en relació a altres conceptes, òbviament en la seva relació dialèctica amb privat i públic. El context és la dinàmica individu - societat, sobre la qual assenyala com no tothom disposa de la mateixa possibilitat d'un àmbit íntim, el qual està en relació directa amb l'excés de vida pública o sotmesa a l'opinió pública. L'escrit de l'Aniol parteix d'un to intimista - com no expressar alguna cosa sobre la intimitat que no tingui a veure amb ella-, aparentment obert per a acabar mostrant com aquest ha de ser tancat o fins i tot veure's restringit per l'àmbit públic. D'entrada, la intimitat és un espai de temps que implica o comporta pertinença. Pertanyem a la nostra intimitat i disposar-ne d'ella és necessari per a trobar-nos bé. No tothom troba el mateix a la intimitat. L'Aniol destaca que cadascú construeix la seva intimitat, no n'hi ha dos iguals, i l'espai d'intimitat compartida, quan es produeix, no és resultat d'una suma, sinó la creació d'un espai nou per l'obra compartida dels seus habitants. 

I així afirma: la intimitat és un moment que comparteixes amb qui tu vulguis o fins i tot sol. Una estada de temps teva en un lloc determinat per fer el que tu vulguis sense que ningú et pugui portar la contrària.

La Júlia aterra el concepte en la seva pràctica en la nostra societat de la comunicació virtual i el conflicte que suposa el control extern, polític, de la privacitat, que anul·laria o impediria greument la construcció d'un espai íntim, alliberat de normes i de pressions externes. El cas paradigmàtic és el de la Xina, com ens assenyala seleccionant aquest article. Com és obvi relaciona el concepte amb el de privacitat, però amplia el seu camp de relacions al de confidencialitat: 

Aquest nou concepte es refereix a la intimitat de les nostres dades en el món virtual. Avui dia amb l’ús de les noves tecnologies, les nostres dades estan en molts llocs, ja sigui perquè les hem introduït nosaltres o perquè ens les han robades. Per tant, podem dir que a Internet realment no tenim intimitat degut a que moltes persones poden accedir a la nostra informació personal de manera molt fàcil. Un clar exemple va ser quan la xarxa social Facebook, degut a un forat de seguretat, va admetre que s’havien robat les dades de més de 30 milions d’usuaris. La notícia es pot llegir aquí. 

El perjudici que suposa per a la nostra intimitat la vigilància efectiva que permeten càmeres i dispositius diversos, sovint és ignorada per nosaltres. La Júlia ens vol fer parar atenció precisament en això: 

al carrer també ens vigilen i per tant cal tenir cura amb tot el que fem ja que sempre quedarà constància dels nostres actes.

Sembla una vertadera distòpia aquesta en la qual vivim... ¿sense saber-ho? La Júlia aporta aquest vídeo per tal de provocar que seguim la pista oberta de les seves reflexions, des de la pell d'un altre, que no és gaire diferent de la pròpia. 

Pot ser que ser molt intel·ligent no sigui bo? Consideracions informades sobre el pes de la intel·ligència en l'èxit educatiu.

Siguin quins siguin els pre-judicis i les interpretacions subjectives o sense fonament científic que es fan sobre el pes que té la intel·ligència en l'èxit educatiu, les investigacions que puntualment exposa Roberto Colom, professor de psicologia de la UAM, en el seu blog i que estan elaborades amb una metodologia contrastada i fiable, mostren que, en contra de la consoladora (per alguns) idea popular que es formula al títol com a pregunta, sí que és bo per a pràcticament tot en la vida disposar d'una intel·ligència superior a la mitjana.

En l'entrada al seu blog que em serveix de fonament a aquesta, comenta l'estudi realitzat recentment al respecte, i selecciona una afirmació que mereix ser destacada en aquest blog: 

“Son muchos los profesionales, a lo largo y ancho del planeta, que tienen fuertes opiniones, que no se encuentran apoyadas por la investigación, sobre la utilidad de la capacidad cognitiva

(…) a pesar del siglo que se lleva acumulando evidencia, las concepciones equivocadas sobre la capacidad cognitiva siguen influyendo demasiado entre los profesionales, los responsables políticos y el público en general.”

A l'entrada del seu blog es resumeix l'estudi, en el qual els investigadors assenyalen la distància que hi ha entre el que la ciència sap sobre la capacitat cognitiva i el que professionals i no professionals sostenen. Cal incloure a psicòlegs i psicopedagogs salvacionistes que, com a resposta a les dificultats diverses d'estudiants, llencen conjectures, o fins i tot afirmen, que aquests que es fiquen en embolics sense parar o que no són capaços de triar el curs d'acció que més els convé i opten sovint pel més problemàtic, ho fan perquè són molt intel·ligents, sense que hi ha hagi cap mena de demostració d'aquest nivell de capacitat cognitiva ni cap prova contrastada. Només la convicció esdevinguda creença sòlida de que, a més inadaptació, més intel·ligència oculta. 

No és això el que revela l'estudi comentat per Colom: 

Habría que esforzarse por combatir la tendencia a que los vendedores de humo exploten descaradamente ejemplos anecdóticos dirigidos a destruir la evidencia científica de un modo ilegítimo. Bill Gates, Mark Zuckerberg, Albert Einstein o Steve Jobs se usan como ejemplos paradigmáticos de individuos muy inteligentes que no terminaron sus estudios o que incluso tuvieron pésimas calificaciones escolares:

“Estas anécdotas de celebridades distraen peligrosamente e impiden mirar de frente a la evidencia de que la capacidad cognitiva presenta numerosos efectos beneficiosos.”

Les creences irracionals com aquestes no només són capaces de resistir qualsevol evidència, sinó que exploten una modalitat de la fal·làcia ad ignorantiam: no sabem de què serà capaç en el futur, tot i que actualment sabem que no és capaç de gaire, però presumim que serà bo. L'escèptic, com a persona racional, sent això i es regira incòmode en el seient. 

No tenen prou amb afirmacions fal·laces, sinó que d'aquí pretenen inferir un èxit clamorós basat en una elevada intel·ligència que no ha donat senyals de vida escolar, com si cap dels reptes que plantegen les diferents matèries (enfocament assignaturístic que podem qüestionar, però que no afecta a l'adquisició de coneixements ni a l'assoliment de competències, cantin el que cantin les modes pedagògiques vigents) fos adequat a la capacitat cognitiva superior que es pre-suposa sense cap prova.

Els estudis mostren reiteradament que una alta capacitat cognitiva redunda positivament en tots els aspectes de la vida, també en l'èxit educatiu, en els aprenentatges assolits al llarg de l'escolarizació obligatòria i postobligatòria. 

Per tant, deixem de fer de bruixots o de gurús i cenyim-nos al que la ciència fa temps que sap. Sobre què hem de fer amb el que som, la ciència no ens pot dir res. No li correspon a la ciència definir els fins de l'acció humana. Per això comptem amb la reflexió ètica, o l'ètica, qüestió que només els ignorants considerarien susceptible d'esdevenir opinable. Precisament perquè l'ètica no és mera opinió, es fonamenta en el coneixement provat. I l'ètica d'un professional de l'educació hauria de deixar de banda el que no ho està, malgrat la seva popularitat, i abraçar l'evidència científica, de la qual hauria de ser cercador crític i constant. Per obrir boca, aquí es troben les entrades del blog de Colom sobre intel·ligència. Formem-nos de veritat per a ser bons educadors. 

Ah, i contrastem les informacions dels bons estudiants i els que no... Per exemple: qui ha estudiat a Harvard, la millor universitat del món, i ha tingut èxit? Per tant, qui va ser bon estudiant en Harvard i no li va anar gens malament amb el que va fer posteriorment? Qui d'aquests té una intel·ligència superior a la mitjana? 

La intimitat

Per molts aquesta és la primera vegada de les seves vides que s'han de quedar a casa, que no poden sortir, per raons de salut. Per d'altres, en canvi, aquesta no és una experiència nova. El que fa aquest confinament diferent és que és col·lectiu. I que les raons de salut no són per convalescència, tot i que hi ha qui s'està recuperant de la malaltia contagiada. Es tracta de protegir la salut. I ens envien al nostre entorn privat, potser també íntim. 

Ens proporciona una ocasió única de reflexionar sobre la diferència entre públic i privat, molt ben explicada pel filòsof José Luis Pardo, la que també es dona entre privat i íntim, que sovint es confonen, sobre les diverses formes que ha adoptat la intimitat des del segle XVIII i com s'ha vist transformada per internet i les xarxes socials. Ens permet partir d'una experiència d'introspecció individual per a reflexionar sobre la intimitat. Ja tenim el concepte del trimestre. 

El cas dels hikikomori; el totalitarisme xinés denunciat per Wei Wei; la denúncia que fa el filòsof Noam Chomsky de la soledat i del succedani de companyia que aporten les xarxes; la franquesa amb què Alberto Moravia exposa el seu rebuig a la família, per molts un àmbit que esclafa tota possibilitat d'intimitat; els exemples trets de youtube d'exposició voluntària de la intimitat per part dels que no volen de cap de les maneres trobar-se a ells mateixos, a diferència de la recerca introspectiva dels diaris íntims, que buscava en l'escriptura el que no es troba mai en la paraula, destinada a ser compartida, a adquirir significat en la relació amb l'Altre. Precisament, en la intimitat de l'habitació es perpetren les identitats que seran difoses a les xarxes i que ens permeten ser qui vulguem ser. Uns quants likes i ja has estat "identificat" pels altres. Com que la identitat rau en la mirada de l'Altre, les xarxes socials són l'espai de comunicació del Jo construït, creat i re-conegut, fins i tot pels que ens coneixen fora d'aquell àmbit virtual d'interacció. La tendència contemporània és, més que la de cercar-se un mateix en la intimitat, la de fugir d'aquesta. La raó ens la dona José Luis Pardo: 

"Soy alguien porque no soy nadie. Lo que falsea mi verdad íntima y inconfesable no es, pues, lo que mina mi identidad: mi identidad se encuentra minada íntrimamente, socavada desde el interior por mi intimidad; lo que falsea mi verdad íntima es, al contrario, todo lo que me obliga a aparentar identidad firme y estable, conducta recta y rígida, comportamiento inflexible, lo que falsea mi intimidad es toda impresión de solidez y fijeza como la que se exige en los documentos -precisamente- públicos que determinan mi personalidad civil o en las señas de mi identidad social. (...) Nada es más contrario a la identidad que la intimidad, porque la intimidad es lo que nos impide ser idénticos." J.L.Pardo: La intimidad, pàg. 47

Aprofitem, doncs, l'ocasió per reflexionar sobre la intimitat. Com sempre, format lliure, explorant formes expressives digitals, si ve de gust. Això sí: reflexió, no exposició de la intimitat. Ni sota les condicions d'un confinament imposat per raons de salut. No hem de confondre exhibició amb reflexió. Com a punt de partida, aquest excel·lent programa de Soy cámara, del CCCB i algunes preguntes: Ens porta el confinament a la intimitat? O només ens tanca en l'àmbit privat, el que no és públic? Estem fent privadament el que fins ara fèiem públicament? On queda la intimitat quan estem forçosament acompanyats? Hi ha companyia íntima? Què vol dir tenir companyia en la intimitat, si és que és possible? Es pot expressar la intimitat? Si és que sí: com? Són les exhibicions a les xarxes socials una manera d'expressar la intimitat o de trair-la? Volem ser o volem deixar de ser: què és més necessari, què és més feixuc? Quina diferència hi ha entre tenir intimitat i tenir identitat? Necessitem tenir intimitat? Per què? Es pot imposar la intimitat? I la identitat? Som més lliures si tenim intimitat o si no la tenim? Es pot viure sense intimitat? I sense identitat? Per què hi ha gent obsessionada amb la identitat? Passa el mateix amb la intimitat? Per què?

La meva concepció filosòfica de l'ésser humà

No s'ensenya filosofia, s'ensenya a filosofar, va afirmar el nostre amic Kant, que ensenyava filosofia a la Universitat. Sembla que la dita comporta una paradoxa: no diu, senyor Kant, que no es pot ensenyar filosofia? Llavors, què fa vostè dient això i guanyant-se la vida com a professor de filosofia? Es pot o no es pot ensenyar filosofia? Com s'ensenya a filosofar? 

L'aparent paradoxa desapareix si deixem de considerar la filosofia com a "opinisme", aquest fenomen de sempre, però que les xarxes socials amplifiquen actualment fins a l'exasperació. En l'actual crisi sanitària que patim i de la qual no sabem quants de nosaltres no ens en sortirem, ens arriben missatges de les autoritats públiques prevenint-nos de les fake news (notícies falses) i les mentides que circulen per la xarxa. Es tracta de no provocar una alarma injustificada, tot i la gravetat de la situació. L'opinisme fa el seu agost en aquest context comunicatiu en el qual vivim tots els ciutadans amb connexió a internet. La filosofia, en canvi, aixeca el seu vol a la caiguda del sol, ens va dir Hegel, com l'òliba de Minerva. La filosofia és cuina lentament amb el foc de la raó i del sentiment, més de la raó que del sentiment. La filosofia és la seva història, la de les idees que s'han desenvolupat en un diàleg intern que arriba des del segle VI a.C, fins avui dia. La filosofia s'ensenya per poder aprendre a filosofar, de la mateixa manera que aprenem a caminar de la mà d'algú que ja en sap. Algú em podria dir que també aprenem a caminar sols, amb proves i errors. De les proves i els errors també s'aprèn filosofia i a filosofar certament. Suposa igualment una companyia, millor: una companyonia. La metodologia és la del diàleg socràtic. 

Ja sigui de la mà de Kant o de la de Sòcrates, la filosofia suposa un aprenentatge en el qual la pràctica i la teoria són dues cares del mateix procés. A diferència d'altres aprenentatges, disposem de totes les eines i del taller, de totes les mostres i instruments de medició i del laboratori. No ens calen espais diferenciats ni hem d'adquirir cap material. Ho portem tot de fàbrica: la nostra raó, la nostra capacitat de pensar, la nostra experiència viscuda i la nostra capacitat de captar la realitat externa a nosaltres. El que fem quan filosofem és aprendre a fer ús de la nostra pròpia capacitat de raonar, de manera que no ens calgui que ningú ens porti de la mà, tot i que ho sembli d'entrada. És l'efecte que produeix estudiar les idees dels filòsofs (perdoneu que no adopti una "perspectiva de gènere" que només complica la redacció). Quan estudiem les idees del filòsofs el que fem és agafar-nos de la seva mà per començar a caminar. A mida que avança la nostra comprensió de les idees, podem caminar sols. Ells sempre estaran pendents per si ensopeguem o perdem l'equilibri. Podrem tornar a les seves obres per a entendre perquè i amb què vam ensopegar o continuar sols sense descobrir la causa dels nostres errors. Per això aprenem les idees dels filòsofs per poder filosofar. La paradoxa desapareix. I és qüestió de temps descobrir les seves ensopegades i quan van perdre el peu. Humans, massa humans, que diria Nietzsche. Perquè a la filosofia no es pretén assolir la infal·libilitat d'algunes autoritats eclesiàstiques ni la dogmàtica del cientificisme, aquesta ideologia que tan mal fa a la ciència, la de veritat.

Els errors principals dels aprenents de filòsof són les incoherències, les contradiccions, la falta de solidesa dels arguments, la facilitat per caure en fal·làcies i la dificultat per desenvolupar idees. La postura de partida acostuma a ser tancada, dogmàtica en el pitjor sentit del terme, refractària al pensament que qüestiona i fa preguntes que no interessen, diuen, a ningú. Realment es pot viure sense filosofia, és a dir, sense filosofar, però no tan bé. Això ho ignora qui no l'ha practicat mai. Això ho rebutja qui limita l'horitzó del seu pensament a un àmbit concret d'especialització o a les idees prestades i adoptades sense cap mena d'examen crític. De les creences que alimenta el coneixement ordinari a l'adoctrinament n'hi ha un pas fàcil de donar. Tot depèn de qui et porta de la mà. 

A partir de la pregunta Què ens fa humans? i d'una breu passejada per algunes idees filosòfiques sobre l'ésser humà que es poden trobar en aquesta presentació, vaig demanar als estudiants de 1r de batxillerat que formulessin la seva concepció filosòfica de l'ésser humà en cinc apartats: 

• dualisme o monisme?
• materialisme, espiritualisme o ambdós? 
• felicitat i/o bé? com?
• política? 
• relació amb Déu?

Havien de dir en quin filòsof es basaven. I el resultat ha estat ben curiós. A la primera qüestió han respost una majoria que defensen el dualisme platònic o cartesià. No sempre han estat coherents i han triat ambdós en la següent qüestió. Els que han estat realment coherents han estat els monistes, tots materialistes seguint a Hobbes. És evident que ni uns ni altres han descobert encara els problemes explicatius que comporten les seves concepcions, però en parlarem. 

Pel que fa a la felicitat i el bé hi ha hagut una certa varietat. Materialistes que defensen l'hedonisme d'Epicur i dualistes que sostenen que la felicitat depèn d'una vida orientada al bé. Sovint apareix la dimensió religiosa entre els estudiants creients, que no són pocs. Molts d'ells estan impregnats d'estoïcisme, de la seva concepció del bé com acceptació de les pròpies circumstàncies i d'una vida en harmonia amb el cosmos.  

Pel que fa a la política, per molts es tracta de respectar la dignitat humana i tenir els drets garantits, però d'altres, més afins a Maquiavel i a Hobbes i que revelen una visió pessimista de l'ésser humà, sostenen que només sota una autoritat forta és possible la convivència. Alguns es descobreixen com a simpatitzants de Marx i de la seva lluita contra la injustícia social, contra l'existència d'opressors i oprimits que han fet coincidir amb identificar el bé i/o la felicitat amb una vida en la qual es realitzen plenament els drets humans, tal i com ho va plantejar Kant. 

Coherentment els que van decidir-se pel monisme materialista són ateus i secunden a Nietzsche quan afirma que no hi ha cap ordre de valors que vingui "de dalt", que és l'home qui dona sentit a la seva pròpia vida. D'aquests n'hi ha de demòcrates i de socialistes, podríem dir, i també partidaris d'un Estat fort regulat per lleis que s'imposin sota amenaça si cal. Comparteixen la concepció evolucionista de l'ésser humà i expulsen qualsevol concepció religiosa. Fa pensar que si per lliurar-se d'un dogma s'ha hagut de caure en un altre, ja que la dimensió religiosa de l'experiència humana no es limita o es basa en la creença en l'origen diví de l'ésser humà. Però en parlarem, espero. 

Els més religiosos han mostrat la seva orientació des del dualisme que posa l'èmfasi a l'existència d'una ànima immortal fins a la concepció de la vida humana orientada cap a Déu, el seu creador. 

D'aquesta activitat, els alumnes han pogut fer una primera aproximació a com filosofar és possible a partir de les idees dels altres, idees amb les quals han composat la seva particular amanida filosòfica sobre l'ésser humà. Cal especificar les competències? Sense enfocament competencial es faria una pregunta a un examen del tipus: explica les concepcions filosòfiques de l'ésser humà. Ells empollarien i jo m'avorriria com una ostra. Ni ells ni jo descobriríem res: no faríem filosofia. 

Una mica d'història: els altres blogs

Temps de forçós allunyament de les aules. Sense comunicació oficial vam deixar l'institut i als estudiants sense cap explicació. Se suposa que la improvisació és un mal davant situacions de gravetat previsibles, que es veuen venir... No cal ser molt espavilat per treure les conclusions pertinents. 

Des de casa i with love per la feina convertida en un exercici de compliment de deures burocràtics, havent perdut el principal estímul (l'aula, les mirades, la paraula compartida, l'experiència viscuda: tot el que alimenta l'amor a la meva tasca com a docent), preparo ambicioses guies de treballs amb recull de materials diversos i propostes de reflexió. Em porta no sé ben bé com als altres blogs, els del meu passat docent. Hi ha un passat que topa amb un parèntesi llunyà físicament i professional. Emocionalment llunyà. I se m'ha acudit fer un repàs per aquests com si m'hagués perdut i volgués tornar a casa, com en un conte infantil. Infantil és sentir-se abandonat. Adult és saber que per sempre més ho estaràs, perquè és la condició existencial humana ineludible. 

Iniciem el recorregut al primer blog: Filoreguissol, quan treballava a l'Institut Reguissol de Santa Maria de Palautordera. Un lloc en el qual vaig aprendre tant que vaig sortir convertida en una professora diferent. 

D'allà a Sabadell, a l'Institut Les Termes. Set anys d'experimentació i aprenentatge. De dificultats i superació. D'il·lusions i desil·lusions. Dos projectes: un el de aplicar la metodologia de la Filosofia per a nens i nenes al treball cooperatiu amb els contes infantils i no tan infantils. Hi havia llibertat per produir ensenyaments diferents. Hi havia confiança. Hi havia professorat maliciós i en contra, però hi havia llibertat. 

Què bé que ho vam passar...amb aquell treball. Alumnes amb un grau alt de TEA, primera experiència. Tot un repte. Dels millors records de la meva vida professional: quan Eric, que no escrivia apenes i parlava menys, a finals de curs em va saludar un dia dient el meu nom. Encara m'emociono al recordar-ho. I va somriure, a més. 

El projecte d'ètica i holocaust el vaig idear per a la tardor de l'any que havia estat estudiant al juliol  a Israel, a Jerusalem, amb una beca. Va ser un treball cooperatiu que vaig fer a l'ètica de 4t d'ESO. Vam comptar amb el testimoni d'un supervivent de l'Holocaust. Tot plegat va ser una experiència única. No es va tornar a repetir. Em va suposar la primera invitació a fer de formadora en un curs del Departament d'Educació, llavors d'Ensenyament. 

I finalment, el general de les activitats a l'aula de filosofia a l'Institut Les Termes. Per aquella època vaig començar a aplicar pautes d'educació emocional i de ioga a les classes. Fins i tot feia sessions de meditació amb alumnes. Hi havia llibertat fins que va deixar d'haver-hi, tot i que no va ser fàcil percebre el canvi, al menys per mi, de natural adaptada als contextos oberts i flexibles. 

D'allà, quan la meva vida familiar es començava a complicar, un any a l'Institut Salvat-Papasseit de Barcelona. Ja m'havia llençat a proposar activitats de vídeo avaluables a filosofia, no només a psicologia. La fotografia ja feia temps que estava integrada a la classe. La llibertat anava minvant i arribaven les negatives, les desconfiances i l'afany de control i imposició burocràtica de normes des de  membres de l'equip directiu. No vaig veure el procés, aquest no. Ja havia canviat l'entorn relacional i la pedagogia havia quedat relegada a un segon pla per l'organització. Tot i així un cert voluntarisme d'alguns professors mantenia viva la flama que s'anava extingint lentament. Difícil trobar complicitats, però venint del passat immediat al menys es podia compartir idees i es valorava el que es feia. 

De que l'ensenyament i l'educació són un projecte no he llegit encara res. Un projecte humanista que sembla desbancat per les propostes tecnocientífiques i economicistes. D'això, en canvi, rius de tinta. Anem a contracorrent o no anem. Anem deixant rastre, volguem o no, com la baba del cargol, que diria la poeta i filòsofa Chantal Maillard.

"El caracol es uno, también, con su concha; crece con ella, al mismo tiempo, al mismo ritmo. La construye al tiempo que se construye a sí mismo. Y se refugia en ella, se refugia en sí mismo en épocas de sequía, sellando el orificio para preservarse, para preservar la humedad que necesita para seguir vivo hasta que las condiciones sean las adecuadas."

La meva closca està formada, entre d'altres elements, pels meus blogs. 

Reflexions sobre el joc

Aquest curs hem començat a 1r de batxillerat una activitat que vol fomentar la reflexió personal al voltant d'un concepte filosòfic. N'hi ha prou amb tenir en compte l'enfocament competencial del decret vigent que ja vam comentar aquí per proposar l'activitat com segueix: reflexió personal argumentada en format lliure al voltant d'un concepte filosòfic.

Per tal d'evitar caure en plantejaments abstractes i desvinculats de l'experiència dels alumnes, però volent al mateix temps que aquesta experiència sigui elaborada filosòficament, es proposa un concepte que sigui susceptible d'haver estat viscut, en un sentit ampli, per ells. 

Un parell de sessions de classe serveixen de "disparador" de l'activitat. Al primer trimestre es va proposar LA MORT a partir del fragment d'entrevista a Cornel West en "Examined Life". 

I del conegut poema de John Donne. 

Vam inaugurar el nou suro del passadís amb un racó destinat a penjar les més destacades. El completarem amb algunes sobre el joc, el concepte que he proposat aquest trimestre i que ha tingut com a "disparadors" el que han dit alguns filòsofs sobre el joc: 

• Montaigne: «Sé muy bien, por haberme habituado de niño a seguir el camino ancho y llano, y por haber sido contrario a mezclar los ardides y la astucia en los juegos infantiles —en realidad, debe señalarse que los juegos de los niños no son juegos, y hay que considerarlos en sí mismos como sus acciones más serias— (…)»
• Schiller: «El hombre solo juega en el más amplio sentido del término cuando es plenamente un hombre y solo lo es cuando juega». 
• Nietzsche: «La madurez del hombre; es decir, haber recuperado la seriedad con la que jugaba de niño» i «En el hombre auténtico se esconde un niño que quiere jugar.»

Podríem haver afegit més perspectives de més filòsofs, com ara: 

• Plató: el rerefons de les seves obres són llocs on es juga: el gimnàs i la pista.
• Witggenstein: jocs de llenguatge i fet de jugar.
• Heidegger: el joc és tan important que és el tarannà de la filosofia.
• Fink, en dues obres: Oasi de felicitat i El joc com a símbol del cosmos.
• Gadamer: el joc és imprescindible per a la comprensió hermeneútica.
• Ortega y Gasset: filosofar amb actitud esportiva.

Però només ho vam completar amb la definició de Huizinga a la seva famosa obra Homo ludens: 

“El juego es una acción que se desarrolla dentro de ciertos límites de lugar, de tiempo, y de voluntad, siguiendo ciertas reglas libremente consentidas, y por fuera de lo que podría considerarse como de una utilidad o necesidad inmediata. Durante el juego reina el entusiasmo y la emotividad, ya sea que se trate de una simple fiesta, de un momento de diversión, o de una instancia más orientada a la
competencia. La acción por momentos se acompaña de tensión, aunque también conlleva alegría y distensión.”

Repetim: es tracta de fer una reflexió personal argumentada sobre el concepte proposat. El format és totalment lliure, obert. Cert que no tots se senten cómodes davant d'una proposta poc pautada. També és cert que s'estrenen en la reflexió filosòfica i sovint aquesta està, sinó farcida, sí contaminada de tòpics, uns dels enemics del pensament autònom. Hi ha, en canvi, estudiants que troben una ocasió per a abandonar els marcs estrictes i habituals i es deixen portar. Us oferim seguidament un recull de les millors. 

Els haikus sensibles dela Daira Montaño. 

La poesia de Fabiana Odiaga, d'una lucidesa punyent.

El poema de la Judith Pérez, realment reflexiu.

 La representació mig textual mig gràfica feta per la Mariam Bah.

I la de l'Antonio Morón:

I ara les que no penjarem al suro i que exigeixen una lectura detinguda, ja sigui perquè s'ha triat una manera sorprenent de reflexionar, com en el cas del Sergio Pérez, que fa una mena de viatge en el temps i combina el relat de l'experiència i la reflexió, havent canviat la mirada sobre la mateixa, havent canviat la consciència sobre un mateix.  

29/01/2002

M’agrada molt jugar. Sempre que soc al parc amb els amics juguem a la pilota o a fet i amagar. És l’únic moment del dia que gaudeixo de veritat. Això sí, no gosis creure que no m’ho prenc seriosament, perquè ho faig. Per gaudir d’una cosa l’has de tractar amb la serietat que es mereix. Per aquest motiu, crec que qui fa temps o s’ho pren en broma, no pot experimentar la total diversió que et proporciona un joc.

Fins i tot els meus pares es sorprenen de quant m’estimo jugar. Cada cop que em resisteixo a marxar em pregunten “Que encara tens ganes de jugar? No et canses mai, oi?”. Jo me’ls miro estranyat, no em comprenen. Sembla mentida que ells també hagin estat nens.

Quan arribo a casa tot és diferent. El meu pare marxa a treballar, poc després de la tornada a casa de la meva mare. Tots dos treballen, mai he entès què és treballar. Ells diuen què és el que es fa quan es deixa de jugar, que és una activitat més seriosa que han de fer els adults, perquè sinó no tindríem tot el que m’envolta.

No ho entenc! Com pot ser que no els agradi jugar (perquè no els hi agrada: es pensen que no m’adono, però molts cops juguen amb mi només perquè m’estimen, no perquè els hi agradi) i que alhora siguin capaços de prendre’s seriosament la seva feina. A més, es pensen que jugar és només cosa de nens. Jo crec que haurien de jugar més, així aprendrien a gaudir de les coses que es prenen seriosament. Però que sabré jo, so només soc un nen.

18/08/2025

Ei! Tu també has trobat el text que vaig fer quan tenia 6 anys veritat? No recordo haver-lo escrit. Quina reflexió més profunda vaig fer, estic sorprès de mi mateix. Ara que tinc 29 anys crec que tenia raó.

Els adults estem tan centrats en les nostres preocupacions que no acostumem a pensar en jugar. Potser si apropéssim alguns aspectes de la nostra vida al joc, o si intentem apropar les situacions com ho fan els nens quan juguen, tindríem una vida més plena. Esdevindríem persones més emotives, que gaudeixen del que fan, però que alhora s’ho prenen seriosament. Les trampes, és a dir, les accions poc o gens ètiques acabarien sent absurdes, donat que no podries gaudir de totes les experiències de la vida. En darrer lloc, tot el que fem pensant que juguem ho faríem amb il·lusió, el que significaria fer-ho el millor possible i, en la majoria dels casos, obtindríem alegria i felicitat al finalitzar.

O la del Marc Pérez, que aprofita per llençar una crítica a l'educació formal majoritàriament vigent i fins on la seva experiència com a alumne arriba. I és que no hi ha res com deixar les portes obertes al pensament propi. 

Entenem el joc com una acció que té lloc dintre d’unes certes normes que ens indiquen com jugar, les regles. Durant el joc podem experimentar sensacions de tota mena com, per exemple, quan estem jugant una partida de pòquer; ens sentim nerviosos i tensos quan volem que surti una carta en especial, però contents i eufòrics si ens surt bé una jugada i aconseguim guanyar molts diners. 

Tot i que el joc no té cap utilitat específica ni s’utilitza per satisfer necessitats immediates, moltes persones han aconseguit enginyar-se-les per poder subsistir gràcies als jocs, com és el cas d’Adrian Mateos, actual campió del món, qui ha guanyat milions d’euros jugant al pòquer. Malgrat això, resulta una pràctica bastant arriscada, ja que com tots els jocs, intervé certa sort i no sempre tenim les possibilitats de guanyar a favor nostre, és per aquest motiu que no hauria de ser una de les nostres opcions de treball, ja que perquè a uns pocs els hagi funcionat deixar els estudis, l’habitual és que no ens surti bé la jugada i ho acabem perdent tot.

A més, els humans no som els únics que hem ideat jocs. Al regne animal moltes espècies utilitzen el joc, amb diferents finalitats, des d'aprendre i ensenyar a les noves generacions, fins a simplement jugar per entretenir-se i divertir-se. Per exemple, els lleons juguen amb els seus fills simulant que els mosseguen i els fan mal, per tal que aprenguin a mossegar i caçar. O per exemple, molts gossos es persegueixen i es mosseguen sense fer mal només per divertir-se i passar-s’ho bé.

En el cas dels humans també utilitzem el joc per aprendre, utilitzant el mètode prova i error per exemple en la nostra infància. Moltes de les joguines per a nens petits, com puzles o caixes per inserir diferents figures, ensenyen al nadó a base d’errors com completar-ho i comencen a desenvolupar la seva lògica. El problema apareix quan ens fem grans i gran part de l’educació deixa de basar-se seguint aquest mètode, ja que molts conceptes no segueixen cap lògica, i tot i que sembla il·lògic memoritzar conceptes inútils com per exemple les obres d'algun autor ja mort, per a després al cap d’unes hores després d'examinar-te sobre aquell tema oblidar-ho tot, així és com funciona l’educació en l’estat espanyol. Una educació que inverteix més hores a ensenyar els diferents rius i afluents d’Espanya, coneixement que pocs de nosaltres recordem actualment i que podem buscar en qüestió de segons gràcies a les noves tecnologies, que en ensenyar als joves a pensar i desenvolupar la seva lògica a través de mètodes que estimulin el cervell i motivin per continuar aprenent. Per aquests motius, no és d’estranyar que molts joves decideixin abandonar els estudis, o en molts casos utilitzin recursos com les xulles per a aprovar exàmens basats en el mètode “memoritzar-ho tot per després vomitar-lo a l'examen”. 

Per al contrari, si l’educació és bases en l'aprenentatge i gran part d’aquesta utilitzés el mètode de prova i error, on equivocar-se no es considera negatiu, i el dubte no és menyspreat, perquè no hi ha cap problema en dir “no ho sé”, perquè ningú no neix sabent-ho tot, i ningú no neix sent un geni, els resultats acadèmics serien millors i els joves podrien escollir estudiar allò que els agrada i els motiva. Perquè les classes no haurien de ser hores i hores copiant el que dicta o escriu a la pissarra una persona, sinó que haurien de consistir en una espècie de joc, on guanya qui més aprèn, on les xulles i altres recursos emprats pels estudiants per fer "trampa" ja no tindrien sentit, perquè als exàmens on has de pensar i utilitzar la teva lògica, com un examen de matemàtiques, per moltes fórmules que tinguis apuntades, si no les saps utilitzar, no et serveixen per a res.

Finalment, compartim la de l'Alejandro Romero, sentida i existencial, sense cap mena de dubte: 

Si parlem de jugar, tots coincidirem en que és quelcom que ens agrada. I tant que ens agrada jugar! Tots tenim un bon record jugant, sols o en companyia. Ho hem fet des de petits. Hem crescut amb jocs, amb joguines de tot tipus que ens han fet passar moltes bones estones. I encara continuem jugant. Per què tenim aquesta relació tan estreta i duradora amb una acció com la de jugar? Què ens aporta el joc que fa que no deixem de jugar mai? O realment sí que deixem de jugar a mesura que creixem?

Per trobar una resposta a aquestes preguntes, cal remuntar-nos a la nostra infantesa, a quan érem nadons. És aquí quan comencem a jugar. Per què juguem quan encara no sabem ni parlar ni caminar? La resposta és simple: aprenem jugant. Els infants aprenen a base d’experimentar. De fet, pels nadons la realitat és gairebé percebuda en la seva totalitat pel sentit del tacte. En conseqüència, no observen, no pensen. Només toquen, proven, intenten i aconsegueixen, o no. Aprenen a base de prova i error. Juguen. En aquest sentit, podríem considerar que el joc té un sentit pels nadons, però, un cop creixem, per què seguim jugant, si no ens aporta res útil? 

Si per útil entenem quelcom immediatament necessari, no, el joc no és útil. Fora de la part pedagògica, didàctica, parlant del joc com una acció plenament lúdica sense cap tipus de fi, podríem considerar que només ens aporta alegria, despreocupació i, sobretot, diversió, alhora que també ens fa competitius. No obstant això, no sempre és així. Moltes vegades el joc ens emprenya. Si en un joc en grup, algú se salta les regles prèviament establertes, ens emprenyem. Si no aconseguim passar un nivell d’un videojoc, també ens emprenyem. I quan alguna cosa ens emprenya és perquè ens la prenem seriosament. És molt curiós que ens prenem seriosament una acció inútil, però ho fem. O potser el joc no és tan inútil com sembla?

Tot i la seva aparent inutilitat, és cadascú qui li dona un fi al joc. Potser un joc és la diversió d’un grup d’amics avorrits. Potser un joc és la manera d’aprendre d’algú que està estudiant. Potser un joc és la companyia d’algú que se sent sol. I, en part, aquesta és la màgia del joc. És completament versàtil. Pot ser el que tu vulguis que sigui, i tenir el fi que tu vulguis que tingui. Aleshores, si jugar és una acció tan essencial i important per a  nosaltres, per què deixem de jugar a mesura que ens fem grans?

Tot i que a mesura que creixem cada cop juguem menys, mai no deixem de fer-ho. No ens és útil, però ens és profitós i beneficiós. Gaudim jugant. Aprenem jugant. En definitiva, vivim jugant. La vida és un joc. Un joc on predomina la incertesa. A qui estimarem? Qui ens trairà? Què ens espera en un futur? Quan morirem? Com ho farem? No tenim respostes. L’única forma de saber-les és viure. L’única forma de saber-les és jugar.

Per aquesta professora no podria ser més satisfactori deixar llibertat creativa per reflexionar i trobar-se amb aquests resultats. Llàstima que confiar en el que són capaços de fer es practiqui tan poc... Ni ells ni nosaltres tenim prou confiança... en ells.