Reflexions sobre el joc

Aquest curs hem començat a 1r de batxillerat una activitat que vol fomentar la reflexió personal al voltant d'un concepte filosòfic. N'hi ha prou amb tenir en compte l'enfocament competencial del decret vigent que ja vam comentar aquí per proposar l'activitat com segueix: reflexió personal argumentada en format lliure al voltant d'un concepte filosòfic.

Per tal d'evitar caure en plantejaments abstractes i desvinculats de l'experiència dels alumnes, però volent al mateix temps que aquesta experiència sigui elaborada filosòficament, es proposa un concepte que sigui susceptible d'haver estat viscut, en un sentit ampli, per ells. 

Un parell de sessions de classe serveixen de "disparador" de l'activitat. Al primer trimestre es va proposar LA MORT a partir del fragment d'entrevista a Cornel West en "Examined Life". 

I del conegut poema de John Donne. 

Vam inaugurar el nou suro del passadís amb un racó destinat a penjar les més destacades. El completarem amb algunes sobre el joc, el concepte que he proposat aquest trimestre i que ha tingut com a "disparadors" el que han dit alguns filòsofs sobre el joc: 

• Montaigne: «Sé muy bien, por haberme habituado de niño a seguir el camino ancho y llano, y por haber sido contrario a mezclar los ardides y la astucia en los juegos infantiles —en realidad, debe señalarse que los juegos de los niños no son juegos, y hay que considerarlos en sí mismos como sus acciones más serias— (…)»
• Schiller: «El hombre solo juega en el más amplio sentido del término cuando es plenamente un hombre y solo lo es cuando juega». 
• Nietzsche: «La madurez del hombre; es decir, haber recuperado la seriedad con la que jugaba de niño» i «En el hombre auténtico se esconde un niño que quiere jugar.»

Podríem haver afegit més perspectives de més filòsofs, com ara: 

• Plató: el rerefons de les seves obres són llocs on es juga: el gimnàs i la pista.
• Witggenstein: jocs de llenguatge i fet de jugar.
• Heidegger: el joc és tan important que és el tarannà de la filosofia.
• Fink, en dues obres: Oasi de felicitat i El joc com a símbol del cosmos.
• Gadamer: el joc és imprescindible per a la comprensió hermeneútica.
• Ortega y Gasset: filosofar amb actitud esportiva.

Però només ho vam completar amb la definició de Huizinga a la seva famosa obra Homo ludens: 

“El juego es una acción que se desarrolla dentro de ciertos límites de lugar, de tiempo, y de voluntad, siguiendo ciertas reglas libremente consentidas, y por fuera de lo que podría considerarse como de una utilidad o necesidad inmediata. Durante el juego reina el entusiasmo y la emotividad, ya sea que se trate de una simple fiesta, de un momento de diversión, o de una instancia más orientada a la
competencia. La acción por momentos se acompaña de tensión, aunque también conlleva alegría y distensión.”

Repetim: es tracta de fer una reflexió personal argumentada sobre el concepte proposat. El format és totalment lliure, obert. Cert que no tots se senten cómodes davant d'una proposta poc pautada. També és cert que s'estrenen en la reflexió filosòfica i sovint aquesta està, sinó farcida, sí contaminada de tòpics, uns dels enemics del pensament autònom. Hi ha, en canvi, estudiants que troben una ocasió per a abandonar els marcs estrictes i habituals i es deixen portar. Us oferim seguidament un recull de les millors. 

Els haikus sensibles dela Daira Montaño. 

La poesia de Fabiana Odiaga, d'una lucidesa punyent.

El poema de la Judith Pérez, realment reflexiu.

 La representació mig textual mig gràfica feta per la Mariam Bah.

I la de l'Antonio Morón:

I ara les que no penjarem al suro i que exigeixen una lectura detinguda, ja sigui perquè s'ha triat una manera sorprenent de reflexionar, com en el cas del Sergio Pérez, que fa una mena de viatge en el temps i combina el relat de l'experiència i la reflexió, havent canviat la mirada sobre la mateixa, havent canviat la consciència sobre un mateix.  

29/01/2002

M’agrada molt jugar. Sempre que soc al parc amb els amics juguem a la pilota o a fet i amagar. És l’únic moment del dia que gaudeixo de veritat. Això sí, no gosis creure que no m’ho prenc seriosament, perquè ho faig. Per gaudir d’una cosa l’has de tractar amb la serietat que es mereix. Per aquest motiu, crec que qui fa temps o s’ho pren en broma, no pot experimentar la total diversió que et proporciona un joc.

Fins i tot els meus pares es sorprenen de quant m’estimo jugar. Cada cop que em resisteixo a marxar em pregunten “Que encara tens ganes de jugar? No et canses mai, oi?”. Jo me’ls miro estranyat, no em comprenen. Sembla mentida que ells també hagin estat nens.

Quan arribo a casa tot és diferent. El meu pare marxa a treballar, poc després de la tornada a casa de la meva mare. Tots dos treballen, mai he entès què és treballar. Ells diuen què és el que es fa quan es deixa de jugar, que és una activitat més seriosa que han de fer els adults, perquè sinó no tindríem tot el que m’envolta.

No ho entenc! Com pot ser que no els agradi jugar (perquè no els hi agrada: es pensen que no m’adono, però molts cops juguen amb mi només perquè m’estimen, no perquè els hi agradi) i que alhora siguin capaços de prendre’s seriosament la seva feina. A més, es pensen que jugar és només cosa de nens. Jo crec que haurien de jugar més, així aprendrien a gaudir de les coses que es prenen seriosament. Però que sabré jo, so només soc un nen.

18/08/2025

Ei! Tu també has trobat el text que vaig fer quan tenia 6 anys veritat? No recordo haver-lo escrit. Quina reflexió més profunda vaig fer, estic sorprès de mi mateix. Ara que tinc 29 anys crec que tenia raó.

Els adults estem tan centrats en les nostres preocupacions que no acostumem a pensar en jugar. Potser si apropéssim alguns aspectes de la nostra vida al joc, o si intentem apropar les situacions com ho fan els nens quan juguen, tindríem una vida més plena. Esdevindríem persones més emotives, que gaudeixen del que fan, però que alhora s’ho prenen seriosament. Les trampes, és a dir, les accions poc o gens ètiques acabarien sent absurdes, donat que no podries gaudir de totes les experiències de la vida. En darrer lloc, tot el que fem pensant que juguem ho faríem amb il·lusió, el que significaria fer-ho el millor possible i, en la majoria dels casos, obtindríem alegria i felicitat al finalitzar.

O la del Marc Pérez, que aprofita per llençar una crítica a l'educació formal majoritàriament vigent i fins on la seva experiència com a alumne arriba. I és que no hi ha res com deixar les portes obertes al pensament propi. 

Entenem el joc com una acció que té lloc dintre d’unes certes normes que ens indiquen com jugar, les regles. Durant el joc podem experimentar sensacions de tota mena com, per exemple, quan estem jugant una partida de pòquer; ens sentim nerviosos i tensos quan volem que surti una carta en especial, però contents i eufòrics si ens surt bé una jugada i aconseguim guanyar molts diners. 

Tot i que el joc no té cap utilitat específica ni s’utilitza per satisfer necessitats immediates, moltes persones han aconseguit enginyar-se-les per poder subsistir gràcies als jocs, com és el cas d’Adrian Mateos, actual campió del món, qui ha guanyat milions d’euros jugant al pòquer. Malgrat això, resulta una pràctica bastant arriscada, ja que com tots els jocs, intervé certa sort i no sempre tenim les possibilitats de guanyar a favor nostre, és per aquest motiu que no hauria de ser una de les nostres opcions de treball, ja que perquè a uns pocs els hagi funcionat deixar els estudis, l’habitual és que no ens surti bé la jugada i ho acabem perdent tot.

A més, els humans no som els únics que hem ideat jocs. Al regne animal moltes espècies utilitzen el joc, amb diferents finalitats, des d'aprendre i ensenyar a les noves generacions, fins a simplement jugar per entretenir-se i divertir-se. Per exemple, els lleons juguen amb els seus fills simulant que els mosseguen i els fan mal, per tal que aprenguin a mossegar i caçar. O per exemple, molts gossos es persegueixen i es mosseguen sense fer mal només per divertir-se i passar-s’ho bé.

En el cas dels humans també utilitzem el joc per aprendre, utilitzant el mètode prova i error per exemple en la nostra infància. Moltes de les joguines per a nens petits, com puzles o caixes per inserir diferents figures, ensenyen al nadó a base d’errors com completar-ho i comencen a desenvolupar la seva lògica. El problema apareix quan ens fem grans i gran part de l’educació deixa de basar-se seguint aquest mètode, ja que molts conceptes no segueixen cap lògica, i tot i que sembla il·lògic memoritzar conceptes inútils com per exemple les obres d'algun autor ja mort, per a després al cap d’unes hores després d'examinar-te sobre aquell tema oblidar-ho tot, així és com funciona l’educació en l’estat espanyol. Una educació que inverteix més hores a ensenyar els diferents rius i afluents d’Espanya, coneixement que pocs de nosaltres recordem actualment i que podem buscar en qüestió de segons gràcies a les noves tecnologies, que en ensenyar als joves a pensar i desenvolupar la seva lògica a través de mètodes que estimulin el cervell i motivin per continuar aprenent. Per aquests motius, no és d’estranyar que molts joves decideixin abandonar els estudis, o en molts casos utilitzin recursos com les xulles per a aprovar exàmens basats en el mètode “memoritzar-ho tot per després vomitar-lo a l'examen”. 

Per al contrari, si l’educació és bases en l'aprenentatge i gran part d’aquesta utilitzés el mètode de prova i error, on equivocar-se no es considera negatiu, i el dubte no és menyspreat, perquè no hi ha cap problema en dir “no ho sé”, perquè ningú no neix sabent-ho tot, i ningú no neix sent un geni, els resultats acadèmics serien millors i els joves podrien escollir estudiar allò que els agrada i els motiva. Perquè les classes no haurien de ser hores i hores copiant el que dicta o escriu a la pissarra una persona, sinó que haurien de consistir en una espècie de joc, on guanya qui més aprèn, on les xulles i altres recursos emprats pels estudiants per fer "trampa" ja no tindrien sentit, perquè als exàmens on has de pensar i utilitzar la teva lògica, com un examen de matemàtiques, per moltes fórmules que tinguis apuntades, si no les saps utilitzar, no et serveixen per a res.

Finalment, compartim la de l'Alejandro Romero, sentida i existencial, sense cap mena de dubte: 

Si parlem de jugar, tots coincidirem en que és quelcom que ens agrada. I tant que ens agrada jugar! Tots tenim un bon record jugant, sols o en companyia. Ho hem fet des de petits. Hem crescut amb jocs, amb joguines de tot tipus que ens han fet passar moltes bones estones. I encara continuem jugant. Per què tenim aquesta relació tan estreta i duradora amb una acció com la de jugar? Què ens aporta el joc que fa que no deixem de jugar mai? O realment sí que deixem de jugar a mesura que creixem?

Per trobar una resposta a aquestes preguntes, cal remuntar-nos a la nostra infantesa, a quan érem nadons. És aquí quan comencem a jugar. Per què juguem quan encara no sabem ni parlar ni caminar? La resposta és simple: aprenem jugant. Els infants aprenen a base d’experimentar. De fet, pels nadons la realitat és gairebé percebuda en la seva totalitat pel sentit del tacte. En conseqüència, no observen, no pensen. Només toquen, proven, intenten i aconsegueixen, o no. Aprenen a base de prova i error. Juguen. En aquest sentit, podríem considerar que el joc té un sentit pels nadons, però, un cop creixem, per què seguim jugant, si no ens aporta res útil? 

Si per útil entenem quelcom immediatament necessari, no, el joc no és útil. Fora de la part pedagògica, didàctica, parlant del joc com una acció plenament lúdica sense cap tipus de fi, podríem considerar que només ens aporta alegria, despreocupació i, sobretot, diversió, alhora que també ens fa competitius. No obstant això, no sempre és així. Moltes vegades el joc ens emprenya. Si en un joc en grup, algú se salta les regles prèviament establertes, ens emprenyem. Si no aconseguim passar un nivell d’un videojoc, també ens emprenyem. I quan alguna cosa ens emprenya és perquè ens la prenem seriosament. És molt curiós que ens prenem seriosament una acció inútil, però ho fem. O potser el joc no és tan inútil com sembla?

Tot i la seva aparent inutilitat, és cadascú qui li dona un fi al joc. Potser un joc és la diversió d’un grup d’amics avorrits. Potser un joc és la manera d’aprendre d’algú que està estudiant. Potser un joc és la companyia d’algú que se sent sol. I, en part, aquesta és la màgia del joc. És completament versàtil. Pot ser el que tu vulguis que sigui, i tenir el fi que tu vulguis que tingui. Aleshores, si jugar és una acció tan essencial i important per a  nosaltres, per què deixem de jugar a mesura que ens fem grans?

Tot i que a mesura que creixem cada cop juguem menys, mai no deixem de fer-ho. No ens és útil, però ens és profitós i beneficiós. Gaudim jugant. Aprenem jugant. En definitiva, vivim jugant. La vida és un joc. Un joc on predomina la incertesa. A qui estimarem? Qui ens trairà? Què ens espera en un futur? Quan morirem? Com ho farem? No tenim respostes. L’única forma de saber-les és viure. L’única forma de saber-les és jugar.

Per aquesta professora no podria ser més satisfactori deixar llibertat creativa per reflexionar i trobar-se amb aquests resultats. Llàstima que confiar en el que són capaços de fer es practiqui tan poc... Ni ells ni nosaltres tenim prou confiança... en ells.