Una mica d'història: els altres blogs

Temps de forçós allunyament de les aules. Sense comunicació oficial vam deixar l'institut i als estudiants sense cap explicació. Se suposa que la improvisació és un mal davant situacions de gravetat previsibles, que es veuen venir... No cal ser molt espavilat per treure les conclusions pertinents. 

Des de casa i with love per la feina convertida en un exercici de compliment de deures burocràtics, havent perdut el principal estímul (l'aula, les mirades, la paraula compartida, l'experiència viscuda: tot el que alimenta l'amor a la meva tasca com a docent), preparo ambicioses guies de treballs amb recull de materials diversos i propostes de reflexió. Em porta no sé ben bé com als altres blogs, els del meu passat docent. Hi ha un passat que topa amb un parèntesi llunyà físicament i professional. Emocionalment llunyà. I se m'ha acudit fer un repàs per aquests com si m'hagués perdut i volgués tornar a casa, com en un conte infantil. Infantil és sentir-se abandonat. Adult és saber que per sempre més ho estaràs, perquè és la condició existencial humana ineludible. 

Iniciem el recorregut al primer blog: Filoreguissol, quan treballava a l'Institut Reguissol de Santa Maria de Palautordera. Un lloc en el qual vaig aprendre tant que vaig sortir convertida en una professora diferent. 

D'allà a Sabadell, a l'Institut Les Termes. Set anys d'experimentació i aprenentatge. De dificultats i superació. D'il·lusions i desil·lusions. Dos projectes: un el de aplicar la metodologia de la Filosofia per a nens i nenes al treball cooperatiu amb els contes infantils i no tan infantils. Hi havia llibertat per produir ensenyaments diferents. Hi havia confiança. Hi havia professorat maliciós i en contra, però hi havia llibertat. 

Què bé que ho vam passar...amb aquell treball. Alumnes amb un grau alt de TEA, primera experiència. Tot un repte. Dels millors records de la meva vida professional: quan Eric, que no escrivia apenes i parlava menys, a finals de curs em va saludar un dia dient el meu nom. Encara m'emociono al recordar-ho. I va somriure, a més. 

El projecte d'ètica i holocaust el vaig idear per a la tardor de l'any que havia estat estudiant al juliol  a Israel, a Jerusalem, amb una beca. Va ser un treball cooperatiu que vaig fer a l'ètica de 4t d'ESO. Vam comptar amb el testimoni d'un supervivent de l'Holocaust. Tot plegat va ser una experiència única. No es va tornar a repetir. Em va suposar la primera invitació a fer de formadora en un curs del Departament d'Educació, llavors d'Ensenyament. 

I finalment, el general de les activitats a l'aula de filosofia a l'Institut Les Termes. Per aquella època vaig començar a aplicar pautes d'educació emocional i de ioga a les classes. Fins i tot feia sessions de meditació amb alumnes. Hi havia llibertat fins que va deixar d'haver-hi, tot i que no va ser fàcil percebre el canvi, al menys per mi, de natural adaptada als contextos oberts i flexibles. 

D'allà, quan la meva vida familiar es començava a complicar, un any a l'Institut Salvat-Papasseit de Barcelona. Ja m'havia llençat a proposar activitats de vídeo avaluables a filosofia, no només a psicologia. La fotografia ja feia temps que estava integrada a la classe. La llibertat anava minvant i arribaven les negatives, les desconfiances i l'afany de control i imposició burocràtica de normes des de  membres de l'equip directiu. No vaig veure el procés, aquest no. Ja havia canviat l'entorn relacional i la pedagogia havia quedat relegada a un segon pla per l'organització. Tot i així un cert voluntarisme d'alguns professors mantenia viva la flama que s'anava extingint lentament. Difícil trobar complicitats, però venint del passat immediat al menys es podia compartir idees i es valorava el que es feia. 

De que l'ensenyament i l'educació són un projecte no he llegit encara res. Un projecte humanista que sembla desbancat per les propostes tecnocientífiques i economicistes. D'això, en canvi, rius de tinta. Anem a contracorrent o no anem. Anem deixant rastre, volguem o no, com la baba del cargol, que diria la poeta i filòsofa Chantal Maillard.

"El caracol es uno, también, con su concha; crece con ella, al mismo tiempo, al mismo ritmo. La construye al tiempo que se construye a sí mismo. Y se refugia en ella, se refugia en sí mismo en épocas de sequía, sellando el orificio para preservarse, para preservar la humedad que necesita para seguir vivo hasta que las condiciones sean las adecuadas."

La meva closca està formada, entre d'altres elements, pels meus blogs.