dissabte, 23 de febrer de 2019

Seguim amb les millors dissertacions

Aquesta entrada és la continuació d'una altra que vam publicar no fa gaire i en la qual volíem donar difusió a la feina de reflexió dels alumnes de 2n de batxillerat al voltant d'algunes qüestions de filosofia política a partir de Locke, concretament del dret a la rebel·lió. La podeu trobar en aquest enllaç

Adriana Ramírez Quiroz respon a la pregunta És possible una democràcia com cal sense participació ciutadana? 

La democràcia és el sistema polític que defensa la sobirania del poble i el dret del poble a triar i controlar als seus governants. Llavors clarament no és possible una democràcia sense la participació ciutadana, ja que la ciutadania és la base d’aquest sistema. 

Per començar, el més clar exemple és que la democràcia es basa en la votació per escollir als governants. Si no hi ha participació ciutadana, no tindria cap sentit fer cap votació. És veritat que sempre hi hauria persones que votarien, però continuaria sense tenir sentit perquè si la majoria no vota, els governants no representarien la verdadera tendència de la majoria de la població. Un altre motiu pel qual la democràcia necessita la participació ciutadana és que la democràcia pretén governar per fer el millor per la ciutadania. Si aquesta no participa no es pot saber què necessita, què s’ha de fer per millorar la societat. Clar que els governants poden veure què és més necessari per millorar, però es necessiten diferents punts de vista per fer més eficaç la millora. L’últim motiu pel qual la participació ciutadana és necessària és que si no està present perdríem la importància del que pensem, ja que no es tindria en compte i passaria a ser una dictadura si es fes el que volguessin els governants, i això no es pot permetre: hem de lluitar pels nostres drets i idees. Tot i que, si això passés seria per la no participació de la ciutadania, cosa que voldria dir que no li importaria gens el que pugui passar, però hi hauria molta discussions i tristessa de la ciutadania cap al govern, i això empitjoraria la societat. 

En conclusió, no és possible la democràcia sense la participació ciutadana, ja que és la base de la democràcia i si no hi ha participació, no hi pot haver millora de la societat i podríem acabar en una dictadura. Per tot això, no podria existir la democràcia sense participació.

Hind El Ouazzani respon a la pregunta: Rebel·lió o votació responsable: què penses que cal defensar? 

La rebel·lió és l'oposició a una autoritat o un govern que governa en contra dels drets dels ciutadans. Però realment fa falta si votem correctament?

Per començar, el propi poble, o sigui el demos, tria els representants que aniran al Parlament, on triaran les lleis i aquestes lleis seran les que ens governaran. Les lleis sortiran de persones que el propi poble ha escollit. Si el propi poble ha fet una votació responsable, una rebel·lió seria una contradicció amb el que ells volien. Encara que després el propi govern incompleixi les lleis i aquestes vagin en contra dels nostres drets. L'única solució seria fer fora el govern i posar un altre. 

Però tot i així, la solució a que no hi hagi una rebel·lió seria la votació responsable: tenir clar què volem.

D'una altra banda: què volem aconseguir amb una rebel·lió? Realment obtindrem el que es vol? O serà inútil i tot continuarà igual? Si la majoria té una idea diferent als que volen fer la rebel·lió, quines conseqüències tindrà tot això? Fer una votació responsable vol dir saber què vols, que passarà i sobretot, pensar molt bé en la repercussió que tindrà. La rebel·lió només tindrà sentit si una gran part del propi poble està contra les lleis. Però com ja s'ha explicat, no faria falta si saps realment què és el que fas i vols.

En l'actualitat, la majoria del país està en contra de les persones que ens governen perquè no els agrada com ho fan o perquè van en contra dels drets de les persones. Per exemple, amb el tema dels sous. La majoria de les persones no cobren el que mereixen o treballen més del necessari. Persones que justifiquen que aquesta situació els perjudica, que si s'uneixen podrien canviar-la, construir entre tots una societat millor. Però defensem que estaria bé fer una rebel·lió o que hauríem de ser més conscients de a qui voten?

Si aquestes persones s'informen bé sobre cada partit polític i les idees d'aquests, estaran fent una votació responsable i la rebel·lió no tindria justificació. Si els ciutadans no s'han educat respecte aquest tema i fan una votació incorrecta, potser estaran a favor de la rebel·lió, però seria culpa de les persones que han votat  per no haver-se informat bé.


Per acabar, cal dir que el vot és un dels actes de major responsabilitat política dels ciutadans, perquè trien els polítics que van a legislar. Si cada ciutadà és responsable i s'ha informat, farà una votació responsable i la rebelió no serà necessària, no creieu?



Una ullada a la filosofia oriental

Aquesta entrada no sorprendrà als seguidors d'aquest blog, si n'hi ha. Després de proposar fer una ullada a la filosofia islàmica, no podíem deixar sense completar la visió d'altres tradicions filosòfiques a qui tingués interès en fer-ho. 
El material de partida ha estat e caràcter divulgatiu. No ens hem d'oblidar que ens trobem a la secundària, postobligatòria i a les portes de la Universitat, però secundària. En l'àmbit de matèries impartides pel Seminari de Filosofia unipersonal de l'INS Lluís Companys sabem que només podem oferir un tast merament introductori i cap aprofundiment vertader en el vast camp de coneixement que cobreixen més de 2000 anys d'activitat filosòfica i que implica a totes les cultures que han existit en més o menys grau. I és que no hi ha racó del temps i de l'espai humans que no hagi estat afectat per l'afany de preguntar i de respondre les qüestions que a hores d'ara ens continuen assetjant: què és real i què és aparença? és posssible el coneixement de la realitat? existeix la veritat? què vol dir "ser humà"? quin sentit té l'existència, si és que en té? som lliures o creiem ser lliures? podem lliurar-nos del patiment? què és el bé? I així podríem continuar fins demà passat i no se'ns acabarien les preguntes. Per saber quines han estat algunes de les respostes, cal resseguir la pista de les diferents tradicions a través dels que ens han arribat com autors, o autores, d'elles. Toca, al final del segon trimestre de 2n de batxillerat, donar l'opció a un passeig per les que ens arriben de s de l'Orient. 
La feina consistia en resumir les idees principals de les escoles treballades (hinduisme, budisme i taoisme), comparar-les entre si, escollir una escola o pensador i també amb algun dels filòsofs estudiats durant el curs, triar la que més hagi cridat l'atenció o convençut i exposar, sempre argumentadament, el perquè, atrevir-se a respondre a la pregunta sobre si és filosofia l'anomenada filosofia oriental i fer-ho a partir del nivell de coneixements adquirits. Finalment, com sempre, exposar què s'ha après i valorar la proposta de treball. 

I es troba una fragments tan significatius com els següents: 

"L'escola que més m'ha cridat l'atenció i que més m'ha agradat ha estat l'escola budista, perquè estic d'acord amb les idees principals d'aquesta manera de viure i de pensar. Les quatre veritats exposades i tot el camí que s'ha de seguir per l'alliberament del patiment m'han fet reflexionar molt sobre el mal que existeix i sobre què és el que haig de fer per no causar mal a ningú. M'ha semblat realment molt interessant i increïble que les feines de caçador i les de pescador siguin activitats equivocades ja que atempten contra la vida. També m'ha sorprès molt el fet que es defensi que el pensament lògic assassina la realitat i impedeix la frescor, suposo que és perquè tinc el costum de veure les coses d'una manera contrària. El budisme en general és una manera de viure tranquil·lament, lluny de competir, lluny de l'egocentrisme, lluny dels vicis, treballant l'ètica, la nostra mentalitat i també el desenvolupament de la nostra saviesa, amb l'únic objectiu d'aconseguir la il·luminació final que ens porti més enllà de la felicitat." Younes A. 

"És probable que el desconeixement del taoisme m'hagi fet escollir-la com la preferida, apart del meu escepticisme per aconseguir la il·luminació o l'alliberament, però la realitat és que la seva filosofia m'ha sorprès en tots els àmbits, sobretot el que fa referència al Tao i l'acció del Ying i el Yang. La filosofia taoista no és gens revolucionària si parlem del Tao, aquesta mena d'entitat totpoderosa que es podria associar amb alguna religió occidental, és l'alternança cíclica entre aquests dos ens contraris sota l'ordre del Tao el que m'ha entusiasmat. Un Tao que es veu alhora desestabilitzat per l'actuació de l'individu, un individu que ha de cuidar la seva wu-wei. Aquí la gran diferència entre aquesta i les altres dues filosofies, que busquen la saviesa i la felicitat individual. El Taoisme busca el fluir, el que és natural. Un pensament que recorda a Heràclit." Sergio C. 

I finalment què han après, com valoren el treball proposat, uns breus extractes: 

"Puc dir que no he acabat el treball com l'havia començat i que estic convençut. (...) He après que en un altre lloc del planeta també poden tenir idees interessants, encara que estiguis en un món ple de prejudicis." Younes A. 

"He començat a valorar més (aquestes filosofies) i no considerar-les inferiors." Sergio C. 

Malgrat que hi hagi dies que lluitar per una formació filosòfica digna dels joves sembla missió impossible gràcies al suport fefaent de la ideologia tecnocientificista i del relativisme epistèmic i moral, altres una pot aixecar els dits fent "V" i recuperar forces per a les batalles pendents. 


diumenge, 17 de febrer de 2019

Experiments sobre condicionament

Aquest curs s'imparteix la matèria de psicologia i sociologia dividida en dues i per dues professores de diferents especialitats. En els sis anys d'experiència impartint-la, una de les activitats que més interessant he comprovat que resulta per a l'alumnat és la possibilitat de preparar i portar a terme un experiment sobre condicionament (clàssis o operant), que han d'enregistrar en vídeo. 

Les condicions que havien de complir els vídeos eren les següents: 
-títol: tipus de condicionament
-cal que sigui explicatiu: s'han d'anar presentant les fases de l'experiment
-ha de quedar molt clar què es vol ensenyar = aconseguir
-s'ha de comentar el que passa des del punt de vista de l'experiment i el seu resultat
-al final s'ha de posar: Treball de psicologia, curs 2018-19, nom dels autors
-durada màxima: 4 minuts. 

Aquí els teniu. 

La gosseta de la Jane no es fa gaire de pregar a canvi d'una galeta. 


La gata Gina acaba aprenent a anar al lloc d'on procedeix el so, tot i que sense cap mena de reforç evident.


Com que no hi havia animalets a casa de ningú... per què no provar amb els coloms que es troben a parcs i places? 


Un cavall menja a toc de campana gràcies a aquestes tres ensinistradores. 


Aquest gosset té molta paciència perquè li volen ensenyar a fer coses que ell probablement no faria sense permís.


Aquest gos viatjarà en ascensor assegut d'ara endavant. 



Els nostres experimentadors van descobrir que el conill no és un animal molt intel·ligent.



I acabem amb una gossa que d'entrada no troba cap sentit a seure quan sent el so de les claus, fins que la insistència del seu amo i les galetes l'ajuden a entendre-ho. 




Kubrick i la filosofia

Començava a fer fred i vam anar a visitar l'exposició sobre el cinema de Stanley Kubrick que encara es pot veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins el 31 de març i que us recomanem, especialment si gaudiu del carnet docent i podeu entrar de franc, o voleu anar-hi un diumenge, que tampoc no us costarà un cèntim. 
De filosofia i cinema no cal escriure gaire més del que ja s'ha escrit entre llibres, com l'imprescindible Cien años de cine y de filosofía de Julio Cabrera , els assaigs de Jordi Balló i Xavier Pérez entre els quals destaco La semilla inmortal per la seva lectura interessant i impossible de deixar capítol rere capítol, i alguns blogs. Com el de Cinerosos, on col·labora un company professor de filosofia també a un centre del Vallès.
L'única aportació de l'autora d'aquest blog han estat algunes guies didàctiques per treballar films a l'aula (publicada la darrera al Servei Educatiu de la Filmoteca de Catalunya) i la que ha fet per a que els estudiants que visitin l'exposició s'introdueixin en el cinema de Kubrick i alhora reflexionin sobre algunes de les qüestions filosòfiques presents a les seves obres. En el marc de la col·laboració entre l'Olimpíada de Filosofia de Catalunya, de la qual l'autora d'aquestes línies és membre de l'equip organitzador, i el Servei Educatiu del CCCB, la guia que han fet servir els alumnes de 2n de batxillerat la podeu trobar publicada sota el títol Kubrick i la filosofia aquí.

El nostre fotògraf, Francesc Navas, va fer un extens reportatge fotogràfic del qual només seleccionem unes quantes imatges sobre la visita a l'exposició. Tot i que no tots els alumnes es van dedicar amb el mateix grau d'interès a la feina, sí que van coincidir en que els havia agradat l'exposició. Sobretot van descobrir un dels millors directors de cinema i, a més, van continuar pescant filosofia, com el curs passat, aquest cop a les obres d'un cineasta guiat per una concepció filosòfica sempre present en els seus films. Per si voleu saber més i comprovar que no són rareses de la profe de filo, si més no no d'ella en particular, acaben de reeditar en castellà La filosofia de Stanley Kubrick








diumenge, 10 de febrer de 2019

Realitat i aparença en el món actual - Olimpíada de Filosofia de Catalunya

Tornem a proposar activitats vinculades a l'Olimpíada de Filosofia de Catalunya per a seleccionar els estudiants que representaran al centre, aquest cop en la modalitat de vídeo filosòfic o VIdees. 

Les bases de la convocatòria les podeu trobar aquí. Les condicions que han de complir els vídeos presentats a VIdee les podeu llegir a les bases específiques.  Segons com han treballat el tema i complert les condicions, han estat avaluats, tot i que seleccionar els dos millors no ha estat feina fàcil. 

Podeu veure la feina dels alumnes en els diferents vídeos incrustats en aquesta entrada. 

Samuel ens recorda que les noves tecnologies, tan presents en el món actual, canvien la nostra manera de relacionar-nos amb els altres i no per això ens preparen millor per enfrontar-nos a la realitat. 


Oscar, Fagen, Dídac i Sebas ens proposen una adaptació del mite de la caverna als nostres dies que té moments molt divertits. 


Ayelén i Marvin també reinterpreten el mite de la caverna amb el recurs d'una veu en off que més que narrar fets, el que fa és seguir el flux mental de les idees a partir de l'experiència descrita amb imatges produïdes per ordinador en format de vídeojoc. 



No li fa falta gaire temps a Víctor per a posar en qüestió la veritat de l'aparença front la realitat autèntica sense anar a buscar experiències que se surtin de la vida qüotidiana. La reflexió és clara. 


Adriana, Ainhoa i Hind proposen un vídeo explicatiu i reflexiu en el qual desenvolupen diverses idees al voltant d'una tesi: realitat i aparença es diferencien, ho sabem, i per això podem prendre decisions sobre el que mostrem, però també sobre el que creiem i com volem viure. La vessant ètica de la veritat en torn a la qüestió de la distinció entre realitat i aparença. 



Amb un vídeo de factura domèstica senzilla, Gabriel exposa la tesi de que la realitat amaga l'aparença, de manera que el que creiem real i, per tant, vertader, només ho seria depenent si sabem què s'hi amaga i si hi ha quelcom amagat. En qualsevol cas, com podeu comprovar pels gestos d'èxit, el nostre protagonista-guionista aconsegueix el seu propòsit.


En un vídeo molt breu, Berta il·lustra la tesi de la utilitat de l'aparença per amagar l'autèntica realitat.


Gerard i Raúl ens proposen una reflexió sobre l'aparença construïda a les xarxes socials com a mentida que emmascara la condició personal i social real de l'individu.


Paula ens aporta una reflexió sobre la construcció de la realitat compartida que sembla dir-nos que és poc menys que habitual en l'actualitat, tant que ningú pot sorprendre's quan algun aspecte de la realitat no encaixa, com nosaltres al final del vídeo, final intuït des del començament en un plantejament de bucle similar al d'un films d'intriga. 


Leo elabora un vídeo en el qual exemplifica la seva tesi, segons la qual aparença i realitat es complementen, formant un continu, tot i que molt allunyades entre si. La realitat vertadera es construeix i es confon amb l'aparença, que la substitueix. Fins i tot un nen ho veuria, sembla que ens diu...


Asmae, Carla, Diana i Marc ens presenten un vídeo fet a partir de fragments d'altres, en els quals han posat en evidència el contrast entre situacions de ficció o aparença, front situacions suposadament reals, tot i que igualment preparades, per tant, falsejadores d'una realitat que no és, per descomptat, el que sembla. El producte final sembla tenir un propòsit alliçonador. Valoreu vosaltres mateixos. 


Nayeli, Wijdan i Saray ens proposen preguntes per a reflexionar sobre com a les xarxes socials es pot presentar una realitat ben lluny de ser autèntica. Més que tesis tancades, com a bones aprenentes de filòsofes ens llencen preguntes i ens deixen a nosaltres la responsabilitat de la resposta. Ens fan pensar vulguem o no. 


I ara els quatre millors vídeos, dels quals he hagut de triar dos per a representar al nostre centre a l'Olimpíada de Filosofia, modalitat VIdees. 

El primer dels finalistes ha estat un vídeo en el qual s'aborda la relació entre realitat i aparença des de la ficció -que potser no ho és tant-, d'un consultori de salut filosòfica. Una idea adaptada de Monthy Pyton i també de les consultories filosòfiques reals que podem considerar formalment iniciades a partir de la publicació del llibre "Més Plató i menys Prozac" de Lou Marinoff i que s'ha desenvolupat fins al punt de convertir-se en una especialitat professional amb formació específica dins del marc de la filosofia pràctica. Si poseu "consultoria filosòfica" a la barra d'un cercador veureu que hi ha 477.000 possibles enllaços només a la xarxa. La idea d'aquests joves aprenents de filòsofs ha estat, per tant, més que d'actualitat tant en la forma com en el contingut. La posada en escena amb tota mena de detalls significatius, la planificació de les escenes i l'existència d'un guió equilibrat per a totes les parts en què es desenvolupa la tesi el fan mereixedor de l'excel·lent sense cap mena de dubte. La tesi, però, no és gens fàcil, perquè defugen els plantejaments simplistes i els tòpics, autèntiques malaties del pensament. Aquí el teniu per a trencar-vos el cap una estona. Obra de Sergio, Younes i Francesc. 


El segon vídeo finalista ha estat sorprenentment ben ideat, original i, perquè no dir-ho, ple de sensibilitat i una certa tendresa accentuada per les figures, símbols que ens poden senyalar a qualsevol de nosaltres. Laura porta la reflexió sobre realitat i aparença a l'àmbit sentimental i això la fa tan arriscada com punyent, tan personal com valenta. Perquè cal exposar-s'hi per sostenir una tesi que et toca el cor. Aquesta jove aprenenta de filòsofa potser no ho sap, però pensar és una activitat que ens implica en totes les nostres vessants humanes. Si et quedes igual després de veure'l el problema no és de l'autora del vídeo. Ves pensant-hi. 


I ara els seleccionats per a l'Olimpíada. 

Primer, un vídeo fet en grup per Malika, Sara, Alba, Natalia i Omar, problematitzant la nostra relació amb les xarxes socials, vehicle de construcció, creació i confusió entre realitat i aparença. Potser l'enfocament no és nou, però està molt ben fet i té el mèrit de ser un producte col·lectiu equilibrat i que defineix perfectament la qüestió. 


Per al final deixem el que, a criteri d'aquesta professora, és el millor. Stefani ha estat l'autora d'aquest producte cinematogràfic. No té desperdici. Observeu la planificació dels enquadraments, la fluidesa del muntatge, l'existència d'un llenguatge estrictament visual rigorós. I no us deixeu la tesi, per descomptat. 


dimecres, 6 de febrer de 2019

Les millors dissertacions, un altre cop

Continuem treballant la dissertació, una de les activitats més competencials i destacades en la formació filosòfica de sempre i d'ara també. Els alumnes de 2n de batxillerat practiquen des del curs anterior i a aquestes alçades es pot comprovar com han progressat. Les dissertacions que compartim en aquesta i en una altra entrada s'han proposat a partir de la filosofia política de John Locke. 
No defugim els debats d'actualitat, sempre que tinguin profunditat i rellevància filosòfica. No tenim por a l'exercici del pensament, que volem que sigui lliure, tant com rigorós i fonamentat en arguments, a més de conceptualment correcte. I surt el que surt. Que pensen, i molt bé, per ells mateixos. Fem del Sapere Aude kantià un eix de l'aprenentatge filosòfic. No són dissertacions perfectes, però impressionen perquè en totes hi ha coneixement, afany de fer-ho bé i pensament propi. La professora, ja ho saben, no acostuma mai a dir-los què pensa, no és la seva funció: ho és la de fer-los pensar. L'exercici resulta. Les preguntes proposades van ser les següents: 
  • Es possible una democràcia com cal sense participació ciutadana? 
  • Creus que la desobediència civil és una eina necessària en una democràcia? 
  • Si només hi hagués una manera d'entendre la democràcia, seria millor? 
  • Es desitjable una democràcia sense pluralitat d'opcions? 
  • Rebel·lió o votació responsable: què penses que cal defensar? 
Penso que molts adults no s'han plantejat mai qüestions semblants. És més: molts segueixen dictàmens més o menys propagandístics. Serà per això, entre d'altres raons, que la filosofia resulta tan incòmoda, perquè no repeteix lliçons apreses. 

Esperem que us agradi la lectura de la selecció que us proposem. Us animem a respondre als estudiants que tenen el valor d'exposar obertament les seves idees. 

Malika El Guerche respon a Creus que la desobediència civil és una eina necessària en una democràcia?

La desobediència civil pot definir-se com una acció de protesta col·lectiva, moralment fonamentada, pública, il·legal, conscient i pacífica que, violant normes jurídiques concretes, busca produir un canvi parcial en les lleis, en les polítiques o en les directrius d'un govern. La desobediència civil no s'hauria de considerar com un abandonament de l'ordre democràtic, sinó una forma de participació política en el continu procés de construcció de la democràcia. Tota societat que es proclama democràtica ha de ser tolerant amb la desobediència civil.
Les lleis estan en permanent adaptació i revisió. Per això la validesa d'una llei o d'una norma no sempre és absoluta. Per què hauríem de suposar que si una persona segueix el seu propi judici, quan la llei és una cosa incerta, està tenint un comportament injust? Uns drets que són determinats en un moment històric, no podem protegir-los i custodiar-los perquè els drets canvien, s'amplien i amb el temps poden sorgir nous drets.
La desobediència a la llei pot ser per raons morals, però això no suposa que s'hagi de tolerar tota desobediència a la llei. Alguns sostenen que una llei s'ha de fer valer perquè en cas contrari es perd el respecte a la llei, però no és el mateix demanar un dret que, per exemple, demanar injustificadament un bé d'un altre. Per descomptat que en les democràcies representatives existeixen mitjans institucionals, com són els partits i els representants dels ciutadans, perquè la societat civil faci arribar les seves demandes al govern. Però a vegades la societat civil sol tenir demandes que sobrepassen als partits i als representants, demandes que aquests ignoren o simplement no consideren.
En conclusió, la desobediència civil permet als ciutadans cridar l'atenció dels governants, de la societat civil i dels polítics professionals en els moments en què una llei s’ha de corregir o canviar urgentment i els canals institucionals de la democràcia representativa no constitueixen un recurs accessible per als ciutadans.

Younes Akhazzan respon a Es possible una democràcia com cal sense participació ciutadana? 

Una democràcia sense participació ciutadana? Llegeixo aquesta pregunta i tinc 
una primera impressió que estic davant d’una bestiesa insòlita, sense sentit, o 
davant d’una idea que se li podia haver acudit a un polític d’aquests que no 
saben què és el que fan a la política, apart de no fer-ne. Podem pensar en un 
cas en què aquesta democràcia sí fos possible, però s’hauria d’entendre de 
manera que la participació dels ciutadans que no es realitza sigui la feina de 
control i de pressió que poden realitzar aquests en una democràcia, és a dir, que 
els ciutadans tenen dret a votar i han d’exercir aquest dret. Una democràcia 
sense persones que votin no és una democràcia, perquè aquesta és un sistema 
de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres 
de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.

En primer lloc, cal dir que no hi ha possibilitat que dins dels parlaments només 
es faci teatre. Aquesta democràcia ha de tenir uns polítics ben preparats i no 
s’hauria de poder accedir a qualsevol càrrec sense una determinada 
preparació. Aquests estudis han de ser importants, adients i correctes pel 
treball que durà a terme aquesta persona, en aquest cas un treball molt 
important com és el de representar i servir el poble. Pot ser que d’aquesta 
manera es limitin les persones que poden participar en la vida política 
d’aquesta democràcia, però aquesta limitació només està buscant que els 
dirigents polítics siguin capaços de prendre decisions correctes i bones pel 
conjunt dels membres de la comunitat sense necessitat que el poble participi 
activament. Aquests estudis poden ser cursats per qualsevol persona, això és 
que la limitació que hem esmentat anteriorment no és cap limitació perquè, 
suposant que aquests estudis fossin una determinada carrera com pot ser la 
filosofia, tot estudiant podria cursar-la. D’aquesta manera aconseguim 
governants que prendran millors decisions i que mai aniran en contra del bé 
comú. 

D’altra banda, a més de tenir uns excel·lents polítics necessitem uns 
excel·lents jutges i un excel·lent sistema judicial, que està format per jutges, 
lleis i institucions, per tal que aquest sigui més eficaç i més eficient. És 
incomprensible que hi hagi persones que es trigui tant en jutjar-les perquè si 
un procés judicial pot durar, per exemple, cinc anys, és evident que hi ha alguna cosa 
que no s’està fent bé. Possiblement la culpa no la tinguin els jutges, però si hi 
ha problemes com aquest s’han d’arreglar. I com sabem que el sistema s’ha de 
millorar sense la participació ciutadana? Els jutges són molt importants en una 
democràcia, tenen un paper fonamental i molt actiu en la nostra societat. Els 
propis jutges i els polítics poden adonar-se que hi ha un problema perquè ells 
també formen part de la comunitat. Si s’aconsegueix millorar el sistema judicial, 
un problema que moltes persones actualment consideren com a preocupant, la 
corrupció (entre moltíssims més problemes), ja no ho seria tant i trauria un pes 
de sobre al poble, és a dir, que la societat no hauria de participar per dir la seva en 
aquests casos. Això fa que els ciutadans no hagin de pressionar ningú per dir-li 
què ha de fer i com. 
Quant als mitjans de comunicació, aquests tenen un paper fonamental i 
imprescindible en el món actual i juguen un paper molt important en la 
democràcia. Amb tot el poder que tenen aquests mitjans, ells sí que poden 
exercir aquesta pressió i aquesta feina de control de les quals prescindirien els 
ciutadans. Com a conseqüència d’això és possible que l’objectiu principal de la 
premsa, per exemple, canviés i, en efecte, que els periodistes i la gent que 
treballa en l’àmbit del relat de la vida pública i política deixés de fer-ho de 
manera objectiva i comencés a tirar d’uns objectius més polítics. De fet, això no 
és cap cosa diferent del que passa avui dia, encara que això es pot solucionar 
amb la pluralitat. El fet que hi hagi diverses persones amb una diversitat d’idees 
que poden discutir sobre un determinat tema a que les idees pròpies o 
que més agraden no siguin les úniques escoltades.

Així doncs, allò que semblava en una primera instància una cosa il·lògica 
sembla que tampoc s’allunya gaire de la realitat. Hi ha moltes persones que no 
participen en aquesta democràcia encara que quan han de votar ho fan. 
Tampoc es pot governar fent cas al que es va dient pel carrer o a allò que 
agradi més a un sector de la societat en una determinada època. Així mateix, 
amb la presència d’una separació de poders de l’Estat ben organitzada i 
treballada, amb uns excel·lents polítics responsables que saben què han de fer 
i què no, la presència d’uns jutges també responsables que fan bé el seu 
treball, un sistema judicial que no preocupa ningú i uns mitjans de comunicació 
plurals, potser no seria tant necessària la participació ciutadana (tal com la hem 
plantejat) com ens podríem pensar.