dimarts, 25 de febrer de 2020

Filosofia i videojocs

Aquest curs la visita a una exposició de cultura contemporània va ser a Gameplay, l'exposició sobre videojocs que podeu visitar fins al 3 de maig. En el curs final dels dos, o tres, que els estudiants dediquen a adquirir una mínima formació filosòfica, partim d'un enfocament que considera la filosofia com a una forma específica de reflexió crítica sobre qualsevol aspecte de la realitat humana, ja sigui en la seva vessant cultural, científica, tècnica... Es tracta de partir de la pròpia experiència en un sentit ampli, tant pel que fa a coneixement empíric com a vivència, per tal d'establir vincles que ajudin a la comprensió del fenomen o grup de fenòmens dels quals es proposa la reflexió. Tendir aquesta mena de ponts i mostrar així la seva possibilitat és una reivindicació de l'ensenyament de la filosofia en l'etapa obligatòria i postobligatòria de la secundària. 

Vam anar, doncs, a visitar amb els alumnes de 2n de batxillerat l'exposició sobre videojocs i vam incidir especialment en l'experiència per posteriorment plantejar reflexions. 

L'experiència va tenir dues parts: la visita guiada a l'exposició i l'estona de joc en la sala Zoom. A la primera, havien de dissenyar un videojoc en grup. A la segona, simplement jugar sols o acompanyats a jocs que promovien la cooperació, el descobriment, el gaudi pel gaudi, ben lluny dels jocs únicament competitius i carregats de violència que acostumem a considerar que omplen l'oferta d'aquesta forma d'oci i de creació contemporània. Sobre aquests videojocs i les perspectives ideològiques i transmissores de valors i estereotips diversos en van trobar alguns exemples un tant pertorbadors a l'exposició, com aquell videojoc que imposava adoptar el rol d'algú que, per lluitar contra terroristes a un país islàmic, havia de provocar la mort de víctimes civils. D'altres extraordinàriament simples, al menys en aparença, ens retornaven a l'experiència primigènia del joc, la que tots vam tneir quan èrem infants, la de jugar per jugar, per distreure's, per gust, per plaer, fent sempre el mateix. I és que els infants gaudeixen amb la repetició, que troben fascinant. Som els adults els que semblem contaminats per l'afany de Sísif, per la seva maledicció i així ens va arrossegant la pedra muntanya amunt un cop i altre, esperant un altre destí que no arriba. Els videojocs ens endinsen en aquesta experiència vital ineludible, la de la repetició sense fi, però havent perdut aquella capacitat infantil de sorprendre'ns malgrat la rutinària repetició de l'acció. Els videojocs ens fan pensar també sobre el que s'ha anomenat "cultura de la decisió" -tot són "cultures de..." avui dia. Prenem decisions o servim als propòsits d'un algoritme que marca els recorreguts possibles del nostre periple com a jugadors? Som tan previsibles? Tant voler llibertat per renunciar per mor del joc, de l'entreteniment, a qualsevol opció que no estigui prefixada. Ens alienen els videojocs? Òbviament, no. La vessant educativa i fins i tot terapeútica va estar present a l'exposició. 

La reflexió proposada centrava uns aspectes a partir de l'experiència i, sense nomenar explícitament cap contingut curricular de filosofia (tret en la part d'activitats sobre el vídeo), volia fer de la filosofia una pràctica. Val a dir que aquest propòsit es va aconseguir parcialment vistos els resultats de les feines dels alumnes, però que la majoria va realitzar satisfactòriament. La proposta d'activitats es pot trobar aquí

I com a mostra aquí teniu un breu vídeo dels jocs, que no videojoc, de la visita. 


dissabte, 15 de febrer de 2020

A propòsit de la filosofia política de Locke

Dues són les proves fonamentals que plantegem a qualsevol assignatura de Filosofia: comentari de text adaptat al nivell de l'alumnat, i dissertació o reflexió argumentada i personal a partir d'una pregunta que enfoca un problema filosòfic. El  tema sempre ha estat treballat prèviament a classe, cosa que a 2n curs de batxillerat suposa haver  aprofundit en la comprensió dels textos d'un dels set autors que formen part del recorregut mínim de lectures. 

La dissertació és probablement la prova més difícil amb què podem avaluar els aprenentatges dels estudiants. No és una extravagància aquesta afirmació, ans al contrari. La dissertació filosòfica gaudeix d'una extraordinària bona salut al país europeu on la formació filosòfica dels futurs universitaris es considera pedra de toc tant com prova de foc de maduresa intel·lectual, França. Així és com ho explica E. Gili al Màster de Professorat de Filosofia, del qual és coordinador.  Els criteris d'avaluació que apliquem a les dissertacions de 2n de batxillerat es poden trobar aquí. Potser fins i tot així hi ha qui pensa que obtenir una bona nota és fàcil. Em jugo el que vulgueu que molts adults dels que conec i dels que coneixeu no sabrien com respondre a les preguntes que els vaig plantejar als estudiants de 2n de batxillerat i d'entre les quals havien de triar una per elaborar una dissertació a partir de Locke, però sobretot a partir de la seva reflexió argumentada sobre la qüestió proposada. 

Aquestes eren les propostes: 
  • Estem obligats a obeir a qui té el poder i incompleix la llei?
  • Quines condicions ha de complir la llei per promoure la llibertat?
  • Hi ha democràcia sense respecte a l'estat de Dret? 
  • És possible conviure pa´cificament i lliurement sense lleis? 
  • Poden el govern o el legislatiu tenir dret a la rebel·lió? 
  • Hi ha poder legítim sense sotmetre's a la llei de la majoria? 
  • Si no hi haguessin límits a la llibertat, seríem políticament més lliures? 
  • Com es decideix quins són els drets dels ciutadans d'una comunitat política?
  • Si una minoría governa, és aquest un govern legítim en una democràcia? 
Us deixem aquí les millors dissertacions, tria que no ha estat gens senzilla, doncs n'hi havia bastant de molt bones. 

En primer lloc, la de la Zaida Sánchez, de 2n A. 

SI NO HI HAGUESSIN LÍMITS A LA LLIBERTAT, SERÍEM POLÍTICAMENT MÉS LLIURES?
  
Actualment podem dir que un dels temes que portem més a debat és la política. En aquest àmbit es debaten temes com les lleis de pin parental, les lleis de condemna d'una violació, les lleis d' x tema, etc. Però, hi ha un tema polític en concret que porta des del segle XVII en debat: els límits de la llibertat a causa de les lleis. Mentre que una part de la gent pensa que no tenir lleis ens fa més lliures perquè no la limiten, l'altra part pensa el contrari, tenir les lleis és necessari per a tenir llibertat. Personalment, crec que tenir lleis i tenir, d'alguna forma, límits a la nostra llibertat ens afavoreix com a societat.

Un argument molt utilitzat en aquest debat que travessa segles és el següent: en una societat sense lleis ets més lliure. Les lleis, segons l'argument, ens treuen llibertat perquè no ens deixen fer tot el que volem. D'acord, imaginem un món sense lleis, un món en el qual pots fer el que et sembli al moment i lloc on et vingui de gust. Tothom pot robar, tothom pot matar, tothom pot entrar a casa de tothom, tothom pot conduir per on vulgui, tot el que és teu és meu i viceversa. Vinga, incendiem l'institut per tal de no anar a classe. Vinga, llencem als vianants des del balcó pedres de dos quilos. Adrenalina a cent. Total, no hi ha lleis, no estaríem fent res il·legal, com som lliures podem fer el que vulguem quan vulguem, oi? Una societat d'aquesta mena no és perillosa? No fa por? A mi m'aterra, em dona inseguretat. Les lleis, en general, han estat creades per tal de mantenir un ordre a la societat, per poder conviure en comunitat, per evitar posar en perill a la resta. Aquestes lleis establertes permeten que les persones que no les segueixin siguin castigades. En cas de no tenir-les, aquestes persones, que potser continuarien fent accions que denominem il·legals, no serien castigats. Aquest fet podria causar conflictes entre persones i inclús territoris. Realment sabem el que suposaria no tenir lleis? Segur que estem preparats? Quin preu som capaços de pagar per tal de tenir la tan desitjada llibertat total?

Segons la meva reflexió, el terme ‘límit’ pot ser inclús una mica contradictori en aquest cas, però en el bon sentit. A diferència del que poden pensar algunes persones, els límits a vegades ens donen més del que ens treuen. Els mateixos límits ens permeten tenir una societat que pugui conviure pacíficament en tota l'amplitud de la paraula. Per justificar-me compararé un mateix tema entre dos països: Espanya, Estats Units i la venda d'armes. Per una banda, a Espanya hi ha una llei la qual regula molt la venda d'armes a persones amb llicència, és a dir, limita la seva venda i evita que hi hagi persones sense llicència en possessió d'armes de diferent tipus. Per l'altra part, als Estats Units quasi pots trobar una arma a qualsevol casa de qualsevol estat, des de Nova York fins a Califòrnia. Encara que al país d'Amèrica hi ha lleis que ho regulen, no és tan sols una mínima part d'efectiva o contundent que la del país europeu. Aquesta llei evita que persones puguin fer un mal ús o puguin atemptar o tirotejar en llocs públics com instituts, centres comercials, entre d'altres, com el cas dels Estats Units amb centenars de casos. Llavors, com pot ser que un límit pugui donar més pau i seguretat en un territori que no pas no tenir el límit i actuar com vulguem? Senzillament, perquè els límits donen uns llindars on pots desenvolupar-te sense interferir en el bon funcionament d'una societat respectant als altres.

Un altre argument que se sol utilitzar és que les lleis limiten la nostra llibertat d’escollir. Posaré un exemple per tal d'explicar el meu punt de vista amb relació a aquest argument: el sufragi femení. Les dones fins al segle XX no tenien cap dret a votar. Hi havia una llei en la qual només els homes d'unes determinades característiques monetàries i de prestigi podien votar. Segons l'argument, les dones fins aquella època eren més lliures, perquè no tenien una llei que se’ls hi apliqués. En contra d'aquest argument, he de dir que les dones, una vegada es va aprovar la llei del sufragi femení, van ser més lliures, perquè ara sí que tenien llibertat de poder escollir si votar o no. Un altre exemple: el divorci. Fins a l'aprovació d'aquesta llei, el divorci era quasi impossible en un matrimoni, a més que estava mal vist. Quan es va aprovar, i contrari a l'argument, les parelles llavors sí que tenien plena llibertat a escollir si divorciar-se o no. Amb aquests casos es pot veure clarament que les lleis, contrari al que pensa molta gent, no ens limiten la nostra llibertat d’escollir, sinó que ens donen el dret a poder escollir.

En definitiva, tenir lleis que limitin d'alguna forma la nostra llibertat ens afavoreix com a societat per diversos motius: eviten conflictes entre persones, societats i, fins i tot, països. Els límits que imposen ens permeten desenvolupar-nos garantint la seguretat dels individus d'un mateix territori i finalment, i la més important, les lleis ens donen el dret a poder escollir lliurement, cosa que no seria possible sense elles, contrari al que pensa molta gent. No ets més lliure per no tenir lleis ni límits, sinó per tenir el dret que les lleis et proporcionen, per tant, tenir límits ens fa més lliures.

En segon lloc, la de la Mariona Querol, de 2n B. 

ÉS POSSIBLE CONVIURE PACÍFICAMENT I LLIUREMENT SENSE LLEIS?


Avui dia s’entén com a llei aquella norma o regla que delimita i defineix una comunitat; ens permet ser conscients de les evidents diferències entre continents, països o, fins i tot, entre famílies. Teòricament, la finalitat d’aquestes normes és assegurar una convivència pacífica entre tots els membres que formen part d’aquestes comunitats. 

A aquesta definició, Locke afegiria que només una llei bona, és a dir, que respectés la naturalesa humana, permetria conviure pacíficament en societat. Ara bé, pot el fet de ser conscients de que aquestes regles no són sempre bones, portar-nos a afirmar que és possible renegar d’elles sense deixar de conviure pacíficament i lliurement?

Primerament, s’ha de tenir en compte que, sobretot a la societat actual, està present una percepció més aviat individualista de la realitat; una tendència a prioritzar els nostres objectius individuals i deixar de banda el bé comú per tal de satisfer les nostres aspiracions. Les lleis permeten regular la situació i protegir aquest bé, amb l’objectiu d’evitar que les persones al capdamunt d’una jerarquia puguin aprofitar-se de la seva posició de privilegi per imposar-se a un col·lectiu. Per exemple, calen unes lleis que no permetin al director d’una escola acomiadar la resta de professors, ja que aquest té una visió parcial i subjectiva de cadascun d’ells i podria imposar el seu desig d’acomiadar-los aprofitant la seva superioritat.

Tot i així, és cert que aquesta seria una visió negativa de l’ésser humà; pressuposaria una tendència a l’egoisme i hostilitat que no es pot provar que tothom posseeixi. A través del diàleg es podria arribar a un acord que aconseguís solucions satisfactòries als possibles conflictes. Ara bé, l’existència de jerarquies a la vida sense lleis escrites que limitin les seves accions provocaria una situació d’incertesa i inestabilitat general, on en qualsevol moment es podria desencadenar un conflicte que trenqués la convivència pacífica i arrabassés la llibertat als individus. El diàleg seria una solució inestable; podria funcionar i establir un acord, però també podria no servir de res. 

D’altra banda, com ja s’ha mencionat anteriorment, les lleis defineixen a una comunitat; dibuixen uns límits concrets que s’ajusten a les creences i costums de, teòricament, la majoria d’individus. Mentre que a Espanya no cal una llei que reguli el nombre de fills que pot tenir cada família, a la Xina, un país amb molts habitants, cal establir uns límits per evitar la sobrepoblació. Una societat sense lleis seria una societat completament caòtica, que garantiria llibertat total però no seguretat. Per tant, la convivència pacífica seria inviable. Establir lleis obliga a respectar els drets de tots els individus i els aporta seguretat, a canvi de cedir una petita part de la llibertat de la que es gaudiria en un món no regulat. 

Malgrat això, cal considerar que no totes les lleis són bones. Quan es va establir la democràcia per deixar enrere la monarquia absoluta, el vot es limitava a ciutadans de sexe i gènere masculí, que tenien una situació econòmica superior a la mitjana, és a dir, era un vot limitat a les classes benestants. Posteriorment, a través de la intervenció dels partits de caràcter més liberal, es va ampliar el cens i es va establir el sufragi universal masculí. Però, i el sufragi femení? Les lleis, com s’ha demostrat al llarg de la història, no són sempre bones; moltes afavoreixen a certs col·lectius, mentre que d’altres en són perjudicats. Eliminar les males lleis eliminaria l’opressió que pateixen els col·lectius oprimits, com el col·lectiu LGBT, i els atorgaria la llibertat que les lleis els neguen. Tot i així, eliminar-les totes seria un error; és millor establir normes que permetin votar que no pas permetre que els governants d’un país es nomenin a ells mateixos. Al cap i a la fi, actualment, les lleis estan sotmeses a avaluacions constants i poden ser modificades per tal de que arribin a permetre un bon funcionament de la comunitat. 

Finalment, és evident que no només han de permetre elegir un governant capaç, sinó que també han de marcar límits a aquells qui ostenten el poder, per tal d’evitar que abusin d’ell i oprimeixin a la comunitat que governen. Recentment hi ha hagut moltes discussions i opinions al voltant de l’ideari polític de VOX, un ideari que opta per una vessant més conservadora i no respecta els drets de certs grups de persones, com seria el col·lectiu LGBT (pretén prohibir els matrimonis entre parelles no heterosexuals, per exemple); és necessari que hi hagi unes lleis que protegeixin aquests col·lectius que podrien ser fàcilment oprimits per governants, com els d’aquest partit, en cas de que arribessin algun dia a ostentar el poder. Ara bé, l’experiència permet a les persones adaptar-se a les circumstàncies i buscar la millor manera de tirar endavant; si s’adaptessin, podrien sobreviure tot i les condicions injustes a les quals estarien sotmesos aquests col·lectius. Tot i això, és necessària l’existència d’unes normes que ningú pugui eliminar, com una llei que protegeixi el dret a la pròpia vida.

En definitiva, no és possible conviure de manera lliure i pacífica sense lleis que evitin que les persones que ostenten poder, tant els governants com simples individus al capdamunt d’una jerarquia, abusin d’ell per imposar els seus desitjos; a més d’unes normes que limitin el poder d’aquells qui han de dirigir una comunitat.

La tercera, la de la Laia Ortiz, de 2n A. 

ESTEM OBLIGATS A OBEIR A QUI TÉ EL PODER I INCOMPLEIX LA LLEI?

Actualment vivim en una societat que pot estar sotmesa a un estat de dret o una dictadura. Un estat de dret per definició és una organització política de la comunitat orientada a la limitació del poder per preservar una esfera autònoma d'acció i de realització als ciutadans, a més és un model d'ordre per a un país pel qual tots els membres d'una societat (inclosos aquells en el govern) es consideren igualment subjectes a codis i processos legals divulgats públicament. I una dictadura per definició és un règim polític que, per força o violència, concentra tot el poder a una persona o un grup o organització i reprimeix els drets humans i les llibertats individuals. Donada aquesta definició crec que estem obligats a obeir a qui té el poder i incompleix la llei.

En el cas que visquem en un estat de dret aquells qui ens governen també formen part de la nostra societat, són persones que fora del seu treball tenen família i propietats, i per tant han de pagar impostos com qualsevol altre ciutadà, igual que tenen dret a votar. Llavors, si estan obligats a complir la llei, també estan obligats a ser sotmesos a un judici i ser castigats per incomplir la llei, és a dir, es tracta a tots els ciutadans per igual independentment quina posició ocupin dins de la societat. Això vol dir que tots hem de complir la llei independentment del que passi al govern. I en el cas contrari, una dictadura, la persona qui governa és qui dicta les lleis i per tant pot quedar absolta dels crims que pugui cometre, encara i així hem d’obeir aquestes lleis perquè si no poden haver-hi represàlies per part de la justícia i el govern.

Però si vivim en un estat de dret i qui ens governa, que hauria de donar exemple, no compleix la llei llavors la resta de ciutadans també podem incomplir la llei. I en el cas de la dictadura no hauríem d’estar obligats a complir les lleis que algú ens imposa, i menys si han estat creades per afavorir la persona que les ha fet, ja que ens està privant de la nostra llibertat. Hauríem de rebelar-nos per intentar canviar la situació i per tal de garantir uns drets iguals per a tothom.

Per una banda, un estat de dret, normalment, no està governat només per una persona sinó que està compost per una àmplia diversitat de grups parlamentaris que prèviament han estat escollits a través d’una votació i que aniran sent renovats cada cert temps determinat a través de noves votacions. Per tant, les persones que estan en el govern, compleixin la llei o no, han estat escollits per una majoria de la població i s’han d’acceptar les conseqüències, a més que si algú comet una infracció molt greu pot ser rellevat del seu càrrec. Per l’altra banda, no tot és tan fàcil com rebel·lar-se contra el dictador, ja que segurament molta gent, i poderosa, el recolzarà. A més cal que molta gent surti al carrer a manifestar-se per poder enderrocar una dictadura. I simplement el dictador no incomplirà la llei perquè la llei la dicta ell.

Si acceptem que en l’estat de dret els governants han sortit escollits en unes votacions per una majoria, hauríem d’acceptar que la gent que viu sota una dictadura surti al carrer a manifestar-se pels seus drets, ja que el dictador no ha estat escollit pel poble, sinó que s’ha imposat a la força, i és per aquest motiu que ell no té dret a dictar les lleis i a delimitar la llibertat segons el que li convingui a cadascun, d’aquesta manera al cap i a la fi està delimitat només la seva llibertat.

En definitiva estem obligats a obeir a qui governa i incompleix la llei, ja que en el cas d’un estat de dret el governador és un membre més de l’estat i serà sancionat de la mateixa manera que podria ser sancionat qualsevol altre ciutadà per cometre la mateixa infracció, a part que normalment no governa només una persona, i qui governa és escollit pels ciutadans en unes votacions que es tornaran a repetir en un breu període de temps. En el cas de viure sota una dictadura també estem obligats a obeir a qui governa i incompleix la llei perquè el dictador és qui pacta les lleis i per tant les pot canviar a favor seu per tal que no l'afectin, però en el cas dels ciutadans no els hi queda un altre que respectar les lleis que se'ls imposa, a no ser que vulguin sortir al carrer a manifestar-se per intentar canviar la seva situació actual.

La quarta, la del Martí Soto, de 2n B. 

És possible conviure pacíficament i lliurement sense lleis ?


Pot ser que les lleis limitin les nostres llibertats, potser sense lleis seriem lliures; són qüestions que afecten a tothom. Però, realment es possible viure pacíficament i lliurement sense lleis? L’home tendeix al poder però les lleis el fan igual a tothom, uns altres diràn que la llei sempre ens limitarà i no podrem ser realment lliures.

La propia naturalesa de l’home el porta a voler poder, cosa que fa a altres ser sotmesos al poder del més fort a causa de qualsevol desigualtat. Sovint aquest poder s’aconsegueix amb força i d’aquesta manera desapareix la possibilitat de viure pacíficament i lliurement. Per això les lleis són necessàries, perquè igualen les persones a efectes de drets i poden ser castigades si les incompleixen. Un exemple del que podría passar si aquestes lleis no existissin, són els fets que es donaven a l’antic oest d’Amèrica així com a qualsevol guerra on s’imposava la llei del més fort. Llavors no hi havia cap llibertat ni res de pacífic, es recurria a la força, per derrotar als bandolers es necessitava un altre bandoler més fort i eficaç. També es pot observar dia a dia que la llei intenta protegir-nos, fer-nos iguals, per tant fa que sigui possible aconseguir una societat on es pugui generalment viure pacíficament i amb llibertats i drets sense obtenir els nostres de desitjos per mitjà de la força.

D’altra banda trobem a persones que pensen que sense lleis es podría ser totalment lliure ja que aquesta limita els nostres desitjos i llibertats. Els anarquistes pensen que la llei i l’Estat ens limita i no ens permet ser del tot lliures i es per això que no volen un estat; però realment això comportaria que qualsevol persona que volguès podría imposar la seva força per satisfer el seu desig, podría matar, robar, agredir sense ser castigat i, per tant, hi hauría una persona que ho sofriria. Això tindría moltes possibilitats de succeïr ja que, com ja s’ha dit, l’home tendeix al poder per satisfer les seves necessitats i simplement per naturalesa; d’aquesta manera no es podría ni viure lliurement ni pacíficament. També hi ha persones que diuen que la llei no és necessària perquè podría succeïr el mateix sense llei. Un exemple es que la llei no limita els poders, l’Estat tindría el poder per fer el que volguès amb qualsevol; crec que es cert que la llei té mancançes, però aquesta protegeix, iguala i castiga per tal d’evitar conflictes i d’aquesta manera ens ajuda a viure de manera més pacífica i lliure al no estar sotmesos al poder de qualsevol persona.

En conclusió, no es pot viure lliurement sense lleis perquè llavors el home faria el que vol per naturalesa per tal d’aconseguir poder i llavors hi haurien altres que estarien sotmesos i no podrien viure ni pacíficament ni lliurement. La llei ens iguala en termes de drets, ens protegeix i castiga als que la incompleixen per tal de que la societat pugui viure pacíficament i lliurement tot sabent que té mancançes que es poden corregir.


I per acabar, la de la Paula Sánchez, de 2n B. 

ÉS POSSIBLE CONVIURE PACIFICAMENT I LLIUREMENT SENSE LLEIS?

Les lleis, normatives establertes per una autoritat superior per tal de regular les nostres accions, han estat presents en la nostra societat des de temps antics. En la societat actual existeix un gran nombre de persones  que rebutgen aquestes normatives, ja sigui perquè consideren que atempten contra la nostra llibertat o qualsevol altra causa. Visualitzant aquest tipus de pensament sorgeix la pregunta de si és possible conviure pacíficament i lliurement sense les lleis. En la meva opinió no ho és.

Comencem pel fet  que sense cap mena de llei tot estaria permès, no hi hauria cap tipus de regulació, tothom viuria sense tenir en compte els efectes dels seus actes cap als demés ja que no hauria cap conseqüència legal. De forma directa la societat es convertiria en un caos, i la nostra seguretat es veuria greument afectada. Encara que sense lleis tothom faria el que creuria més adient i per tant buscarien solucions pròpies, augmentant la capacitat de reflexió i resolució de problemes. D’igual forma això podria contribuir a la felicitat global, ja que cadascú realitzaria el que considerés com el “bé”. Però aquí es on es trobaria el conflicte principal, ja que no tothom té la mateixa concepció del que és bo o dolent, o de què és el més adient, i això provocaria en un problema superior, ocasionant que la convivència social fos molt complicada. La llei, entesa com a ens regulador, és necessària per tal d’assegurar una coexistència òptima i segura, i proporcionar els mètodes necessaris per consolidar el benestar i la seguretat comuna, ja que és l’única forma “d’obligar-nos” a mantenir un benestar social.

Per altra banda, no serien efectius cap tipus de dret humà, ja que si no hi haguessin lleis que els definissin, no existirien. Com a conseqüència no hi hauria cap defensa d’aquests, per tant qualsevol podria atemptar contra la nostra vida, seguretat personal, ens podrien sotmetre... Però els drets creen obligacions, com per exemple l’obligació de respectar a tots els éssers, o la constricció de respectar la propietat individual, d’aquesta forma la desaparició dels drets suposaria una desaparició directa d’aquestes obligacions, i sense lleis que ens restringeixin seríem més lliures. Però aquesta restricció mencionada és la conseqüència necessària de la justícia, ja que ens restringeix en la forma que estem obligats a respectar-la, però de la mateixa maneraens atorga uns drets que els altres estan obligats a respectar. Per tant, té un caràcter recíproc, que ens garanteix una seguretat i unes condicions de vida respectables. Realment les lleis són essencials per defensar la nostra llibertat, ja que si no qualsevol podria atemptar contra aquesta, a més que un ésser humà no pot aconseguir la llibertat si està sotmès a la violència i les restriccions dels altres.

Finalment, la no existència de les lleis podria ocasionar dos possibles situacions, una on prevaldria el més fort, no només físicament, sinó també econòmicament o socialment, arribant a un punt on es faria un ús abusiu de l’autoritat, és a dir, a un estat autoritari, on tots estaríem sotmesos a una obediència inqüestionable cap al més “fort”. Encara que davant un estat autoritari la presa de decisions seria més ràpida i decisiva, i s’augmentaria notablement el rendiment de la comunitat. Enfront aquesta situació els nostres drets estarien sota una  forta amenaça, a més que les nostres llibertats tant físiques com polítiques desapareixerien, i seria impossible mantenir la part social .  La següent situació seria la creació inconscient de “normes” no escrites, però verbals, les quals cadascú utilitzaria segons la seva conveniència. Sí que és cert que aquestes mantindrien un ordre en la conducta social, i garantiria un ordre social mínim. Encara que no estigués establert textualment s’haurien fixat una sèrie de lleis. Però això mateix demostra que la societat sense una norma d’ordre o llei mínima no funcionaria, i és que en la prehistòria ja es va establir aquest mètode, que marcava què es podia fer i què no, per tal d’assegurar una supervivència comuna, o fins i tot en el regne animal, on els lleons no es mengen a la pressa fins que el cap de la manada ho mana.

En conclusió no podríem viure lliurement i pacíficament sense lleis ja que perquè la societat funcioni s´han de mantenir unes normes que assegurin un ordre social, junt a una autoritat escollida per tota la comunitat per tal de que on no és violi cap dret, i on s’estableixin unes lleis equitatives i obligatòries per tothom, per tal de garantir uns drets que ens asseguressin una qualitat de vida mínima. Perquè sinó, pel contrari, s’arribaria a un punt on qualsevol faria el que volgués, arribant a un caos social, sense cap seguretat, on no tindríem cap dret i es podria atemptar contra la nostra llibertat., arribant possiblement a una situació de submissió autoritària.

Penseu que mai no havien treballat abans la relació entre drets i llei, entre legalitat i obediència, entre democràcia i estat de Dret, actualment tan malmeses. Com si ser ciutadà/na d'una societat democràtica europea en el segle XXI fos possible sense entendre i reflexionar sobre la llibertat i la llei. Locke, pare de la democràcia liberal, tan denostada per l'il·liberalisme d'alguns espavilats i de molts ignorants, va afirmar amb claredat que sense llei no hi ha llibertat i sense llei que respecti els drets individuals no hi pot haver justícia. Els drets que, no per individuals, a hores d'ara restringirem a una part de la societat. Molt ha plogut i ni pels diners ni pel sexe, ni per l'ètinia o la religió, acceptem diferències de drets entre els individus. Un projecte col·lectiu de convivència pacífica ens ensenya Locke que no es pot cimentar sinó en un acord que és un compromís: el d'acceptar les regles de l'estat de Dret que ens hem donat, perquè això és la democràcia i no un procediment per accedir al poder i mantenir els privilegis o les imposicions arbitràries d'uns sobre altres. Volia Locke acabar amb l'arbitrarietat del poder pròpia de la monarquia absoluta. Ho va aconseguir, però no va preveure altres arbitrarietats i altres imposicions autoritàries nascudes en el si del poder democràticament constituït i desenvolupades des del poder executiu. Arribarem a J.S. Mill i veurem què ens diu al respecte, ja que va ser capaç de denunciar el perill de l'opinió pública, del ciutadà esdevingut membre d'una facció, d'una massa. Mica en mica, a la primavera allà ens trobarem. 




dimarts, 4 de febrer de 2020

Hi havia una vegada un decret...

que, com tots els decrets, s'havia de complir agradés o no. Era, i és, el decret de batxillerat LOE (a Catalunya no s'aplica la LOMCE al batxillerat) i que es pot consultar aquí. En aquest decret de l'any 2008, ja s'introduien les competències generals del batxillerat i específiques de cada matèria. A l'hora d'elaborar la programació de curs, calia, i cal, per tant, tenir-les en compte: proposar activitats d'aprenentatge i realitzar una avaluació coherent amb aquestes. 

Per aquesta professora això va suposar un canvi revolucionari afegit al que li explicaven antigues alumnes que a la Universitat havien deixat de fer exàmens memorístics, eren avaluades amb treballs individuals i en grup, que tenien un percentatge de pes en la nota final de la matèria. Recordo en especial la detallada explicació de Gemma G., matrícula d'honor de batxillerat i una de les 40 estudiants de la primera promoció de biomedicina de la UAB. Actualment segueix a Luxemburg amb la seva beca postdoctoral, investigant sobre malaties neurodegeneratives. Per si no fos suficient, formava part d'un equip directiu en el qual la directora va buscar un acord de claustre per al desenvolupament i aplicació del decret, la qual cosa ens va fer reflexionar i debatre molt. 

Tot això ve al cas perquè el batxillerat ja és un batxillerat que s'ha d'enfocar competencialment. Allà s'avançava una definició de competència: S’entén per competència la capacitat d’aplicar els coneixements i les habilitats, de manera transversal i interactiva, en contextos i situacions que requereixen la intervenció de coneixements vinculats a diferents sabers, cosa que implica la comprensió, la reflexió i el discerniment tenint en compte la dimensió social de cada situació. 

Trobo que és molt clara i s'explica sola. El que no s'explica és que es prescindeixi d'ella com si no existís o no fos vigent. 

Ara imagina't que hagis de dissenyar les activitats i l'avaluació de qualsevol de les matèries adscrites al professorat de filosofia (fins i tot quan no les imparteix aquest per curiosos designis) segons les competències generals del batxillerat: 
  1. Competència comunicativa.
  2. Competència de recerca.
  3. Competència de tractament de la informació. 
  4. Competència digital. 
  5. Competència personal i interpersonal. 
  6. Competència de coneixement i interacció en el món.

Els faries buscar informació, treballar amb diferents formats expressius i expositius, fer servir eines digitals, preparar treballs en grup i també en relació amb agents exterrns a l'aula i fins i tot a l'institut. I et sortirien curioses activitats d'ensenyament i d'avaluació competencial com fotografies temàtiques, vídeos de confrontació entre filòsofs o de reportatges a la gent del carrer, murals en diferents formats i amb diversitat d'eines. No només avaluaries què saben del que va dir tal o qual filòsof, ni si ha fet moltes faltes i el lèxic és tècnicament l'adequat (això últim per descomptat que no). Fins i tot vaig preparar un senzill ppt per explicar això als pares dels alumnes de 1r de baxillerat. 

Però és que potser no havies parat atenció en les competències específiques de la matèria i llavors la cosa... no es complica? Veiem quines són aquestes competències: 
  • A 1r de batxillerat eren i són les següents: la competència reflexiva, crítica, dialògica i argumentativa, i la competència social i cívica. 
  • A 2n de batxillerat eren i són les següents:  la competència en l’anàlisi i síntesi crítica de textos filosòfics; la competència relexiva, crítica, dialògica i argumentativa, i la competència social i cívica.
Sembla clar que no pinten res les proves úniques, ni parcials ni trimestrals, les preguntes orientades a demostrar el grau de memorització i sí les orientades a demostrar la comprensió, la reflexió i el grau de fonamentació argumentativa correcta. I tot això en un marc social i cívic, és a dir, de qüestions que porten la reflexió filosòfica a l'àmbit compartit, al de la convivència. 

Com que la prova d'història de la filosofia que es proposava i es proposa a les PAU és totalment coherent amb l'enfocament competencial específic de l'àrea de filosofia, no quedava altra que abandonar per sempre més aquella manera de fer monòtona i repetitiva d'ensenyar i d'avaluar centrat en l'examen i canviar-lo per acostar-lo progressivament al que s'espera d'un estudiant de batxillerat i que ve perfectament definit pel que es demana a la prova de les PAU

Com és d'important ser coherent en tota l'etapa amb el decret i amb la prova final no sé a qui se li deu encara escapar a hores d'ara. Ah, a més cal afegir les instruccions que tenim els que som correctors de les proves de les PAU sobre la correcció escrita: només quan l'expressió escrita dificulti la comprensió de les idees que exposa l'estudiant, es podrà descomptar fins a 2 punts de la nota de l'examen. A les dissertacions aquest és el pes que té l'expressió escrita. Seguim normes acordades per les coordinacions de tota Espanya i que es troben especificades al blog de l'Olimpíada de Filosofia

Des de llavors, una va per feina i s'aplica allò de "zapatero, a tus zapatos". No anem a l'Olimpíada aquest any (i ja veurem si tornem), però fem i farem dissertacions. També demanarem que expliquin les idees d'un text i que defineixin termes, que comparin idees al voltant d'un tema, o que identifiquin formes de raonament correcte i fal·làcies... Coses de filo, ja se sap. Però de filo de veritat. ¡Zapatero a tus zapatos! 

Un altre dia us explico com va tot això a l'optativa de filosofia de 4t d'ESO, que no ha descobert això de les competències. Potser per com va, aquesta matèria mola tant ensenyar-la!

Us deixo amb una avaluació modèlica d'una gran pel·lícula, el director de la qual ha mort avui. I que va d'imposicions i de (des)educació.