Reflexions sobre la intimitat en dies de confinament, 2

Continuen arribant reflexions sobre la intimitat, que miraré de recollir en l'anterior entrada, en aquesta i les successives. Què pensen els alumnes de 1r de batxillerat sobre la intimitat ara que una experiència mai viscuda, la del confinament forçós i massiu, ens imposa conviure i compartir temps i espais constantmenta molts de nosaltres? Per un adolescent la intimitat no és un descobriment, és una necessitat vital. La vessant introspectiva d'aquesta fase del desenvolupament individual és inevitable. Per sortir al món, cal haver penetrat abans en un mateix. Per això cal la intimitat. Com l'experimenten els joves estudiants de 1r de batxillerat en aquesta situació sense precedent? 

Molts d'ells han anat al diccionari a aclarir què significa intimitat. Cal saber de què estem parlant, sobre què anem a reflexionar. 

El Rubén, per exemple, comença així: La paraula intimitat prové del llatí i més exactament de l''adverbi “intus” que es equivalent a “dins”. Amb això podem inferir que la paraula intimitat es refereix a una qualitat personal. Segons ell, la intimitat compartida, uneix; la no compartida, separa: tenir sentiments allunyats d'altres persones. 

L'Ahlam segueix l'exploració del concepte des de l'àmbit filosòfic: és un matís abstracte, personal, privat i reservat d’algú i té límits precisos que depenen de les situacions. A part de ser un aspecte particular, també és un dret vital que disposa qualsevol individu basat en el respecte cap a la vida privada evitant  la seva exposició pública. Alguns filòsofs parlen sobre dos tipus d’intimitat que prové de dos llocs diferents, una del món material i l’altra del nostre esperit. La que ve del món material és la que tots heretem al néixer (el dret a la intimitat, les sensacions…). La del nostre esperit, té relació amb el significat de la paraula vinguda del llatí; aquesta es basa en l’interior, els propis pensaments, sentiments personals, la nostra identitat i les nostres vertaderes inspiracions i virtuts. Ens permet connectar amb nosaltres mateixos, ja que, aquesta no és heretable sinó que s’ha de buscar i aconseguir, una vegada aconseguida es conserva i es conrea cada dia. Segons l'exploració realitzada, conclou que la intimitat és essencial a la vida de tothom. 

D'altres, com el Pol, es llencen a definir la intimitat segons l'entenen: un espai (no necessàriament físic) en el qual una persona o grup de persones es troba aïllat de factors externs que puguin causar incomoditat; la intimitat manté una estreta relació amb el nostre nivell de comoditat, és a dir, pots considerar que et trobes en intimitat junt amb els teus tres millors amics i considerar que no et trobes en aquest mateix escenari en un ascensor amb una persona que no coneixes. La intimitat està, per al Pol, vinculada al coneixement i provoca una sensació de comoditat psicològica. I diferencia tres tipus d'intimitat: 

• la intimitat personal, que aporta un sentiment de tranquil·litat, estat en el qual es prenen les decisions i es reflexiona sobre les pròpies creences. 
• la intimitat amb la parella, que ens obre les portes a compartir la intimitat física, tot i que no creu que aquesta sigui l'experiència de més intimitat, sinó la de confessar quelcom del que te'n penedeixes.
• la intimitat amb els amics, la més restrictiva, segons ell, ja que ningú explica tot el que sent i pensa als seus amics.

Crida l'atenció com el Pol destaca l'aspecte de possible confessió, d'extrema confiança, present en la intimitat compartida, com un dels seus trets més rellevants. La intimitat és tan important, acaba, que no poder disposar d'ella sense intromissions suposa un motiu d'estrès que provoca desconfiança i mal caràcter. Afegeixo: la de situacions en l'actual confinament que estaran posant a prova les relacions entre els que viuen sota el mateix sostre a causa de la pèrdua d'intimitat... Però deixem que ens continuïn explicant. 

El John diferencia la intimitat com a dret, de la intimitat com a espai de privacitat personal que ens permet sentir el que és un mateix com a persona. Ens fa parar atenció en l'exposició de la intimitat a les xarxes socials, exposició molt freqüent entre els joves, i es pregunta perquè passa això. La seva resposta és la de la neurociència: s'activa el sistema de recompensa del cervell, en el qual juga un paper important un neurotransmissor, la dopamina. I alerta del perill que pot suposar: Això podria provocar una pèrdua d’identitat, és a dir, que per ser acceptat pels altres, una persona pot deixar de ser qui és en realitat. La persona hauria d’estar exposant la seva intimitat en tot moment. Per tant, en aquest cas la intimitat deixaria de tenir sentit. 

La reflexió del Marc és extensa i rica, també tan íntima en algunes de les seves línies que millor no compartir-la aquí. Cal destacar l'evident capacitat de reflexionar a partir de la pròpia experiència, la recerca de sentit, la capacitat d'anàlisi i d'autocrítica, la prova d'una consciència adolescent madura, rebel i prudent alhora. De la part confessional, selecciono aquest fragment: 

Per últim, m’agradaria fer menció al que crec que serà uns dels temes més tractats a tots els treballs possiblement (no, no ho és, molts han defugit reflexionar a partir de la pròpia experiència actual i concreta), i és la intimitat en relació pares-fills. Per desgràcia o per gràcia, només puc comentar-ho des del punt de vista dels fills, i el principal “problema” que trobo és que moltes vegades als pares els costa adonar-se que els seus fills han crescut, i crec que especialment quan ets el petit, perquè per a ells potser no hi ha passat molt de temps, però per a tu hi ha passat tota la vida, mai millor dit, i és per això que potser a molts pares els costa assumir que cada cop més els fills necessitem tenir la nostra intimitat. Clarament, tot i que no he experimentat, entenc que ha de ser dur criar a un fill, però avui dia penso, no sé si pensaré igual d’aquí uns quants anys, que hauríem de criar als fills, a partir de certa edat, no com si fossin un ramat d’ovelles guiat per un pastor, en aquest cas els pares, amagant-los de tots els mals de la societat, o d’aquelles coses que volem que evitin, com podria ser l’alcohol o les drogues, sinó educar als fills des d'una perspectiva diferent, on és el mateix adolescent el que ha de ser conscient del que està malament i el que està bé, no només moralment, sinó en altres àmbits com el de salut, i es pugui tenir una relació totalment oberta i comprensiva, on dominin el diàleg i els arguments vàlids, deixant enrere els tòpics com, “perquè ho dic jo” o “no és no”, entre d’altres. No obstant això, no s’ha de confondre la intimitat dels fills amb una privacitat total i una comunicació inexistent entre pares i fills. Clarament, la teoria és molt bonica, però fins que no ho porti a la pràctica i pugui experimentar ambdues posicions no podré tenir una opinió completa i sòlida. (Enteneu allò que us deia de rebel i prudent alhora?)

En la mateixa línia d'atrevir-se a pensar (sapere aude!) des de la pròpia experiència del confinament, parant especial atenció a les dificultats que suposa per a que els adolescents puguin viure la seva intimitat amb els seus semblants en el marc de la família, la Zaira elabora una exposició de raons argumentada contra la situació de pèrdua d'intimitat en l'habitació, en la comunicació per whatsapp, en la dutxa. Per si algú creia que només és capaç de veure una perspectiva, aborda la segona part de la seva reflexió com una contraargumentació de la primera i mostra, no només la seva capacitat d'analitzar un conflicte, sinó de pensar solucions acceptables per les "dues parts". Penso que serà, que ja és, una bona mediadora. La seva conclusió és aquesta: 

Els nostres pares s’han de posar a la nostra pell per saber el que sentim i nosaltres hem d’entendre els nostres pares. Si les dues bandes posen de la seva part, podem tenir les dues coses. La cosa és que els pares ens volen cuidar i nosaltres moltes vegades no ajudem a això. La intimitat és necessària per a tots, però molta pot fer que les dues bandes es distanciïn. Si hi ha cap problema és bo que el puguem comunicar. La intimitat porta callar-nos coses i no explicar-les per por i això no és bo. Comptem amb persones que ens estimen i que ens volen ajudar, donem-los hi la oportunitat, sempre que també puguem passar temps sols per poder pensar o per desconnectar.

La Irene no defineix el terme, el deixa obert aparentment, tot i que aborda la seva reflexió sense cap tabú, identificant la sexualitat com un espai d'intimitat, compartit o en soledat, d'autoplaer, com ella mateixa destaca. Diria que la seva perspectiva és més aviat sensual que no pas sexual quan afirma que intimitat es troba tant en un cos de persona, com en una conversa. Per poder experimentar la sensualitat cal disposar de l'autoconeixement que només es dóna en la intimitat, ja sigui solitària o compartida, però que ens porta al cos i al seu més enllà. 

La Shahed ha preferit fer un vídeo en el qual ens mostra com és el seu dia a dia durant el confinament: 

La Judith G ha triat l'expressió visual amb un dibuix en el qual estableix una relació entre intimitat i secret compartit: 

Si voleu saber què més han pensat, reflexionat i creat a partir de la seva experiència continueu llegint les entrades d'aquest blog!