diumenge, 20 de juny de 2021

Les millors dissertacions (i últimes) 3a part

 La Mariam Bah va començar el batxillerat  a la modalitat científica, en part per la inèrcia imposada de que els millors estudiants van al científic. Sens dubte l'interessa entendre la realitat que l'envolta, però no únicament la realitat física, fragmentada en una o altra ciència. El seu objecte d'interès és ampli i tot un repte: la societat. No només entendre-la, sinó operar sobre ella des de la perspectiva del dret i la criminologia. Només sabent això ja tenim una pista sobre el tema de reflexió que va triar per a la dissertació final del curs de Filosofia: Té la felicitat relació amb la política? 

Aquí teniu la resposta d'una dona jove i intel·ligent que a hores d'ara li dona unes quantes voltes a molts adults que empaiten com a beneits una felicitat a tocar de mà, fàcil, fugint del fracàs que significa no assolir-la. Per sort per alguns de nosaltres, sempre ens quedarà... Kant, que ens recordarà que la felicitat, ni que sigui amb suposats índexs objectius de benestar és un ideal de la imaginació o, si més no, tota una altra cosa. 

Si fem una cerca al DIEC trobem que defineix felicitat com a considerar-se plenament satisfet per una cosa. Si bé és cert que no tenim una definició clara sobre què és la felicitat, potser, com diu Edgar Cabanas a l'entrevista, no hauríem de conformar-nos amb la idea tan reduccionista que tenim d’ella avui dia. Al llarg de la història molts filòsofs han tingut present la felicitat. Passant des d’Aristòtil fins J.S. Mill. 

Segons Aristòtil, la vida de l’home és activitat, és a dir, pura praxi, ja que amb els distints actes de la nostra vida anem adquirint experiència. Aquestes accions humanes estan orientades a aconseguir un fi. Realitzem accions per arribar a un objectiu, una vegada l’acomplim, es converteix en un mitjà per aconseguir un altre objectiu i així de manera consecutiva. És a dir, es dona una cadena de fins que van esdevenint mitjans fins a arribar al fi últim: la felicitat. Una felicitat entesa com una activitat i no un estat, ja que l’ús racional, metòdic i l’hàbit constant dels nostres actes són els que ens porten a la felicitat. Aristòtil no és l’únic que fa referència a la felicitat com un fi últim,  J.S. Mill també parla del terme a la seva ètica. L’autor defineix allò bo com allò útil i allò útil com allò que contribueix a la felicitat. Essent aquesta felicitat el plaer juntament amb l’absència de dolor. És forçós remarcar que hi ha una pauta en la qual els dos filòsofs fan èmfasi: les nostres accions estan orientades a aconseguir la felicitat.

Si tornem a la pregunta inicial que estem analitzant, ens adonarem que la relació entre la política i la felicitat no és un fet recent. Observem com a l’Antiga Grècia la felicitat requeia en un afer de la ciutat, del conjunt de la polis, Aristòtil ja feia referència als seus textos. A l’ideal grec, la ciutat era un espai segur i ordenat on els éssers humans podien dedicar-se a la cerca de la felicitat. És per tal motiu que la vocació política i els polítics estarien al servei de la felicitat de la ciutat. Amb el pas del temps, el terme va passar de ser un afer de la ciutat a un fi propi dels individus. I de la mateixa manera en què va canviar l’enfoc que se li ha donat a la felicitat, també s’ha canviat la definició de política. Segons el DIEC, la política és la manera de governar, d’entendre la direcció dels afers públics. 

Ara bé, si ens centrem en la felicitat i la seva relació amb diferents estats, trobem que, conforme a l’Informe Anual de la Felicitat publicat per l’ONU, els estats més feliços del món són Finlàndia, Islàndia, Dinamarca, Suïssa i els Països Baixos. És possible que la direcció política d’aquests països tingui més en compte el benestar de la ciutadania que d’altres? Doncs, factors importants que han fet que aquests estats es posicionin al pòdium han estat variables com els ajuts socials, l’esperança de vida, la llibertat, l’absència de corrupció, la qualitat de vida dels immigrants, entre d’altres. Potser es pensa que tot això aboca al benestar i que els ciutadans visquin bé no implica que siguin feliços. Tanmateix, John Stuart Mill feia referència al fet que hi ha parts i mitjans de la felicitat. El plaer i la virtut són parts que constitueixen la felicitat, mentre que tota la resta són mitjans. Dins d’aquests plaers trobem dos tipus: els superiors i els inferiors. Els inferiors són plaers corporals, instantanis. Com per exemple menjar-te un gelat. En canvi, els plaers superiors són més duradors, més segurs i menys costosos. Si tornem a mirar les variables que han fet que certs països del món siguin els més feliços no trobarem plaers instantanis o superficials com el factor de la riquesa o els plaers hedonistes egoistes. No. El que tenim són plaers que duren i més segurs que et garanteixen una estabilitat. Com els ajuts socials, afers que ajuden a la millora de la qualitat de vida, fet que deriva en l’augment de l’esperança d'aquesta. Observem, com deia Aristòtil, una cadena de fins que, indirectament, es van convertint en mitjans que desemboquen en la felicitat. 

Seguidament, un pilar bàsic al qual es fa menció dins la felicitat finlandesa és l’educació. No només pel fet que és gratuïta i pública, sinó perquè des de ben petits, als nens i nenes finlandesos se’ls ensenya (tant des de part de l’estat com a la família) que l’educació no només acaba amb el batxillerat o la universitat: la formació és un afer que s’ha de donar tota la vida. John Stuart Mill, juntament amb Plató, van ser uns dels filòsofs que més importància li van donar a l’educació dins de l’àmbit social i individual de l’ésser humà.  És cert que l’educació no fa miracles, no podem pretendre afirmar que l’educació sigui més que suficient perquè les persones siguin felices. El principi d’utilitat també ho afirma, “la major felicitat possible”, perquè les possibilitats són un element a tenir en compte igual que les conseqüències. Factors que podrien incidir són la motivació o la salut mental. Així i tot, és forçós remarcar la distinció que té l’educació sobre altres aspectes. Per Mill l’ésser humà té una tendència a ajudar als altres, però aquesta inclinació s’ha de reforçar. Aquí és on entra l’educació la qual ens aporta la capacitat de créixer personalment i conèixer. L’autor fa referència al cultiu de l’esperit basat en el desenvolupament de les capacitats humanes (gràcies a l’educació) les quals juntament amb l’autoconeixement culminen en una vida satisfactòria, és a dir, feliç. Si des de la política dels estats ens ajuden a cultivar els nostres esperits, contribuint a fer que tinguem una vida satisfactòria, estarien seguint l’estàndard utilitarista mirant per aconseguir la major felicitat possible per al més gran nombre de persones. Això no és d’estranyar sabent que, segons diferents experts, l’any 2020 durant la crisi de la pandèmia Finlandia ha estat un país que ha destacat en les seves bones mesures. Tot gràcies a la confiança mútua que tenen entre els habitants i la confiança pública amb el govern. En altres paraules, entre ells tenen una inclinació a ajudar-se i l’estat els impulsa a fer-ho.

Crec que ens haurem pogut adonar del fet que la felicitat, no només depèn d’un mateix, també del seu entorn. Segons sembla, avui dia molta gent ha trobat la clau per ser feliç, com si la felicitat no depengués dels individus. Només has de caminar 5 minuts pel carrer per adonar-te del bombardeig mediàtic que porta al seu voltant el terme felicitat. Cursos amb titulars com: Vols ser feliç? Fes clic aquí! o Les 5 claus per trobar la felicitat. Et sobrecarreguen amb informació totalment trivial sense cap rerefons. Com si la felicitat fos un trencaclosques a través del qual, una vegada el ressols, t’emportes el gran premi. Aquests fets ens han acabat convertint en individus molt centrats en nosaltres mateixos, obsessionats per la nostra vida emocional i consumistes pel que fa a adquirir productes que millorin el nostre estat emocional, així mateix ho afirma Edgar Cabanas. És innegable assumir que la felicitat ha estat molt buscada per l’ésser humà a mesura que passaven els segles. Però el pas del temps no justifica que donem solucions vagues i superficials sobre què és la felicitat. D’igual manera, no és només el vessant de la psicologia positiva la que s’aprofita d’aquest discurs individualista, les organitzacions i la política també ho fan. La felicitat està de moda i la seva estratègia, en un sistema capitalista com al que vivim, és explotar-la. Compra el satisfyer i podràs reexplorar la teva sexualitat femenina! o Gelat Magnum, pren-te el plaer de debò. Sigui amb publicitat passiva o agressiva, et venen felicitat instantània, plaers fugaços. Mentre que els polítics intenten apropar-se als teus plaers superiors, i ells saben les maneres més subtils (i no tan subtils) per fer-ho. En aquest cas no serà necessari posar exemples, crec que tots hem vist diferents intervencions i les promeses repetitives que sempre fan. 

Després de l’anàlisi que hem fet, és difícil afirmar que la felicitat i la política no tenen relació, perquè, a parer meu, la política ha estat un dels mitjans més efectius per la qual els humans hem aconseguit entendre una mica més que és la felicitat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la teva participació al nostre blog!