De la literatura a la filosofia: viatge d'anada i tornada

Aquesta professora porta tant de temps fent les coses d'una determinada manera i aprofundint-la a mida que reflexiona i es qüestiona la seva pràctica docent, que a vegades oblida perquè va començar, fa ara una pila d'anys docents. D'una banda, aquest ser inquieta i exigent, motivada pels reptes. D'altra, el Decret vigent de batxillerat, de l'any 2008. Fa 11 anys que una va haver de fer coherents els dos impulsos cap al canvi. L'enfocament competencial, ignorat per la majoria del professorat de batxillerat, ha estat la porta oberta a moltes possiblitats. Una que exposaré en aquesta entrada és una senzilla activitat que implica literatura i filosofia amb la intenció de fomentar la creativitat escrita dels estudiants de 1r de batxillerat. És allò de l'aportació de la filosofia a les altres matèries, una opció a la col·laboració, a establir complicitats i vincles que per molts i per moltes atempta contra la seva seguretat a l'aula. Malgrat les pors, però, des del 2008 s'hauria de complir per decret. Però no sembla que sigui la norma, precisament, complir la norma. 

El marc de la proposta era el d'unes activitats sobre la identitat a partir d'un programa de Soy Cámara dedicat a contraposar a dues filòsofes: Judith Butler i Rosi Braidoti. Aquesta última comenta un fragment de Paseos por Londres de Virginia Woolf, una de les escriptores preferides de la professora, concretament un sobre Oxford Street: 

Los paquetes se caen y se golpean; los ómnibus rozan la acera; el arrollador estruendo de una banda de música al completo queda reducido a una brizan de sonido. Autobuses, furgonetas, coches, carretones se precipitan en tropel como las piezas del rompecabezas de una película.

La proposta d'activitat consistia en comparar aquest fragment seleccionat per Braidoti amb aquest altre: 

El encanto del Londres moderno radica en que no ha sido construido para durar; ha sido construido para caducar. Su cristalinidad, su transparencia, sus crecidas olas de yeso de colores ofrecen un placer y unos resultados distintos del placer y los resultados que perseguían los antiguos constructores y sus clientes, la nobleza de Inglaterra. El orgullo de ésta exigía la ilusión de la permanencia. El nuestro, de lo contrario, parece deleitarse en demostrar que somos capaces de lograr que la piedra y el ladrillo sean tan transitorios como nuestros propios deseos. No construimos para nuestros descendientes, que quizá vivan en las nubes o bajo tierra, sino para nosotros mismos y nuestras propias necesidades.

Seguidament havien d'elaborar dos fragments semblants sobre un carrer de la seva ciutat. Hi havia més activitats, especialment de reflexió, com correspon a la matèria de filosofia. 

Aquests són els dos textos que van elaborar la Raquel Jorge, la Marina Alba i la Mariona Querol. El carrer: Avinguda Portal de l'Àngel, de Barcelona. 

Tant els grups de turistes, que miren meravellats els aparadors de les botigues com si mai haguessin vist res igual, com les persones solitàries que ja han vist aquests cartells de llums massa vegades, caminen sense pausa pel llarg carrer d’aquesta ciutat. Els cotxes, que observen des de la seguretat de la carretera, no s’atreveixen a endinsar-se a la marea de cossos que s’hi forma, al contrari que els músics ambulants, que busquen un forat entre les cames per deixar-hi l’estoig de la guitarra i omplir el carrer de música.

Barcelona és la ciutat de la barreja; una fusió entre la cultura i la novetat, sembla haver estat construïda per retenir la bellesa del món. Persones diferents hi conviuen; tant els burgesos, que observen el moviment des de les seves terrasses, com la gent corrent, que camina amb pressa per arribar al seu destí. Com totes les ciutats, Barcelona sembla eterna, invulnerable, però a poc a poc s’hi va reflectint la realitat. Res es pot mantenir impassible al pas de l’ésser humà que, amb la seva naturalesa dominant, arrasa a poc a poc tot el que es troba al seu camí.

I aquests són els que van elaborar la Claudia Alcolea, la Laura Fernández i la Paula Sánchez: 

El sol arriba i il•lumina tota la superfície; la gent passeja pels seus camins; el magnífic cant dels ocells queda reduit a una melodia natural i bella.  Nens petits,  famílies senceres,  grups d'amics,  gossos i ocells omplen i rebosen de vida en aquest trosset de naturalesa.  

L'encant de l'escampat de l'Avinguda Mediterrani ens transmet tranquil•litat i una amplia forma de ser utilitzada.  La naturalesa,  famílies donant passeigs,  l'amplia gama de tonalitats verdes que es poden apreciar durant un magnífic dia assolejat,  fan d'aquest parc una visió de pau i d'entorn familiar.  La nit,  plena de juventud durant els dies festius,  tots plegats festejant una data.  La bona sensació que transmet aquest lloc exigeix la permanència,  i nosaltres,  la volem.  Potser pel nostre egoisme i per voler seguir disfrutant d'aquest lloc no pots pasar un dia amb la teva família o on pots pasar molts bons moments amb els teus companys i amics de vida. 

Després algú dirà que l'escola mata la creativitat, que no fem res per als alumnes que tenen més possibilitats que altres...i tindrà, en general, raó. El que mata l'escola és el mateix que mata qualsevol altra forma de vida: el tancament, la uniformitat, la repetició.