Continuem amb la proposta de construir gran part de la Història de la Filosofia a partir del Donut un curs més. Es tracta de fer un exercici de comprensió i d'expressió sintètica i imaginativa visualment de les diferents respostes a la pregunta "què és real?" que trobem al llarg dels segles (més de 25!) de desenvolupament d'aquesta curiosa forma de coneixement que és la Filosofia.
Tot molt artesanal, perquè el món digital té el seu espai en les nostres classes i la professora té poques manies i considera que totes les metodologies són bones sempre que serveixin per a aprendre, ben lluny de la visió dogmàtica que frega el fanatisme per part d'alguns que exclouen unes (la classe magistral, per exemple, o el treball cooperatiu amb ordinador personal) i pensen que altres són poc menys que la panacea (subratllar el llibre de text, o el treball per projectes). Tot s'hi val per tal d'aprendre sempre que la proposta trobi els destinataris que la sàpiguen aprofitar. Així ha passat amb el Donut i la Història de la Filosofia fins ara. L'incentiu de la nota és mínim (entre 0,25 i 0,5 punts per avaluació). La voluntarietat, total.
Com a les proves escrites, es vol posar en valor la individualitat de l'estudiant, no només ni preferentment la seva capacitat de comprensió. Una de les poques vies lliures que mereixen l'adjectiu és la de la creativitat. Només fa bé a qui l'experimenta, a diferència d'altres vies que comparteixen l'adjectiu i res més. Perquè compartir és la clau. Lliurement, voluntàriament. Un espai a preservar en tots els àmbits de l'acció humana. També la docent.
Com ja sabeu, a classe de filosofia de 4t d'ESO practiquem el diàleg filosòfic. Una de les tres hores setmanals la dediquem a fer filosofia a partir del diàleg, socràtica que és la professora, però també molts especialistes en didàctica de la filosofia dels quals ha après, com Oscar Brenifier, que ha investigat, desenvolupat i portat a la pràctica el cafè filosòfic o filo-cafè com a mètode d'aprenentatge de la filosofia, entenent aquesta com una disciplina eminentment pràctica. Podem trobar una bona explicació a la seva pàgina web de l'Institut de Pràctica Filosòfica.
Alguns estudiants van comentar fa mesos que havien continuat dialogant després d'una sessió i que perquè no fèiem més diàleg. Els vaig parlar dels cafès filosòfics que es feien a molts llocs i els va fer molta gràcia la idea. Hem trobat el dia, l'hora i el lloc i hem celebrat el nostre primer Filo-cafè.
El tema triat ha estat l'amor. Estem treballant "L'art d'estimar" d'E. Fromm i ja hi havia unes lectures i unes qüestions que s'havien abordat. Les preguntes a partir de les quals hem dialogat han estat les següents:
Per que una relació sigui una bona relació, cal que hi hagi amor?
El bon professor ha d'estimar als seus alumnes?
L'amor és una cosa que et passa sense voler-ho?
Tots els pares estimen els seus fills?
Estimem als nostres pares acabats de nèixer?
És comprensible no estimar un pare o una mare?
Podem evitar sentir amor per algú que coneixem?
Quan estimem, depenem de qui estimem?
Quan hi ha dependència, hi pot haver amor?
El temps ha passat volant i ens hem quedat amb ganes de més. El proper tractarà del viatge i la felicitat: Viatjar ens fa feliços?
Un curs més acomiadem el batxillerat amb una activitat que vincula el vídeo, la música i la filosofia. Alguns dels treballs estan millor que altres, només cal veure'ls, però l'intent ha mostrat el grau d'aprenentatge dels continguts dels filòsofs triats per a posar en escena una confrontació musicada de les seves idees, ja que aquest és l'objectiu principal de l'activitat.
No sempre s'ha plantejat aquesta confrontació. El Gerard, per exemple, ha escrit i interpretat la cançó que assegura que cantaria Nietzsche.
Altres ens fan un videoclip molt urbà, a l'estil dels joves rapers que reinvindiquen una cultura pròpia.
Per diversitat d'estils no serà. Aquest en flow de Sòcrates i Plató.
N'hi ha qui s'inspira en els DJs d'alguna rave filosòfica, però diurna.
Confrontació sens dubte complexa entre Descartes i Locke, necessitada de reforços.
Trobem vídeos que són promocionals de la cançó, que és on invertit els principals esforços.
Bona interpretació i ben treballat, llàstima que no sempre entenguem què diuen o canten.
En algun cas han escenificat i interpretat el dubte moral i com els filòsofs, amb una aparença de fades madrines, corren de seguida a aconsellar a la jove que no sap què fer. Entre Kant i J.S.Mill es debat la protagonista.
Molt original i sense complexos, desinhibit i sorprenent, es marquen un ball amb música composada per ells mateixos. Casi ná!
Prengui una cançó de Rosalia amb la gràcia que sabem que té, que no és poca, i escenifiqui un possible enfrontament entre Descartes i Hume, entre racionalisme i empirisme, i surt això tan ben fet.
I els dos millors per al final. Un el de la Stefy Ramírez, la nostra artista de la image en moviment que fa servir un programa de veu, a més a més.
I acabem amb un nou enfrontament entre Kant i Mill d'aire friki que acaba...amb una col·laboració molt especial. Pa qué dir res més: ta to dicho!
Com començar una entrada en la qual explicaràs que estàs molt contenta i també orgullosa del teu primer alumne que arriba a la final de l'Olimpíada de Filosofia de Catalunya després d'anys d'animar-los a que es presentin? Quan no sents que hagi perdut, sinó que tot, des del moment que vas proposar com a feina una fotografia entorn el tema "Realitat i aparença en el món actual", sabies que no podria ser sinó un guany? Què és guanyar en educació? Què és guanyar en filosofia?
Guanyar és aprendre: desenvolupar capacitats, millorar la destresa en l'ús d'eines diverses, aconseguir una aportació personal a través de la pròpia experiència. La professora és facilitadora de possibilitats. El món és un llibre sovint massa tancat i feixuc com per pretendre que els joves el carreguin i el fullegin sols. Per tant, no importa el resultat en un rànking: importa l'aprenentatge a través de l'experiència, quan més complexa i amb més vessants, més productora d'un aprenentatge més complet. Aprendre ens hauria de transformar en pops amb molts braços i amb moltes ventoses amb les quals poder enganxar-nos a la realitat, sense importar si han estat les onades i no la voluntat les que ens han deixat a sobre d'aquella roca.
El Francesc mai no hauria pensat que el seu hobby, la fotografia, que sempre havia quedat tant al marge de tot el que feia a l'escola, pogués esdevenir una experiència productora d'aprenentatge. Primer, va haver de fusionar imatge i contingut filosòfic. El grau d'abstracció i la capacitat de síntesi que exigia la proposta no eren menors. Segon, va haver de preparar la seva defensa oral, veient-se obligat a analitzar el que, de manera bastant intuïtiva, havia construït en forma d'imatge fotogràfica. En tercer i últim lloc, va superar el seu silenci habitual, la seva falta de participació a l'aula, el seu afany per mantenir-se sempre en un discret segon pla, convençut com estava de "no entendre moltes coses" -cito literals les seves paraules, sé que ara ja no serà això un problema per a ell i que em disculparà la indiscreció. Va pujar a un escenari i darrera d'un faristol, parlant per un micro i sabent que estava sent enregistrat i es difondria per molts llocs aquest enregistrament, va defensar, davant d'un jurat format per professorat universitari, la seva fotografia.
I és així com el Francesc va descobrir la seva manera de guanyar. Quedar entre els tres millors de tota Catalunya ja estava fet només pel nivell de la fotografia. La resta del guany, la collita posterior va ser la perla que va coronar un procés d'aprenentatge creatiu, personal i no només cognitiu. No parlo d'emocions, em sembla que no cal. Mireu el seu somriure a dalt de l'escenari quan ja sap que no serà qui representarà Catalunya a la fase final espanyola. Us asseguro que no li marxava de la cara aquest somriure bona estona després. Aquesta també la disculparà: m'ho va dir que estava molt content. Els companys que el van acompanyar en són uns altres testimonis. I és que el millor d'aquest institut són, sense cap mena de dubte ni rival, els joves estudiants. Sort que té aquesta professora, sobretot en tant que ho és, que és la ráo del seu estar-s'hi allà.
Un altre curs hem participat en l'Olimpíada de Filosofia de Catalunya i ho hem fet en tres de les quatre modalitats amb alumnes de 2n de batxillerat:
Sergio Cantos i Adriana Ramírez en dissertació
Stefani Ramírez i el grup format per Malika El Guerche, Sara Moya, Alba Lozano, Omar Verdezoto i Natalia Zamorano en vídeo
Francesc Nava i Marc Obispo en fotografia.
La participació dels nostres estudiants ha estat més que digna. La selecció dels finalistes de centres participants de tota Catalunya ha estat molt ajustada i, com a professora seva, estic més que satisfeta, fins i tot orgullosa, del nivell demostrat.
Per primer cop hem aconseguit portar un estudiant a la final: ha estat Francesc Nava amb la fotografia de creació que vam compartir aquí.
Ara cal que faci una defensa oral pública, juntament amb dos finalistes més. Si queda el primer, és a dir, si guanya, guanyarà una visita guiada a l'exposició Quàntica per tot el seu grup i, a més, anirà a Màlaga, en representació de Catalunya, a l'Olimpiada Filosófica de España, els dies 26 i 27 d'abril, amb viatge i estada coberta per l'organització.
Si li voleu donar ànims i suport moral, us esperem dissabte 30 de març a l'Auditori del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) a les 11h.
Aquesta entrada és la continuació d'una altra que vam publicar no fa gaire i en la qual volíem donar difusió a la feina de reflexió dels alumnes de 2n de batxillerat al voltant d'algunes qüestions de filosofia política a partir de Locke, concretament del dret a la rebel·lió. La podeu trobar en aquest enllaç.
Adriana Ramírez Quiroz respon a la pregunta És possible una democràcia com cal sense participació ciutadana?
La democràcia és el sistema polític que defensa la sobirania del poble i el dret del
poble a triar i controlar als seus governants. Llavors clarament no és possible una
democràcia sense la participació ciutadana, ja que la ciutadania és la base d’aquest
sistema.
Per començar, el més clar exemple és que la democràcia es basa en la votació per
escollir als governants. Si no hi ha participació ciutadana, no tindria cap sentit fer cap votació. És veritat que sempre hi hauria persones que votarien, però continuaria sense
tenir sentit perquè si la majoria no vota, els governants no representarien la
verdadera tendència de la majoria de la població.
Un altre motiu pel qual la democràcia necessita la participació ciutadana és que
la democràcia pretén governar per fer el millor per la ciutadania. Si aquesta no participa
no es pot saber què necessita, què s’ha de fer per millorar la societat. Clar
que els governants poden veure què és més necessari per millorar, però es
necessiten diferents punts de vista per fer més eficaç la millora.
L’últim motiu pel qual la participació ciutadana és necessària és que si no està
present perdríem la importància del que pensem, ja que no es tindria en compte i
passaria a ser una dictadura si es fes el que volguessin els governants, i això
no es pot permetre: hem de lluitar pels nostres drets i idees. Tot i que, si
això passés seria per la no participació de la ciutadania, cosa que voldria dir que no li importaria gens el que pugui passar, però hi hauria molta discussions i tristessa de la ciutadania cap al
govern, i això empitjoraria la societat.
En conclusió, no és possible la democràcia sense la participació ciutadana, ja que és la
base de la democràcia i si no hi ha participació, no hi pot haver millora de la
societat i podríem acabar en una dictadura. Per tot això, no podria existir la
democràcia sense participació.
Hind El Ouazzani respon a la pregunta: Rebel·lió o votació responsable: què penses que cal defensar?
La rebel·lió és l'oposició a una autoritat o un govern que governa en contra dels drets dels ciutadans. Però realment fa falta si votem correctament? Per començar, el propi poble, o sigui el demos, tria els representants que aniran al Parlament, on triaran les lleis i aquestes lleis seran les que ens governaran. Les lleis sortiran de persones que el propi poble ha escollit. Si el propi poble ha fet una votació responsable, una rebel·lió seria una contradicció amb el que ells volien. Encara que després el propi govern incompleixi les lleis i aquestes vagin en contra dels nostres drets. L'única solució seria fer fora el govern i posar un altre. Però tot i així, la solució a que no hi hagi una rebel·lió seria la votació responsable: tenir clar què volem. D'una altra banda: què volem aconseguir amb una rebel·lió? Realment obtindrem el que es vol? O serà inútil i tot continuarà igual? Si la majoria té una idea diferent als que volen fer la rebel·lió, quines conseqüències tindrà tot això? Fer una votació responsable vol dir saber què vols, que passarà i sobretot, pensar molt bé en la repercussió que tindrà. La rebel·lió només tindrà sentit si una gran part del propi poble està contra les lleis. Però com ja s'ha explicat, no faria falta si saps realment què és el que fas i vols. En l'actualitat, la majoria del país està en contra de les persones que ens governen perquè no els agrada com ho fan o perquè van en contra dels drets de les persones. Per exemple, amb el tema dels sous. La majoria de les persones no cobren el que mereixen o treballen més del necessari. Persones que justifiquen que aquesta situació els perjudica, que si s'uneixen podrien canviar-la, construir entre tots una societat millor. Però defensem que estaria bé fer una rebel·lió o que hauríem de ser més conscients de a qui voten? Si aquestes persones s'informen bé sobre cada partit polític i les idees d'aquests, estaran fent una votació responsable i la rebel·lió no tindria justificació. Si els ciutadans no s'han educat respecte aquest tema i fan una votació incorrecta, potser estaran a favor de la rebel·lió, però seria culpa de les persones que han votat per no haver-se informat bé.
Per acabar, cal dir que el vot és un dels actes de major responsabilitat política dels ciutadans, perquè trien els polítics que van a legislar. Si cada ciutadà és responsable i s'ha informat, farà una votació responsable i la rebelió no serà necessària, no creieu?
Aquesta entrada no sorprendrà als seguidors d'aquest blog, si n'hi ha. Després de proposar fer una ullada a la filosofia islàmica, no podíem deixar sense completar la visió d'altres tradicions filosòfiques a qui tingués interès en fer-ho.
El material de partida ha estat e caràcter divulgatiu. No ens hem d'oblidar que ens trobem a la secundària, postobligatòria i a les portes de la Universitat, però secundària. En l'àmbit de matèries impartides pel Seminari de Filosofia unipersonal de l'INS Lluís Companys sabem que només podem oferir un tast merament introductori i cap aprofundiment vertader en el vast camp de coneixement que cobreixen més de 2000 anys d'activitat filosòfica i que implica a totes les cultures que han existit en més o menys grau. I és que no hi ha racó del temps i de l'espai humans que no hagi estat afectat per l'afany de preguntar i de respondre les qüestions que a hores d'ara ens continuen assetjant: què és real i què és aparença? és posssible el coneixement de la realitat? existeix la veritat? què vol dir "ser humà"? quin sentit té l'existència, si és que en té? som lliures o creiem ser lliures? podem lliurar-nos del patiment? què és el bé? I així podríem continuar fins demà passat i no se'ns acabarien les preguntes. Per saber quines han estat algunes de les respostes, cal resseguir la pista de les diferents tradicions a través dels que ens han arribat com autors, o autores, d'elles. Toca, al final del segon trimestre de 2n de batxillerat, donar l'opció a un passeig per les que ens arriben de s de l'Orient.
La feina consistia en resumir les idees principals de les escoles treballades (hinduisme, budisme i taoisme), comparar-les entre si, escollir una escola o pensador i també amb algun dels filòsofs estudiats durant el curs, triar la que més hagi cridat l'atenció o convençut i exposar, sempre argumentadament, el perquè, atrevir-se a respondre a la pregunta sobre si és filosofia l'anomenada filosofia oriental i fer-ho a partir del nivell de coneixements adquirits. Finalment, com sempre, exposar què s'ha après i valorar la proposta de treball.
I es troba una fragments tan significatius com els següents:
"L'escola que més m'ha cridat l'atenció i que més m'ha agradat ha estat l'escola budista, perquè estic d'acord amb les idees principals d'aquesta manera de viure i de pensar. Les quatre veritats exposades i tot el camí que s'ha de seguir per l'alliberament del patiment m'han fet reflexionar molt sobre el mal que existeix i sobre què és el que haig de fer per no causar mal a ningú. M'ha semblat realment molt interessant i increïble que les feines de caçador i les de pescador siguin activitats equivocades ja que atempten contra la vida. També m'ha sorprès molt el fet que es defensi que el pensament lògic assassina la realitat i impedeix la frescor, suposo que és perquè tinc el costum de veure les coses d'una manera contrària. El budisme en general és una manera de viure tranquil·lament, lluny de competir, lluny de l'egocentrisme, lluny dels vicis, treballant l'ètica, la nostra mentalitat i també el desenvolupament de la nostra saviesa, amb l'únic objectiu d'aconseguir la il·luminació final que ens porti més enllà de la felicitat." Younes A.
"És probable que el desconeixement del taoisme m'hagi fet escollir-la com la preferida, apart del meu escepticisme per aconseguir la il·luminació o l'alliberament, però la realitat és que la seva filosofia m'ha sorprès en tots els àmbits, sobretot el que fa referència al Tao i l'acció del Ying i el Yang. La filosofia taoista no és gens revolucionària si parlem del Tao, aquesta mena d'entitat totpoderosa que es podria associar amb alguna religió occidental, és l'alternança cíclica entre aquests dos ens contraris sota l'ordre del Tao el que m'ha entusiasmat. Un Tao que es veu alhora desestabilitzat per l'actuació de l'individu, un individu que ha de cuidar la seva wu-wei. Aquí la gran diferència entre aquesta i les altres dues filosofies, que busquen la saviesa i la felicitat individual. El Taoisme busca el fluir, el que és natural. Un pensament que recorda a Heràclit." Sergio C.
I finalment què han après, com valoren el treball proposat, uns breus extractes:
"Puc dir que no he acabat el treball com l'havia començat i que estic convençut. (...) He après que en un altre lloc del planeta també poden tenir idees interessants, encara que estiguis en un món ple de prejudicis." Younes A.
"He començat a valorar més (aquestes filosofies) i no considerar-les inferiors." Sergio C.
Malgrat que hi hagi dies que lluitar per una formació filosòfica digna dels joves sembla missió impossible gràcies al suport fefaent de la ideologia tecnocientificista i del relativisme epistèmic i moral, altres una pot aixecar els dits fent "V" i recuperar forces per a les batalles pendents.
Aquest curs s'imparteix la matèria de psicologia i sociologia dividida en dues i per dues professores de diferents especialitats. En els sis anys d'experiència impartint-la, una de les activitats que més interessant he comprovat que resulta per a l'alumnat és la possibilitat de preparar i portar a terme un experiment sobre condicionament (clàssis o operant), que han d'enregistrar en vídeo.
Les condicions que havien de complir els vídeos eren les següents:
-títol: tipus de condicionament
-cal que sigui explicatiu: s'han d'anar presentant les fases de l'experiment
-ha de quedar molt clar què es vol ensenyar = aconseguir
-s'ha de comentar el que passa des del punt de vista de l'experiment i el seu resultat
-al final s'ha de posar: Treball de psicologia, curs 2018-19, nom dels autors
-durada màxima: 4 minuts.
Aquí els teniu.
La gosseta de la Jane no es fa gaire de pregar a canvi d'una galeta.
La gata Gina acaba aprenent a anar al lloc d'on procedeix el so, tot i que sense cap mena de reforç evident.
Com que no hi havia animalets a casa de ningú... per què no provar amb els coloms que es troben a parcs i places?
Un cavall menja a toc de campana gràcies a aquestes tres ensinistradores.
Aquest gosset té molta paciència perquè li volen ensenyar a fer coses que ell probablement no faria sense permís.
Aquest gos viatjarà en ascensor assegut d'ara endavant.
Els nostres experimentadors van descobrir que el conill no és un animal molt intel·ligent.
I acabem amb una gossa que d'entrada no troba cap sentit a seure quan sent el so de les claus, fins que la insistència del seu amo i les galetes l'ajuden a entendre-ho.
Començava a fer fred i vam anar a visitar l'exposició sobre el cinema de Stanley Kubrick que encara es pot veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins el 31 de març i que us recomanem, especialment si gaudiu del carnet docent i podeu entrar de franc, o voleu anar-hi un diumenge, que tampoc no us costarà un cèntim.
De filosofia i cinema no cal escriure gaire més del que ja s'ha escrit entre llibres, com l'imprescindible Cien años de cine y de filosofía de Julio Cabrera , els assaigs de Jordi Balló i Xavier Pérez entre els quals destaco La semilla inmortal per la seva lectura interessant i impossible de deixar capítol rere capítol, i alguns blogs. Com el de Cinerosos, on col·labora un company professor de filosofia també a un centre del Vallès.
L'única aportació de l'autora d'aquest blog han estat algunes guies didàctiques per treballar films a l'aula (publicada la darrera al Servei Educatiu de la Filmoteca de Catalunya) i la que ha fet per a que els estudiants que visitin l'exposició s'introdueixin en el cinema de Kubrick i alhora reflexionin sobre algunes de les qüestions filosòfiques presents a les seves obres. En el marc de la col·laboració entre l'Olimpíada de Filosofia de Catalunya, de la qual l'autora d'aquestes línies és membre de l'equip organitzador, i el Servei Educatiu del CCCB, la guia que han fet servir els alumnes de 2n de batxillerat la podeu trobar publicada sota el títol Kubrick i la filosofia aquí.
El nostre fotògraf, Francesc Navas, va fer un extens reportatge fotogràfic del qual només seleccionem unes quantes imatges sobre la visita a l'exposició. Tot i que no tots els alumnes es van dedicar amb el mateix grau d'interès a la feina, sí que van coincidir en que els havia agradat l'exposició. Sobretot van descobrir un dels millors directors de cinema i, a més, van continuar pescant filosofia, com el curs passat, aquest cop a les obres d'un cineasta guiat per una concepció filosòfica sempre present en els seus films. Per si voleu saber més i comprovar que no són rareses de la profe de filo, si més no no d'ella en particular, acaben de reeditar en castellà La filosofia de Stanley Kubrick.
Tornem a proposar activitats vinculades a l'Olimpíada de Filosofia de Catalunya per a seleccionar els estudiants que representaran al centre, aquest cop en la modalitat de vídeo filosòfic o VIdees.
Les bases de la convocatòria les podeu trobar aquí. Les condicions que han de complir els vídeos presentats a VIdee les podeu llegir a les bases específiques. Segons com han treballat el tema i complert les condicions, han estat avaluats, tot i que seleccionar els dos millors no ha estat feina fàcil.
Podeu veure la feina dels alumnes en els diferents vídeos incrustats en aquesta entrada.
Samuel ens recorda que les noves tecnologies, tan presents en el món actual, canvien la nostra manera de relacionar-nos amb els altres i no per això ens preparen millor per enfrontar-nos a la realitat.
Oscar, Fagen, Dídac i Sebas ens proposen una adaptació del mite de la caverna als nostres dies que té moments molt divertits.
Ayelén i Marvin també reinterpreten el mite de la caverna amb el recurs d'una veu en off que més que narrar fets, el que fa és seguir el flux mental de les idees a partir de l'experiència descrita amb imatges produïdes per ordinador en format de vídeojoc.
No li fa falta gaire temps a Víctor per a posar en qüestió la veritat de l'aparença front la realitat autèntica sense anar a buscar experiències que se surtin de la vida qüotidiana. La reflexió és clara.
Adriana, Ainhoa i Hind proposen un vídeo explicatiu i reflexiu en el qual desenvolupen diverses idees al voltant d'una tesi: realitat i aparença es diferencien, ho sabem, i per això podem prendre decisions sobre el que mostrem, però també sobre el que creiem i com volem viure. La vessant ètica de la veritat en torn a la qüestió de la distinció entre realitat i aparença.
Amb un vídeo de factura domèstica senzilla, Gabriel exposa la tesi de que la realitat amaga l'aparença, de manera que el que creiem real i, per tant, vertader, només ho seria depenent si sabem què s'hi amaga i si hi ha quelcom amagat. En qualsevol cas, com podeu comprovar pels gestos d'èxit, el nostre protagonista-guionista aconsegueix el seu propòsit.
En un vídeo molt breu, Berta il·lustra la tesi de la utilitat de l'aparença per amagar l'autèntica realitat.
Gerard i Raúl ens proposen una reflexió sobre l'aparença construïda a les xarxes socials com a mentida que emmascara la condició personal i social real de l'individu.
Paula ens aporta una reflexió sobre la construcció de la realitat compartida que sembla dir-nos que és poc menys que habitual en l'actualitat, tant que ningú pot sorprendre's quan algun aspecte de la realitat no encaixa, com nosaltres al final del vídeo, final intuït des del començament en un plantejament de bucle similar al d'un films d'intriga.
Leo elabora un vídeo en el qual exemplifica la seva tesi, segons la qual aparença i realitat es complementen, formant un continu, tot i que molt allunyades entre si. La realitat vertadera es construeix i es confon amb l'aparença, que la substitueix. Fins i tot un nen ho veuria, sembla que ens diu...
Asmae, Carla, Diana i Marc ens presenten un vídeo fet a partir de fragments d'altres, en els quals han posat en evidència el contrast entre situacions de ficció o aparença, front situacions suposadament reals, tot i que igualment preparades, per tant, falsejadores d'una realitat que no és, per descomptat, el que sembla. El producte final sembla tenir un propòsit alliçonador. Valoreu vosaltres mateixos.
Nayeli, Wijdan i Saray ens proposen preguntes per a reflexionar sobre com a les xarxes socials es pot presentar una realitat ben lluny de ser autèntica. Més que tesis tancades, com a bones aprenentes de filòsofes ens llencen preguntes i ens deixen a nosaltres la responsabilitat de la resposta. Ens fan pensar vulguem o no.
I ara els quatre millors vídeos, dels quals he hagut de triar dos per a representar al nostre centre a l'Olimpíada de Filosofia, modalitat VIdees.
El primer dels finalistes ha estat un vídeo en el qual s'aborda la relació entre realitat i aparença des de la ficció -que potser no ho és tant-, d'un consultori de salut filosòfica. Una idea adaptada de Monthy Pyton i també de les consultories filosòfiques reals que podem considerar formalment iniciades a partir de la publicació del llibre "Més Plató i menys Prozac" de Lou Marinoff i que s'ha desenvolupat fins al punt de convertir-se en una especialitat professional amb formació específica dins del marc de la filosofia pràctica. Si poseu "consultoria filosòfica" a la barra d'un cercador veureu que hi ha 477.000 possibles enllaços només a la xarxa. La idea d'aquests joves aprenents de filòsofs ha estat, per tant, més que d'actualitat tant en la forma com en el contingut. La posada en escena amb tota mena de detalls significatius, la planificació de les escenes i l'existència d'un guió equilibrat per a totes les parts en què es desenvolupa la tesi el fan mereixedor de l'excel·lent sense cap mena de dubte. La tesi, però, no és gens fàcil, perquè defugen els plantejaments simplistes i els tòpics, autèntiques malaties del pensament. Aquí el teniu per a trencar-vos el cap una estona. Obra de Sergio, Younes i Francesc.
El segon vídeo finalista ha estat sorprenentment ben ideat, original i, perquè no dir-ho, ple de sensibilitat i una certa tendresa accentuada per les figures, símbols que ens poden senyalar a qualsevol de nosaltres. Laura porta la reflexió sobre realitat i aparença a l'àmbit sentimental i això la fa tan arriscada com punyent, tan personal com valenta. Perquè cal exposar-s'hi per sostenir una tesi que et toca el cor. Aquesta jove aprenenta de filòsofa potser no ho sap, però pensar és una activitat que ens implica en totes les nostres vessants humanes. Si et quedes igual després de veure'l el problema no és de l'autora del vídeo. Ves pensant-hi.
I ara els seleccionats per a l'Olimpíada.
Primer, un vídeo fet en grup per Malika, Sara, Alba, Natalia i Omar, problematitzant la nostra relació amb les xarxes socials, vehicle de construcció, creació i confusió entre realitat i aparença. Potser l'enfocament no és nou, però està molt ben fet i té el mèrit de ser un producte col·lectiu equilibrat i que defineix perfectament la qüestió.
Per al final deixem el que, a criteri d'aquesta professora, és el millor. Stefani ha estat l'autora d'aquest producte cinematogràfic. No té desperdici. Observeu la planificació dels enquadraments, la fluidesa del muntatge, l'existència d'un llenguatge estrictament visual rigorós. I no us deixeu la tesi, per descomptat.
Continuem treballant la dissertació, una de les activitats més competencials i destacades en la formació filosòfica de sempre i d'ara també. Els alumnes de 2n de batxillerat practiquen des del curs anterior i a aquestes alçades es pot comprovar com han progressat. Les dissertacions que compartim en aquesta i en una altra entrada s'han proposat a partir de la filosofia política de John Locke.
No defugim els debats d'actualitat, sempre que tinguin profunditat i rellevància filosòfica. No tenim por a l'exercici del pensament, que volem que sigui lliure, tant com rigorós i fonamentat en arguments, a més de conceptualment correcte. I surt el que surt. Que pensen, i molt bé, per ells mateixos. Fem del Sapere Aude kantià un eix de l'aprenentatge filosòfic. No són dissertacions perfectes, però impressionen perquè en totes hi ha coneixement, afany de fer-ho bé i pensament propi. La professora, ja ho saben, no acostuma mai a dir-los què pensa, no és la seva funció: ho és la de fer-los pensar. L'exercici resulta. Les preguntes proposades van ser les següents:
Es possible una democràcia com cal sense participació ciutadana?
Creus que la desobediència civil és una eina necessària en una democràcia?
Si només hi hagués una manera d'entendre la democràcia, seria millor?
Es desitjable una democràcia sense pluralitat d'opcions?
Rebel·lió o votació responsable: què penses que cal defensar?
Penso que molts adults no s'han plantejat mai qüestions semblants. És més: molts segueixen dictàmens més o menys propagandístics. Serà per això, entre d'altres raons, que la filosofia resulta tan incòmoda, perquè no repeteix lliçons apreses.
Esperem que us agradi la lectura de la selecció que us proposem. Us animem a respondre als estudiants que tenen el valor d'exposar obertament les seves idees.
Malika El Guerche respon a Creus que la desobediència civil és una eina necessària en una democràcia?
La desobediència civil pot definir-se com una acció de protesta col·lectiva, moralment fonamentada, pública, il·legal, conscient i pacífica que, violant normes jurídiques concretes, busca produir un canvi parcial en les lleis, en les polítiques o en les directrius d'un govern. La desobediència civil no s'hauria de considerar com un abandonament de l'ordre democràtic, sinó una forma de participació política en el continu procés de construcció de la democràcia. Tota societat que es proclama democràtica ha de ser tolerant amb la desobediència civil.
Les lleis estan en permanent adaptació i revisió. Per això la validesa d'una llei o d'una norma no sempre és absoluta. Per què hauríem de suposar que si una persona segueix el seu propi judici, quan la llei és una cosa incerta, està tenint un comportament injust? Uns drets que són determinats en un moment històric, no podem protegir-los i custodiar-los perquè els drets canvien, s'amplien i amb el temps poden sorgir nous drets.
La desobediència a la llei pot ser per raons morals, però això no suposa que s'hagi de tolerar tota desobediència a la llei. Alguns sostenen que una llei s'ha de fer valer perquè en cas contrari es perd el respecte a la llei, però no és el mateix demanar un dret que, per exemple, demanar injustificadament un bé d'un altre. Per descomptat que en les democràcies representatives existeixen mitjans institucionals, com són els partits i els representants dels ciutadans, perquè la societat civil faci arribar les seves demandes al govern. Però a vegades la societat civil sol tenir demandes que sobrepassen als partits i als representants, demandes que aquests ignoren o simplement no consideren.
En conclusió, la desobediència civil permet als ciutadans cridar l'atenció dels governants, de la societat civil i dels polítics professionals en els moments en què una llei s’ha de corregir o canviar urgentment i els canals institucionals de la democràcia representativa no constitueixen un recurs accessible per als ciutadans.
Younes Akhazzan respon a Es possible una democràcia com cal sense participació ciutadana?
Una democràcia sense participació ciutadana? Llegeixo aquesta pregunta i tinc
una primera impressió que estic davant d’una bestiesa insòlita, sense sentit, o
davant d’una idea que se li podia haver acudit a un polític d’aquests que no
saben què és el que fan a la política, apart de no fer-ne. Podem pensar en un
cas en què aquesta democràcia sí fos possible, però s’hauria d’entendre de
manera que la participació dels ciutadans que no es realitza sigui la feina de
control i de pressió que poden realitzar aquests en una democràcia, és a dir, que
els ciutadans tenen dret a votar i han d’exercir aquest dret. Una democràcia
sense persones que votin no és una democràcia, perquè aquesta és un sistema
de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres
de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.
En primer lloc, cal dir que no hi ha possibilitat que dins dels parlaments només
es faci teatre. Aquesta democràcia ha de tenir uns polítics ben preparats i no
s’hauria de poder accedir a qualsevol càrrec sense una determinada
preparació. Aquests estudis han de ser importants, adients i correctes pel
treball que durà a terme aquesta persona, en aquest cas un treball molt
important com és el de representar i servir el poble. Pot ser que d’aquesta
manera es limitin les persones que poden participar en la vida política
d’aquesta democràcia, però aquesta limitació només està buscant que els
dirigents polítics siguin capaços de prendre decisions correctes i bones pel
conjunt dels membres de la comunitat sense necessitat que el poble participi
activament. Aquests estudis poden ser cursats per qualsevol persona, això és
que la limitació que hem esmentat anteriorment no és cap limitació perquè,
suposant que aquests estudis fossin una determinada carrera com pot ser la
filosofia, tot estudiant podria cursar-la. D’aquesta manera aconseguim
governants que prendran millors decisions i que mai aniran en contra del bé
comú.
D’altra banda, a més de tenir uns excel·lents polítics necessitem uns
excel·lents jutges i un excel·lent sistema judicial, que està format per jutges,
lleis i institucions, per tal que aquest sigui més eficaç i més eficient. És
incomprensible que hi hagi persones que es trigui tant en jutjar-les perquè si
un procés judicial pot durar, per exemple, cinc anys, és evident que hi ha alguna cosa
que no s’està fent bé. Possiblement la culpa no la tinguin els jutges, però si hi
ha problemes com aquest s’han d’arreglar. I com sabem que el sistema s’ha de
millorar sense la participació ciutadana? Els jutges són molt importants en una
democràcia, tenen un paper fonamental i molt actiu en la nostra societat. Els
propis jutges i els polítics poden adonar-se que hi ha un problema perquè ells
també formen part de la comunitat. Si s’aconsegueix millorar el sistema judicial,
un problema que moltes persones actualment consideren com a preocupant, la
corrupció (entre moltíssims més problemes), ja no ho seria tant i trauria un pes
de sobre al poble, és a dir, que la societat no hauria de participar per dir la seva en
aquests casos. Això fa que els ciutadans no hagin de pressionar ningú per dir-li
què ha de fer i com.
Quant als mitjans de comunicació, aquests tenen un paper fonamental i
imprescindible en el món actual i juguen un paper molt important en la
democràcia. Amb tot el poder que tenen aquests mitjans, ells sí que poden
exercir aquesta pressió i aquesta feina de control de les quals prescindirien els
ciutadans. Com a conseqüència d’això és possible que l’objectiu principal de la
premsa, per exemple, canviés i, en efecte, que els periodistes i la gent que
treballa en l’àmbit del relat de la vida pública i política deixés de fer-ho de
manera objectiva i comencés a tirar d’uns objectius més polítics. De fet, això no
és cap cosa diferent del que passa avui dia, encara que això es pot solucionar
amb la pluralitat. El fet que hi hagi diverses persones amb una diversitat d’idees
que poden discutir sobre un determinat tema a que les idees pròpies o
que més agraden no siguin les úniques escoltades.
Així doncs, allò que semblava en una primera instància una cosa il·lògica
sembla que tampoc s’allunya gaire de la realitat. Hi ha moltes persones que no
participen en aquesta democràcia encara que quan han de votar ho fan.
Tampoc es pot governar fent cas al que es va dient pel carrer o a allò que
agradi més a un sector de la societat en una determinada època. Així mateix,
amb la presència d’una separació de poders de l’Estat ben organitzada i
treballada, amb uns excel·lents polítics responsables que saben què han de fer
i què no, la presència d’uns jutges també responsables que fan bé el seu
treball, un sistema judicial que no preocupa ningú i uns mitjans de comunicació
plurals, potser no seria tant necessària la participació ciutadana (tal com la hem
