En aquest blog s'han publicat 654 entrades des que el vaig començar a la tardor del curs 2017-2018, un curs que va estar marcat per nombroses i excessives convocatòries totalment extracurriculars, extraprofessionals i extralaborals. Però va tirar endavant amb forces gràcies a la feina dels alumnes, al seu compromís efectiu amb l'aprenentatge en el dia a dia a l'aula i fora d'ella.
Només l'últim mes ha tingut 801 visites, qui ho diria, especialment tenint en compte que ningú, tret dels mateixos alumnes ha fet mai cap comentari. Hi haurà gent que treu el nas per... què?
El total de visites ha estat 24.553, yeah. Surten a unes 6.000 per curs i a unes 600 per mes en període lectiu, fins i tot en aquest curs pandèmic no només pel que fa al virus que ja coneixem. Hi ha una pandèmia educativa que ve de molt abans. És quan li diuen "innovació" a posar en marxa pràctiques d'ensenyament que han rebut una valoració molt baixa de la seva efectivitat en l'aprenentatge.
Ens espera un futur incert, com sempre, noves experiències i un nou entorn, laboral en el meu cas, que estimula la meva curiositat i les meves ganes d'aprendre, que mai no he perdut. Aquest "ens" va pels meus alumnes, amb excepcions, ja que tot el que faig els té a ells com a referent i objectiu. Abraçades mil!
Toca acomiadar-se del blog i, com acostuma a ser habitual, el centre són els estudiants i les activitats que porten a terme. Clar que essent un comiat sembla obligat fer alguna mena de balanç. No el faré, però, perquè ja l'he fet amb ells. He reflexionat, com sempre, he compartit amb ells les meves reflexions, he rebut les seves valoracions i no m'he esperat a marxar del centre, ni tan sols a finals de curs, sinó que ho he convertit en part del que es fa a les matèries que imparteixo. Només així confirmo la meva impressió sobre com van i obro un canal de participació per als estudiants, tot i que rebi algun que altre exabrupte, cosa de la qual no m'he lliurat aquest curs amb alguns de 1r de batxillerat. Per cert, no surten a les fotos que penjaré. Per tant, estaran tots els que són...de bon grat. De la resta no cal acomiadar-se. S'han acomiadat pel seu compte.
En aquest comiat, però, cal tenir en compte que el silenci és la forma més eloqüent de dir certes coses.
Els de Cultura i valors de 4t A han estat atents, treballadors, oberts i sensibles. La seva disponibilitat i confiança ha fet que aquesta única hora a la setmana fos realment única, però en un sentit ben diferent. No vaig fer fotos, però sí que tinc un dels vídeos que van fer per escenificar modestament el conte Les ulleres.
Gràcies a Fatima, Aitana, Yassir, Lorena, Jennifer, Rafa, Aramis, Laura, Sixuan, Laia, Pol, Omeyma, Haby, Iria i Larisa. D'aquesta hora que tothom menysprea hem aconseguit plegats collir bons fruits educatius.
La filosofia de 4t acostuma a comptar amb estudiants encuriosits per una assignatura que és molt més que una assignatura, cosa en la qual ara no m'estendré, però que és una obvietat per a tots els que fan un cicle complet de formació filosòfica, ja sigui a l'ESO, sempre que la Cultura i valors es faci com cal, o es faci batxillerat. Aquest curs ha estat molt intens, malgrat els confinaments que han hagut de suportar, i la feina ha estat bona, l'actitud immillorable.
Gràcies a Ainhoa, que no va voler sortir a la foto, com tampoc Omeyma i Wilson. Gràcies a Laia, Olga, Joaquín, Nuria, Laura, Ariadna, Maikel, Sixuan, Aragorn, Avril, Ángel, Zainab, Sara, Nayade, Mohamed, Sandra, Noa, Jose, Mario, Iván, Larisa, Haizea, Izaskun, Luna i Aitana. Han treballat molt i bé. Ens hem rigut, hem reflexionat, han escrit, han llegit, han treballat en grup, han dibuixat, han fet exposicions orals, han fet defenses orals de tesis filosòfiques, hem discrepat, ens hem enfadat, ens hem desenfadat, hem dialogat, hem vist vídeos, han fet vídeos, hem escoltat cançons... Hem fet de tot el que es podia fer a l'aula i una mica a casa, ja que no sóc de les que creu que la clau de l'aprenentatge, i de l'aprovat, a les etapes obligatòries siguin els deures. Gràcies a tots, em porto un molt bon record d'ells.
A la filosofia de 1r de batxillerat he provat a pujar el nivell, treballar temes de complexitat conceptual i fer-ho en un format de classe invertida a partir de materials elaborats per mi mateixa. Crec que ha donat molts bons resultats d'aprenentatge. Els 95% ha fet habitualment les activitats que no eren aplicació de res que s'hagués explicat abans. Els aclariments venien amb les correccions posteriors. Es tractava de que fossin actius en la recerca de respostes, així com autònoms, també de despenalitzar l'error. A final de curs la majoria ha demostrat un assoliment de competències fonamentals com la comprensió de textos filosòfics, la capacitat d'argumentació i l'elaboració de dissertacions a partir de les idees treballades i del propi pensament, estructurat amb les eines de què la filosofia els ha intentat dotar.
I arribem a 2n de batxillerat, on hem compartit quatre cursos, tres o dos amb els estudiants. Em vaig prometre a mi mateixa que no rebaixaria el nivell malgrat les circumstàncies. Quatre estudiants han fet la filosofia a la fase específica de les PAU i els resultats han estat molt bons: a un pèl de l'aprovat (4,5), o excel·lent (9, 9,5 i 10). Els seus bons treballs s'han exposat en aquest blog. Són prou expressius de la dedicació i la qualitat de la feina. Em sento especialment satisfeta del nivell de coneixements assolit, com d'haver-los conegut, perquè són molt bones persones. Tot el que sento i penso a partir de l'experiència de tenir-los com alumnes es troba a un lloc on ens trobem ells i jo i ningú més. Ha estat un seguit de detalls i deferències rebudes i tornades durant tot el batxillerat, més aquest curs que cap altre. De l'enfocament donat a les classes, en la meva línia, que ara no detallaré.
M'acomiado del blog en aquest punt. Per als seguidors, si és que n'hi ha, ens veiem a l'EASD Llotja de Sant Andreu, on impartiré filosofia al batxillerat artístic. Tot un canvi, molt necessari per diverses raons.
De qui no m'acomiado és dels que han estat els meus alumnes durant aquest període. Fins aviat, nois i noies! Feu les coses millor que no les estem fent els adults! Confio en vosaltres! Una abraçada molt forta.
Acaba aquesta mostra de les millors dissertacions, i les últimes, que es compartiran en aquest blog. Li toca el torn a l'Adrián Lara, futur científic amb multiplicitat d'interessos, tan diversos com àmplies i destacades són les seves capacitats. De la música al cinema, passant per la filosofia, la història i recalant en la ciència, en la qual, pel moment, pensa continuar la seva formació de cara a una carrera professional. El talent de l'Adrián per la filosofia per mi és un fet innegable. Penso que mai podrà prescindir d'abordar els problemes des de diferents perspectives, que el que podríem anomenar la seva "pulsió ética" és més profunda que el que ha pogut demostrar a les classes de filosofia. Trobo que és una qualitat estructural, configuradora i distintiva del seu caràcter. Em fa pensar en allò de si les persones són bones o dolentes, aquest tòpic tan típic que fa un temps vaig entendre més aviat com a tendència, a la manera d'Aristòtil i l'exercici de la virtut que ens transforma i deixa en les nostres mans la possibilitat de ser virtuosos, de dedicar la vida a la més elevada de les activitats, la recerca de la veritat. L'Adrián té la tendència ja molt marcada cap a la bondat, la veritat i la bellesa, que en el món dels antics grecs eren inseparables. Espero i desitjo que en el seu cas això sigui un destí i que es faci realitat.
Per poder dirigir-nos directament a la qüestió que se’ns planteja hem d’analitzar-la per parts. Primer ens hem d’adreçar a la definició de l’acció moral. Aquest concepte ha estat molt debatut al llarg del temps per diferents cultures i filòsofs. En la Grècia clàssica, autors com Aristòtil, consideraven que l’acció moral era aquella que era pròpia de la persona virtuosa, o sigui, la persona que tenia una disposició per obrar d’acord amb determinats projectes ideals com el bé, la justícia, la veritat i la bellesa. A la Prússia Oriental de mitjans del segle XVIII neix de la mà d’Immanuel Kant l’ètica deontològica. Aquesta ètica es basa en la raó i la bona voluntat per determinar el que és i el que no és una acció moral. En aquest cas, les conseqüències de les accions no són importants, atès que si ho fossin, condicionarien les accions i la intenció darrere una acció no es tindria en compte. En sintonia amb l‘anteriorment esmentat, les accions morals segueixen les formulacions de l’imperatiu categòric (necessitat de l’acció moral) que diu que hem d’actuar només segons aquella màxima que vulguem que es converteixi, alhora, en llei universal. D’aquesta afirmació es desprèn que les accions morals han de poder ser universalitzables i que hem de tractar a la resta d’éssers racionals, no com a coses, sinó com a fins en sí mateixos. Per finalitzar aquesta enumeració, trobem l’utilitarisme que és una filosofia elaborada a finals del segle XVIII a Anglaterra per Jeremy Bentham. Aquest corrent filosòfic va ser continuat per molts altres autors, però entre ells un de molt destacat és el fillol de Bentham: John Stuart Mill. Els filòsofs utilitaristes afirmen que el fi de l’acció moral de qualsevol ésser sensible és la felicitat. Això queda reflectit en el principi utilitarista que estipula que és bona l’acció que és útil, ja que la bona acció és realitza per tal d’aconseguir la major felicitat possible per al més gran nombre de persones. I què és pels utilitaristes la felicitat? Doncs el plaer i l’absència de dolor. Mill és un autor important perquè és el primer d’aquest corrent filosòfic en diferenciar els plaers de manera qualitativa, no només quantitativa com s’havia fet fins llavors. A més, diferencia clarament allò que és part de la felicitat (desitjable per si mateix) del que és mitjà (intermediari per la felicitat).
Per fer referència a la notícia sobre la jove testimoni de Jehovà que va rebutjar una transfusió sanguínia, reflexionaré des del punt de vista deontològic (amb alguns arguments i contra arguments utilitaristes) per tal d’arribar a una conclusió raonada.
El cas d’aquesta jove és, com menys, inaudit. Liliana, el nom de la jove, professava la religió dels testimonis de Jehovà i va patir una peritonitis. Com a conseqüència d’aquesta malaltia, els metges van decidir induir-li un coma. La sorpresa dels seus metges va arribar quan van descobrir que Liliana havia signat un document en què rebutjava una transfusió per qüestions religioses. Fins i tot per a realitzar els procediments mèdics necessaris, els metges havien de rebre l’aprovació d’una representant escollida pels testimonis de Jehovà. Aleshores, el centre sanitari on estava hospitalitzada Liliana va decidir apel·lar al jutjat de primera instància, on la jutgessa va desestimar el cas al·legant que la jove era major d’edat i que havia pres aquella decisió en plenes facultats mentals. Els metges, en aquesta situació, van decidir seguir la llei i no realitzar-li cap transfusió, encara que sabien que si no ho feien existia la possibilitat que Liliana morís. Això planteja dos dubtes més: si l’actuació de jutges i metges va ser la correcta i si la voluntat de les persones majors d’edat, pel fet de ser majors d’edat i tenir plenes facultats mentals, ha de ser acceptada tot i que no sigui una acció moral.
En primer lloc, cal esmentar que els funcionaris (metges, jutges, guàrdies civils, etc.) van actuar en funció de la llei vigent i, per tant, no van incomplir-la per salvar a la jove, perquè fer-ho estaria fora de la legalitat. En aquest context, una persona que tingués una manera d’actuar kantiana diria que, malgrat que hi hagi una llei (jurídica) en contra de l’acció que és considerada com a moral, hem d’actuar seguint la bona voluntat i, en aquest cas, desobeir la llei per tal de salvar a la malalta. Tot i així, alguna persona podria argumentar que l’acció que realitzen els funcionaris és moral perquè segueixen la llei (que és aplicada de manera universal), però s’estaria equivocant. La llei que estan acatant els funcionaris no és la llei moral de la qual Kant parlava, sinó una llei jurídica que té l’objectiu de dictaminar quines accions són punibles (legalment parlant), però que no en tots els casos afavoreixen les accions veritablement morals. Un exemple de com aquesta llei jurídica no sempre és universalitzable són les embarcacions que rescaten refugiats que han naufragat al mar. Aquestes embarcacions, tot i haver realitzat una acció moralment bona, es veuen denunciades per alguns països gràcies a la legalitat vigent que permet castigar a aquells que ajuden als refugiats i als nàufrags. En el cas dels rescats a naufragis la gent actua per deure, no conforme al deure.
A continuació, trobem la gran controvèrsia d’aquest insòlit esdeveniment: que una persona major d’edat tingui la potestat per decidir el que es pot fer i no fer amb el seu cos encara que allò suposi que no sigui moral. Una situació que exemplifica el cas contrari a fer el que vulguis amb el teu cos són les mascaretes que portem per protegir-nos del SARS-CoV-2. En el context d’una pandèmia, l’ús de la mascareta s’ha fet obligatori per tal de disminuir el risc de contagi. Per tant, si l’acció de no portar mascareta (no fer el que vulguis amb el teu cos) és il·legal, per què evitar les transfusions de sang és legal? Algú podria argumentar que evitar les transfusions de sang no és el mateix que no portar mascareta perquè no afecta directament a la salut dels altres, i que mentre la persona sigui feliç fent-ho i no molesti als altres no hi ha cap inconvenient, però s’equivocaria. És veritat que evitar transfusions sanguínies no resulta cap amenaça cap a la resta de persones. Tanmateix, això no significa que fer-ho sigui una acció moral. El que tenen en comú l’ús de la mascareta i les transfusions sanguínies (que es fan per salvar vides) és que ambdues són accions universalitzables i, per tant, són bones accions.
Com ja hem dit abans, l’acció moral no pot mai estar condicionada. Aquesta afirmació significaria que l’acció de Liliana (signar el document), per ser una bona acció, hauria d’haver estat realitzada sense cap al·licient per part de l’organització dels testimonis de Jehovà. Com sospita l’expert en sectes Miguel Perlado: "És més que dubtós que hagi pres aquesta decisió per pròpia voluntat. La voluntat es va modelant per la sobreimposició de l'organització", la decisió pot haver estat influenciada per factors externs a la jove. Algú podria argumentar que dona igual si l’acció està influenciada si com a resultat aporta felicitat a la persona que la realitza, però s’estaria equivocant. L’argumentació de per què aquesta persona s’estaria equivocant rau en la intenció de l’acció moral, que no és pas la felicitat, sinó que l’acció sigui bona en sí mateixa. És per aquest motiu que hem de ser persones crítiques capaces de jutjar amb la nostra raó allò que és bo i allò que no és, sense contemplar les conseqüències que podrien tenir les accions.
En conclusió, podem afirmar que ser responsables legalment dels nostres actes no és una condició de l’acció moral, ja que qualsevol persona que sigui o no legalment responsable dels seus actes pot realitzar accions morals o accions contràries a la moral (com seria l’exemple dels nens, que poden realitzar accions morals sense ser responsables legals dels seus actes). És més, el dia 3 de maig va ser el meu aniversari i vaig assolir la majoria d’edat, significa això que totes les accions morals prèvies al meu divuitè aniversari no han sigut veritablement morals? No, la responsabilitat sobre les accions no és una condició per a què l’acció sigui moral, l’únic capaç d’establir la moralitat d’una acció és l’acció en si mateixa, la seva intenció.
Continuem dinamitant tòpics. Qui diria que un jove amb una destacada vocació per la tecnologia podria destacar en filosofia elaborant una bona dissertació al voltant del tema de l'animalisme? Només els que no saben encara que el MIT, la millor escola d'enginyers del món, té un departament de filosofia que també és un dels millors del món i on és un luxe doctorar-s'hi. El Marc Pérez és un dels molts que han hagut de passar per un batxillerat que no podia complir més que parcialment les seves expectatives i ganes d'aprendre. La falta de flexibilitat curricular, l'excés de teoria en matèries susceptibles de ser enfocades des de la pràctica i l'observació i una orientació si no enganyosa sí deficient han fet un cóctel que, malgrat les seves capacitats, no han permès que gaudeixi la majoria de les hores que ha passat a l'aula. Sé que la filosofia no és sant de la seva devoció, i no importa, no importa gens. El que importa és que ha aprés i que ha tingut capacitats de sobres per mantenir un nivell que, a final de curs, pot defensar-se amb aquesta prova evident, la dissertació que seguidament podreu llegir. El que importa és que sap què vol i, el que és millor, ja s'ha posat en marxa. Després d'una espera que se li ha fet massa llarga. Ànims i sort!
L'animalisme ha estat un dels temes més debatuts durant l'última dècada. Molts són ja els que han deixat de menjar carn o s'han canviat a una dieta vegana, però encara queda una gran part de la població que segueix consumint productes carnis. Des de les institucions públiques de diferents països s'ha intentat arribar a acords per regular i reduir aquest consum, però encara no hi ha cap proposta ferma sobre la taula, ja que establir els límits sobre la moral als animals resulta una tasca complicada.
D'una banda, l'ésser humà sempre ha estat un animal omnívor, de manera que la carn sempre ha estat un aliment present dins la nostra alimentació, i ens aporta nutrients i vitamines. Per aquest motiu, moltes persones no li trobem sentit a debatre un fet que porta succeint durant milers d’anys, i forma part de la nostra biologia.
A més, lligat a la indústria càrnia, molts són els que opinen que els animals viuen en condicions insalubres i són executats a sang freda. Això és a causa que per optimitzar el procés, els escorxadors han de procurar emmagatzemar el nombre més gran d'animals en el menor espai possible, per així poder aconseguir un major marge de benefici i poder oferir els seus productes a un preu més reduït. Des del punt de vista de John Stuart Mill, que els animals visquin en aquestes condicions és útil d'alguna manera per l'escorxador, ja que els permet augmentar els seus guanys. Per tant, podríem dir que aquesta acció resulta bona, o els aporta felicitat, perquè els és útil.
També, en la indústria farmacèutica l'experimentació amb animals resulta un tema molt polèmic actualment, després dels actes ocorreguts en un laboratori de Madrid. L'experimentació amb éssers vius és un fet necessari per a poder comprovar l'eficàcia i efectes secundaris d'un producte o fàrmac, però pel fet que molts d'aquests es troben en fases inicials o experimentals, l'experimentació amb éssers humans pot resultar perillosa, ja que es desconeixen els efectes que pot comportar i, en el cas que apareguin efectes secundaris perjudicials, pot haver-hi una major repercussió legal. Per això, moltes indústries farmacèutiques decideixen testejar els seus productes amb animals per comprovar quins efectes tenen sobre els éssers vius. Esmentant novament l'ètica utilitarista de Mill, l'experimentació amb animals seria una acció útil, i per tant bona. A més és una acció que procura la felicitat més gran per al nombre més gran d'éssers vius, perquè estaríem causant dolor a una certa quantitat d'animals, però en el cas d'una vacuna per exemple, estaríem fent feliç a tota aquella gent que pot vacunar-se amb una vacuna que s'ha comprovat que no té efectes secundaris greus detectables a priori, ja que l'absència d'efectes resulta impossible, i que pot així evitar contagiar-se d'una malaltia greu com seria el tètanus. Com podem observar, el balanç seria positiu, de manera que seria moralment bona segons Mill.
D'altra banda, és cert que l'ésser humà sempre ha estat un ésser viu que s'ha alimentat de carn, però també és cert que actualment consumim molta més carn de la que necessitem, i generem molta més carn de la que consumim. Per tant, el consum excessiu de carn no estaria justificat com una qüestió biològica, ja que resulta fins i tot perjudicial per a la salut una ingesta tan alta de carn.
Pel que fa a la indústria càrnia, molts grangers podrien justificar que els animals que estan en llibertat, quan són caçats per un depredador, també tenen una mort lenta i dolorosa, ja que poden estar diverses hores dessagnant-se fins a morir. Però, a diferència de com viuen molts animals en algunes granges, els animals en llibertat viuen la seva vida d'una manera molt diferent, ja que el seu espai no se'ls veu privat ni reduït a condicions insalubres.
A més, si debatéssim si resulta moral o no l'experimentació amb animals des del punt de vista de Kant, podríem dir que no resulta una acció moral perquè tracta als individus, en aquest cas als animals, com un mitjà i no com un fi. A més, fer patir els animals no és una acció que desitgéssim que fos universalitzable i que tothom actués igual.
Per concloure, podem observar que tenim dos punts de vista diferents per determinar si l’animalisme resulta moral o no, depenent que entenguem per una acció moral. Des del meu punt de vista, em decanto més per al vessant de Kant, i penso que hauríem de reduir, i fins i tot eliminar en un futur, la carn de la nostra dieta, per salut i pels animals, i tractar a tots i cada un dels animals amb respecte i sense violar el seu dret a la vida, i no com un mitjà o com a proves de laboratori.
El Sergio Pérez ha triat elaborar la seva dissertació a partir de la pregunta següent: Ser responsable legalment dels teus actes és una condició de l'acció moral? Com ja és habitual en ell, elabora una reflexió detallada, ben argumentada i amb riquesa d'idees. Sempre em crida l'atenció la creativitat amagada o subjacent que traspuen els seus escrits, per molt obligatoris que siguin, per molt filosòfics que siguin, per més normatius que siguin. Apart de ser perfectament conscient de quan s'escapoleix d'una qüestió peliaguda i quan no ho fa, cosa que és més que un artifici retòric, el Sergio, com a autor de textos de reflexió que porto llegint durant dos cursos, revela qualitats que deixen entreveure un narrador, un inventor d'històries en la mida que la facilitat amb què aborda perspectives diverses, ja siguin de tipus intel·lectual, com real o fictici (llegiu en aquest blog el seu text sobre la seva experiència del confinament, per exemple). Podem dir que explica molt bé, però no només perquè entén molt bé, sinó perquè tímidament apunta a una llibertat amb l'ús del llenguatge que només es troba en individus creatius i als quals la pràctica sens dubte millora els resultats, però d'on no n'hi ha, ja sabeu, no raja. Complirà sense problemes amb les exigències del grau que vol cursar, estic segura. M'agradaria també estar-ho de que es mirarà a si mateix des de tantes perspectives com és capaç i serà igualment ambiciós a l'hora de voler viure-les, desenvolupar-les. Fins on sé, va per bon camí.
Aquí teniu la seva dissertació, que dona cent mil voltes a les que molts adults poden fer i fan.
Hi ha vegades en què no cal inventar-se un experiment mental i fictici per tal de poder examinar diferents àmbits de la filosofia. La realitat de vegades ens sorprèn amb un dilema, en aquest cas ètic, que ens permet reflexionar àmpliament. Aquest és el cas que se’ns presenta a l’article de El País “Una joven testigo de Jehová, en estado crítico en Huesca tras rechazar una transfusión”, on una noia es troba presonera d’un document signat per ella mateixa, en el qual renega de qualsevol mena de transfusió sanguínia. Dic que es troba presonera del document perquè es troba en un estat de coma que no li permet fer-se enrere en cas que volgués. La justícia ha declarat que, atès que era plenament conscient del que feia, era major d’edat i tots els requisits legals es van complir, no hi ha forma de fer la transfusió en contra de la voluntat manifesta al document, per molt que els mèdics i familiars no estiguin d’acord. Llavors, els dilemes ètics que se’ns presenten són els següents: com que era legal que firmés aquell paper, era moral? Les accions legals són també morals? Les accions morals han de ser també accions legals? I així un munt més de preguntes que relacionen el concepte de moralitat amb el de legalitat i que poden ser sintetitzades en la següent qüestió: ser responsable legalment dels teus actes és una condició de l’acció moral? La meva opinió és que no, i a continuació intentaré defensar-la tan bé com pugui.
Comencem, llavors, plantejant què és una acció moral, ja que això és crucial per tal de començar a formular la resposta a la qüestió plantejada. Doncs bé, aquest plantejament és encara motiu de debat en l’actualitat, ja que existeixen diverses teories filosòfiques que aborden des dels seus respectius punts de vista què és una acció moral. Intentaré, en la meva argumentació, abordar la qüestió des d’una perspectiva kantiana i després des d’una perspectiva utilitarista (fent esment a Mill), de les quals faré un brevíssim resum a continuació. Si posteriorment aconsegueixo demostrar que en cap d’elles una acció moral és necessàriament una acció legal, provant que hi ha accions legals que no són morals, llavors estaré una mica més a prop de resoldre la qüestió proposada.
Pel que fa a la moral de Kant, aquest es centra en la forma de les nostres accions, no en les conseqüències. En poques paraules, es tracta d’una moral deontològica, del deure, en la qual és imprescindible que les nostres accions siguin incondicionades, gràcies a una voluntat lliure i racional. És la voluntat la que es posa les regles a si mateixa i, per tal d’actuar moralment s’ha d’actuar amb bona voluntat, seguint l’imperatiu categòric: actua de manera que vulguis que allò que t’ha impulsat a actuar (la màxima) esdevingui llei universal i tracta sempre a les persones com a fins en si mateixos, mai com a mitjans.
En canvi, l’utilitarisme és una ètica teleològica, orientada a les conseqüències de la nostra acció. Per tal d’actuar moralment la nostra acció ha de promoure la felicitat més gran possible, és a dir, la felicitat per al nombre més gran de persones, ja que la felicitat és el fi últim de l’ésser humà. La felicitat és, en aquesta concepció moral, l’absència de dolor i la presència de plaer.
Doncs bé, un cop fetes les presentacions, passem a abordar la qüestió. Es pot apreciar que, en un principi, en cap de les dues concepcions morals es tracten les lleis que regeixen la nostra societat, tan sols ens diuen per quins principis s’han de regir les nostres accions. Ens adonem que, llavors, la moral i la legalitat podrien entrar en conflicte. Tanmateix, llavors arriba Kant i ens diu que, com que les accions han de ser universalitzables, saltar-se la llei no seria, consegüentment, una acció moral. Tot i així, que una acció il·legal sigui una acció immoral no implica que totes les accions legals siguin accions morals. Les lleis són normes jurídiques que intenten regular les relacions dins la nostra societat i és legal fer moltes coses que serien immorals: mentir (tret de situacions específiques on també és il·legal), tractar als altres amb inferioritat (hi ha moltes maneres de fer-ho sense trencar la llei), etc. Per tant, si examinem l’ètica kantiana, ens adonem que les accions morals no estan dins del marc de la legalitat, o bé dit d’una altra forma, que les accions legals no són totes morals i per tant, no és una condició per a la moralitat de l’acció que actuem de manera legal.
Pel que fa a l’ètica utilitarista, les accions morals venen determinades per les conseqüències. Això vol dir que si hem realitzat una acció dins el marc de la legalitat, però que les conseqüències siguin contràries a les del principi utilitarista (per exemple, una reducció legal de la plantilla en una empresa, no perquè sigui necessària, sinó per ampliar encara més els beneficis dels amos, produirà segurament infelicitat en més persones que en les que es produirà felicitat) estarem realitzant una acció legal, però immoral. Per tant, i igual que en l’ètica kantiana, la legalitat no és condició necessària de l’acció moral en l’ètica utilitarista.
El dilema, però, es fa més interessant si intentem abordar les àrees en què la legalitat i la moralitat entren en conflicte, fet que ja he esmentat abans que podia succeir. Si, suposem, hi ha cap mena d’injustícia (on no es respecti un dret fonamental, com per exemple el dret a la igualtat) dins la legislació d’un país, seria moral actuar de forma legal? La resposta és, agafem la teoria moral que agafem, que no. Però, si saltar-se la llei és, segons Kant, immoral, però complir-ho en aquest cas també ho és, llavors què s’ha de fer? Ben fàcil, llavors l’acció moral implicaria intentar canviar la llei. I l’utilitarisme, què diria? Bé, dubto que ser tractat injustament faci feliç a cap persona i, per tant, aquí ambdues teories morals estarien d’acord en el fet que, com que no podem actuar de forma moral a causa d’una mala legislació, s’ha d’intentar canviar-la.
Algú podria pensar, però, que les lleis estan fetes pel poder legislatiu, el qual en la majoria de societats democràtiques és escollit per una majoria. Per tant, no només és immoral saltar-se la llei, sinó que sempre que estem actuant legalment estem actuant d’una forma moral, ja que respectem les decisions preses per majoria. Aquí cal tractar, llavors, qüestions com la dictadura de la majoria, idea que ja va ser explicada per Mill. De forma simplificada, que una llei hagi estat imposada per una majoria no significa que aquesta llei no pugui ser injusta, ja que pot no respectar els drets fonamentals d’aquells col·lectius que no es troben dins la majoria. Consegüentment, que una decisió sigui presa per la majoria no significa que procuri respectar la universalitat de la forma moral kantiana, ni aconseguir la més gran de la felicitat que tant agrada als utilitaristes. És a dir, segueix vigent el fet que una acció moral no ha de ser necessàriament legal i, fins i tot, hi ha casos, com els que hem abordat als darrers paràgrafs, en els quals una acció legal és immoral.
Altres podrien dir que si fas una acció legal, en fer-la sent conscient dels teus actes i amb plena llibertat, estàs realitzant una acció moral. Això és tan ridícul com sembla. Que siguis conscient dels teus actes no implica que hagis analitzat amb deteniment si aquella acció és moral o no. Encara més, es pot triar conscientment fer el mal, cosa que pot semblar impensable, però que certament es dona en la nostra societat actual: els assassins no saben que estan cometent una acció immoral quan maten algú? Saben els lladres que robar està malament? La resposta és que sí, però trien (irracionalment) actuar en l’àmbit de la immoralitat. Aquestes no són accions legals, em direu, i tindreu raó, però serveixen per demostrar que ser responsable dels teus actes, és a dir, fer-los de manera conscient i lliure, no és suficient per tal que l’acció sigui moral. Com ja he dit al primer argument, la legalitat a vegades no arriba tan lluny com la moralitat, de manera que hi poden haver accions legals, fetes conscientment i lliurement, que siguin immorals. De fet, aquest és (i m’avanço una mica a la conclusió) el cas que se’ns mostra a l’article.
Finalment, alguns podrien, en un últim intent, dir que en realitat aquestes persones no són del tot conscients ni lliures quan actuen així i que, per tant, no estan realitzant cap acció immoral. Si bé la premissa que suposen podria ser motiu de discussió, centrar-me en la conclusió serà una manera més fàcil de refutar aquest contraargument. I és que hi ha persones que no entenen que una acció pot no ser immoral (o dolenta) i alhora tampoc ser moral (o bona), no totes les accions han d’actuar en l’àmbit de la moralitat. Kant ja ens ho deia quan ens parlava dels diferents tipus d’imperatius, hipotètics i categòrics. Fins i tot utilitaristes com Mill, que són partidaris d’una moral que aborda moltes més parts de les nostres vides, toquen de peus a terra i consideren les condicions sota les quals ens trobem, afirmant que hi ha condicions en què una acció pot no actuar dins del marc de la moralitat.
Comptat i debatut, només queda respondre a la pregunta inicialment plantejada. No, ser responsable legalment dels teus actes no és una condició de l’acció moral. Abordar les mateixes accions des d’una perspectiva legal i des d’una moral pot donar lloc a judicis totalment diferents. És per això que la noia, tot i que era conscient dels seus actes i obrava legalment, estava actuant de forma immoral, igual que ho està fent ara la persona que no accedeix al fet que li facin la transfusió. És igual la teoria moral que fem servir, signar un document que et nega en un futur la possibilitat de rebre una atenció sanitària vital és una acció immoral i, en aquest cas, la legalitat ho permet. Una de les coses que Kant ens diria és que no és universalitzable, i Mill segurament estaria d’acord en afirmar que no aporta res a la felicitat de ningú, sinó tot el contrari, provocarà dolor en un futur. Per tal de seguir amb la reflexió, els metges es troben en una de les situacions que hem fet esment durant l’argumentació, no poden fer, per culpa de la llei, l’acció moral, fet que valida encara més la meva postura. En darrer lloc, tenim la persona que tot i tenir potestat per decidir si pot rebre la transfusió, decideix que no la rebi. Aquesta persona està actuant legalment, però immoralment, fet del qual també he parlat. En definitiva, per fer un judici moral no s’ha de tenir en compte la llei (o bé, com diu la pregunta, si ets responsable legal dels teus actes), sinó que has de seguir els principis de la doctrina moral. Quina, em preguntareu? Doncs aquesta sí que és una qüestió en la qual no entraré.
Si es vol aprofundir una mica més en la reflexió, recomano el dilema ètic proposat en el vídeo de Ted-Ed (a YouTube): Ethical dilemma: The burger murders - George Siedel and Christine Ladwig. En aquest vídeo de poc més de cinc minuts es presenta un dilema ètic (basat en fets reals) en el qual partim que l’acció moral no depèn en absolut de la legalitat de l’acció, ja que no ets tu el responsable legal de les conseqüències. També proposen mètodes per tal de triar la forma d’actuar, que, igual que en la resta del vídeo, potser es centren massa en les conseqüències.
Li toca a la Judith Gutiérrez, que acaba d'obtenir el seu títol de batxillerat de la modalitat humanística i que es planteja la moralitat de l'animalisme. He tingut l'oportunitat de tenir a la Judith com alumna durant quatre cursos: a cultura i valors de 3r d'ESO, a filosofia de 4t d'ESO, a filosofia de 1r de batxillerat, a història de la filosofia i psicologia de 2n de batxillerat. Posseeix moltes qualitats, però ara destacaria dues: la capacitat de reconèixer els seus punts forts i els seus punts dèbils, d'una banda; la capacitat d'esforçar-se per reforçar els seus punts dèbils i superar dificultats, d'una altra. Aquesta dissertació és un exercici manifest de superació que li ha permès desenvolupar capacitats diverses i fer-ho amb la satisfacció que sap experimentar davant de la feina ben feta. Un sol de persona que deixa en mi un record viu del temps compartit. Un cop més, una jove es planteja i sap més que molts dels adults que conec, coneixem, ehem.
L'article "Qui defensa als animals?" publicat al Diari El País el 19 de març del 2019 planteja la qüestió que l'animalisme ja no és una teoria ètica marginal, sinó que s'ha establert com un problema social que ha situat els drets dels animals al centre de la reflexió social i també de la filosòfica, ja que els animals són entesos com a subjectes morals, és a dir, com a éssers que pateixen, però també gaudeixen, i, per tant, això ha motivat plantejar-se si també tenen dret a la felicitat, si la felicitat a la qual poden arribar és igual a la dels éssers humans o si com a subjectes morals tenen una sèrie de drets naturals tal com establia el jusnaturalisme de John Locke per als éssers humans. Totes aquestes qüestions ens obliguen a replantejar-nos la qüestió de què és allò que caracteritza la moral i si és moral l'animalisme.
Davant aquesta qüestió sobre si és moral l'animalisme, el primer que hem de fer és demanar-nos què és la moral i si pot incloure com a subjectes morals als animals, ja que això implicaria una sèrie de drets i deures dels éssers humans cap a aquests. Moral, generalment, fa referència a una ciència que estableix un criteri per determinar quan una acció és moral i quan no ho és. La qüestió que cal plantejar-se és: Són els animals subjectes morals? L'article defensa que l'animalisme és una teoria ètica, és a dir, que és moral i presenta els arguments d'aquells que estan a favor, però també d'aquells que rebutgen aquesta posició. Pel que fa a la meva posició entorn de la qüestió, defensaré que sí, que l'animalisme és una teoria ètica perquè els animals són subjectes morals iguals que els éssers humans pel fet que 1) ambdós hem estat creats per Déu i, per tant, Déu va crear el món perquè ens respectem, 2) perquè també ells tenen dret a ser lliures i arribar a la felicitat i 3) perquè també pateixen quan reben les nostres accions. Per tant, a partir d'aquests tres arguments, considero que la moral també ha de tenir en compte als animals com a subjectes morals.
Pel que fa al primer argument, considero que cal respectar el fet que Déu va crear el món tant amb éssers humans com amb animals per a què ambdós convisquéssim en igualtat, respectant-nos els uns als altres, de manera que, no tenir en compte als animals com a subjectes morals, implicaria anar contra la voluntat de Déu, ja que Déu va donar igualment el dret a la vida als éssers humans com als animals.
Pel que fa al segon argument, considero que tal com ja va defensar el filòsof britànic John Stuart Mill, a la felicitat pot ajudar-nos ser lliures i això no és exclusiu dels éssers humans, sinó que també es troba a l'abast dels animals, ja que també poden gaudir del plaer i voler l'absència del dolor, de manera que si els traiem la llibertat tancant-los a una fàbrica amb l'únic objectiu de fer-los servir per a la nostra alimentació, estem anant contra el dret que tenen a ser lliures i, per tant, a ser feliços. De fet, aquest argument també el va presentar el filòsof empirista John Locke, el qual va defensar que tots els éssers humans tenen tres drets naturals a la vida, la llibertat i la propietat privada, tot i que no els va estendre als animals, cosa que sí que va fer Mill a la seva moral utilitarista, quan es referia a ‘’éssers sensibles’’.
En el tercer argument, considero que l'animalisme és una teoria moral perquè els animals també pateixen, és a dir, són conscients de les accions que els generen mal i d'aquelles que els donen plaer, de manera que al anar contra els drets dels animals estem anant contra la felicitat d'altres éssers i això trenca amb el Principi de Major Felicitat Possible de Stuart Mill, a més de plantejar si és possible la felicitat privant als altres del seu dret a la felicitat, és a dir, ser feliç llevant a altres éssers la possibilitat de ser-ho.
A més a més, a l'article es presenta un altre argument a favor dels drets dels animals i que l'animalisme sigui considerat una teoria moral que és que els éssers humans som per natura éssers empàtics i que si en veure una acció no ens agradaria patir-la, tampoc l'hem de voler fer als altres, siguin aquests altres éssers humans o animals, tal com ja va proposar l'emotivisme de David Hume i que també es defensa a l'article quan es presenta la posició de la filòsofa danesa Christine Korsgaard, la qual defensa que "El que ens fa especials és la nostra empatia (ja que) ens permet entendre que altres criatures senten que són importants de la mateixa manera que nosaltres ho sentim. El raonament que ens permet extreure aquesta conclusió: tot animal ha de ser entès com a un fi en si mateix, el destí del qual importa, i importa de forma absoluta, si és que creiem que quelcom importa", cosa que també es pot veure com a una defensa dels drets dels animals basada en la segona formulació de l'imperatiu categòric de Kant, que establia que els éssers humans han de ser tractats com a un fi i no pas tan sols com a un mitjà i aquesta filòsofa estén la seva aplicació també als drets dels animals.
En relació als arguments d'aquells que es troben en contra, trobem que 1) entenen que els animals no poden assolir la felicitat, 2) que garantir unes condicions de vida digna no és rendible, ja que entenen els animals tan sols com a un negoci i 3) defensen que els animals no són conscients dels mals que pateixen a la indústria alimentària.
Pel que fa al primer argument, els contraris al fet que l'animalisme sigui considerat una teoria moral, trobem que els contraris a aquesta teoria moral entenen que els animals no poden assolir la felicitat, de manera que no té gaire sentit defensar que són subjectes morals i que, per tant, ens hem de poder aprofitar de la nostra superioritat per justificar la seva explotació, ja que la felicitat humana sempre ha d'estar per damunt de la dels animals si és que n'arriben a tenir.
Pel que fa al segon argument, els contraris a l'animalisme defensen que els animals ja gaudeixen d'unes bones condicions de vida a les granges on són assassinats per fabricar el nostre menjar i que la indústria alimentària com a negoci no es pot permetre millorar més les condicions de les que gaudeixen sense veure minvada la seva rendibilitat econòmica.
Pel que fa al tercer argument, els contraris a l'animalisme defensen que els animals no tenen consciència i que, per tant, si no poden patir dolor per les accions que pateixen, perquè no són conscients, sinó que simplement actuen per un mecanisme instintiu d'estímul-resposta, no té gaire sentit millorar les condicions de les quals gaudeixen si els efectes positius d'això no millora notablement el producte produït i a més fa minvar la rendibilitat econòmica de la mateixa indústria.
No obstant això, aquests arguments contradiuen la meva posició i la de la societat espanyola i de l'utilitarisme de Stuart Mill. En primer lloc, perquè aquest autor defensava que els animals també poden obtenir plaer i dolor i que, per tant, com a subjectes morals també poden assolir la felicitat, a més que pel principi de dany no s'hauria de permetre ser feliç fent mal als altres siguin éssers humans o animals, ja que és aquesta la felicitat que cerquem? La felicitat o profit que traiem de fer mal als altres es pot dir felicitat? Els éssers humans hem de cercar la felicitat fins i tot fent mal als altres? A més a més, com he defensat abans, Déu va crear el món amb éssers humans i animals perquè convisquéssim sense fer-nos mal els uns als altres i justificar els greuges contra els animals basats en la nostra superioritat és injust.
En segon lloc, com diu l'article, el darrer Eurobaròmetre sobre benestar animal de 2016 va manifestar que el 75% dels europeus va considerar que havien de millorar les condicions dels animals a les granges. Finalment, en tercer lloc, no puc compartir els arguments dels especistes perquè com també es diu a l'article, els defensors de l'animalisme han constituït un Partit anomenat PACMA amb un 2,5% d'intenció de vot, cosa que representa més d'1 milió d'espanyols, el consum de carn ha baixat de 50 a 47 quilos per càpita de 2016 a 2017, cosa que significa una reducció important, tenint en compte que una baixada del consum per càpita implica una reducció del consum de moltíssims de kilos de carn perquè no tothom deixa de consumir carn i, per últim, perquè l'Acadèmia de Nutrició dels EUA i Stephen Hawking, un dels científics més importants de les darreres dècades, consideren que els animals són subjectes morals i que substituir el consum de carn per vegetals és totalment sa i a més no fa mal a ningú.
Voldria afegir que en la meva relació amb els animals, moltes vegades he pogut comprovar que quan aquests sentien que els volia fer mal s'allunyaven i quan els volia donar carícies s'apropaven des dels moixos, els cans, els coloms o els mosquits, i si els havia fet mal, els moixos i els cans, trigaven a tornar-se a apropar perquè recordaven que els havia fet mal anteriorment, de manera, que si tots aquests animals s'apropen quan creuen que els puc donar plaer i s'allunyen quan creuen que els vull fer mal i, a més a més, se'n recorden, necessàriament es pot dir que tenen sentiments, llavors també són conscients quan se'ls fa mal i quan no, de manera, que han de ser considerats subjectes morals amb una sèrie de drets naturals com defensaria Locke com, per exemple, el dret a la llibertat, que també defensaria Mill, ja que sense aquests drets no podrien assolir la felicitat a la qual ells també tenen dret.
Per tant, podem concloure responent a la pregunta que plantejàvem a l'inici de la dissertació, recordant que l'animalisme és i ha de ser una teoria moral perquè els animals són subjectes morals, ja que els animals tenen dret a la felicitat igual que els éssers humans. No es pot tractar la seva vida com a un negoci, ja que han de tenir una sèrie de drets bàsics, i perquè si Déu va crear el món amb animals, no va ser perquè nosaltres aprofitem per fer-los mal, ja que això és injust, i per a treure'n profit d'aquestes capacitats superiors. A més que si un 75% dels enquestats al darrer baròmetre sobre benestar animal defensen que s'haurien de millorar les condicions, és perquè molts d’ells conceben els animals com a subjectes morals, que més d'1 milió d'espanyols són votants d'un partit que defensa aquestes idees a l'estat espanyol i que compta amb el suport del científic Stephen Hawking. Per tot això, queda demostrada la necessitat de considerar l'animalisme una teoria moral.
La Mariam Bah va començar el batxillerat a la modalitat científica, en part per la inèrcia imposada de que els millors estudiants van al científic. Sens dubte l'interessa entendre la realitat que l'envolta, però no únicament la realitat física, fragmentada en una o altra ciència. El seu objecte d'interès és ampli i tot un repte: la societat. No només entendre-la, sinó operar sobre ella des de la perspectiva del dret i la criminologia. Només sabent això ja tenim una pista sobre el tema de reflexió que va triar per a la dissertació final del curs de Filosofia: Té la felicitat relació amb la política?
Aquí teniu la resposta d'una dona jove i intel·ligent que a hores d'ara li dona unes quantes voltes a molts adults que empaiten com a beneits una felicitat a tocar de mà, fàcil, fugint del fracàs que significa no assolir-la. Per sort per alguns de nosaltres, sempre ens quedarà... Kant, que ens recordarà que la felicitat, ni que sigui amb suposats índexs objectius de benestar és un ideal de la imaginació o, si més no, tota una altra cosa.
Si fem una cerca al DIEC trobem que defineix felicitat com a considerar-se plenament satisfet per una cosa. Si bé és cert que no tenim una definició clara sobre què és la felicitat, potser, com diu Edgar Cabanas a l'entrevista, no hauríem de conformar-nos amb la idea tan reduccionista que tenim d’ella avui dia. Al llarg de la història molts filòsofs han tingut present la felicitat. Passant des d’Aristòtil fins J.S. Mill.
Segons Aristòtil, la vida de l’home és activitat, és a dir, pura praxi, ja que amb els distints actes de la nostra vida anem adquirint experiència. Aquestes accions humanes estan orientades a aconseguir un fi. Realitzem accions per arribar a un objectiu, una vegada l’acomplim, es converteix en un mitjà per aconseguir un altre objectiu i així de manera consecutiva. És a dir, es dona una cadena de fins que van esdevenint mitjans fins a arribar al fi últim: la felicitat. Una felicitat entesa com una activitat i no un estat, ja que l’ús racional, metòdic i l’hàbit constant dels nostres actes són els que ens porten a la felicitat. Aristòtil no és l’únic que fa referència a la felicitat com un fi últim, J.S. Mill també parla del terme a la seva ètica. L’autor defineix allò bo com allò útil i allò útil com allò que contribueix a la felicitat. Essent aquesta felicitat el plaer juntament amb l’absència de dolor. És forçós remarcar que hi ha una pauta en la qual els dos filòsofs fan èmfasi: les nostres accions estan orientades a aconseguir la felicitat.
Si tornem a la pregunta inicial que estem analitzant, ens adonarem que la relació entre la política i la felicitat no és un fet recent. Observem com a l’Antiga Grècia la felicitat requeia en un afer de la ciutat, del conjunt de la polis, Aristòtil ja feia referència als seus textos. A l’ideal grec, la ciutat era un espai segur i ordenat on els éssers humans podien dedicar-se a la cerca de la felicitat. És per tal motiu que la vocació política i els polítics estarien al servei de la felicitat de la ciutat. Amb el pas del temps, el terme va passar de ser un afer de la ciutat a un fi propi dels individus. I de la mateixa manera en què va canviar l’enfoc que se li ha donat a la felicitat, també s’ha canviat la definició de política. Segons el DIEC, la política és la manera de governar, d’entendre la direcció dels afers públics.
Ara bé, si ens centrem en la felicitat i la seva relació amb diferents estats, trobem que, conforme a l’Informe Anual de la Felicitat publicat per l’ONU, els estats més feliços del món són Finlàndia, Islàndia, Dinamarca, Suïssa i els Països Baixos. És possible que la direcció política d’aquests països tingui més en compte el benestar de la ciutadania que d’altres? Doncs, factors importants que han fet que aquests estats es posicionin al pòdium han estat variables com els ajuts socials, l’esperança de vida, la llibertat, l’absència de corrupció, la qualitat de vida dels immigrants, entre d’altres. Potser es pensa que tot això aboca al benestar i que els ciutadans visquin bé no implica que siguin feliços. Tanmateix, John Stuart Mill feia referència al fet que hi ha parts i mitjans de la felicitat. El plaer i la virtut són parts que constitueixen la felicitat, mentre que tota la resta són mitjans. Dins d’aquests plaers trobem dos tipus: els superiors i els inferiors. Els inferiors són plaers corporals, instantanis. Com per exemple menjar-te un gelat. En canvi, els plaers superiors són més duradors, més segurs i menys costosos. Si tornem a mirar les variables que han fet que certs països del món siguin els més feliços no trobarem plaers instantanis o superficials com el factor de la riquesa o els plaers hedonistes egoistes. No. El que tenim són plaers que duren i més segurs que et garanteixen una estabilitat. Com els ajuts socials, afers que ajuden a la millora de la qualitat de vida, fet que deriva en l’augment de l’esperança d'aquesta. Observem, com deia Aristòtil, una cadena de fins que, indirectament, es van convertint en mitjans que desemboquen en la felicitat.
Seguidament, un pilar bàsic al qual es fa menció dins la felicitat finlandesa és l’educació. No només pel fet que és gratuïta i pública, sinó perquè des de ben petits, als nens i nenes finlandesos se’ls ensenya (tant des de part de l’estat com a la família) que l’educació no només acaba amb el batxillerat o la universitat: la formació és un afer que s’ha de donar tota la vida. John Stuart Mill, juntament amb Plató, van ser uns dels filòsofs que més importància li van donar a l’educació dins de l’àmbit social i individual de l’ésser humà. És cert que l’educació no fa miracles, no podem pretendre afirmar que l’educació sigui més que suficient perquè les persones siguin felices. El principi d’utilitat també ho afirma, “la major felicitat possible”, perquè les possibilitats són un element a tenir en compte igual que les conseqüències. Factors que podrien incidir són la motivació o la salut mental. Així i tot, és forçós remarcar la distinció que té l’educació sobre altres aspectes. Per Mill l’ésser humà té una tendència a ajudar als altres, però aquesta inclinació s’ha de reforçar. Aquí és on entra l’educació la qual ens aporta la capacitat de créixer personalment i conèixer. L’autor fa referència al cultiu de l’esperit basat en el desenvolupament de les capacitats humanes (gràcies a l’educació) les quals juntament amb l’autoconeixement culminen en una vida satisfactòria, és a dir, feliç. Si des de la política dels estats ens ajuden a cultivar els nostres esperits, contribuint a fer que tinguem una vida satisfactòria, estarien seguint l’estàndard utilitarista mirant per aconseguir la major felicitat possible per al més gran nombre de persones. Això no és d’estranyar sabent que, segons diferents experts, l’any 2020 durant la crisi de la pandèmia Finlandia ha estat un país que ha destacat en les seves bones mesures. Tot gràcies a la confiança mútua que tenen entre els habitants i la confiança pública amb el govern. En altres paraules, entre ells tenen una inclinació a ajudar-se i l’estat els impulsa a fer-ho.
Crec que ens haurem pogut adonar del fet que la felicitat, no només depèn d’un mateix, també del seu entorn. Segons sembla, avui dia molta gent ha trobat la clau per ser feliç, com si la felicitat no depengués dels individus. Només has de caminar 5 minuts pel carrer per adonar-te del bombardeig mediàtic que porta al seu voltant el terme felicitat. Cursos amb titulars com: Vols ser feliç? Fes clic aquí! o Les 5 claus per trobar la felicitat. Et sobrecarreguen amb informació totalment trivial sense cap rerefons. Com si la felicitat fos un trencaclosques a través del qual, una vegada el ressols, t’emportes el gran premi. Aquests fets ens han acabat convertint en individus molt centrats en nosaltres mateixos, obsessionats per la nostra vida emocional i consumistes pel que fa a adquirir productes que millorin el nostre estat emocional, així mateix ho afirma Edgar Cabanas. És innegable assumir que la felicitat ha estat molt buscada per l’ésser humà a mesura que passaven els segles. Però el pas del temps no justifica que donem solucions vagues i superficials sobre què és la felicitat. D’igual manera, no és només el vessant de la psicologia positiva la que s’aprofita d’aquest discurs individualista, les organitzacions i la política també ho fan. La felicitat està de moda i la seva estratègia, en un sistema capitalista com al que vivim, és explotar-la. Compra el satisfyer i podràs reexplorar la teva sexualitat femenina! o Gelat Magnum, pren-te el plaer de debò. Sigui amb publicitat passiva o agressiva, et venen felicitat instantània, plaers fugaços. Mentre que els polítics intenten apropar-se als teus plaers superiors, i ells saben les maneres més subtils (i no tan subtils) per fer-ho. En aquest cas no serà necessari posar exemples, crec que tots hem vist diferents intervencions i les promeses repetitives que sempre fan.
Després de l’anàlisi que hem fet, és difícil afirmar que la felicitat i la política no tenen relació, perquè, a parer meu, la política ha estat un dels mitjans més efectius per la qual els humans hem aconseguit entendre una mica més que és la felicitat.
Podem deixar de buscar la felicitat? L'Alejandro Romero es carrega tòpics, començant pel de la divisió entre ciències i lletres, ell, que cursa el batxillerat científic, vol estudiar el Grau de Física i cal llegir la dissertació que ha fet perquè si no us ho hagués dit, no sabríeu si és "de ciències" o "de lletres". A l'hora de reflexionar, de pensar per un mateix i donar-li forma ordenada a l'argumentació aquesta "divisió" es revela inútil, si no és que volem que només es pensi allò que volen que pensis, o que ho repeteixis com un lloro. No és d'estranyar que hi hagi una animadversió evident cap a la filosofia per part d'alguns membres del professorat, de l'Administració i de la societat en el seu conjunt. Si et poses a pensar, què de coses se't poden acudir!
Llegiu la dissertació de l'Alejandro. Estic segura que us farà pensar!
Des de la Grècia clàssica, des d’Aristòtil, que es pensa que la felicitat és el fi últim, que tothom desitja la felicitat. Sembla que més de dos mil·lennis d’història no han canviat res, que aquesta idea encara continua molt vigent en l’actualitat. La felicitat no és universal, afirma el psicòleg Edgar Cabanas en una entrevista. Això vol dir que, en cas que sigui cert, que tothom vol ser feliç, no tothom ho vol ser de la mateixa manera. Està la nostra vida orientada únicament a ser feliços? Estem condemnats a voler viure una vida feliç?
És impossible fer front a aquesta qüestió sense reflexionar sobre què entenem per felicitat. Epicur i posteriors filòsofs utilitaristes, com Bentham o Mill, la descriuen com la presència de plaer i l’absència de dolor. Avui dia tampoc no ens hem allunyat tant d’aquesta visió de la felicitat. Fugim d’allò que creiem que ens pot fer mal, evitem qualsevol tipus de dolor; només cerquem allò que creiem que ens farà bé: cerquem el plaer a tot arreu. I en aquest sentit decebríem a Mill, que va diferenciar els plaers en inferiors (procedents dels sentits) i superiors, propis dels humans (intel·lectuals, sentimentals, de la imaginació i morals). Molta gent és bastant superficial en relació amb això, només cerca plaers inferiors: menjar bé, beure, mantenir relacions sexuals... res més. Porcs satisfets, diria Mill. Podríem dir, doncs, que vivim en una societat bastant hedonista. I, en essència, això no té per què ser del tot dolent. Què hi ha de dolent que algú cerqui el plaer i eviti el dolor? És que hi ha algú que no vulgui experimentar plaer? Mill estava molt encertat en aquest aspecte. Els éssers humans, sobretot a mesura que ens fem grans, a mesura que ens convertim en éssers veritablement racionals, tendim a, efectivament, cercar el plaer, però els superiors. No ens importa què mengem si la companyia és bona. Tant ens fa si hem de dedicar molt de temps i esforç a qualsevol cosa si el resultat és bo i ens fa sentir satisfets. Ens està bé renunciar a allò que volem si ho fem en benefici dels qui estimem. No és que siguem una societat majoritàriament hedonista, és que sembla que siguem una societat utilitarista. I dic «sembla» perquè, en realitat, no ho som. Som éssers majoritàriament egoistes, tant ens fa la felicitat del conjunt; com a molt, pensem només en aquells qui de debò estimem, res més. Si volguéssim, podríem haver erradicat malalties que fa dècades que afecten certes regions del món. Si volguéssim, podríem haver acabat amb la fam i la set al món des de fa molt de temps. Però no ho hem fet. I parlo com a societat, en conjunt. És evident que hi ha moltíssimes persones que, en aquest sentit, no són pas egoistes i fan tot el possible perquè aquesta situació canviï. Per tant és clar que sí, som una societat hedonista, però també egoista. Res semblant al que plantejava Mill. I què és això que evitem a tota costa el dolor? No veiem pel·lícules sabent que probablement patirem, i tot i així ho fem? No participem en experiències immersives de terror que ens fan passar veritable por? Sí, és clar que ho fem. No evitem el dolor. Hi ha quelcom en el dolor que ens agrada, que ens atrau. El plaer de veure una pel·lícula de terror passa per patir veient-la. I és que fins i tot hi ha vegades que és del tot impossible evitar el dolor. Com a molt, podem invertir tots els nostres esforços a pal·liar-lo, com és el cas d’una malaltia greu. Podem dir que a aquesta persona malalta li fa feliç el tractament pal·liatiu? Molt probablement la farà trobar-se millor, però no feliç. Podem dir que la felicitat d’un nen que viu en una guerra passa per llegir un llibre o gaudir de bona música? Això potser li farà esvair-se de les circumstàncies, però tampoc no el farà feliç. La felicitat no és quelcom tan simple per reduir-la a dues condicions que tan sols arriben a tenir sentit. La felicitat és complexa, i com afirmen Edgar Cabanas, psicòleg, i Eva Illouz, sociòloga, la felicitat depèn de cadascú, no és universal.
Per tant, si la felicitat no és universal, no és la mateixa per a cadascú, podem assegurar que tothom la vol? D’entrada podríem pensar que sí, que cadascú vol la felicitat en la mesura que l’entén, que cadascú desitja allò que atribueix a ser feliç. Ningú no pretén ser infeliç; al contrari, a tothom li agrada imaginar-se feliç en un futur. Imaginar-se. I és que Kant, un altre filòsof l’ètica del qual és totalment antagònica a l’ètica utilitarista, deia que la felicitat no és pot assolir, que la felicitat és un ideal de la imaginació, quelcom que, per molt que ens esforcem per arribar-hi, no ho aconseguirem. Posem-nos en el cas que sí que fos possible, quan podríem dir «soc feliç»? Potser hi ha moments en la nostra vida en què estem tan bé que diguem «que feliç que soc», però allò que sentim és de debò felicitat? Simplement ens sentim contents, conformes amb allò que estem fent, còmodes amb les persones amb qui estem, gaudim de benestar. Però som feliços? Fins a quin punt reduïm la felicitat a simple benestar? Perquè si és així, tornaríem a interpretar la felicitat com quelcom determinat, fixe, universal. I no ho és. Si fos així, que la felicitat no és res més que benestar, si la felicitat no fos res més que una mena d’estat d’ataràxia, aleshores sempre que ens trobéssim en una situació en què gaudíssim de benestar, seríem feliços. I no és així. Tal com apunta Cabanas en l’entrevista, els éssers humans, sobretot en les societats actuals, tendim a creure que sempre podem estar millor, no som gens conformistes en aquest aspecte. Si algú està malament, pot estar bé, i si algú està bé, pot estar millor. Reprenent el que deia abans, la societat és hedonista, sí, però alhora corrobora la idea kantiana que la felicitat és un ideal de la imaginació. Desitgem aquest benestar, aquesta recerca del plaer, però alhora en volem més. La felicitat és com una asímptota: fem tot el possible per arribar-hi, però mai no ho fem, sempre creiem que podríem estar millor. És aquí on la idea de felicitat es desdibuixa, on la felicitat simplement queda reduïda a un horitzó inassolible. La felicitat és la tortuga i nosaltres som Aquil·les.
Ara bé, de la mateixa manera que Kant deia que la felicitat és un ideal de la imaginació, també deia que era impossible no buscar-la. Si ens aturem a pensar-ho, totes les decisions que prenem respecte a la nostra pròpia vida estan orientades a ser feliços. Escollim cursar uns estudis i no uns altres perquè són els que ens agraden, perquè més endavant, quan treballem, ho fem fent quelcom que ens agrada. Mill deia que tot això són mitjans per assolir la felicitat. Però sent conscients que la felicitat és aquest ideal de la imaginació, totes aquestes accions estan únicament destinades a alimentar aquest desig de voler ser feliços en un futur. La incertesa de no saber què ens depararà el futur ens fa voler pensar que serà un bon futur, que no ho estarem passant malament, ens agrada imaginar-nos bé, contents, amb les persones que estimem, fent allò que ens agrada. Però hem de ser conscients que no té per què ser així. No podem tancar-nos en una bombolla en què estiguem completament protegits, amb por que passi qualsevol cosa que ens faci patir. No sempre podem ser optimistes. Hi ha circumstàncies que són les que són, i no hi podem fer res. Però n’hi ha d’altres que sí. Sense aquest desig d’assolir la felicitat, sense aquestes ganes de voler millorar les condicions, seríem persones absolutament conformistes. La societat no hauria avançat. Mai no hi hauria hagut cap tipus de reivindicació, de revolta, de revolució. Sense aquest desig de ser feliços, de voler estar millor, les nostres condicions de vida mai no haurien millorat.
I tal com afirmen els autors de Happycracia a l’entrevista, aquest desig de voler ser feliços, de voler estar millor, s’està convertint en una obsessió per a moltes persones. I el sistema capitalista ha fet d’això un negoci. Abunden els llibres d’autoajuda, s’idealitzen moltes situacions fent veure que les nostres vides no són tan increïbles com podrien ser-ho, i aquesta obsessió per ser feliços es reflecteix en l’augment de consum de fàrmacs antidepressius. En contraposició, hi ha persones, però, que sembla que no busquen la felicitat, que tant els fa. És el cas de persones que renuncien a la seva felicitat en benefici de la dels altres, per exemple. Aquells que Mill anomenava persones nobles de caràcter. Tot i així, encara volen la felicitat. No la seva, és cert, sinó la de les persones que estimen, com bé podria ser un fill. No podem defugir la recerca de la felicitat; si no és la nostra és perquè l’hem canviada per la d’algú qui estimem. Només hi ha un tipus de persones que no cerquen la felicitat, i són les persones que no volen continuar vivint. Diria Mill que són persones que els fa falta cultivar el seu esperit. Aquestes persones han perdut les ganes de viure, i tant els fa la recerca de la felicitat. O potser no del tot, atès que hi ha suïcides que creuen que deixar de viure serà el millor per a ells mateixos, tot i que no sigui així.
En definitiva, no. No podem deixar de buscar la felicitat. És un desig inherent a l’ésser humà. No podem evitar imaginar-nos bé, en un futur, a nosaltres mateixos i a les persones a qui estimem. És cert que la felicitat és diferent per a cadascú, i que en realitat no és res més que un ideal de la imaginació, però en essència és aquest desig de ser feliços el que ens fa avançar. La recerca de la felicitat és el motor que ens fa continuar vivint, tot i ser conscients que simplement no l’assolirem. Són les ganes de voler viure bé les que ens fan no deixar de buscar-la. És quan ja no la busquem, que ja no volem viure.
Com diu la cançó de Ketama "todo tiene su tiempo, todo llegará a su hora"i així ha estat. Ha acabat el curs de batxillerat dels alumnes de la promoció 2019-2021. Marcats per la circumstància de la pandèmia i tot el que ha comportat per a ells i les seves famílies, també per als professors que els hem tingut durant dos cursos, en algun cas tres i fins i tot quatre. Ells marxen i marxo amb ells, podria dir-se, perquè es confirma el meu trasllat definitiu a un centre prop de casa meva, un centre amb un projecte educatiu i unes oportunitats docents ben diferents. El passat 12 de maig ells estaven contents d'haver acabat el curs malgrat tot el que han hagut de passar, o precisament per això. Alguns encara tenen pendents les recuperacions. Hi haurà qui torni el curs vinent a fer pendents. Però més tard o més d'hora marxen tots. Estaria bé imposar un trasllat de centre al professorat cada sis o set anys. Seria saludable perquè evitaria l'enquistament de dinàmiques pernicioses i la pèrdua d'objectivitat i d'autocrítica derivada del benefici que aporten les relacions personals. Seria saludable renovar càrrecs i fer que tots els professors assumissin responsabilitats, però amb preparació específica, cosa que actualment només es té en compte amb les direccions. Potser per això també hi haurà el seu temps i arribarà l'hora. Qui sap si ho veuré abans de jubilar-me, utòpica que em poso perquè no sóc gens nostàlgica, ni trobo gaires motius per ser-ho.
Trobaré, però, a faltar a aquests estudiants de 2n de batxillerat. Estic convençuda que molts d'ells són capaços de pensar per si mateixos a un nivell que la majoria dels adults no arriben ni arribaran. L'odi cap a les humanitats i el rebuig específic a la filosofia en alguns centres educatius fa més meritòria la tasca de nedar contra corrent tant seva com d'alguns professors, entre els que em compto. I aquí deixo constància, com en altres ocasions, una part del resultat. Ja que no puc esperar que es difonguin la majoria de les activitats que fem a la classe de filosofia i que ni tan sols en quatre cursos s'hagin presentat a la jornada de portes obertes de batxillerat, sembla que toca de nou exposar-les al blog que, per sort, és propietat de la professora editora i no precisa del vist-i-plau de ningú.
Comencem amb la dissertació de la Judit Pérez, de 2n BAT B, modalitat social, una estudiant excel·lent que ha hagut de soportar, com molts altres, l'estúpid prejudici discriminatori sobre la vàlua intel·lectual dels estudiants del social. Prejudici que ignora que els graduats en l'àmbit de l'economia i de l'empresa són el col·lectiu que en més quantitat i més ràpidament troben feina. La dada està treta d'un informe d'AQU, l'Agència de Qualitat del Sistema Universitari Català, en el qual es recullen les preferències dels contractants. La Universitat no és una oficina de col·locació, no ho oblidem, però les competències que es valoren i les necessitats del mercat són prou expressives de que qui no val, si és que hem de mantenir la proferència estúpida, no va precisament al social.
La Judit ha elaborat la seva dissertació a partir de la pregunta Podem deixar de buscar la felicitat?
En primer lloc, abans de respondre a la qüestió plantejada cal definir què vol dir el terme “felicitat”. La felicitat s’entén com una emoció que experimenta un ésser conscient quan se sent satisfet, autorrealitzat o en un moment de benestar produït per quelcom que el fa sentir bé. Com afirmava Aristòtil, la felicitat no consisteix en aconseguir els plaers, sinó tot el contrari, de manera que un ésser és feliç quan el seu comportament s’oposa al plaer, dedicant-se a l’acció política i a la contemplació. Per Aristòtil, l’home bo, és a dir, l’home feliç, és virtuós; i la virtut és possible si es practiquen bons hàbits. Per tant l’home virtuós ha d’actuar entre l’excés i la falta, en el punt mig, a més, ha d’evitar els extrems per optar entre el vici i la virtut. Així doncs, segons Aristòtil, la felicitat és autorrealitzar-se, aconseguir els objectius plantejats pel propi ésser humà. Tanmateix, Plató també afirmava en certa manera la postura de la felicitat defensada per Aristòtil, de manera que defensava que l'horitzó de la felicitat es troba després de la mort. Per tant, Aristòtil sosté que lafelicitat depèn de nosaltres mateixos, i Plató afirma que l’home que fa que tot el que porta la felicitat depengui d’ell mateix, adoptarà el millor pla de vida per ser feliç. Per contra, per Kant la felicitat, més que un desig, una alegria o una elecció, és un deure, ja que per ell el deure es sosté en la voluntat, que és un fi en sí mateix. En el cas de Nietzsche, l’ésser humà és feliç quan ha comprovat que ha superat allò que li oprimia. Per Mill, la felicitat és el plaer i l’absència de dolor; i defensa que la felicitat suposa gaudir dels plaers superiors.
Un cop definit el terme “felicitat”, plantegem la pregunta: podem deixar de buscar la felicitat?
Per una banda, no podem deixar de buscar la felicitat, i alguns arguments per mostrar-ho són els que s’exposen a continuació. Aristòtil organitza la seva proposta ètica al voltant del problema de la felicitat, on el seu punt de partida és la convicció que per a tots els homes, en tots els oficis i ocupacions, el comú és perseguir un fi; en el cas de l'ètica, aquest fi que es pretén assolir és la felicitat. Així doncs, els homes desitgen voluntàriament el bé comú i, per tant, persegueixen la felicitat sabent que aquesta només s'aconsegueix amb esforç, amb l'ànim temperat, amb valor. En aquest camí cap a la virtut, els éssers humans es dirigeixen cap a la felicitat. De manera que si la felicitat és el fi que es vol assolir en tots els homes, no es podrà deixar de buscar.
Segons Kant, la felicitat és un ideal de la imaginació i, per tant, no és possible assolir-la. Però sí afirma que sigui natural buscar la felicitat, tot i que no tingui un contingut moral, ja que persegueix un fi i, per tant, segueix l’imperatiu hipotètic. De manera que quan busquem la felicitat no actuem moralment, però això no impedeix el fet de buscar-la.
En quant a Mil, afirma que el desig de ser feliç per sobre de tota la resta dels desitjos es presenta en tot ésser humà. Per Mill la felicitat és un deure moral i el fi últim de les accions morals. Tanmateix, diferencia la felicitat de l’acontentament, de manera que tot ésser té com a fi últim aconseguir la felicitat, que és el gaudi dels plaers superiors. A més, Mill defensa que l’ùnic desitjable és la felicitat (“major felicitat possible per al més gran nombre de persones”). I afirma que no es pot provar pel raonament que el principi d‘utilitat tingui com a fi últim la felicitat, però sosté que la felicitat és desitjable com a fi perquè la gent la desitja. Per tant, si la felicitat és desitjable com a fi últim no es pot deixar de buscar.
Per Epicur la clau de la felicitat és el plaer i l’evitació del dolor. Defensa que la felicitat és la principal motivació que persegueix tot ésser humà a la seva vida. Segons ell hem de meditar sobre les coses que ens aporten felicitat, perquè si gaudim d'ella, ho posseïm tot, i si ens falta, fem tot el possible per obtenir-la". Per tant, no és possible deixar de buscar la felicitat, ja que és el fi últim de la vida.
Pel que fa a l’article proposat sobre l’entrevista a Edgar Cabanas, investigador de la Universidad Camilo José Cela, s’exposa que avui dia la majoria de la societat busca la felicitat. A més, Edgar Cabanas afirma que l’home feliç de la modernitat és un individu excessivament centrat en sí mateix, obsessionat per la seva vida emocional. Per tant, és lògic pensar que l’home no pot deixar de buscar la felicitat.
Per una altra banda, sí és possible deixar de buscar la felicitat. Partint del queplanteja Plató, que la felicitat absoluta no es pot aconseguir en aquesta vida, encara que l'home pot accedir a un cert grau de felicitat, i que l'ésser humà és un ésser dual, format per cos (que pertany al món sensible) i ànima (pertanyent al món intel·ligible o de les Idees); es pot demostrar que si l’home no pot assolir la felicitat absoluta en aquest món, és probable que la deixi de buscar.
Tanmateix, Nietzsche defensa que l’ésser humà no hauria de buscar la felicitat, que és una pèrdua de temps. A més, afirma que si no se sap o no es pot saber en què consisteix una vida virtuosa, llavors la felicitat que es busca com a conseqüència de la vida virtuosa no és possible, no és realitzable ni en aquesta vida, ni en l'altra vida en el més enllà. Per Nietzsche la felicitat s'obté a partir d' una situació d'infelicitat, de sofriment, d'insatisfacció. Arribar a ser feliç exigeix, a més, un coneixement i un esforç per tal d’aconseguir-ho. Així doncs, si la felicitat no és possible com a conseqüència de la vida virtuosa, llavors és possible deixar de buscar-la.
Segons Kant, determinar amb seguretat i universalitat quina acció fomenta la felicitat d'un ésser racional, és totalment insoluble”, de manera que allò que l’ésser humà vol i desitja és variable, per tant mai podria, en cap punt determinat de la seva existència, establir d'una vegada i per sempre el que considera com a condició o contingut fonamental de la seva felicitat. Així doncs, si no es pot determinar què és el que fa feliç, és difícil buscar la felicitat, de manera que s’afirma la tesi plantejada sobre si és possible deixar de buscar la felicitat.
En Marx, la felicitat és, des d’una alineació econòmica, la perfecció humana, és a dir, el propi bé de l'home, és allò que ve de l'ocupació en diferents coses i no de la passivitat, per tant, és el que sorgeix de la feina i de l'intel·lectual. De manera que si s’entén la felicitat com la perfecció humana, llavors és difícil d’assolir-la i, per tant, de trobar-la. En consegüent, sí és possible deixar de buscar la felicitat.
Fent referència a l’article proposat, la recerca de la felicitat pot generar més problemes dels que resol. Edgar Cabanas nega que la recerca de la felicitat hagi estat sempre un objectiu de l'ésser humà, ja que la felicitat no és universal, té arrels polítiques i culturals. Per tant, és possible deixar de buscar la felicitat si abans no es buscava i vivien igualment, de manera que es pot viure sense fer feliç i, per tant, sense la recerca contínua de la felicitat.
En conclusió, considero que no podem deixar de buscar la felicitat, ja que els individus plantegem la felicitat com una meta i, tanmateix, és un desig innat, una recerca contínua, per la qual l’home lluita enfrontant-se a les situacions traumàtiques fins a assolir aquesta desitjada felicitat. Potser no s’aconsegueix mai la felicitat, o potser s’aconsegueix en moments determinats, passatgers, però el fet d’aconseguir-la o no, no treu que es segueixi buscant, ja que la felicitat no és un estat continu d’excitació (com també sosté Mill), sinó una experiència ocasional que podem arribar a viure-la o potser no la vivim mai. Així doncs, la búsqueda de la felicitat és un estil de vida, com afirmava Aristòtil i, per tant, no podem deixar de buscar-la, de manera que, en la societat moderna, la recerca de la felicitat s’ha convertit en una recerca incessant, com s’afirma en l’article esmentat anteriorment.
Hem treballat la comunicació no verbal amb diferents activitats i lectures. Una d'aquestes va ser la d'un capítol de la ja clàssic llibre de Flora Davies sobre el tema, concretament el dedicat al galanteig. Com a darrera proposta de pràctica en vídeo d'un curs en el qual aquesta matèria ha aconseguit mantenir l'interès al llarg del passeig de temes treballats i els alumnes han mostrat la seva dedicació presentant feines de qualitat entre mitja i alta, calia que fessin un vídeo breu a l'estil d'una pel·lícula de cinema mut. Havien d'escriure i interpretar una història sense diàlegs. Al final havien de realitzar l'anàlisi dels elements de comunicació no verbal, inclosa la proxèmica, utilitzats i com.
No tots els vídeos han aportat una anàlisi detallat ni de qualitat suficient. El que sí cal destacar és, un cop més, l'interès i l'esforç demostrat en tots els casos.
Un metge poc empàtic i un amic molt afectuós donen suport al protagonista després de rebre una mala notícia. Quina?
Hi ha qui expressa amb molta claredat l'avorriment i el rebuig. No hi ha, però, anàlisi dels elements de comunicació no verbal. S'expressa un estat d'ànim i no s'explica una breu història.
En aquest cas sí que trobem una efectiva anàlisi dels elements de la comunicació no verbal utilitzats en la narració d'una història complexa amb estudiants molt posats en els seus papers.
Una altra història complexa amb diferents línies d'acció i un curiós efecte d'acció en paral·lel gràcies al segon pla. L'anàlisi podria ser més complet, però està força bé.
Aquesta última història està ben analitzada, tot i que podrien haver detallat més elements de comunicació no verbal. És curiós perquè tracta de la comunicació i del paper que juga en les relacions interpersonals.
Aquest curs hem pogut tornar a proposar activitats de grup, més dinàmiques i divertides que les que es poden fer des de casa i en línia, diguin el que diguin els defensors de la tecnologia a tota pastilla.
Les característiques i condicions de l'activitat són les següents:
En grup de 3 a 5 persones, tot i que hi ha hagut qui no ha respectat aquesta condició. Han de realitzar un vídeo musical en el qual els membres del grup interpreten una cançó de contingut filosòfic. Els membres del grup podran ser de la mateixa classe o de les dues.
Ha de ser una expressió MUSICADA d'idees filosòfiques dels autors que s'han treballat durant el curs fins al moment de lliurar el vídeo. Es valorarà la correcció de les idees exposades i la riquesa d'aquestes.
L'expressió de les idees pot adoptar diferents formats: exposició argumentada o discussió temàtica semblen els més adients.
Es pot triar música de qualsevol estil musical i canviar la lletra, produir la melodia original a més del text o fer-ho a capella.
La durada no ha de superar els 2 minuts.
A cada vídeo cal que consti el nom de la cançó al començament i, al final, el nom dels integrants del grup, l'assignatura i el nom de l'institut.
El vídeo es penjarà en format públic a youtube.
S'enviarà l'enllaç a la professora en la data fixada.
Comptarà un 20% en la nota del trimestre. Aprenentatge competencial: digital, interpersonal i social, lingüística... Dedicat als que continuen avaluant com fa 30 o 40 anys.
Criteris d'avaluació:
Correcció de les idees expressades (2 punts)
Complexitat i riquesa de les idees expressades i/o de la temàtica tractada (2 punts)
Diversitat de recursos expressius: veus, sons, imatges (2 punts)
